Anarcoefemèrides del 6 d'agost
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Liberty:
El 6 d'agost de 1881 surt a Boston (Massachusetts, EUA), editat per
l'anarcoindividualista
nord-americà Benjamin Ricketson Tucker, el primer
número del periòdic Liberty.
No the daughter but the mother of order --aquest
subtítol («No és la filla,
sinó la mare de l'ordre») és una famosa
frase de Pierre-Joseph Proudhon. La
il·lustració de la primera pàgina
d'aquest primer número serà un retrat de
Sofia Perovskaya, una de les assassines del tsar
Alexandre II, tot justificant l'acció dels
populistes russos.
Tucker va difondre les teories de diversos pensadors europeus (Herbert
Spencer,
Proudhon, Tolstoi...) i les va integrar amb les dels
filòsofs
anarcoindividualistes nord-americans (Lysander Spooner, William Greene,
Josiah
Warren...), a més d'incloure les idees de la llibertat de
pensament i de l'amor
lliure, tot amb la finalitat de produir les bases per a l'anarquisme
individualista que va anomenar socialisme anarquista.
Entre 1886 i 1887
es van produir diverses escissions en el si del grup editor a causa de
l'enfrontament amb els sectors més liberals del grup
provocat per la creixent
influència de les tesis egoistes de Max Stirner en alguns
autors i que
desembocarà en la sortida progressiva del sector
més iusnaturalsita. Així
Gertrude B. Kelly, John F. Kelly, Sidney H. Morse i William J. Lloyd
sortiran
cap al 1888, després d'un enfrontament dialèctic
amb James L. Walker. En 1907
Benjamin Tucker va treure en aquesta publicació una
traducció d'Steven T.
Byington, la primera a l'anglès, de Der Einzige
und
sein Eigentum (L'Únic
i la seva propietat), la principal obra de Max Stirner. El
periòdic
apareixerà, amb diverses interrupcions, fins a l'abril de
1908. Alguns dels
seus col·laboradors van ser Benjamin Tucker, Lysander
Spooner, Auberon Herbert,
Joshua K. Ingalls, John Henry Mackay, Victor Yarros, Wordsworth
Donisthorpe,
James L. Walker, J. William Lloyd, Florence Finch Kelly, Voltairine De
Cleyre,
Steven T. Byington, John Beverley Robinson, Jo Labadie, Lillian Harman,
Dora
Marsden, Gertrude B. Kelly, Henry Appleton, John F. Kelly, Sidney H.
Morse, y
William J. Lloyd.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Procés dels Trenta:
El 6 d'agost de
1894 comença a l'Audiència del Sena de
París (França) el «Procés
dels Trenta».
El poder i la policia desitgen acabar amb «la propaganda pel
fet» i les accions
anarquistes tot intensificant la repressió contra el
moviment anarquista
gràcies a l'aprovació de les Lois
Scélérates (Lleis Perverses). Es van
produir nombroses detencions, algunes de militants força
coneguts, com ara Paul
Bernard, Charles Chatel, Sébastien Faure, Félix
Fénéon, Jean Grave, Louis
Matha, etc., que van ser anomenats per la premsa com «els
intel·lectuals de
l'anarquia doctrinal». Trenta persones citades,
però només 25 hi compareixen;Émile Pouget, Constant Martin, Louis Duprat, Alexander Cohen
i Paul Reclus havien
pogut fugir. A més d'aquest militants coneguts, una desena
de detinguts de dret
comú que tenien lligams indirectes amb l'anarquisme hi seran
