Anarcoefemèrides del 29 de juliol
Esdeveniments
- Conferència de Reclus: El 29 de juliol de 1895 el geògraf anarquistaÉlisée Reclus llegeix la conferència«On anarchism» al South Place Institut de Londres (Anglaterra). Aquesta conferència va ser publicada en 1897 en anglès i en jiddisch per William Wess (Wm. Wess) sota el títol On anarchism. An address delivered at South Place Institute (Sobre l'anarquisme. Un discurs pronunciat al South Place Institute).
***
- Atemptat de
Bresci:El
29 de juliol de 1900 l'anarquista Gaetano Bresci assassina, al
parc de la Villa Real de Monza (Llombardia, Itàlia), de tres
trets de revòlver
(Hamilton & Booth) el rei d'Itàlia Humbert I, davant
centenars de persones
que el saludaven i victorejaven. El sobirà, acompanyat de la
regna Margherita,
que resultà il·lesa, retornava amb carrossa
oberta a la seva residència de
Monza després d'assistir a la clausura d'un concurs
gimnàstic organitzat per la
societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar-ne
el premi. El regicida, que
no oposà cap resistència, va ser detingut pel
mariscal de carrabiners Andrea
Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la
xusma
enfurida. En el moment de la detenció exclamà:«Jo no he matat Humbert. Jo he
matat el rei. He matat un principi.» Bresci considerava
Humbert I màxim
responsable de la repressió sagnant desencadenada durant la«Protesta de
l'Estómac» de 1898 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Després del tiranicidi es
desencadenà una important repressió contra el
moviment anarquista italià (detencions,
saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran
complot
internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson
(Nova Jersey, EUA),
ciutat on havia residit Bresci.
***
- Quart dia de la Setmana Tràgica: El dijous 29 de juliol de 1909 l'Exèrcit intenta reocupar els barris insurrectes de Barcelona (Catalunya). Com cada dia, es donà una treva tàcita de bon dematí, amb l'obertura de les botigues per poder abastir la població de productes de primera necessitat i amb la retirada amb ambulàncies dels caiguts als carrers del Paral·lel, de les Drassanes i del Raval durant la nit, però a partir de les 9 hores es reprengueren els combats entre les forces de l'ordre i els revoltats, a les barricades i des dels terrats. Durant tot el matí van arribar importants contingents de tropes: des de València, per mar; de Saragossa, Pamplona i Burgos per terra; aquestes tropes anaven amb la idea que aquella revolta tenia un caràcter separatista i no de defensa dels reservistes enviats a l'Àfrica. Amb les noves forces, el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà el Poblenou, on almenys van morir vuit insurrectes, i procedí a desmuntar les barricades. A mig matí, la fàbrica de licors situada a l'altre costat de les runes del col·legi dels Escolapis de Sant Anton, propietat del carlí i catòlic devot Antoni Tortras, davant la possibilitat que amagués religiosos, va ser incendiada per un escamot comandat per l'extremista del Partit Radical Domènec Ferrer Narch. A la tarda, el general Luis de Santiago Manescau ocupà militarment el barri de les Drassanes, on l'estretor dels carrers i els trets dels franctiradors que s'havien retirat de les barricades i que s'havien apostat als terrats obstaculitzaven la penetració de les tropes. Més tard, el general Brandeis va fer el mateix al Clot i a Sant Martí de Provençals, bastions del Partit Radical, a canonades. Aquest dia només hi va haver tres atacs a centres religiosos: van ser destruïts del tot els maristes de Sant Andreu, patí greus danys l'església parroquial del mateix barri i també les franciscanes de Sant Gervasi, al carrer de Sant Elies. Durant tot el dia va córrer la notícia del fracàs de la revolta i de la vaga general a tot l'Estat, fet que va minar la moral dels revolucionaris. A Madrid, mentrestant, el ministre de Governació, Juan de la Cierva Peñafiel, va anunciar prematurament en un comunicat la rendició dels rebels barcelonins.
***
- Presentació de
la Comarcal del Baix Empordà: Entre el 29 i el
30 de juliol de 1978 es presenta
a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) la
Federació Comarcal del Baix Empordà
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El dissabte
29 de juliol es
realitzà un míting, en el qual van intervenir
Ramón Liarte Viu, Frederica
Montseny Mañé i Enric Marco Batlle (Enrique
Marcos), aleshores secretari del Comitè Nacional
de la CNT, i una festa
llibertària al Camp de Futbol de Sant Feliu de
Guíxols; i l'endemà, diumenge 30
de juliol, es projectà a la Sala Montclar de la mateixa
població una sessió
cinematogràfica amb els films Entre
el
fraude y la esperanza (1978), realitzat pel
Col·lectiu de Cinema de
Barcelona, i El Pueblo en armas
(1937), documental realitzat per la CNT en plena Revolució.
