Un patrimoni que es perd (IX). El tresor de Cas Quitxero per Andreu Carrió Català

Reproduïm aquest interessant article d’Andreu Carrió Català que va publicar a El Lluquet els mesos de febrer (núm. 66) i març (núm. 67) d’enguany mateix amb el títol de “El tresor de Cas Quitxero”. Li agraïm que ens hagi donat el seu permís per publicar-lo en el nostre blog, així com també a El Lluquet.

Des de fa mesos publicam una secció que anomenam “Un patrimoni que es perd” per donar a conèixer el nostre patrimoni, primera passa per estimar-lo i cercar la manera de conservar-lo. Amb això coincidim amb molta altra gent del poble, cosa que ens fa pensar que un dia o altre aconseguirem entre tots que es protegesqui aquesta riquesa que val molt més que els doblers.

Aviat farà un any que proposàrem, conjuntament amb el nostre grup municipal, “MÉS per Palma”, una Ruta Ciclocultural pel Pla de Sant Jordi. Per experiència, per mala experiència, sabem que aquestes coses cauen en l’oblit ben aviat si no s’hi està al damunt. Aviat tornarem insistir a l’Ajuntament.

El tresor de Cas Quitxero. Andreu Carrió Català

Fa uns quants de mesos em vaig interessar per esbrinar la vertadera història sobre la troballa d’un tresor a la pleta de Cas Quitxero. És la història d’un dels tres que han aparegut segons bastants de testimonis, sobretot del que sembla que fou el més important quantitativament. Un fet sempre negat per part de la família que feu la troballa.

En el transcórrer de la meva investigació he tingut notícies d’un tercer tresor, menys important, trobat per una altra família que també comprà un solar a la pleta de Cas Quitxero. En aquest cas els indicis de similitud són febles, emperò seguiré espigolant la qüestió.

La data exacta de la troballa del tresor no l’havia trobada a cap publicació, tampoc els familiars directes recorden el dia, ni el mes, ni l’any que l’amo en Pere Antoni Jaume i Estrany, Coleto, va trobar l'esmentat tresor.

Tot seguit pos per escrit els fets d’aquesta impressionant notícia: "A Sant Jordi s’ha trobat un tresor dels temps dels moros". Com he dit abans he pogut reconstruir la història dels fets gràcies a l’únic fill que viu, en Guillem, també a les seves nores Maria i Joana, a la seva néta Catalina, filla de na Miquela.  D’altres testimonis, per cert molt importants, que d’alguna manera foren testimonis directes dels fets, m'han ajudat. D’una manera especial faig menció d’en Guillem Ramis, que és la persona que tenia el tresor més ben guardat i valuós: la data exacta de la troballa i el pes del tresor. Però... tot al seu temps.

El dia 21 de gener de 1948, l’amo en Pere Antoni, com molts altres dies, es dirigia amb els seus fills, Guillem i Mateu, al solar de Cas Quitxero, que havia comprat pocs anys abans per fer-hi la casa per a la seva família. Cada dia hi feien tasques d’escotament del solar. Era un dia de gener d’aquells que el fred pela el cul a les llebres i congela l’enteniment de les persones. Com cada dia, escotant el solar s'encalentien el cos i el cor... Una casa nova bé mereixia tots els esforços.

El solar que l’amo en Pere Antoni havia comprat estava situat a la part de ponent (la façana dóna al camí de Son Oliver) just, al peu de la murada del talaiot, que abans era més llarga. Escotaven la part del que seria la casa. Les pedres que en sortien s'aprofitaven per construir les marjades que serien la part del futur corral.

El fill major, en Guillem, picava o arreglava la marjada. Recorda perfectament que picava devora una esparreguera de gat molt grossa. De sobte, sentí un “clof”. De seguida se’n donà compte que havia esclafat una olla o una gerra. Enretirà la terra que cobria part de la gerra rompuda. Aquesta gerra havia estat col·locada pel seu propietari damunt un llit de pedres ben compostes, sobre la gerra hi havia un altre sostre de pedres i, finalment, devers un pam de terra que la cobria totalment. En Guillem cridà son pare i el seu germà Mateu i els tres romangueren esglaiats i espantats davant la visió d’aquella gerra; del dedins sortien uns rajos de color d’or i de plata... És un dels records que en Guillem conserva amb més claredat.

L’amo en Pere Antoni, amb molta cura, tragué el que quedava de la gerra sencera. Era una gerra blanquinosa, d’uns trenta centímetres d’alçada per uns vint centímetres d’amplada. Aquesta gerra fou entregada al metge del poble, don Amadeo, ja que aquest la demanà a l’amo en Pere Antoni per reconstruir la part espenyada. Poc temps després li comunicà que no havia pogut aferrar els trossos romputs i res més s’ha sabut de dita gerra.