adjuntats. Destinat
a justificar les mesures repressives contra els anarquistes (Lois
Scélérates)
i a tranquil·litzar l'opinió pública
després dels recents atemptats, la
requisitòria de l'advocat general Bulot
s'afanyarà a provar, sense èxit, una
pretesa associació de malfactors entre els diversos acusats,
ja fossin
intel·lectuals, militants o simples lladregots. Els acusats,
molts dels quals
ni tan sols es coneixien, no van tenir cap problema a refutar
l'acusació, fet
que no impedí que l'advocat general
demanés una pena severa per als
intel·lectuals del moviment (Jean Grave,
Sébastien Faure, Louis Matha, etc.). De
bon començament, la cort decideix que serà
prohibida la reproducció dels
interrogatoris de Jean Grave i de Sébastien Faure, ja que
aquests podrien ser
emprats per fer propaganda àcrata. La temptativa de muntatge
i de maquinació
judiricopoliciac no va escapar als jurats que van pronunciar una
absolució
general, llevat de tres pobres culpables de robatoris que van ser
castigats a
nombrosos anys de presidi a les colònies. Els
contumaços (Paul Reclus,
Alexandre Cohen, Constant Martin, Louis Duprat i Émile
Pouget) seran condemnat
per no compareixença el 31 d'octubre a 20 anys de treballs
forçats. Els qui van
entrar de tots aquests a França després de
l'amnistia, llevat de Paul Reclus,
seran absolts.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Oreste Lucchesi:
El 6 d'agost de 1859 –altres fonts citen el 8
d'agost– neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oreste Lucchesi, també conegut com Bianchetto i Antonio
Mazzini.
Sos pares es deien Luigi Lucchesi i Agnese Costa, i tenia un
germà i quatre germanes.
Després de fer sis mesos de servei militar,
treballà en diversos oficis
(sabater, cerveser, tipògraf, drapaire, etc.). El 25 de
setembre de 1887, amb
Agesilao Canigiani (Givo),
intentà
assassinar al cafè Alfieri de Liorna a cops de ganivet dos
republicans,
Giuseppe Tucci i Ferruccio Nigiotti, culpables d'haver bufetejat
l'anarquista
Giovanni Lascalfare durant una baralla política. Jutjat l'11
de desembre de
1887, va ser condemnat a quatre anys de presó per«cops i ferides». En 1893 va
ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver apunyalat un
vell de seixanta
anys. En una altra ocasió va ser condemnat per«ús d'armes de foc» i diverses vegades
va ser detingut com a «anarquista militant». En
1894 treballava com a
descarregador en el negoci de Giovanni Marchi de Liorna. El 29 de juny
d'aquell
any, va ser detingut, i posteriorment alliberat, després
d'una brega amb un tal
Alfredo Ristori. L'1
de juliol de 1894 apunyalà de mort a Liorna Giuseppe Bandi,
director propietari
dels diaris La Gazzetta Livornese iIl
Telegrafo i autor d'articles antianarquistes, quan en una
carrossa
descoberta es dirigia al periòdic. L'endemà
fugí de Liorna, disfressat, en un
bot manat per ell mateix cap a Centuri (Còrsega), on
arribà el 3 de juliol;
però, denunciat per la seva amant, seduïda per la
recompensa de 2.000 francs
que les autoritats donaven a qui portés a la seva
detenció, la policia francesa
el posà sota vigilància just arribar-hi.