Naixements
- Giulio Tanini: El
29 de juliol de 1855 neix
a Lucca (Toscana, Itàlia) el ferroviari, professor,
científic, inventor,
escriptor, poliglota, maçó i propagandista
anarquista i sindicalista Giulio
Tanini. Quan encara era un infant, amb sa mare i son germà,
s'uní a seguici de
son pare, Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en
l'«Expedició dels
Mil» de Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la
batalla de Solferino i San
Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra
versió diu que aquesta morí en
1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes
de les penúries patides al
front. Després d'aquesta precoç mort i de
diverses vicissituds, retornà a
Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis
superiors destacant per la seva
intel·ligència. A l'Estació de
Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia)
trobà
feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i
inventà algunes
màquines que permeteren unes comunicacions més
fluïdes. Per les seves
activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a
càstig a la Maremma
(Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys
s'acostà la
moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i
posteriorment passà al
moviment internacionalista, col·laborant en diverses
publicacions. Es casà amb
Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de
còlera a Nàpols (Campània,
Itàlia)
s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els
pacients; condecorat amb una
medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de
l'epidèmia. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic L'Amico.
En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il
Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener
d'aquest mateix
any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on
col·laborà en L'Italia
del Popolo. Després de viatjar arreu tota
Sud-Amèrica,
visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887
entrà a treballar en
una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un
vaixell que reparava els
cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina,
Uruguai, etc.) i
col·laborà en Il
Proletario. Durant
aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i
algunes fonts diuen que, a
començaments del segle, en parlava correctament 14.
Establert a Mercedes
(Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de
física i química en una
escola superior, dirigí en aquesta època
l'Institut Meteorològic Uruguaià de
Montevideo i fundà una lògia
maçònica. Realitzà importants
exploracions al Mato
Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un
llibre sobre plantes
medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la
seva
impressió, perdent els drets d'autor. Participà
activament en els fets
revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els
quals moriren tres
fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en
diferents ocasions. Decebut
i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i
s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia),
trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat
col·laborà en la recerca científica
amb
diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per
tot arreu
(Rússia Austràlia, Nova Zelanda,Àfrica, Pol Nord, etc.),
i per un breu període de temps residí a
Tunísia, on
treballà de revisor ferroviari. Inventà un
avisador d'inundacions, un telèfon«altisonant» i un anemògraf, entre
altres objectes. Després retornà a la
Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest
període, en el qual es
va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual
formà part de la seva
direcció central, continuà mantenint relacions
amb els moviments llibertari i
republicà, i va escriure poesia social. A principis del
segle XX es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir
una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà
a Anglaterra i als Estats Units. En 1911
s'instal·là de bell nou a Gènova, on
inicià les seves col·laboracions amb Il
Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents
qüestions amb la Federazione dei
Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del
Mar). Intensificà la seva
activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers
marítims i
col·laborà en les tasques organitzatives amb el
capità Giuseppe Giulietti.
Col·laborà en nombrosos periòdics
obrers, com ara Lavoratore del Mare,Avanti!
o Il Libertario–en
aquesta última
publicació també col·laborà
en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill
Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di
Ceccardo Roccatagliata
Ceccardi (1919), Al poeta Carlo
Malinverni (1920), Cenni biografici
della
vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo,
intitolato
all'Eroe Romagnolo (1920), Pro
asilo
Amilcare Cipriani (1920), Vita di
Giulio Panescritta
da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori
del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952,
pòstum), i deixà inèdites
diverses obres científiques. Durant sa vida
mantingué una intensa
correspondència amb multitud d'intel·lectuals i
científics del seu temps (Battelli,
Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso,
Galletti, Piotr
Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni,
Macaggi, Petroni, Viani, Prati,
Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici
Garibaldini (FRG, Federació
de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a
perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la
Casa de Salut
del Galliera de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que
porta el seu nom com a homenatge.
Giulio Tanini
(1855-1921)
***
- Paul Delesalle:
El 29 de juliol de 1870 neix a Issy (Illa
de França, França) el militant
anarquista i sindicalista revolucionari Pau Delesalle. La seva
localitat natal
era un fort enclavament proletari sempre revoltat contra les
injustícies
socials i Delesalle va començar a militar en el grup
anarquista del 14è
districte de París, fet que el va portar a ser detingut
preventivament abans
del Primer de Maig de 1892 i a passar 18 dies a la presó de
Mazas. Com a obrer
ajustador de precisió va construir un aparell
cronofotogràfic (el primer
cinematògraf conegut) als germans Lumière i en
1893 s'adhereix a la Cambra
Sindical d'Obrers d'Instruments de Precisió de
París. Més tard serà acusat de
participar en l'atemptat amb bomba al conegut restaurat Foyot de
París el 4
d'abril de 1894. Després de participar en el
periòdic La Révolte, va
escriure en Les Temps Nouveaux abans d'esdevenir en
1897 l'assistent de
Jean Grave. Convençut que l'acció dels
anarquistes devia passar pel
sindicalisme revolucionari militarà activament en la CGT i
esdevindrà secretari
adjunt de la Federació de Borses de Treball. Durant el
congrés de Tolosa de
Llenguadoc de 1897 la seva moció (ús de la vaga
general, del boicot i del
sabotatge) serà acceptada per unanimitat. En 1906 abandona Les
Temps
Nouveaux després d'haver escrit un article
antisemita. Prendrà part, el
mateix any, en l'elaboració de la «Carta
d'Amiens» i d'aleshores ençà
serà considerat
un dels fundadors de l'anarcosindicalisme. En 1907
reemplaçarà Yvetot,
empresonat, en el secretariat de les Borses de Treball i
serà jutjat per un
cartell de la CGT sobre els fets del Midi de 1907 per«injúries a l'Exèrcit i
provocació als militars a la
desobediència», però finalmentés absolt. En 1908
s'estableix com a llibreter i editor d'obres sindicalistes i
anarquistes, com
ara el popular anual Almanach illustré de la
révolution, i la seva
llibreria, en ple Barri Llatí (carrer Monsieur-le-Prince)
serà un dels centres
d'estudi de la història social als anys 30, molt
freqüentat per Pissarro, Sorel
i molts d'altres artistes, periodistes i escriptors. Enlluernat per la
Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista,
però aviat ho abandona. En 1932,
víctima d'una crisi depressiva, ven la llibreria i, seguint
els consells del
doctor Pierrot, es retira en una modesta casa a Palaiseau on, envoltat
de
llibres, es consagra a l'estudi de la història social. Entre
les seves obres
podem destacarLa
Confédération Générale du
Travail, Conférences anarchistes
(1896),Les conditions du travail chez les ouvriers en instruments de
précision de
Paris (1899), Aux travailleurs. La grève!
