Anarcoefemèrides del 2 d'agost
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Atemptat de Salson: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salson intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles. Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribarà a fer foc. Desarmat i detingut, va poder fugir del linxament de la gentada.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Spártacus: El 2 d'agost de
1919 surt a Rio de Janeiro (Rio
de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari
anarquista Spártacus.
Era l'òrgan
d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB),
organització llibertària
nascuda, per influències de la Revolució russa,
poc abans. En van ser els
editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo
Busse, Salvador Alacid
i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va
distribuí a tots els Estats
brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser
llançada amb un «Festival
Pro-Spártacus», on s'impartiren
conferències de Fábio Luz («A imprensa
e o
proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi
van col·laborar, a més dels citats, I.
Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard
Leuenroth, Joaquim
Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que
anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil.
En el número 9, del
27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os
anarquistas brasileiros: Ao
povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de
Araújo e Silva, Djalma
Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro
Santos. En
sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà
de publicar-se per la
repressió governamental que acusà el
periòdic d'atiar la mort del primer
ministre britànic i envià la policia a clausurar
la redacció i a prohibir la
seva edició.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Fernando Tarrida del Mármol:El 2 d'agost de 1861 neix a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de Cuba-- el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista«Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià,íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant,La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta,Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en elsúltims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per«Ronda Tarrida del Mármol».
Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Régis Messac. Seguint les passes de sa mare, mestra, i de son pare, inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el«fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades«Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella --a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària--, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament --«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Ángel Borda:
El 2
d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre,
Argentina) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Borda. Quan tenia 14 anys
començà a treballar en un forn rajoler fent maons
i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa
d'una baralla a ganivet,
en la qual morí un home, va ser empresonat per primera
vegada i a la comissaria
patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop
lliure, amb 15 anys,
començà a vagabundejar per la seva
província i per la de Buenos Aires. Aprengué
molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril
i maig
de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera«La Forestal», al Chaco,
on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies
armades pagades per la
patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el
sindicalisme groc.
Especialment prengué part en l'ocupació de la
localitat de Barrancas (San
Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir
el pas dels trens
carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser
tancat a
la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir,
retornà a la seva
província d'Entre Ríos i treballà una
temporada com a estibador al port de
Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses
províncies i
ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires,
Santa Fe, Córdoba,
Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos
i linyeras–persones
sense llar i
sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera
gratuïta i
dormien on podien–, alhora que col·laborava en
l'organització de sindicats. Durant
aquesta època va ser detingut en diverses ocasions,
especialment a Los
Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà
a Diamante, on des
de l'any següent animà l'Unió Obrera
Provincial (UOP). En 1929 fou un dels
fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón
Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat
d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich iÁngel Medina, aconseguí convèncer
els companys per comprar un terreny on s'edificà el local
del Sindicat de
Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el
centre de les reunions obreres de
la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González,
Hipólito Olivera i Ángel
Lestarpé, redactà i estampà el
periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del
grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels
fundadors de la Biblioteca Popular«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb
la pujada del peronisme al poder.
També fou membre de la cooperativa fornera «La
Sindical», administrada durant
els seus tres últims anys de vida per ell, en
representació del SOP, i per
Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat
secretari de la Federació
Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la
qual agrupava al voltant de
setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou
l'editor
del seu òrgan d'expressió Avance
(1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer«Esfuerzo», que realitzà nombroses
actuacions i en el qual participaren
nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto
García, Danilo Romero,
Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña,
Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando
Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini,
Adoración García,
Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer,
etc.). Durant la dècada
dels anys vint i trenta participà activament en diverses
campanyes de
solidaritat, especialment en les de suport de Simón
Radowitzky, executor del
cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels
anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de
Bragado», dels obrers
rajolers de San Martín i fent costat la Revolució
espanyola. Cap al 1940
s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on
s'integrà en la Federació
d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat
membre del
seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del
periòdic
anarcosindicalista Solidaridad Obrera,
que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop
militar de
juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en
fundació de la revista
anarquista Reconstruir, dirigida
per
Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes
navals
durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos
militants
detinguts. En 1951 participà en la fundació de la
Federació Llibertària
Argentina (FLA) i col·laborà en el seuòrgan d'expressió Acción
Libertaria. També fou un dels animadors del
Comitè d'Enllaç
Sindical (CES) i del periòdic Resistencia.
Durant sa vida participà en la creació de clubs
esportius, biblioteques,
periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en
infinitat de remotes
poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses
detencions (1944,
1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure
contes, poemes, coples, chamarritas
i cançons infantils, a més
de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir
el 12 de març de
1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat.
Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir
publicà un recull dels seus
textos sota el nom de Perfil de un
libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia
sindical
de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari
de paraules del lunfardo i modismes
del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak
estrenà una pel·lícula basada en les
seves experiències, Que vivan los
crotos,
en la qual intervingué en la redacció del
guió Libertad, companya de Borda.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Vittorio Órtore:
El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i lluitador
antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien GiuseppeÓrtore i Teresa
Betassa. Obrer mecànic torner, començà
a militar de molt jove en la Unió
Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà
activament en
l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont,
Itàlia) i per aquest motiu
va ser buscat per la policia. Durant el Biennio
Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920,
destacà en el moviment
d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut,
jutjat i condemnat a set
mesos de reclusió. L'any següent fugí
clandestinament a França. El 3 de
setembre de 1926 va ser detingut a París
(França), amb el també anarquista
Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes
comesos
durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de
França, França). En 1928
l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i
Oise) el condemnà a
10 anys de reclusió per «robatori a mà
armada» després d'haver reconegut que
formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes
(Ewrice
Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François
Fissore, Carlo
Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu
empresonament es
dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre
inèdit (La Chiesa cattolica e la
civiltà occidentale)
a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i
marxà cap a
Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també
anarquista i refugiada: però 7
de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga
(Marcello
Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà
Brussel·les i marxà com
a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya),
s'allistà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso». Des del front d'Aragó envià
diversos articles a L'Adunata dei
Refrattari, de Nova York; a Guerra
di
Classe, de Barcelona; i a Il
Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure
l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche.
Mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Vittorio Órtore va ser abatut el
8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del
Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista
Camillo Sartoris
envià des de Bèlgica un subsidi a sa
família a Itàlia, però aquest va ser
confiscat per les autoritats feixistes.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó) que havia emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la«Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí«Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona --amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 en una residència de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Tony Smythe: El 2 d'agost de 1938 neix al Regne Unit l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les«armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment«Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar. Tony Smythe va morir el 27 de març de 2004 al Regne Unit.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Alfonso
Nicolazzi: El 2 d'agost de 1942 neix a
Premosello-Chiovenda, Piemont, Itàlia)
el tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi,
conegut com Alfo. Son pare,
immigrant als EUA, en
1915 s'enrolà «voluntari» per lluitar en
la Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso
marxà del seu poble cap a Torí (Piemont,
Itàlia) a cercar feina. Dos anys
després, en acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria,
emigrà buscant fortuna a
diversos indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i
s'embarcà en vaixells de
passatge com a cambrer. En 1960 es traslladà a Roma
(Itàlia), on treballà en
diversos hotels curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat
com a assistent
de vols intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant
les
primeres vagues, es deixà créixer un gran
mostatxo, aleshores prohibit per les
rígides normes internes de la companyia aèria, i
amb altres companys posà en
pràctica protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat
del militant
anarquista Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista
i establí contacte
amb la redacció del setmanari Umanità
Nova, òrgan de la Federació Anarquista
Italiana (FAI). A partir d'aquest
moment, les seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base
l'autogestió i
el rebuig a l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita
l'Espanya franquista
i, dotat d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis
de vells militants
anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939,
entrevistes que en 1996
van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el
títol Chi c'era racconta.La Rivoluzione
libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després
d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori
Alitalia) de
dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la
companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el
possible contagi del
fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per
dedicar-se exclusivament a la
militància. Establert amb sa germana Paola i son amic
Gilbert a Carrara
(Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista
italià, comprà de
segona mà maquinària tipogràfica i en
un antic graner darrere de l'històric
teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta
(Cooperativa Tipolitografica «Il
Sem», després «Anarchia») que,
amb el temps, esdevingué una de les més
importants del moviment anarquista italià, on es van
imprimir nombrosos
periòdics (Umanità Nova,Volontà, A
Rivista Anarchica, Senza
Patria, Anarres, Il Peccato, Il
Seme, Musiche, etc.),
llibres
de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco
Serantini, etc.) i infinitat de manifests
polítics de tota casta. En aquests anys, a més de
la FAI des de març de 1979,
milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups
d'Anarquistes Reunits). Militant
del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es
dedicà, amb una
meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra
l'amenaça d'instal·lació
d'una planta química a Massa-Carrara, tot això
abans del desastre de Seveso
(1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no
estaven de «moda» les
lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per
l'alliberament de Marco
Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i
després a Suïssa. A principis
dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu
històrica de la «Biblioteca
Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per
una empresa que
volia reestructurar l'històric palau Politeama; el
març de 1990, després de
tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la
seu de la FAI destrossant tot el
que trobà. En plena tensió, el maig de 1991
explotà el cotxe de l'enginyer Alberto
Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que
morí,
i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista,
encara
que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció
de la Màfia.