Després de passar per les poblacions
corses de Nonza i de San Fiorenzo, el 14 de juliol de 1894 va ser
detingut a
Bastia (Còrsega). Durant l'interrogatori va dir que
s'anomenava Antonio Mazzini, que
estava embarcat en
la tartana Umberto I ancorada a San
Fiorenzo i que res tenia a veure amb la mort de Bandi. El 30 de juliol
de 1894
va ser lliurat per les autoritats franceses a les italianes i embarcat
a bord
del paquebot Palestina cap a
Liorna,
on fou tancat a la presó dels Dominicans. Jutjat entre el 2
i el 22 de maig de
1895 a Florència (Toscana, Itàlia), amb els seus
còmplices Amerigo Franchi (Polsacco
o Pisanino) i Rosolino Romiti,
considerat l'instigador del crim, van
ser condemnats a 30 anys de reclusió. Oreste Lucchesi va
morir el 15 d'octubre
de 1904 a l'establiment penitenciari de l'illa de Nisida (Illes
Flegree, Nàpols,
Campània, Itàlia).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Torquato Gobbi: El 6 d'agost de 1888 neix a Bagnolo in Piano (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista i militant anarquista Torquato Gobbi. Enquadernador d'ofici, de molt jove es va lligar al moviment anarquista militant en el«Cercle Francesc Ferrer Guàrdia» de Reggio Emilia. Fou corresponsal d'Umanità Nova, redactor de La Lota Umana i distribuïdor d'Il Pensiero a començaments del segle. La seva participació en les vagues de la tardor de 1911 contra l'enviament de tropes a Líbia va implicar la seva inscripció en la llista d'anarquistes de l'Estat i ser perseguit per la justícia per«distribució de manifests antimilitaristes» i fullets en suport del soldat Masetti. A començaments de 1914 fou un dels promotors d'una reunió a favor de Masetti que aleshores estava tancat a Reggio Emilia. Com a militant de la Unió Sindical Italiana (USI), era membre de la tendència de Borghi, oposada a la guerra, en contra de l'Alceste De Ambris, intervencionista. A començaments de 1915 va participar en el Congrés Nacional Anarquista de Pisa realitzat amb la finalitat de crear una estratègia d'oposició a la guerra. En aquest anys va conèixer Camillo Berneri, secretari de la Joventut Socialista de Reggio Emilia, al qual va atreure a l'anarquisme i amb qui mantindrà una gran amistat. El juny de 1916, arran del congrés semiclandestí realitzat a Florència, va ser elegit, juntament amb T. Monticelli, P. Binazzi, Gregorio Benvenuti i V. S. Mazzoni, membre del Comitè d'Acció Anarquista Internacional (CAAI), encarregat de coordinar la lluita contra la guerra a Itàlia i relacionat amb els companys estrangers. La propaganda que va realitzar contra la guerra va implicar la seva detenció nombroses vegades, especialment l'abril de 1917 i el febrer de 1918, quan va ser condemnat a 10 anys de reclusió, que complirà només fins al març de 1919 gràcies a una amnistia. Aquest mateix any coneixerà Luigi Fabbri, amb qui farà una gran amistat. En 1919 també va ser delegat al congrés fundacional de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) realitzat a Florència, on serà elegit per participar-ne en la direcció. Amb l'arribada de Mussolini i després d'haver estat amenaçat i agredit pels escamots feixistes i d'haver participat en el III Congrés de la UCAI a Ancona el novembre de 1921, en 1923 va exiliar-se a París. A la capital francesa va formar part del Comitè de Suport de la USI i del grup«Gori» (Borghi, Angelo Diatallevi, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi, etc.), alhora que fa costat els companys exiliats de l'Itàlia feixista. També va participar en l'aventura de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 fou membre del grup «Pensiero e Volontà» i un dels redactors del seu òrgan La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri i del qual Séverin Ferandel serà gerent. El 16 de setembre de 1927 fou expulsat de França, juntament amb la major part dels redactors (Fabbri, Fedelli, Berneri, etc.) i es va instal·lar a Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Berneri, Damiani i Mantovani, entre d'altres, fent feina en una fàbrica de botons. Fou expulsat de Bèlgica en 1929, malgrat la intervenció de la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. En 1930 va emigrar a l'Uruguai, on va trobar feina de mestre en una escola elemental. Amb Luigi Fabbri i Ugo Fedeli va editar, entre 1930 i 1935, la revista Studi Sociali. Durant els anys trenta va derivar cap el socialisme reformista d'essència llibertària. Durant la II Guerra Mundial fou president del Comitè de Montevideo de l'associació «Italia Libera» i organitzador de nombroses manifestacions contra el feixisme i les potències de l'Eix. Després de la guerra farà de tipògraf i obrirà la Llibreria Italiana, que també fou editorial, a Montevideo. Vivint sempre en precarietat econòmica, durant la crisi econòmica dels seixanta aquestes necessitats es van agreujar fins al punt d'arruïnar-lo, fet que el va portar a la desesperació. Torquato Gobbi es va suïcidar el maig de 1963 a Montevideo (Uruguai). En 1997 Fabrizio Montanari en publicarà una biografia: Voci dal Plata. Vita e morte di Torquato Gobbi.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Elías
Castelnuovo: El 6 d'agost de 1893 neix al barri de Palermo
de Montevideo
(Uruguai) el periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i
anarquista, i
després comunista i peronista, Elías Castelnuovo.
