Anarcoefemèrides del 27 d'agost
Esdeveniments
- Surt El Invencible: El 27 d'agost de
1895 surt a Saragossa (Aragó,
Espanya) el primer número, i únic, del
periòdic El Invencible.
Periódico comunista anárquico.
Substituí, víctima
d'una suspensió governativa, El
Eco del
Rebelde. Periódico comunista anárquico
(1895). Com a responsable de la
publicació figura Juan Palomo,
evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís
Mas, del grup anarcocomunista
de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També
suspès i processat per un article
apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser
reemplaçat per El Comunista.
Periódico obrero (1895).
Naixements
- Constant Marie:
El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay
(Baixa Normandia, França) el communard,
militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut
com Le Père
Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de
París i serà ferit
durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar
d'ofici; es farà sabater, una de les professions
més arrelades en el moviment
llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons
revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame Dynamite, Le
Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie, C'est
d'la blague, Internationale
féministe (a la memòria de Louise
Michel), Vive la canaille!, Y a
d'la malice, Michel, etc. Moltes
d'aquestes cançons es van publicar
en Le Père Peinard d'Émile
Pouget i foren editades en petits fulletons
il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre
d'altres artistes.
De la seva cèlebre cançó de revolta La
muse rouge, derivarà el nom del
conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que
farà seu
el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en
multitud de
festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de
virulentes lletres que
sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de
1894 ca seva va ser
escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves
cançons;
detingut i acusat d'«afiliació a una
associació de delinqüents», va passar
algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie
va morir el 5
d'agost de 1910 a París (França).
***
- Bernard Jouy: El
27 d'agost –algunes fonts
citen el 22 d'agost– de 1855 neix a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània)
l'empleat de comerç, venedor ambulant i militant anarquista
Bernard Bazile (o
Basile) Jouy, conegut com Bataille.
Instal·lat com a comerciant a Carcassona, on vivia al
número 2 del carrer
d'Alsace, en 1882 es declarà en fallida. En aquests anys era
un militant força
actiu dins del moviment anarquista. En 1891
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i s'integrà en el grup anarquista«Les Vengeurs», essent un dels
màxims responsables del moviment llibertari local. El juliol
de 1892 s'establí
a Marsella (Provença, Occitània), on amb sa
companya François Bataille assistia
a totes les reunions anarquistes, sempre vigilat per la policia. A
Marsella
mantingué correspondència amb llibertaris
parisencs i amb l'anarquista de Foix
(País de Foix, Occitània) Émile
Darnaud. En aquesta època treballà com a venedor
ambulant. Arran d'un atemptat de novembre de 1893 el seu domicili, al
número 69
del carrer Raynard de Marsella, va ser escorcollat per la policia. En
la gran
agafada contra el moviment anarquista de l'1 de gener de 1894, el seu
domicili
també va ser escorcollat. El 7 de juliol d'aquell any, arran
de l'assassinat
del president de la III República francesa Marie
François Sadi Carnot, va ser
detingut arran d'un nou escorcoll de casa seva, emmarcant en una gran
onada
repressiva. En aquesta època el seu nom figura en una llista
de 14 propagandistes
anarquistes establerta per la Prefectura de Policia Departamental de
les Boques
del Roine (Provença, Occitània). Va ser
estretament vigilat per la policia fins
el 1899 on, segons aquesta, «sembla que es manté
una mica al marge».
***
- Numa Jourdan: El
27 d'agost –segons
altres fonts el 17 d'abril– de 1861 neix a Courbevoi (Illa de
França, França)
el tintorer anarquista Numa Jourdan. Vivia al número 25 del
carrer del Canal de
Saint-Denis (Illa de França, França),
població en la qual milità en el seu moviment
anarquista. El 5 de març de 1893 va ser detingut en una gran
agafada de
militants anarquistes i l'agost d'aquell any es va presentar a les
eleccions
legislatives pels socialistes per la Segona Circumscripció
de Saint-Denis. Posteriorment
marxà cap a Londres (Anglaterra). Segons la policia
britànica, que el considerà«molt perillós»,
freqüentà el «Club Autonomia»
de la capital anglesa i
l'anarquista expropiador Spannagel, i retornà a Saint-Denis
a finals de 1894.
El maig de 1906 es presentà a les eleccions legislatives
pels Socialistes
Unificats per la Primera Circumscripció de Nancy (Lorena,
França) i va treure
379 vots.