(1900), L'action
syndicale et les anarchistes (1901), Les deux
méthodes du syndicalisme
(1903), La Confédération
Générale du Travail (1907), Les
Bourses du
Travail et la CGT (1911), Le mouvement syndicaliste
(1912). Paul Delasalle va morir el 8 d'abril de 1948 a
Palaiseau
(Illa de França, França). La seva esposa,
Léona, nascuda el 25 de maig de 1875,
li va sobreviure gairebé vint anys i va passar els seus
darrers anys al
geriàtric Galignani; va ser enterrada al cementiri de
Puteaux el 21 de novembre
de 1966. Delasalle va mantenir una extensa correspondència
amb Georges Sorel i
Daniel Halévy. En 1985 el gran historiador de l'anarquisme
Jean Maitron li va
escriure una biografia: Paul Delesalle, un anarchiste de la
Belle Époque,
que és una ampliació de la seva tesi doctoral
publicada en 1952.
***
- Eduardo Barriobero y Herrán: El 29 de juliol de 1875 neix a Torrecilla en Cameros (La Rioja, Espanya) l'advocat, periodista, escriptor, polític republicà federal i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Eduardo Vicente Anacleto Barriobero y Herrán. Va ser el major de cinc fills del matrimoni format pel militar Juan Francisco Barriobero i per la mestra María Herrán. La seva infància va discórrer entre les viles rurals de Torrecilla i d'Entrena, on sa mare feia de mestra. Més tard va fer el batxillerat a l'Institut de Segon Ensenyament de Logronyo i ja començà a tenir aficions literàries. Es va traslladar a Saragossa, on va estudiar Dret i Medicina. Admirador de Francesc Pi i Margall, es va afiliar al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) i va freqüentar el Cercle Republicà de Saragossa. Fou un dels fundadors de la Joventut Republicana Federal (JRF). En 1895 va acabar Dret, però abandonà els estudis de Medicina. Es va instal·lar a Madrid, amb la intenció de realitzar oposicions i obtingué el número u en el concurs al Registre de la Propietat, que el va convertir en el membre més jove del cos. Destinat a San Martín de Valdeiglesias (Madrid), hi va conèixer sa futura esposa, Araceli González, acomodada terratinent; d'aquesta unió naixerien dos fills, Eduardo i José. El matrimoni, però, va fracassar i es produí la separació; després d'això, es va instal·lar a Madrid amb la finalitat d'exercir l'advocacia, la literatura i el periodisme. El 20 de gener de 1901, com a militant de la Unió Democràtica, va participar en un míting contra l'impost de consums; en aquest any va començar també a col·laborar en Madrid Cómico. El 30 de novembre de 1902 va participar en un míting de la Federació Revolucionària per commemorar l'aniversari de la mort de Pi i Margall; en aquesta època feu amistat amb el metge anarquista Pedro Vallina. Entre febrer i novembre de 1903 va dirigir la revista setmanal Germinal, on va publicar textos anarquistes. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara Heraldo de Madrid i Fuerza. El novembre de 1903 va ser detingut per participar en una manifestació a favor d'unes obreres de la fàbrica de tabacs acomiadades i fou empresonat dos mesos. El febrer de 1904 va publicar articles en la revista radical Alma Espanyola. Perseguit, va haver de fugir a França, on visqué exiliat amb l'ajuda de Nicolás Estévanez, exministre republicà que el va posar en contacte amb diverses editorials per traduir autors francesos; amb els diners obtinguts, va fer un viatge per Europa. Va retornar a la Península quan es va produir la catàstrofe del Tercer Dipòsit --el 8 d'abril de 1905 s'enfonsà un dipòsit al Canal d'Isabel II i 300 persones quedaren sepultades-- i organitzà la protesta popular, fet que el portà a la presó cinc mesos, emmalaltint de la vista greument. Un cop alliberat, va participar activament en la commemoració del tercer centenari del Quixot dins un corrent d'interpretació llibertària (Cervantes de levita i Nuestros libros de caballería); paral·lelament va publicar la primera edició del Gargantúa, primera traducció al castellà de l'obra de Rabelais --per l'edició de 1910 el govern francès li concedí la Legió d'Honor. En 1906 començà a col·laborar en Revista Contemporánea i va treure la novel·la Guerro y algunos episodios de su vida milagrosa. El 9 de juny de 1906 publicà un fullet en defensa de José Nakens, el cèlebre director d'El Motín, a qui exculpava de l'ajuda prestada a Mateo Morral en l'atemptat contra Alfonso XIII i defensava la tesi de l'«anarquisme científic»; el llibret fou segrestat i Barriobero va ser tancat sis mesos a la Presó Model. A la presó va conèixer Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1907 es va inaugurar en la pràctica forense defensant-se