Es crià en la més absoluta
misèria en una família nombrosa d'origen
italià --era el penúltim de 10
germans-- i no acabà els estudis primaris. Des d'infant
treballà en multitud de
feines (pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant
cirurgià, fuster, etc.) i
finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i
linotipista. Apallissat per un
cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys
fugí de casa seva i es
dedicà a recórrer el país a peu com un
rodamón. Després conegué un
contractista
que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do
Sul, Uruguayana,
Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a
Montevideo, s'interessà pel món de la
cultura (literatura, música, pintura), visità
biblioteques i es matriculà l'Escola
Experimental d'Art Dramàtic i, més tard, al
Cercle de Belles Arts de la capital
de l'Uruguai. En aquesta època freqüentà
el Centre Internacional d'Estudis
Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on s'introduí en
el pensament
llibertari. En 1912 s'instal·là a Buenos Aires
(Argentina), on restà de per
vida. A la capital argentina trobà feina en una impremta, on
se li va
encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de
medicina;
conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona
amistat, i amb el temps arribà
a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri
edità la revista de
literatura llibertària La Palestra,
on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En
aquests anys col·laborà
en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920
dirigí el suplement de La Protesta,
un dels òrgans oficials del
moviment anarquista argentí, publicació que
abandonà arran de les seves
constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i
1922 residí en
precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la
desembocadura del Paraná
Miní, atenent els illencs i fent tasques
humanitàries, especialitzant-se en
treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent
cures, etc.; també
ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als
pobladors de la zona els
seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després
va passar a fer de
mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i
delinqüents, però
l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes
repressius. En 1922 retornà a Buenos
Aires, on començà a col·laborar en
diferents revistes (Mundo Argentino,Nueva Era,
etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo
Boedo», format per escriptors
de la família socialista (anarquistes i marxistes) i
cultivadors del compromís
social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta,
Raúl González Tuñón,
Roberto
Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo
Stanchina, César Tiempo, Álvaro
Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme,
del
realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac,
Anatole France,
Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el
lliurament dels
premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic
anarquista La Montaña i
amb la iniciativa del
director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla
d'escriptors
estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo,Extrema Izquierda
i Los Pensadores
--revista de la qual
Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo
Boedo»
s'«enfrontà» al «Grupo
Florida»
que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura
més preciosista,
elitista, avantguardista i «europeïtzant»
i
aglutinà escriptors com Francisco
Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah
Lange, Leopoldo
Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari
--que
començà boedo
i acabà florida--,
José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín
Fierro --l'escriptor anarquista Roberto Arlt
freqüentà els
dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de
Literatura» de Buenos Aires
pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada
l'obra inaugural del «Grupo
Boedo». En 1928 es casà amb Inés
Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe
i María Eugenia). En aquesta època
formà part dels grups Teatre Proletari i
Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres
seves. El juny de 1931
marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre
científic alemany Jorge Nicolai, a
l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb
Victor Serge. En tornà a l'Argentina
hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot
s'intentà
aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del
país, cosa que no
s'aconseguí gràcies a la intervenció
del seu amic Liborio Justo (Lobodón
Garra), fill del general Agustín
Pedro Justo, aleshores president argentí.
S'afilià al Partit Comunista Argentí
(PCA) i col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Bandera Roja
i en El Trabajo.