***
- Anna Dondon: El 27 d'agost de 1884 neix a Decize (Borgonya, França) l'anarquista il·legalista Florence Trinquet, més coneguda com Anna-Thérèse Dondon. De jove marxà a París, on tot d'una s'introduí en els cercles llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie i en de les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars), organitzades per Libertad. S'especialitzà a fer circular francs falsos i fou condemnada per aquest delicte en dues ocasions, la segona en 1906 a cinc anys a la presó de Rennes. En llibertat condicional a partir de 1909 tornà a París amb son germà, on amb el temps esdevingué la companya de René Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, i amb qui visqué a partir de la primavera de 1911 a la comuna llibertària de Romainville, on la parella conegué els membres de la «Banda Bonnot». Fou detinguda la nit del 15 de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne on s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i René Valet. També fou detinguda Marie la Belge, companya de Garnier. Durant l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier morí i Valet, ferit, fou rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou processada per pertànyer a la «Banda Bonnot». En el període d'entreguerres freqüentà els cercles anarquistes, assistí assíduament a les conferències de Sébastien Faure i durant els caps de setmana a les excursions als voltants de París organitzades pel moviment llibertari. Anna Dondon passà elsúltims anys de sa vida en una residència a Bondy (Illa de França, França), on morí en 1979 a resultes d'una operació.
***
- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky --en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky--, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre --on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)-- conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les) a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa --juntament amb Dalí, Gala i René Clair-- cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.
***
- Mosko Rashev: El 27 d'agost de 1903 neix a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.
***
- Julien Toublet: El
27 d'agost de 1906 neix a Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França) el militant
anarcosindicalista i interlingüista Julien François
Gabriel Toublet, també
conegut com Jean Thersant. Nascut en una
família modesta, son pare feia
de fuster i sa mare de portera. Treballà de molt jovenet en
la indústria
metal·lúrgica i després de joier. En
1921 s'afilià al Sindicat de Joieria de
París, adherit a la Confederació General del
Treball Unificat (CGTU), de forta tradició
llibertària. Va descobrir l'anarquisme assistint a una
conferència de Sébastien
Faure titulada «Déu no existeix!».
Membre de les Joventuts Sindicalistes,
participà activament en els Comitès de Vaga. En
1926 va ser cridat a files,
però aconseguí un pròrroga d'un any i
després ingressar en un servei sanitari
que evitar que fos destinat a Síria. En 1932
s'afilià a la Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), fundada
per Pierre Besnard
el novembre de 1926 i adherida a l'Associació Internacional
dels Treballadors
(AIT). El novembre de 1932, arran del IV Congrés de la
CGT-SR, va ser nomenat
membre de la Comissió Administrativa en
representació del Sindicat del Metall
del Sena del qual era secretari. Entre l'octubre de 1934 i l'octubre de
1938 fou
secretari de la CGT-SR. També fou membre, amb Lucien
Charbonneau i Auguste Huet,
del Comitè d'Ajuda Mútua de París i
tresorer del Comitè d'Ajuda als Presos de la
IV Regió, càrrec que exercí fins el
gener de 1936 quan va ser substituït per
Louis Laurent. Es va encarregar, amb Pierre Besnard, de
l'edició de l'òrgan d'expressió
de la CGT-SR Le Combat
Syndicaliste
(1926-1939), que jugà un gran paper durant les vagues de
maig i juny de 1936 i
en la difusió dels fets de la guerra civil espanyola.
El juliol de 1936,
quan esclata la Revolució a Espanya, mobilitzà
tota la seva energia per ajudar
els llibertaris espanyols i, amb Charles Marchal, fou el responsable
del
reclutament de voluntaris de la CGT-SR per a la guerra d'Espanya.
Durant
aquests anys bèl·lics, amb Marchal,
s'encarregà de coordinar la compra i
subministrament d'armes per a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a
més de assegurar el transport de fons cap
a la Península, i per aquest motiu viatjà en
diverses ocasions a Barcelona
(Catalunya). També participà, amb Pierre Besnard,
Louis Laurent, Albert Ganin,
Charles Marchal i Paul Lapeyre, en l'edició francesa del
setmanari L'Espagne
antifasciste (1936-1937).