d'un delicte d'impremta i s'integrà en l'Associació Lliure d'Advocats. En 1908 va participar activament en mítings anarquistes contra la«Llei de les Cadenes» --projecte de llei antiterrorista de Maura, que finalment va ser retirat el 3 de juny. Aquest any va comença a col·laborar en la revista barcelonina Acracia, i va defensar Herminio Cerrillo, autor de dos assassinats, que li va donar força prestigi. També va publicar la sarsuela Juerga y doctrina. En 1909 col·laborà en Tierra y Libertad, dirigida per Anselmo Lorenzo. Juntament amb Zamacois i Ernesto Bark, va viure la bohèmia i formà tertúlia a «El Café de la Luna». El 10 d'abril de 1910 intervingué en un gran míting radical preelectoral i es va presentar a les eleccions com a candidat del Partit Republicà Radical a Martos (Jaén), però no va sortir elegit. Després va integrar-se en la redacció d'El Radical, com a cronista de tribunals. En aquesta època va intervenir en mítings i vetllades republicanes, on va fer gala del seu anarquisme. També va col·laborar en el setmanari republicà La Pelea. Arran de les vagues de Gijón de 1910 i 1911 va intervenir com a defensor de presos sindicalistes i anarquistes (Antonio Vega, Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Emilio Renduelos, Marcelino Suárez, Francisco Fernández, Baltasar Colón, etc.), acusats d'atemptar contra els patrons. Després dels Fets de Cullera --moviment vaguístic anarquista que es va produir el 18 de setembre de 1911 i que acabà en insurrecció--, que van originar nombroses detencions d'anarcosindicalistes, en va defensar el responsable més significatiu, Joan Jover Corral (Chato de Cullera), la condena a mort del qual va ser suavitzada per un indult reial. En 1911 va publicar La confradía de los Mirones i dirigí el periòdic anticlerical La Palabra Libre. En 1912 es va afiliar al Sindicat de Professions Liberals de la CNT i com a advocat d'aquest sindicat va prestar assistència gratuïta als obrers empresonats, com ara Joan Ferrer Farriol, Luis Bulffi, Francisco Cardenal, Josep Coll, etc. Des del gener de 1912 va pertànyer a la maçoneria (Gran Orient d'Espanya), amb el nom d'Alcibíades. En 1913 va defensar Rafael Sancho Alegre, anarquista barceloní acusat de regicidi frustrat contra Alfons XIII, i pagesos gallecs acusats d'atemptats contra els cacics. El juliol d'aquell any va signar el manifest de creació de la «Lliga Espanyola per a la defensa dels drets de l'home». També va ingressar en el Partit Republicà Federal, palesant la doble militància cenetista i republicana, i del qual va ser elegit diputat a Corts per Madrid. Instal·lat a la capital del Regne, va dirigir Juris i va col·laborar en la revista anarquista de Gijón Solidaridad. En 1915 va realitzar una gira de propaganda en favor dels presos de Cenicero (La Rioja) i va col·laborar en Tierra y Libertad. En 1917 va defensar judicialment pagesos gallecs contra els cacics. Entre 1918 i 1919 va dirigir el diari republicà El Parlamentario i va col·laborar en El Soviet, de Madrid, i en El Comunista, de Saragossa, de tendència anarcosindicalista. En 1920, a més de la seva important tasca parlamentària, va participar en la redacció del periòdic madrileny Hoy i col·laborà en La Libertad, La República, El Rumor Público i altres periòdics. En 1921 defensà nombrosos anarcosindicalistes barcelonins i va ser un dels defensor dels anarquistes que assassinaren Dato. En 1922 va publicar la sàtira policíaca i carcerària Chatarramendi el optimista o La policía de Botaratoff;Matapán, el probo funcionario; i María o La hija de otro jornalero. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser condemnat a cinc anys de desterrament, que no va complir integrament, per haver publicat Como los hombres, que fou segrestada per la policia. Com a misser va defensar García Oliver, Roigé i Figueras Tribó, que l'abril de 1923 havien realitzat una «acció punitiva» contra sicaris del Sindicat Lliure a Manresa. En 1923 va publicar l'edició al castellà en tres toms de les obres completes de Rabelais. En 1925 va col·laborar en Diario del Pueblo i La Rioja Industrial. El 24 de juny de 1926 va ser detingut a Madrid amb motiu dels episodis de la«Nit de Sant Joan», quan els generals Weyler i Aguilera van intentar un cop d'Estat per«restaurar l'ordre i el dret» i fou tancat un mes a la Presó Model. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut més de 10 vegades. En 1927 va ser novament detingut com a colpista i tancat durant sis mesos a la presó. En 1919 va col·laborar en l'editorial Companyia Iberoamericana de Publicacions (CIAP), dirigint diverses col·leccions. En 1930 defensar els encausats en el procés del«Puente de Vallecas» --muntatge policíac per acusar anarquistes d'intent d'assassinat de Primo de Rivera. En 1931 va ser elegit president del Partit Republicà Federal, resultà diputat a Corts per Oviedo i va començar a publicar en La Tierra i en Fray Lazo. En 1932 va formar part del Comitè Executiu de l'Aliança d'Esquerres i criticà durament les deportacions d'anarquistes (Durruti, els germans Ascaso, etc.) a Bata (Guinea). En 1933, arran de la tragèdia de Casas Viejas, va mantenir un important debat parlamentari amb Azaña. Durant tots aquests anys republicans va defensar cenetistes i participà activament en diversos comitès propresos, també va abandonar la maçoneria per la seva politització, de la qual va assolir el grau de vicegranmestre i granmestre interí de la lògia del Gran Orient Espanyol. El juny de 1936 va ser proposat per a la presidència del Tribunal Suprem, però només va acceptar la presidència de la Sala Criminal; el nomenament mai no va ser efectiu, ja que va esclatar el cop d'Estat de Franco i Barriobero participà activament en els fets de Madrid. L'agost de 1936 va ser requerit per posar-se al front de la Justícia Revolucionària de Catalunya, convertint-se en funcionari de la Generalitat. El febrer de 1937 va ser destituït, a causa d'un muntatge polític, del seu càrrec de fiscal del Tribunal Revolucionari de Barcelona. En 1938 va emmalaltí d'hepatitis, d'icterícia i d'hidropesia. Sense acusació judicial, va ser detingut i ingressat a la Presó Model, en una clara maniobra de venjança per part d'Azaña. Excarcerat, va ser ingressat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona com a detingut, però amb escorta armada per a la seva protecció. A l'hospital va patir un intent de segrest i d'assassinat. Va romandre tancat un any i 17 dies acusat d'evasió de capitals. Va obtenir la llibertat quan les tropes franquistes entraven a Barcelona, però es va negar a fugir cap a França. Un matí a començaments de febrer de 1939, quan passejava per les Rambles, va ser denunciat. Eduardo Barriobero va ser afusellat el 7 de febrer de 1939 a Barcelona (Catalunya) i enterrat anònimament al fossat de Montjuïc --oficialment va morir d'«hemorràgia interna» el 10 de febrer.
***
- Agustín Centeno
Galván: El 29 de juliol de 1919 neix a
Santander
(Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Agustín Centeno Galván,
conegut com Tinín. Era fill d'una
coneguda família de comerciants de
Santander. Membre de les Joventuts Llibertàries, feia feina
d'oficinista
comptable. En 1932 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
entre 1935 i 1936 fou secretari del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest
sindicat. Arran de l'aixecament feixista de 1936 lluità com
a milicià i amb la
militarització de les milícies assolí
el grau de capità amb la categoria de cap
de l'Estat Major --va ser un dels oficials més joves amb
responsabilitat de
l'Exèrcit republicà, comandant una companyia amb
17 anys. En acabar la guerra,
va ser detingut a Alacant quan intentava fugir de les tropes
franquistes.
Jutjat en consell de guerra al saló de Cabildos de
l'Ajuntament de Santander,
va se condemnat a 30 anys de presó per «auxili a
la rebel·lió», pena que va ser
commutada poc després per la de 20 anys i un dia de
reclusió major. Passà cinc
anys i mig a la Presó Provincial de Santander, on
conegué el poeta José Hierro,
el qual li dedicà alguns poemes. El 17 de maig de 1944 va
ser alliberat. Entre
juliol de 1944 i setembre de 1945 va fer de secretari provincial del
Moviment
Llibertari clandestí a Santander. El març de 1946
passà a França nedant a
través del riu Bidasoa i després d'un temps per
Occitània (Lo Boscat i
Montalban), on fou nomenat secretari del Ministeri
d'Informació i Premsa del
govern republicà de Rodolfo Llopis Ferrándiz en
l'exili, el juny de 1947 s'instal·là
a Mèxic. El 15 de febrer de 1951 obtingué la
nacionalitat mexicana. A la Ciutat
de Mèxic treballà a l'empresa d'envasos de vidre
Difa, de la qual es jubilà com
a president corporatiu. Formà part del «Centro
Montañés» i de diverses
associacions socioculturals. L'Ateneu de Santander el premià
amb el títol de«Montañés del
Año». Sa companya, Manuela Alonso Elejalde, amb
qui tingué dues
filles, era filla del polític socialista Bruno Alonso
González. Agustín Centeno
Galván va morir el 20 de juliol de 2005 durant una
intervenció cardíaca a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic) i el 22 de setembre de
2006 la Fundació Bruno Alonso li
concedí pòstumament el títol de«Patró d'Honor».
