Un estat aconfessional?

PENSA L’AJUNTAMENT COM A TAL SEGUIR ASSISTINT ALS ACTES RELIGIOSOS CATÒLICS? La resposta era molt simple, o sí o no, però el batle va optar per una resposta sense contingut. No és va voler pronunciar de forma tan clara com quan fa referència a la retirada del Crist de la sala de plens. Ara bé, era qüestió de temps, bastava esperar fins dia 2 d’agost per obtenir una contesta; tot i que amb la convidada per part de Batlia a assistir a l’ofici religiós crec que ja no la necessitava, vaig decidir esperar. I dia 2 l’equip de govern i el Batle varen donar la resposta: l’Ajuntament segueix assistint als actes religiosos. La neutralitat que fins avui han pregonat sembla que ha deixat d’existir, i ho ha fet ben aviat.

.

CAP CONFESSIÓ TENDRÀ CARÀCTER ESTATAL. Això és el que diu la Constitució vigent del nostre estat, i no és que en sigui un gran admirador, de la Constitució del 78. Però, si aquesta frase fos realitat, crec que em sentiria bastant satisfet. Encara que la veritat és que l’estat i el poble en què vivim disten molt de ser aconfessionals.

.                                                                                                                                  

Sent regidor o batle d’un poble és molt fàcil parlar que cal reduir el pes de la religió a l’educació o als mitjans d’informació, o criticar el concordat entre l’estat i l’Església catòlica que fa que aquesta darrera gaudeixi d’importants privilegis econòmics. Tot això cau enfora.  Però és aquí on vivim, i aquí on hem d’actuar. És cert que varen començar la legislatura retirant una representació de Crist de la sala de plens, és un bon gest, necessari, però és molt fàcil i insuficient. El que cal de veritat és separar d’una vegada la religió de les institucions.  Les creences religioses han de quedar a casa de cada persona, han de tenir caràcter íntim i personal, i no anar de la mà de les institucions, ja que al poble viuen persones de moltes creences i l’Ajuntament representa  totes les persones, per tant, ha de ser neutral en aquest sentit. I aquesta era una bona oportunitat perquè l’equip de govern començàs aquest procés, però l’ha desaprofitada. I per a mi ha estat una gran decepció ja que creia que una coalició que es defineix amb paraules com «progressisme», «socialisme» o «esquerra», faria més passes per aconseguir de forma real i a la pràctica aquesta aconfessionalitat.

.

Si realment no han estat capaços, com a mínim, de no assistir a oficis religiosos, la sensació que es transmet (a part que els conceptes que utilitza per a definir-se tal vegada no són els més adequats) és que en aquest tema la situació avançarà molt poc, per no dir que quedarà pràcticament com fins ara.

.

Al nostre poble la unió de les institucions va molt més enllà que la presència a actes puntuals. Si pegam una ullada als fills il·lustres de Pollença, veurem que molts d’ells són religiosos, i el pitjor de tot és que alguns no han fet cap mèrit que no sigui de caràcter religiós. N'hi pot haver alguns que mereixin la distinció, com per exemple Costa i Llobera, però que la mereix per la seva aportació a les lletres catalanes. Però considerar il·lustre una persona pel simple fet de fer carrera dins una institució com l’Església és bastant trist, i una falta de respecte per als no-creients i als que confessen altres creences. I entre els molts de casos n’hi ha de vergonyosos com el de Gabriel Fàbregues i Ferrer, secretari del Tribunal de la Inquisició, o del bisbe Joan Baptista Desbach i Martorell, que abans de ser premiat amb el bisbat va exercir primer de fiscal i després d’inquisidor del mateix vergonyós Tribunal. A més, el paper de Desbach exercint els dos càrrecs va ser macabre. Tenim un fill il·lustre que ha presidit actes de fe on ha mort gent cremada de viu en viu!!! (Per a més informació sobre Desbach recomano el llibre: Llorenç Cortès, La nissaga d’un xueta, Lleonard Muntaner, Palma, 1995).

.

Per tant, molts dels fills il·lustres del nostre poble no mereixen tal consideració, i ja és ben hora que deixin de tenir aquesta distinció. Tot i que sembla evident que a l’equip de govern aquesta opció ni li ha passat pel cap.

.

I amb els carrers passa tres quarts del mateix que amb els fills il·lustres. I a part de l’Inquisidor Desbach fins i tot hi ha dos papes, Joan XXIII i Pius XI, amb un carrer dedicat. I ja me direu quin mèrit han fet aquests papes per tenir un carrer a Pollença que no hagi fet cap jornaler del camp o treballadora de la fàbrica de Ca’n Morató, per exemple.

.

Tot això i més coses fan que a Pollença no és pugui dir que vivim a un poble aconfessional. A Pollença la religió catòlica i els catòlics tenen una consideració preferent per part de les institucions. Fa anys que és així (no sempre) i per desgràcia sembla que així seguirà. És molt fàcil i còmode deixar les coses com estan, sempre ha estat així i ja va bé diuen molts. Però un partit d’esquerres ha de tenir voluntat de canvi, de transformar la societat, de fer-la millorar o progressar, de fer-la més digna, igualitària i justa. I entre aquestes millores, que sempre hem defensat la gent d’esquerres, hi ha evidentment la separació dels poders públics i l’Església catòlica.

.

I per això i molt més treballam i lluitam a Alternativa, per aconseguir aquesta separació, perquè la religió sigui una cosa íntima de cada un, que el que vulgui creure ho pugui fer, però sempre a títol personal, perquè les institucions i els càrrecs que la representen, com a tal, no han de professar creença alguna, han de ser neutrals i per tant ni participar de segons quins actes ni retre segons quins homenatges o concedir segons quines distincions. 

.

Pere Josep Coll