Durant la tardor de 1936 fou membre de l'oficina de l'AIT i el
novembre, arran
de la Conferència del Comitè Anarcosindicalista
Francès, fou nomenat secretari
adjunt de l'oficina de la Unió Federativa, juntament amb
Pierre Besnard i
Victor Giraud. Durant l'hivern de 1939, durant la Retirada,
s'incorporà a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització
creada per Louis
Lecoin per ajudar els refugiats espanyols internats als camps de
concentració
del sud de França, encarregant-se en nom de la CNT-FAI
d'organitzar un Comitè
d'Ajuda, en el qual tingué cura de les relacions amb els
advocats i on Paul
Lapeyre controlà amb visites els camps d'internament. El
setembre de 1939 es
casà amb Denise Boutiller, amb qui tindrà tres
infants (Monique, Christiane i
Jacques). Durant la II Guerra Mundial va ser mobilitzat com a infermer;
assetjat a Dunkerque, després evacuat al Regne Unit i
repatriat de bell nou per
Normandia, va entrar clandestinament al París en mans
alemanyes. Durant
l'Ocupació va crear una cooperativa obrera de bijuteria (Art
i Tècnica
Aplicada), on exercirà l'ofici amb sa companya Denise i
alguns familiars i amics.
En aquesta època intentà reorganitzar, amb Louis
Laurent, Gilberte Dawas i
Henri Bouyé, el moviment llibertari en la clandestinitat i
creà una xarxa per
ajudar i per amagar els militants amenaçats proveint-los de
documentació falsa.
També aconseguí editar dos butlletins (Action
i Problèmes). Juntament
amb Henri
Bouyé, col·laborà en la xarxa
Resistència Obrera de la CGT i intentà mantenir
aquesta xarxa al marge de la Resistència oficial.
Després de l'Alliberament,
reprengué la militància en el Sindicat de Joieria
de la CGT i fou nomenat
membre de la Comissió de Depuració de la
Federació de la Joieria. Després de la
decisió dels llibertaris d'abandonar la CGT, sota la
influència comunista, en
1946 s'afilià a l'acabada de crear Confederació
Nacional de Treball Francesa (CNTF),
de la qual va ser nomenat membre de la Comissió
Administrativa i secretari. En 1949
fundà, amb un grup de companys (Roger Boucoiran,
Aimé Capelle, Denhau, Muss,
Samson, Henri Portier, G. Pouget, etc.), el Moviment Astatosindicalista
--del grecastatos,«inestable»--, adherit a
l'AIT, que edità el periòdic mensual Mains
et Cerveau (1949-1950). A partir de 1952 exercí de
corrector de premsa a la
impremta de Georges Lang i el maig d'aquell any va ser admès
en el Sindicat de
Correctors de la CGT de París. Arran de les
divergències sorgides a
començaments dels anys cinquanta amb el moviment confederal
francès i espanyol,
en 1954 abandonà la CNTF i ingressà en el grup de
Pierre Monatte, adherit a la
Unió dels Sindicalistes, al voltant del periòdic La
Révolution Prolètarienne.
Destacat esperantista, en 1961 va ser un dels cofundadors de la Unió
Interlingüista de França (UIF), secció
gala de la Unió Mundial per la Interlingua, i
també va crear la Federació dels
Anacionalistes Interlingüistes, encarregant-se de
l'edició dels seus òrgans
d'expressió Reflexiones supra le frontieras
i Le oca frantic, en
llengua paneuropea interlingua. Després treballà
a la impremta de Le Croissant i de Le Parisien Libéré,
on en 1971 es jubilà. Entre 1969 i 1980 va
participar, amb son fill Jacky Toublet, en l'Aliança
Sindicalista
Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), creada arran de
Maig del 68 i que
intentà reagrupar els militants anarcosindicalistes
escampats per diversos
sindicats (CGT, FO, CFDT, FEN). Julien Toublet va morir el 4 d'abril de
1991 a
Créteil (Illa de França, França) i
dies després, l'11 d'abril, fou incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise.
Defuncions
- Manuel Pérez Feliu: El 27 d'agost de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant (Alacantí, País Valencià) en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura«Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.
***
-
Georges Lecomte: El 27 d'agost de 1958 mor a
París (França) el periodista,
novel·lista,
dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor
del
mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Havia nascut el 9
de juliol de 1867 a
Mâçon (Borgonya, França). Son avi havia
estat deportat per Napoleó III arran
del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851 i son pare era administrador
d'una
oficina de correus. Estudià a l'Institut Lamartine de
Mâçon. Quan tenia 20 anys
marxà cap a París (França) amb la
intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran
escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al
Col·legi d'Advocats i edità entre
maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix
Fénéon, la revista
simbolista La Cravache Parisienne.