Fou redactor en cap del Boletín
Oficial de
la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual
sorgí la
Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto
Arlt, fundà la
Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942
col·laborà, amb Arlt, en Santa
Fe de Hoy. A començaments de la
dècada dels cinquanta, passà a ser un
intel·lectual al servei del peronisme
--considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i
antioligarquisme del
Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees
polítiques-- i col·laborà
en Mundo Peronista, sota el
pseudònimElicás, i La
Prensa, aleshores oficialista. Finalment
políticament acabà en
allò que es deia «esquerra nacional». En
1973 va ser nomenat doctor honoris causa
i professor emèrit per
la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per
nombrosos
autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio
Sánchez, Rafael
Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus
escenaris
(zones marginals i de marginació de les ciutats)
caracteritzen la seva obra
marcadament llibertària. És autor de Carne
de cañón (1923 i 1930), Tinieblas
(1923), Notas de un literato naturalista
(1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas
benditas (1926), En nombre de Cristo
(1927), Los señalados
(1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas.
Cuentos (1931), Yo
ví...! En Rusia
(1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje
a
través de la tierra de los trabajadores.
(Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras
(1934), Vidas proletarias. Escenas de la
lucha obrera (1934), El arte y las
masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad
estética (1935), Resurrección.
Impresiones de una conciencia
libre sobre la epopeya heroica del pueblo español
(1936, novel·la dedicada
a la Guerra Civil espanyola), La noria
(1936), Psicoanálisis sexual y
psicoanàlisis
social, examen de una nueva teoría de
desorientación política y económica
(1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres
(1971), Memorias (1974), Caña fístula
(1976), Sacrificados. Cuentos de la
resistencia
(1988, pòstuma), entre d'altres. Elías
Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de
1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de
Buenos
Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un
Centre
Cultural Elías Castelnuovo.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- José Cañízares Trujillo: El 6 d'agost de 1907 neix a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Cañízares Trujillo. Amb sos pares emigrà a Montcada i Reixac, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També en aquesta localitat conegué sa futura companya, Conchita Idea. El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, a Tolosa de Llenguadoc va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castelfranc i Puy-l'Évêque. José Cañizares Trujillo va morir el 5 de novembre de 1989 a Puy-l'Évêque (Carcin, Guiana, Occitània).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Ingemar Johansson:
El 6 d'agost de
1945 neix a Göteborg (Bohuslän, Suècia)
l'escriptor, traductor, editor,
escaquista i militant anarquista Ingemar Johansson. Especialista en el
dadaisme
i el situacionisme, ha traduït i introduït a
Suècia importants autors, com ara
Konrad Bayer, Ernst Jandl i Benjamin Peret. Jugador d'escacs, durant
molts
d'anys col·laborà en diverses revistes d'aquest
joc i està considerat un dels
millores historiadors dels escacs escandinaus. També ha
publicat obres sobre
plantes i horticultura. Militant de la Sveriges Arbetares
Centralorganisation
(SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ha
participat en diversos
congressos d'aquesta central sindical i ha col·laborat en
les seves
publicacions. En 1969 publicà, amb Bengt Ericson,
l'antologia sobre el moviment
anarquista Anarkisterna i klasskampen,
considerada com a una obra de referència.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pierre Martin: El 6 d'agost de 1916 mor a la seu del periòdic Le Libertaire de París (França), on vivia el militant anarquista, antimilitarista i pacifista Pierre Martin, també conegut com Pierre Martin de Vienne i Le Bossu. Havia nascut el 16 d'agost de 1856 a Viena del Delfinat (Arpitània). Amb sis anys ja treballava en la indústria tèxtil. En 1879 va prendre part en una dura vaga de cinc mesos i des d'aleshores va esdevenir un important militant del moviment anarquista. Orador de talent, intel·ligent i generós, va suscitar l'entusiasme dels obrers. En 1880, a Vevey, va prendre part en una reunió de la Federació del Jura i l'any següent va participar en el Congrés de Londres. Però després de l'agitació social dels miners de Monceau-les-Mines i l'atemptat de la plaça Bellecour a Lió, l'octubre de 1882, va ser detingut juntament amb nombrosos companys, entre ells Kropotkin. Un total de 66 militants anarquistes van comparèixer el 8 de gener de 1883 davant el tribunal de Lió, acusats de pertànyer a la Internacional, aleshores prohibida a França. Condemnat a quatre anys de presó, va ser internat a