"Call el castellà, cant el mallorquí": una vindicació mallorquina de la llengua en el segle XVII

Tant a Catalunya com al País Valencià són ben coneguts els elogis o vindicacions de la llengua que s’hi dugueren a terme durant l’edat moderna. De vegades ben sincers i d’altres una espècie de justificació per l’abandonament literari del català en benefici del castellà. Això en una època en què el prestigi del castellà, esdevengut una llengua de cultura d’àmbit europeu i convertit en la llengua de la cort hispànica, va propiciar que molts de lletraferits catalanoparlants preferissen emprar-lo en les seves obres literàries i cronístiques.

Mallorca no va ser l’excepció d’aqueix procés voluntari de castellanització literària (però no administrativa, ni notarial), ni tampoc en els elogis o vindicacions de la llengua. Un dels més eloqüents i explícits el constitueix un conjunt de dos poemes que, segons en Salvador Reus (1991), eren “part dels poemes que es varen presentat a les festes de la beatificació de santa Rosa de Lima, celebrades al convent de Sant Domènec de Manacor l’any 1669”.Contràriament, en Jaume Serra (2001), sosté de manera versemblant que són d’elaboració més primerenca, concretament de 1645. Independentment de la data, el seu contengut és clar i llampant, una autèntica vindicació de la nostra llengua:

"A Santa Rosa. Romans.

Mallorca no pot callar,

vol vuy en púpblic axir;

oygan quants voldran oyhir

que en los temples vol cantar.

Massa havem dormit fins are

y prou havem estat muts;

Déu no·ns ha fet tartamuts

sinó de llengua ben clara;

y tant com la castellana,

que en la Iglésia llatina

canta, y la mallorquina

isca y cant de bona gana,

alabe a son Creador

y a sa Mare sagrada,

y en esta festa rosada

la Rosa, divina flor. (...)

A la matexa santa, altre romans.

Call el castellà,

cant el mallorquí,

que el dret és igual

que·y ha entre si,

per vuy celebrar,

cantar, referir

moltas alabancas

de la que florí,

la divina Rosa,

en aquest món trist,

després transplantada

en lo etern jardí.

¿Per què més Castella

se’n vendrà ací

cantant ab sa llengua

y no ha de axir

mallorquina llengua,

que pot competir

ab qualsevol altre

en parlar pulit?

(...)

Salvador Reus i Belmar (1991), “Dos elogis mallorquins de la llengua (Segle XVII)”, Miscel·lània Jordi Carbonell, 1, Volum 1,  Barcelona, 69-96. 

Jaume Serra i Barceló (2001): “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”, I Jornades d’estudis locals de Manacor, Mallorca, 359-383.