Fixat per les autoritats com a anarquista,
col·laborà en diverses revistes
revolucionàries i signà tota mena de crides i de
peticions. Especialment
col·laborà en L'En-Dehors,
de Zo
d'Axa, i en Le Temps Nouveaux, de
Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a
la presó parisenca
de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895
col·laborà en La Revue
Socialiste. Quan esclatà l'«Afer
Dreyfus», prengué partit
a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va
fer càrrec de la
crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle.
En aquests anys col·laborà en diferents
publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art
Moderne, Hommes
d'Aujourd'hui, Art et Critique, LaRevue Indépendante,La
Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir
Dramatique, La Plume,
etc.
A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La
meule (1891), Mirages
(1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les–Les Valets (1898), La Suzeraine
(1898), La Maison en fleurs (1900), Les
Cartons verts, roman
contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les
Hannetons de Paris
(1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries
dans la tempête (1921), La
Lumière retrouvée (1923), Le
Mort saisit le vif (1925), Le Jeune
Maître (1929), Les Forces d'amour
(1931), Je n'ai menti qu'à
moi-même (1932), La Rançon
(1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique
(1951)–,
obres literàries i històriques, a més
de assaigs artístics –L'Art
impressionniste d'après la collection privée de
M.
Durand-Ruel (1892), France
(1896), Les Allemands chez eux (1910), Les
Lettres au service de la
patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux
qui souffrent
(1917), Clemenceau (1918), Au chant de la
Marseillaise. Danton et
Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber
(1919), Louis
Charlot (1925), A. Besnard
(1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie
héroïque et glorieuse de
Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren
(1929), Le Gouvernement
de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen.
Chats et autres
Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte
(1933), Gloire de
l'Île-de-France (1934), Ma
traversée (1949).
Amb el temps col·laborà en Le
Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit
president de la Société des Gens de Lettres de
France (SGDLF, Societat d'Homes
de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser
nomenat membre de
l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el
28 de març de 1946.
Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de
París. Va ser condecorat
con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant
l'Ocupació va ser
seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer
Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost
de 1958 a París (França). Son fill fou el
periodista i novel·lista comunista
Claude Morgan.
***
- Ángel Continente
Saura: El 27 d'agost de 1976 mor a Sant Pau de Jarrat
(Llenguadoc, Occitània) --alguns citen Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i París
(França)-- l'anarcosindicalista Ángel Continente
Saura. Havia nascut en 1901 a
Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). De ben jove
emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà al port descarregant
carbó mineral i destacà com a
membre del Sindicat del Transport de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni
Anglès, Ismael
Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va
ser detingut amb
possessió d'una pistola després d'un tiroteig
entre guàrdies i obrers durant una
vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet
resultà mort
el treballador Luis Menéndez García. El 10 de
març de 1932, des de la presó de
Barcelona, signà un manifest contra Ángel
Pestaña i la seva estratègia trentista.
El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el
míting portuari quan
es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del
Transport
de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de
Secció del
Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries
d'Aigua, Gas, Electricitat i
Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista,
creuà els
Pirineus i passà pels camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial
visqué a París, on milità en la
Federació Local de la CNT i, entre 1959 i 1960,
col·laborà en la revista parisenca Nervio.
En aquests anys parisencs,
formà part de «Los sin pasaporte», grup
específic de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants
(José Pascual Palacios,
Jesús Imbernón, Bernabé Esteban,
Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan
es jubilà s'instal·là a Tolosa de
Llenguadoc.
***
- Raymond Lachèvre:El 27 d'agost de 1976 mor a Le Mans (País del Loira, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Lachèvre. Havia nascut el 30 d'abril de 1894 a Bolbec (País de Caux, Normandia, França). Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de l'Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdicL'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia«L'OlivierÉcossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns«refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA).
