Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

La història amagada per la dreta i l´esquerra borbònica - Per a la recuperació de la nostra Memòria històrica!

0
0

Historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Feliu Ripoll)

Josep Fontana, Josep Guia, Miquel López Crespí, A. Jarné, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muriesa, Fermí Rubiralta, Carles Sastre i Ramon Usall.


Per Feliu Ripoll



La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a “demòcrates de tota la vida” i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalansés un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions.

Segons es reconeix sl pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la “traïció dels líders” i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.

El llibre està dividit en deu capítols. En el primer d’aquests, signat per Antonieta Jarné, s’hi exposa una anàlisi des del tardofranquisme (1973) fins a la victòria socialdemòcrata del 1982, amb una conclusió clara: amb la transició s’aconseguí l’establiment d’un règim constitucional en un marc estatal encara canviant i que no ha estat capaç de solucionar els conflictes derivats de la seva naturalesa.

En el capítol següent, Manel Lladonosa fa una extensa descripció de l’activitat cultural i historiogràfica lligada en bona part a la lluita, o fins i tot militància, antifranquista. Martí Marín, en una radiografia política del període 1951-1976, es mostra convençut que l’antifranquisme –en termes genèrics- complia els seus objectius compartits: acabar amb el franquisme, alliberar els i les preses, obrir un àmbit ampli a la llibertat d’associació de tot ordre i –en el cas català- fer les primeres passes cap a la reconsideració del model centralista d’Estat. Aquesta opinió, que no és compartida per cap més dels coautors del llibre, és sens dubte força discutible i mancada d’evidència empírica.

Un dels que el contradiu és Bernat Muniesa, que afirma que la cerimònia transitiva ja era un projecte dissenyat per certs sectors evolucionistes de la dictadura i en el qual encaixava a la perfecció la restauració monàrquica. En aquest projecte es pretenia que la dictadura fos legitimada en tant que etapa històrica a canvi d’atorgar als nous legitimadors la participació política en unes institucions democratitzades pels mateixos franquistes. I en aquest cas havia de ser una part de l’oposició antifranquista qui legitimés aquest projecte, conjuntament amb tots els seus crims.

També, Fermí Rubiralta, tractant el tema de la qüestió nacional durant la transició, considera que la feblesa de les forces de l’oposició capgirà molt aviat els desigs rupturistes per dissenyar un procés clarament reformista. L’explicació detallada de tots aquells anys pel que fa a la reivindicació nacional porta a la majoria de partits d’ordre a deixar en un calaix la reivindicació del dret a l’autodeterminació, a conformar-se amb uns estatuts d’autonomia, similars a catorze més (tret dels dos d’Euskal Herria), i a entomar la retallada autonòmica que es produeix amb la LOAPA després del cop d’estat del 1981.

Miquel López Crespí és més dur en els seus plantejaments. Encara que valora molt positivament la força de les organitzacions d’esquerres antifranquistes, es lamenta que la pràctica del consens i les claudicacions dels partits obrers reformistes (PCE i PSOE) van servir per consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptaren el nou model polític que sorgí de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant.

El capítol escrit per Josep Guia comença amb unes definicions sobre l’independentisme i les organitzacions independentistes, per passar per una cronologia sobre l’independentisme català del 1837 al 1969 i acaba amb l’independentisme modern, des de l’any de la fundació del PSAN el 1968 fins a la redacció de la Constitució espanyola, una dècada més tard. S’hi troba a faltar una anàlisi crítica de les escissions que va patir i de la línia política desplegada per aquesta organització durant aquells anys.

Una de les aportacions més lúcides i interessants és la signada per Josep Fontana. Per a ell el franquisme acaba el 1973 amb la mort de l’almirall Carrero Blanco i els que van dirigir el procés de transició van ser sectors del mateix aparell franquista. Va ser una reforma per apuntalar els fonaments del règim, amb alguns canvis, és clar, perquè no s’enfonsés tot l’edifici feixista. Tanmateix, van haver d’anar més lluny del que havien previst a causa del descontentament i les importants mobilitzacions populars, la qual cosa explica, justament, que intentessin fer marxa enrere amb el fracassat cop constitucional del 23-F del 1981, i que encara avui estiguin provant de limitar algunes de les concessions que es van veure obligats a fer d’entrada.

Però Fontana encara va més enllà quan posa les causes de la defecció en la renúncia de 1946-47 a reclamar el retorn del règim republicà que havia estat enderrocat per la revolta militar i en les pors que tots plegats tenien en l’ampli moviment de masses que es va produir en els anys de trànsit del règim. I per acabar-ho d’adobar, després de més de vint-i-cinc anys, el pacte per dalt, com volia el PCE-PSUC, ha funcionat en el que fa referència a no demanar responsabilitats i a silenciar els crims del franquisme i el seu origen, que no és altre que el d’acabar amb les llibertats personals i col•lectives i amb les reformes socials introduïdes per la República.

Ramon Usall, en el seu treball sobre l’Esquerra Independentista catalana i la transició espanyola, fa un repàs de l’evolució d’aquest corrent ideològic des de la seva participació en organismes unitaris com l’AC fins a esdevenir un pol polític d’enfrontament amb l’Estat i amb el bloc reformista/autonomista que l’apuntala. Les organitzacions claus al voltant de les quals començarà a configurar-se aquesta estratègia independentista seran els CSPC i TL. Així, seguint aquesta anàlisi, l’Esquerra Independentista és el producte de l’evolució que la transició política va tenir als Països Catalans, amb el desencís que havia comportat la reforma i el no assoliment de les fites marcades per l’AC el 1971. D’aquest procés sorgí l’MDT, com a organització de masses referència de la nova Esquerra Independentista que defensava una estratègia de resistència per endegar un procés d’alliberament nacional i que era crítica amb l’autonomisme i el reformisme en considerar que eren instruments al servei de la consolidació de l’Estat i el marc jurídic i polític que aquest imposava als Països Catalans.

I, per acabar, Carles Sastre, en un document força caòtic, fa una cronologia de l’oposició armada al procés de transició, sense deslligar-la des processos revolucionaris de Cuba, Algèria i el Vietnam i de la lluita armada antifranquista lliurada pels qui havien fet la guerra del 1936-39. Parla de la lluita per l’amnistia, de les organitzacions antirrepressives i d’algunes d’armades i acaba amb les trames criminals de l’extrema dreta a l’Estat espanyol.

En conclusió, és un llibre amb molts alts i baixos, amb una gran diferència científica i analítica entre els diversos autors que el conformen, però que serveix perquè, com a mínim, no es perdin en un cul de carpeta les aportacions que es van fer en unes jornades universitàries. Un altre fet positiu és que en alguns capítols hi ha informació exposada cronològicament que, a vegades, és molt important per saber contextualitzar el procés polític que es va produir en el pas de la dictadura franquista a la democràcia a la turca en la qual sembla que estiguem condemnats a viure gràcies a tots aquells polítics de vol gallinaci que han estat regint el nostre destí des de les diferents institucions públiques a les quals estem adscrits com a catalans del sud de l’Albera. I com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe.

Web Llibertat.cat


No era això: memòria política de la transició

s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.


Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.


D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)


Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López CrespíNo era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.


Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images