la penitenciaria de Clairvaux. Alliberat el gener de 1886, va reprendre la militància. Detingut de bell nou amb altres 18 companys i companyes llibertaris després dels esdeveniments de l'1 de maig de 1890 a Viena del Delfinat, va ser condemnat a cinc anys de presó que seran reduïts en apel·lació a tres, però que van alterar-li greument la seva salut. Alliberat l'agost de 1893, es va instal·lar un temps a Romans on va militar amb sa companya anarquista Fanny Chaumeret en els grups de la Drôme. En 1894, després de l'aprovació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses),és de bell nou detingut com a anarquista, però és finalment alliberat després de tres mesos de presó. Amb la prohibició d'estar-se per la Drôme, esdevindrà fotògraf ambulant. Encara va ser requerit per la justícia en diverses ocasions: en 1906, després d'haver signat un cartell antimilitarista; en 1910, durant la vaga dels ferroviaris; en 1912, per incitació a la desobediència, etc. Instal·lat a París, va esdevenir l'administrador de Le Libertaire. Inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes per les autoritats, va oposar-se durant la Gran Guerra a la«unió sagrada» i al Manifest dels Setze, participant juntament amb Sébastian Faure i Louis Lecoin en les lluites pacifistes, fins que morí.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Ramón Acín Aquilué: El 6 d'agost de 1936 és assassinat a Osca (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d'avantguarda Ramón Acín Aquilué. Havia nascut el 30 d'agost de 1888 a Osca (Aragó, Espanya). Després de realitzar els estudis de primària i de secundària a Osca, en 1908 començarà els estudis de Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l'any següent per la seva vocació artística al taller del pintor Félix Lafuente. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònim Fray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d'Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d'Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira, a més de col·laborar amb articles en El Diario de Huesca. En 1914, gràcies a la pensió d'estudis, viatjarà per la península (Barcelona, Madrid, Toledo, Saragossa) i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d'Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà Federico García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d'Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d'Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l'Escola Lliure d'Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d'ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d'Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. En 1921 realitzarà una col·lecció de dibuixos de caràcter antitaurí. L'octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d'Osca, inspirada en les ensenyances de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d'abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d'octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher, condemnat a mort després d'un atemptat. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l'obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l'avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s'oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós«Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l'exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària (crítiques d'art i ideològiques, sobre ecologia, vegetarianisme, naturisme i de defensa animal...), mítings, delegat per Osca al Congrés de la CNT de Madrid, exposició i conferència a l'Ateneu de Madrid...). Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l'abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes (Extremadura) per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d'agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l'aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d'Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l'exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l'1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d'Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d'agost de 1936és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d'aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d'Osca, aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita Monrás, serà afusellada el 23 d'agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Benet Pasanau: El
6 d'agost de
1936 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Benet Antoni
Pasanau
Blanch. Havia nascut el 2 de setembre --algunes fonts citen el 30
d'agost-- de 1900 a Barcelona (Catalunya). Carreter
de la fàbrica de cervesa Damm de Barcelona, estava afiliat a
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936, amb
altres
companys de feina, muntà una metralladora al terrat de la
Damm i s'enfrontà als
insurrectes. Immediatament després s'enrolà en la
Columna Durruti i marxà al
front d'Aragó. Durant els combats a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya) va
resultar ferit en l'assalt de la caserna de la Guàrdia Civil
de la població.