***
- Joaquim Castelló
Belda: El 27 d'agost
de 1986 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Joaquim
Castelló Belda. Havia nascut el 9 de maig de 1910 a Aielo de
Malferit (Vall
d'Albaida, País Valencià). Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), durant la guerra civil lluità com a voluntari als
fronts de Madrid i de
Terol. Amb el triomf franquista va ser apressat, jutjat en consell de
guerra i
condemnat a mort. Commutada la pena, després de quatre anys
empresonament
aconseguí la llibertat provisional. Posteriorment
passà a França i milità en la
CNT de l'exili. Quedà invàlid a causa d'un
accident laboral i patí moltes
penalitats. S'instal·là, finalment, a Montpeller
amb sa companya i ses tres
filles.
***
- Juan Gómez Casas:
El 27 d'agost de 2001 mor a Madrid (Espanya) el
militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan
Gómez
Casas, també conegut com Benjamín. Havia nascut en 1921 a Bordeus
(Aquitània, Occitània) en una família
d'anarcosindicalistes espanyols que havia
emigrat per motius econòmics. Després de fer els
estudis primaris a Sant
Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb
proclamació de la II República, sa
família tornà a la Península. A Madrid
estudià al Col·legi dels Salesians de la
Ronda de Atocha i després al Grup Escolar
Concepción Arenal del barriada del
Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) --secció d'Indústria Química del
Sindicat d'Oficis Diversos-- i, a partir
de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de Madrid.
Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant
pneumàtics i en 1938 fou
nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que
publicà articles
en Castilla
Libre,òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938
s'incorporà
a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i
lluità tres mesos al front de
Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i
internat al
camp de concentració d'Albatera, però
aconseguí lliurar-se de la presó per
minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita
clandestina en el
si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la
Construcció de la
CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les
Joventuts Llibertàries del
Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any
es reunió a Madrid
amb Raúl Carballeira i José Pérez,
vinguts de l'exili. El juliol de 1947
assistí als plens nacionals de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i de la
FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts
Llibertàries, i com a
delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la
FIJL i en el II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat
entre
el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de
França,
fou detingut amb sa companya (María del Carmen
Martínez Herranz) i sos fills al
Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu
domicili es descobrí
la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics
clandestins Tierra
y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou
condemnat a 30
anys de presó per «pertinença a
organització clandestina», dels quans
acomplí
gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis,
Ocaña i Burgos). El
6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir
del monestir penal de Sant
Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una
cama. Després
passà a la presó d'Ocaña i en 1958,
després de denunciar l'explotació dels
presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de
Burgos. El
maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a
València, a més de recuperar el
seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel
madrilenys i es
dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de
divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de
traducció (Balchi, Bynal, Bradley
Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal,
Pelloutier, Peypoch,
Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule --també va fer de«negre» de diversos escriptors i va escriure
novel·les
policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta
creà a Madrid, amb Mariano
Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro
Barrios, el «Grup
Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que,
entre altres coses, publicà a
París en 1969 un debatut «Manifest
Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas
presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també
aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels
màxims representants de
la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari,
entre
agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquestaèpoca també
destacà en la divulgació de temes anarquistes i
anarcosindicalistes, alhora que
exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort
del dictador Franco,
intervingué en nombrosos mítings i
conferències (San Sebastián de los Reyes,
París, Tolosa, València, Jaén,
Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet,
Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.).
Després del Congrés de
la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i
possibilistes. Entre 1980 i
1981 dirigí CNT; també fou
col·laborador i redactor d'Adarga i de
la Historia en fascicles de Diego Abad de
Santillán. En 1983 fou delegat
en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de
bell nou la secretaria general del
sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero.
Els últims anys patí
molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar
en nombroses
publicacions, com ara El
Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario,Historia
Libertaria, Nueva Senda, El País, Sindicalismo,Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz
Confederal de Rubí, etc. És autor, a
més de nombrosos pròlegs i
introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos
llibres, com ara Cuentos
carcelarios (1968),Los
desheredados del tío Sam (1968), Historia
del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España
1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra
civil (1972-1973,
vuit
volums), Sociología
e historia (1973), La
política espanyola y la
guerra civil (1974),La Primera
Internacional en España (1974), Situación
límite (1975),Autogestión
en España (1976),Españaácrata.
Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el
Gobierno (1977),Biografia de
Anselmo Lorenzo (1977),Historia de
la FAI (1977),Anarquismo y
federalismo (1983),Los cruces de
caminos (1984),Relanzamiento
de la CNT (1975-1979), con un epílogo
hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y
movimiento
obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología
del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan
Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital
Clínic Universitari de
Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny
Cementiri Sud.
Actualització: 27-08-14