***
- Maria Occhipinti: El 29 de juliol de 1921 neix a Ragusa (Sicília) la militant pacifista i més tard anarquista Maria Occhipinti. Després d'una infància trista i miserable, esclafada pel pes de la tradició i de la religió, es va casar als 17 anys per fugir d'aquesta condició, però es va desanimar ben aviat. Amb son marit mobilitzat, pren consciència de la realitat del feixisme i de la guerra. Després del desembarcament nord-americà a Sicília, pensa que els temps han canviat, però el 4 de gener de 1945, quan els soldats hi arriben per enrolar els joves reclutes, es tomba, embarassada de cinc mesos, davant els camions i provoca una manifestació. Els militars envoltats són obligats a deixar anar els joves reclutats, però disparen contra la multitud desarmada i maten un manifestant, fent que s'escampi la insurrecció per la ciutat que cau a mans dels insurgents. L'efímera República Lliure de Ragusa durarà tres dies (del 6 al 8 de gener de 1945) abans de ser esclafada a sang i foc per la Divisió Sabauda de l'exèrcit. El resultat de la revolta serà de 18 morts i 24 ferits en les files dels carrabiners i soldats, i 19 morts i 63 ferits entre els insurgents. Occhipinti aconseguirà fugir de la repressió acompanyada d'un jove anarquista atiador de la revolta, Erasmo Santangelo. Detinguts al cap d'una setmana, seran deportats a l'illa de confinament d'Ustica. Després serà tancada a la presó de dones de Benedettine de Palerm, on restarà fins al 7 de desembre 1946, quan sortí gràcies a una amnistia. A ca seva va trobar una nina que gairebé coneixia i un marit que havia recompost sa vida amb una altra dona. Santagelo, condemnat a 23 any de presó, serà trobat penjat a la seva cel·la. Els lligams que encara mantenia amb el Partit Comunista Italià es van trencar definitivament després de la guerra, participant totalment en les files llibertàries. Occhipinti va explicar els seus records de lluita en el llibre Una donna di Raguse (1957). Durant els anys 1960 i 1970, va viure a Milà, a Sant Remo, i a Roma, i va viatjar força (Marroc, Regne Unit, França, Canadà, Hawaii) abans d'instal·lar-se a Suïssa i després un temps a Los Ángeles i a Nova York, on va treballar d'infermera. En 1973 va retornar a Itàlia, instal·lant-se a Roma, i va militar contra les expropiacions de terrenys, amb els seus companys de Ragusa contra la implantació de míssils nuclears a Sicília i en el moviment anarcofeminista. Va publicar en 1993 un recull de novel·les, Il carrubo e altri racconti, i la seva autobiografia, Una donna libera, pòstumament en 2004, i que tenia com a títol original Il mio peregrinare per il mondo. Maria Occhipinti va morir per complicacions en la seva malaltia de Parkinson el 20 d'agost de 1996 a Roma (Itàlia). El 23 de setembre de 2006 va ser inaugurada una rotonda amb el seu nom al començament de la via Roma de Ragusa. En 2013 s'estrenà el documental Con quella faccia da straniera. Il viaggio di Maria Occhipinti, de Luca Scivoletto.
***
- Pedro García Olivo:
El 29 de juliol de 1961 neix a Fuente Álamo (Cartagena,
Múrcia, Castella, Espanya) l'historiador, contrapedagog i
escriptor anarquista
Pedro García Olivo. Fill d'obrers, es llicencià
en Geografia i Història a la
Universitat de Múrcia, on també va fer estudis de
Filosofia. En 1984 guanyà una
plaça de professor agregat de batxillerat. En 1985 va fer un
viatge a les
cooperatives de desplaçats de guerra de Matagalpa
(Nicaragua) com a cooperant i
va fer costat el règim sandinista. Els seus intents de
renovació pedagògica, de
caire radical --considera reformistes l'Escola Moderna de Ferrer i
Guàrdia i
l'experiència pedagògica de Paideia-- van ser
contestats per les autoritats
acadèmiques acusant-lo de «menyspreu a la
Constitució, apologia del terrorisme
i foment de l'anarquia i de la revolució a les
aules» i se li van obrir diversos expedients. Entre
1988 i 1991 marxà com a investigador a la Universitat de
Budapest (Hongria). En
1992 es va doctorar a la Universitat de Múrcia amb la tesi«La policía de la
Historia Científica. Crítica del discurso
historiográfico» --el president del
tribunal va voler agredir-lo per les seves crítiques a la
metodologia
marxista-- i abandonà l'ensenyament. Entre 1994 i 2001 es
dedicà a pasturar
cabres per les muntanyes d'Arroyo Cerezo (Racó
d'Ademús), però la pobresa el
tornà a empènyer a l'ensenyament, que
exercí al Racó d'Ademús. Ha participat
com
a conferenciant en nombrosos actes i jornades culturals
llibertàries i
confederals --Sevilla (2000), València (2001), Alacant
(2002), Vitòria (2004),
etc. A partir de juliol de 2005 realitza viatges a
Llatinoamèrica per
col·laborar amb les comunitats indígenes
camperoles. Aficionat a la literatura,
com a lector i escriptor, es considera deutor dels autors marginals
(Lautréamont, Genet, Artaud, Baudelaire, De Quince, Barthes,
etc.). Trobem
articles seus en Al
Margen, Andalán, Arbor, Aquelarre,L'Avenç, Bicel, CNT, Ekintza Zuzena, Escribir y
Publicar, Iralka, Memoria, Orto, Pandora, Raíces,
etc.És autor de Homenatge
al doctor Sebastià García Martínez (1988, amb
altres), Contra
el fundamentalismo escolar (1998, amb altres), Un
trozo de hueco (1999),El
Irresponsable (2000
i 2008), La
paciencia de los locos. Una entrevista a Pedro García Olivo (2000), Desesperar (2003), El husmo. Los filos reseguidos
del dolor (2003),El enigma de
la docilidad. Sobre la implicación de la Escuela en el
exterminio global de la
disensión y de la diferencia (2005), A falacia da sustentabilidade (2008, amb altres), A civilización
enferma (2009,
amb altres), La
bala y la escuela (Holocausto indígena). Modos en que la
educación oficial
complementa el trabajo represivo de las fuerzas
policíaco-militares en los
pueblos indios de México (2009), El educador mercenario. Para una
crítica radical de las escuelas de la democracia (2009), Cadáver a la
intemperie. Para una crítica radical de las sociedades
occidentales (2013),
etc. El seu últim destí fou el de professor de
ciències socials i geografia a la
Secció
d'Educació Secundària (SES)
d'Alpont (Serrans, País Valencià),
però l'11 de
gener de 1911 (11-1-11) abandonà definitivament
l'ensenyament
i a partir d'aquí es dedica a la seva «extinció
en la llibertat».
