El Lluquet

Sant Jordi és un poble amb moltes iniciatives i gent que fa feina desinteressadament per la seva cultura entesa des de tots els vessants possibles. En poques paraules, hi ha moltíssima gent, dins associacions o particularment, que fa feina per fer poble.

Una de les maneres de fer poble ha estat durant quasi vuit anys, i és encara, la publicació del Club de Pensionistes El Lluquet. Enguany hi ha hagut canvis en la direcció d’aquest club i també n’hi ha hagut en la publicació mensual.

Aquestes variacions en la publicació han provocat ferides de caràcter intel·lectual en persones que fins ara se n’havien encarregat de publicar-lo. El més mal parat ha estat en Josep Lendínez, autor d'una secció i maquetador de l'edició mensual, que ha publicat una carta denunciant el que ell creia que no era correcte. No és intenció meva, un petit col·laborador de tercera fila com a corrector de part de la publicació, voler atacar a ningú, però sí que ho és donar el meu suport a en Lendínez.

A Sant Jordi, estam acostumats, o una mica obligats per les circumstàncies històriques, a no dir res. A callar quan sorgeixen problemes d’enteniment entre diferents persones que tenen responsabilitats socials. O també a parlar-ne a l’esquena. Com és normal aquest mes d’agost he parlat amb gent sobre aquest tema. També he de dir que m’he trobat estret per diverses circumstàncies i no he dit res per escrit. Qui calla tan pot ser que doni la raó al que ha passat com que el seu silenci vulgui ser crític. Ara bé, pens que les coses s’han de dir. Que jo les digui ara no vol dir que tengui la raó ni la veritat absoluta. Només voldrà dir que tenc unes raons i pens unes coses que em semblen veritat.

Anem al gra! El Club de Pensionistes té dret a tenir El Lluquet que consideri que ha de tenir i a escriure i deixar publicar el que trobi. Ara bé, té raó en Josep Lendínez, en queixar-se de la censura que va sofrir com a responsable de treure la publicació, quan no tenia les directrius bàsiques derivades del canvi de direcció, ni s’havia fet cap reunió del consell de redacció, per molt que els responsables fins ara de la publicació ho haguessin demanat. Això no hauria d’haver estat així. Es feu una reunió molt després d'haver censurat l'escrit de Lendínez.

D’altra banda, si les directrius són les de no parlar de política ni de religió, és legítim fer-ho, com he dit abans, però ho consider un error. No es tracta de parlar malament perquè sí de les religions, però una publicació hauria d’estar oberta a tota crítica a les institucions i dirigents de moltes de religions que han fet en el passat, i de vegades en el present, molts de disbarats. I també coses molt ben fetes. És, no només millor, sinó totalment necessari, que la gent conegui què ha passat, si cal amb opinions diverses.

Pel que fa a la política, ja sabem que a un no li agrada que parlin malament del seu partit o de les seves idees. Però una societat madura, democràtica i justa, ha d’estar oberta a la crítica constant i al contrast de parers. Tant en un cas com el l'altre el que cal exigir és que les crítiques siguin respectuoses amb les persones i no anònimes.

Aquests anys passats ha estat molt fàcil criticar, i amb tota la raó, almenys la meva, la política del PP. Sense entrar en Rajoys i companyies estatals, a la carícatura política del passat president Bauzá (així en castellà com li agrada a ell). Aquest home no parava de repetir que la seva majoria absoluta li donava dret a fer el que ell deia que era el seu programa. Venia a dir que la majoria absoluta significava raó i veritat absoluta. No va voler fer cas més que als que volien fer mal a la nostra llengua i a la nostra cultura, i als que volien retallades socials i una política mediambiental no sostenible. I no parl del batle de Palma passat per no voler allargar l’article, i perquè, superar en despropòsits a Bauzà era gairebé impossible. Però ara, els qui governen són uns altres i és més fàcil criticar-los que no als de l’oposició.

Finalment, pel que fa a la festa anual d’El Lluquet, s’ha de dir que va estar molt bé, però glosadors capaços d'improvisar gloses en combat, rompent sense cap explicació un costum de fa sis o set anys, constitueix una manca d’esperit de superació i de llibertat com la que representen glosadors com en Mateu Xurí o na Maribel Servera entre molts d’altres. Van estar molt bé les lectures de composicions locals per part de persones del poble. És una bona aportació. Però només complementària. L’acte va perdre molt sense els glosadors mallorquins que donen sempre un aire fresc de crítica social i política, alhora que una lliçó de llengua i cultura popular.

El glosat és una part de la cultura, els nostres glosadors locals són cultura. Però no ens podem tancar només al nostre poble. A Mallorca, i a fora, hi ha glosadors de gran qualitat que ens ensenyen a tots l’art de la poesia popular i l’esperit crític, alhora que ens fan partícips d’una cultura i un passat vehiculats per la llengua catalana, la nostra, que és un tresor al qual no hi podem renunciar.

Bartomeu Carrió Trujillano