Descobriren que una tercera part de la gerra contenia monedes d’or i de plata. En Pere Antoni començà a botar i a cridar repetint una vegada i altra: "he trobat un tresor!"

II

Trabucà aquelles monedes dins una senallade goma i enfilà dret cap al poble anunciant a tothom que s’encontrava: "he trobat un tresor". Mostrava la seva troballa per tot arreu, als cafès, botigues, forns. Aquell dia anà a mostrar el tresor a en Guillem Ramis (gràcies a Déu!), que aquelles hores era un dels mecànics del poble. Tenia el taller al carrer de Sant Jordi, ("sa costa de ses monges"). He dit aquesta expressió de "gràcies a Déu", perquè en Guillem sempre tenia a devora un llibre dietari on apuntava totes aquelles coses que a ell li pareixien importants. A aquest dietari, aquell dia hi escrigué el següent:

Pedro Antonio, “”Coleto”, encontró

En un solar que compró en Cas Quitxero

Una jarra enterrada que contenía

Monedas de oro y aleación de plata

Aproximadamente, 2,500kgs.

Ho va escriure a la pàgina del dia 21 de gener de 1948 del dietari personal que conserva, que he vist i llegit. En Guillem Ramis té una memòria prodigiosa, recorda aquells moments clarament, i hem de donar gràcies perquè tingué l’encert d’anotar aquell fet. Tot dos tocaren aquelles monedes, una vegada i  una altra. Guillem recorda perfectament que la majoria de monedes eren d'aliatge de plata de dues o tres mides i un poc més d’una dotzena d’or .

Al vespre d’aquell mateix dia se sentien veus enrevoltant el talaiot, l’endemà matí la família d’en Pere Antoni observaren que hi havien cavat per tot arreu.

Després de la volta “triomfal” pel poble, donà part a l’autoritat falangista de la troballa i els entregà el tresor. Després en feren lliurament a la guàrdia civil, que segons els testimonis, diuen que anaren a parar al museu del castell de Bellver. S’ha de dir que les autoritats permeteren a en Pere Antoni quedar-se amb algunes monedes d’or i de plata per als seus fills. Una de les seves filles es va fer una polsera encadenant les monedes de plata. Jo mateix som testimoni d'haver-les vistes i tocades. Segons el seu fill Guillem, pocs anys després anaren acompanyats de son pare, a veure el tresor exposat al museu de Mallorca.

Segons el nostre i benvolgut amic historiador, Alejandro García Llinàs, després de l’any 1961, un cop creat el museu de Mallorca, el director de l’entitat reclamà la custòdia de la troballa a l’Ajuntament. El lliurament no s’efectuà perquè les monedes, dipositades a Bellver en el seu dia, no aparegueren.

Les primeres notícies de què hi havia un tresor a Cas Quitxero, segons el testimoni d’en Guillem Ramis, foren dades per en Damià Maimó, Forneret, quan vengué de Santanyi, encara nin. Les monedes del tresor foren encunyades pel Regne de Mallorca, durant el regnat de Jaume II. Estic d’acord amb l'opinió d'Alejandro García Llinàs que algun capità o oficial de tropa, que anà a la batalla de Llucmajor, amagà el tresor a un lloc fàcil de localitzar (la fita era el talaiot), segurament no desenterrà el tresor, perquè morí en la batalla.

No cal dir la importància d’aquest tresor per la història de Mallorca, sobretot per esbrinar la història del seu regne independent, destruint, a través dels segles el poblat talaiòtic així com totes les restes, enterraments, coves, cadàvers, objectes, monedes, etc. de les cultures posteriors què s’assentaren al pujol de Sant Jordi. Hem enterrat per a sempre la nostra gran història i les nostres arrels. Sé mitjançant molts de testimonis orals que moltes d’aquestes restes i objectes encara són al poble sense localitzar, emperò encara hi són. Crec que no faltaria dir, que el que no és acceptable de cap de les maneres, és donar com a bona i suficient la resposta de l’Ajuntament que les monedes desaparegueren, o no aparegueren. No és gens difícil saber qui era el responsable del museu de Bellver d’aquells anys. Cal una investigació a fons,perquè el que no es pot esborrar amb una frase d’excusa, és part de la nostra història de Mallorca, ni es pot acceptar que desaparegui un tresor del Regne de Mallorca, recordeu-ho, trobat en una propietat privada, i entregat per un home bo i honrat, oblidat per les institucions responsables de patrimoni i per la història oficial.

Les fotos de Cas Quitxero en els anys 40. Bartomeu Carrió Trujillano