Gràcies a conèixer molts idiomes
(anglès, francès, castellà, etc.), que
havia
adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta
col·laborà amb
la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA),
en la preparació de congressos de la Internacional de
Federacions Anarquistes
(IFA) i en la traducció simultània de nombroses
trobades anarquistes
internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant,
mentre
acabava d'imprimir el número d'Umanità
Nova, el 13 de setembre de 2005 a Carrara (Toscana,
Itàlia) i fou enterrat dos
dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb
els honors de la
banda municipal que tocava cançons llibertàries i
de milers de companys. Deixà
companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va
ser
recollit en el documental d'Antonio Morabito Non
son l'uno per cento.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Igor Podshivalov:
El 2 d'agost de 1962 neix a l'URSS el periodista i
militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. En 1979 es
matriculà a la
Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981,
mentre
estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En
aquesta època
publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin en samizdat (publicacions
clandestines
autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha.
En
aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es
llicencià en
filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no
trobà feina de la seva
especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels
fundadors
del Club Socialista, primera organització legalitzada a
Irkutsk que incloïa
militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la
creació de la
Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació
d'Anarcosindicalistes)
i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta
organització, assistí
a tots els seus congressos --incloent la Conferència
d'Anarquistes Siberians de
l'estiu de 1990 a Baikal-- fins la seva dissolució a mitjans
dels anys noranta.
A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del
carrer Fourier, quan
les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va
ser jutjat
i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la
seva llibertat. Durant
la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones
d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga
dels miners de
Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades
anarquistes a prop de la
Casa Blanca de Moscou --compartí barricada amb Ignasi de
Llorens, de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre-- contra el cop d'Estat que intentà
liquidar la Perestroika. A mitjans
dels anys noranta
destacà en la lluita ecologista i prengué part en
els campaments antinuclears
de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de
Txèquia (1997) i de
la península de Kola (1998). Durant molts anys
treballà com a periodista en
diaris de la regió d'Irkutsk i
col·laborà, sobretot amb articles
d'història del
moviment anarquista --arribà a arreplegar tots els llibres
en rus sobre Nestor
Makhno--, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact, Obschina, Pryamaya
Rech, Sibirsky Trakt, Svecha, Volya,
etc. És autor d'un llibre sobre
les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara
inèdit. Igor
Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a
l'autopista Kultukskom
d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia)
i, a causa de les nombroses i importants
ferides, morí quatre dies després en un Hospital
Regional d'Shélejov; fou
enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres
fills, que tingué
amb sa companya Podshivalova.
Igor
Podshivalov (1962-2006)
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Natale Cicuta: El 2 d'agost de 1973 mor a Menton (Provença, Occitània) l'anarquista Natale Cicuta. Havia nascut el 21 de desembre de 1894 a Oneglia (Ligúria, Itàlia). Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pedro García García: El 2 d'agost de 1973 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro García García. Havia nascut a Cofrents (Vall d'Aiora, País Valencià). Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 18 anys s'adherí a les Joventuts Libertàries de Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil, va ser greument ferit i mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Marsella i en la Federació Comarcal de la CNT de Vall-de-roures en l'Exili. En el moment de la seva mort ocupava el càrrec de delegat departamental de Boques del Roine de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya. Malalt, després de passar per diversos hospitals, Pedro García García va morir el 2 d'agost de 1973 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri marsellès de Saint-Jerome. Deixà companya, Carmen Berrueca, i una filla, Dulcinea. Alguns autors el citen com autor del llibre Informes sobre orientación colectivista (1938), editat per l'Oficina Provincial de Cooperatives de València a Madrid (Espanya), confonent-lo amb l'homònim Pedro García García (Cofrents, 1882 – Caracas, 1948), mestre socialista, creador del Centre Obrer d'Alzira, un dels fundadors de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) en 1930, membre del Comitè Nacional de la Unió General de Treballadors (UGT) en la dècada dels trenta, diputat socialista en les eleccions de 1931 i 1936, gerent del Consell Llevantí Unificat d'Exportació Agrícola i col·laborador de La Voz del CLUEA, Colectivismo i Adelante.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.