Defuncions
- Silvano Fedi:
El
29 de juliol de 1944 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i partisà
antifeixista Silvano Fedi. Havia nascut el 25 d'abril de 1920 a Pistoia
(Toscana, Itàlia). Ja al Liceo Classico Niccolò
Forteguerri, l'institut on
estudià a la seva ciutat, organitzà amb altres
companys
un nucli de resistència
contra el règim mussolinià i patí una
greu
pallissa a mans d'un escamot feixista.
El 12 d'octubre de 1939 va ser detingut, juntament amb Fabio Fondi,
Giovanni La
Loggia i Carlo Giovannelli, per les seves activitats de
resistència
anarcocomunista i el 26 de novembre l'Organizzazione per la Vigilanza e
la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme) el denuncià davant
el
Tribunal Especial per a la
Defensa de l'Estat que l'acusà d'«activitats
comunistes» i el condemnà el 25 de
gener de 1940 a un any de presó per«pertinença a
associació il·lícita i
distribució
de propaganda antinacional»; però el 10 de febrer
va ser
indultat i excarcerat.
Membre el Grup Anarquista de Bottegone, barri de Pistoia, el gener de
1942 va
ser novament detingut. Amb la destitució de Benito Mussolini
el
25 de juliol de
1943 com a president del govern per part del rei Víctor
Manuel
III d'Itàlia, va
ser un dels primers que sortí als carrers per exigir les
llibertats polítiques.
L'endemà, el 26 de juliol de 1943, davant els tallers San
Giorgio de Pistoia va
fer una crida a la vaga i immediatament va ser detingut per la policia
del nou
govern de Pietro Badoglio. Davant la notícia del seu arrest,
una
multitud
s'amuntegà davant la Prefectura de Policia exigint la seva
llibertat. Hores
després va se alliberat i s'integrà en
l'organització de la resistència
antifeixista a Pistoia, constituint la formació partisana
més important que
operà en aquesta ciutat i que prengué el nom de«Brigata Franca Libertaria»
(BFL, Brigada Irregular Llibertària), també
coneguda com«Squadre Franche
Libertarie». Aquesta esquadra, completament independent del
Comitato di
Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional),
estava formada per
una cinquantena de pagesos, treballadors industrials, estudiants i
exsoldats,
la major part anarquistes o simpatitzants llibertaris, com ara Egisto
Gori, Archimede
Peruzzi, Tito Eschini, Enzo Capecchi, Artese Benesperi, Danilo Betti,
Brunello
Biagini, Marcello Capecchi, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni
Pinna,
Iacopo Innocenti, La Loggia, Giovannelli, Filiberto Fedi, Raffaello
Baldi, Tiziano
Palandri, Oscar Nesti, Giulio Ambrogi o els germans Bargellini, molts
d'ells
enquadrats en la Federació Comunista Llibertària
(FCL).
El seu grup estava en estret
contacte amb la formació partisana «XI Zona
Patrioti», encapçalada per Manrico
Ducceschi (Pippo), també
exalumne del
Liceo Classico Forteguerri de Pistoia, que actuava a les muntanyes de
la zona,
mentre que la BFL operava al pla, en constant moviment entre Pistoia,
Quarrata
i Lamporecchio. També tenia relacions amb grups armats del
Partit Comunista
d'Itàlia (PCI) i del Partit d'Acció (PdA). La BFL
protagonitzà diverses accions
coratjoses, com ara els tres assalts consecutius efectuats entre el 17
i el 20
d'octubre de 1943 a la Fortalesa de Santa Barbara de Pistoia amb
només un
escamot de cinc homes (Danilo Betti, Brunello Biagini, Marcello
Capecchi,
Santino Pratesi i Giulio Vannucchi), que proveí la guerrilla
d'un important
nombre d'armes, de municions i de queviures, o els assalts de la
Prefectura de Policia
de la plaça de San Leone de Pistoia i la presó de
la Ville Sbertoli, que
alliberà 54 captius, presos polítics
majoritàriament i dos jueus. Silvano Fedi
va morir el 29 de juliol de 1944 en un camí rural a prop de
la Croce di
Vanacciano, a les muntanyes de Pistoia (Toscana, Itàlia), a
resultes d'una
emboscada parada per les tropes alemanyes arran d'una
delació. També va caure
el seu company Giuseppe Giulietti i pocs dies després
Brunello Biagini, altre
component de la formació, va ser capturat i l'1 d'agost
afusellat. Fedi i
Giulietti va ser enterrats al Cementiri Municipal della Vergine de
Pistoia. Amb
la mort de Fedi la «Brigata Franca Libertaria»
canvia el seu nom per «Brigata
Silvano Fedi». Silvano Fedi està considerat un
màrtir de la lluita antifeixista
a Pistoia i el seu nom encapçala nombroses institucions
(instituts, poliesportius,
piscines, gimnasos, etc.) i una gran avinguda d'aquesta ciutat.