Deixat per mort, va ser després evacuat a Lleida quan encara
no havien acabat
els combats i després a Barcelona. Benet Pasanau va morir
d'aquestes ferides el
6 d'agost de 1936 a la Clínica Aliança de
Barcelona (Catalunya) i fou enterrat
el 8 d'agost al cementiri barcelonès de Sant Andreu. El
seguici fúnebre des de
la Damm fins al cementiri va ser una gran manifestació
obrera de dol. Entre el
setembre de 1937 i el final de la guerra, el carrer Rogent del barri
del Clot
de Barcelona portà per iniciativa popular el nom de«Benito Pasanau». Son fill,
Santiago Pasanau, nascut en 1922, també va ser militant
llibertari.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Alfons Pujol Clavaguera:
El 6 d'agost
de 1940 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Alfons Pujol Clavaguera. Havia nascut cap al 1915 a
Pont de
Molins (Alt Empordà, Catalunya). Xofer de
professió, residí a Figueres (Alt
Empordà, Catalunya) i milità en les Joventuts
Llibertàries, en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a Sant
Joan les Fonts (La Garrotxa, Catalunya). Quan esclatà la
Revolució de juliol de
1936 fou xofer del Comitè Revolucionari de Sant Joan les
Fonts i un dels
responsables de la col·lectivització de l'empresa
Muntada de transports d'aquesta
localitat. Després fou voluntari en el Cos de Tren de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. Amb el triomf franquista va ser
detingut, jutjat en
consell de guerra el 27 de juny de 1940 a Girona i condemnat a mort.
Alfons Pujol
Clavaguera va ser afusellat, juntament amb un altre company, el 6
d'agost de
1940 al cementiri de Girona (Gironès, Catalunya).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Joan Montoliu del Campo:
El 6 d'agost de 1975 mor a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Joan
Montoliu del Campo. Havia
nascut el 16 de juliol de 1911 a Vila-real (Plana Baixa,
País Valencià). De
molt jove marxà a Catalunya i
s'instal·là al barri de Santa Eulàlia
de
l'Hospitalet de Llobregat, on s'afilià al Sindicat
d'Escombriaires de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà en les lluites de carrer
(assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels
organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja
pública de l'Hospitalet
de Llobregat. Després s'allistà i
lluità al front d'Aragó fins al final de la
guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un
batalló confederal.
S'exilià a França durant la Retirada i en 1940
fou tancat al camp de
concentració d'Argelers. Després fou enviat a una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la
pressa de l'Aigle. En
1942, després de l'ocupació de la zona lliure,
organitzà, en contacte amb la
resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent,
que estava format
per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a
la XIII
Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI),
efectuà nombroses
accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en
els combats
d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les
FFI
s'integraren en l'Exèrcit regular francès.
Després de l'Alliberament milità
infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de
l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva
Federació Local de la CNT en
l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En
1947 fou delegat de
Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de
Llenguadoc. Ocupà la
secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou
membre del Comitè de
Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre
del Comitè de Gestió
del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles.
També fou secretari
de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà
activament en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Va
ser molt conegut i estimat pels joves militants de
l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua
catalana, cada any
s'encarregava, amb Roque Llop, de col·locar la parada de
llibres que es muntava
en el míting commemoratiu de la Revolució
espanyola que se celebrava a la Gran
Sala de la Mutualité de París. A
començaments dels anys setanta fou nomenant
secretari de la Federació Local de la CNT de
París i també fou administrador deLe Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat
anticipadament per un
accident laboral i per problemes coronaris,
s'instal·là a Perpinyà, on fou
nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la
CNT. A
començaments d'agost de 1975 assistí com a
delegat de la CNT en l'Exili al
Congrés de Marsella, però l'hagué
d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies
després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va
morir a l'hospital de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Simeón Abadías Cabero: El 6 d'agost de 1979 mor a França l'anarcosindicalista Simeón Abadías Cabero (Cabero). Havia nascut cap al 1900 a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant el Bienni Negre republicà fou perseguit. Participà activament en l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a Barbastre i en fracassar la revolució intentà arribar a França, però fou detingut el juny de 1934, jutjat i condemnat a tres anys de presó. L'abril de 1935 romania pres a Burgos i després passà molts anys tancat a Segòvia.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Actualització:
06-08-14