***
- Pierre Clastres:
El 29 de juliol de 1977 mor a Gabriac (Guiana,
Occitània) l'antropòleg, etnòleg i
pensador anarquista Pierre Clastres. Havia
nascut el 17 de maig de 1934 a París (França).
D'estudiant milità en la Unió
d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força
influenciat pel marxisme
antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie
(1949-1967). En
1977, quan participà en la fundació de la revistaLibre, juntament amb Miguel
Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice
Luciani
i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme
ou Barbarie.
Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota
la influència de Claude
Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia
americanista. També es va
veure força influenciat pel Discours de la
servitude volontaire ou le
Contr'un, que Étienne de La Boétie
redactà en 1549 i que s'edità
pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el
qual cità nombroses vegades en
els seus textos antropològics. Realitzà nombrosos
estudis antropològics de
camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i
1965); amb els
txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la
selva brasilera
(1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els
guaranís al Brasil (1974). En
1968 participà activament en els fets de «Maig del
68». En 1974 va entrar com a
investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS,
Centre
Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà
el seu recull d'assaigs La
société contre l'État. Recherches
d'anthropologie politique, la seva obra
més coneguda i admirada. Les seves crítiques a
l'estructuralisme i a Claude
Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té
sobre la guerra com a
resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats«sense història» o«primitives», el portà a abandonar el
Laboratori d'Antropologia Social del
Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat
director d'Estudis a la Secció V de
l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola
Pràctica d'Alts Estudis) de
París. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en
un accident automobilístic
a Gabriac (Guiana, Occitània) deixant una obra inacabada i
nombrosos textos inèdits
i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més
importants, moltes d'elles
pòstumes, Chronique des indiens Guayaki
(1972), Le grand parler.
Mythes et chants sacrés des indiens guarani
(1974), Archéologie de la
violence. La guerre dans les sociétés primitives
(1977), Les marxistes
et leur anthropologie (1978), Recherches
d'anthropologie politique (1980),Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus
estudis sobre la
guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió
social i d'acumulació de poder,
el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats
primitives» --societats
sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei-- són fonamentals per
entendre el que s'ha
vingut a nomenar «antropologia anarquista».
***
- Émilie Carles:El 29 de juliol de 1979 mor a Val-des-Prés, al nord-est de Briançon (Provença, Occitània), la mestra i militant pacifista i llibertària Émile Allais, més coneguda com Émilie Carles. Havia nascut el 29 de maig de 1900 a Val-des-Prés (Provença, Occitània) en una família pagesa dels Alps de Briançon. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de mare. Compaginà les feines del camp amb l'escola a Briançon. Amb una forta vocació pedagògica, va ser l'única de sis germans que va estudiar a París, on va descobrir l'anarquisme i el pacifisme de postguerra. De tornada a les seves muntanyes, un cop acabat els estudis de Magisteri, i després de sanar de tuberculosi, exercirà de mestra d'escola durant quaranta anys pels pobles muntanyencs, ensenyant la tolerància, el rebuig a la guerra i les tradicions del món rural, i combatent la injustícia, el racisme, el patriarcat i el masclisme. En 1927 coneixerà el pacifista i lliurepensador llibertari Jean Carles, qui esdevindrà son company i amb qui es casà el 29 de setembre de 1928; d'aquesta relació nasqueren tres fills. Ambdós restauraran una granja familiar a Val-des-Prés i faran un hotel (Les Arcades), que s'omplirà d'anarquistes i de militants antifranquistes gràcies als anuncis en els periòdics llibertaris, com ara La Patrie Humaine o L'En-Dehors. Però durant la II Guerra Mundial, Jean va haver d'amagar-se, per evitar ser afusellat com a ostatge, en un campament del maquis, on no voldrà agafar armes i farà de cuiner. Un dels seus fills, Nini, de sis anys, va morir esclafat per un camió militar durant el conflicte. La parella es va mobilitzar per evitar que son fill marxés a combatre durant la guerra d'Algèria, però, víctima d'una malaltia, Jean morirà sobtadament en 1962. En els últims anys de sa vidaÉmilie Carles encara es va mobilitzar per defensar les muntanyes i les valls de Val-des-Prés amenaçades per l'autopista Fos/Mer-Totino --el 13 d'agost de 1973 encapçalarà una manifestació a Briançon contra aquest projecte i el 27 d'octubre de 1976 farà una conferència de premsa a París davant representants ministerials i tota la premsa. Finalment la Vall de la Carée fou catalogada com a bé natural inviolable i la autopista no pogué travessar-la. Va contar sa vida i les seves revoltes en una autobiografia: Une soupe aux herbes sauvages (1977), que ha tingut un enorme èxit, i que s'ha traduït a diversos idiomes (italià, txec, holandès, alemany, danès, iugoslau, anglès...). En morir, va fer donació del seu cos a la ciència. Hi ha diverses escoles a França que porten el seu nom.
---