Anarcoefemèrides del 12 d'agost
Esdeveniments
- SurtLe Drapeau Noir: El 12 d'agost de 1883, després de l'adopció de la bandera negra pels anarquistes gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel, surt a Lió (Arpitània), ciutat on el canuts revolucionaris ja havien brandit aquest emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer número del setmanari Le Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer número farà referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a començaments de 1831 i que aixecaren aquest signe de desesperació i de misèria. Els gerents van ser-ne Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry, Clovis, Demure, Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El periòdic, que serà una continuació de La Lutte. Journal communiste-anarchiste (1883), serà víctima de la repressió i només se n'editaran 17 números, l'últim dels quals el 2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute (1883-1884).
Naixements
- Luigi Galleani: El
12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el
militant, pensador i
propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos
pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi
Pimpino, etc.). Nascut en una família de classe
mitjana; son pare era
professor. De ben jovenet s'interessà per la
política i en 1881 es matriculà a
la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en
el republicanisme i en el
garibaldisme, col·laborant en el periòdic
demòcrata L'Operaio de
Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar
els estudis per lliurar-se a la militància, fundà
a Vercelli el periòdic La Boje
i col·laborà en La
Questione Sociale de Torí. Després de
trencar amb sa família, dirigí una lliga de
treballadors a Vercelli i organitzà
un gran nombre de conferències a diverses localitats
piemonteses. En 1886
participà activament en el moviment vaguístic de
Torí d'aquell, que acabà amb
una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888
va ser un dels animadors del
full anarcosocialista La Gazetta Operaiai
de Torí i entre 1888 i 1889 de La
Nuova
Gazetta Operaiai. Participà en el III
Congrés del Partit Obrer Italià (POI)
celebrat a Pavia i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, Fascio
Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV
Congrés del POI intentà sense èxit que
s'adoptés la línia revolucionària i
abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i
de força vagues,
destacà com a activista i, buscat per les autoritats,
s'exilià primer a Suïssa,
on assistí a la Universitat de Ginebra, però va
ser expulsat per agitador arran
d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als
màrtirs de Haymarket. A
Suïssa conegué importants teòrics i
militants anarquistes (Élisée Reclus,
Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després
passà a França, on arran de
les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va
ser alliberat
gràcies a la intervenció del socialista Alexandre
Millerand sol·licitada pel
revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890
retornà a Suïssa
i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul
Bernard, Giuseppe
H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista
trilingüe. Lliurat
a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una
amnistia. El 6 de gener
de 1891 participà en el Congrés de Capolago
(Ticino, Suïssa) on va fer costat
les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una
autèntica organització
anarquista que abracés tota la península italiana
(Partit Socialista Anàrquic).
L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret
dels Treballadors,
celebrada a Milà, va fer un discurs contra les
tendències legalistes del
moviment obrer i presentà una moció a favor de
l'organització de manifestacions
per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a
delegat en el Congrés de
Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). A finals de 1892
i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per«associació de
malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes,
i el juny va ser condemnat a
tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després
va ser confinat a Pantel·leria.
En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria
Ralló, amb qui tindrà dos
infants. També va fer amistat amb destacats militants
anarquistes i socialistes
(Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo
Palla,
Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué
la publicació del
número únic de I Morti,
publicat a
Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i
antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les
eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per
així obtenir les
seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir
aquesta publicació, un
estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili,
facilità la fugida de
Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué
arribar a Tunísia i, després, a
Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio
Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i
després al Caire, on
reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En
1900, després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut,
però no
extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901
s'embarcà cap als
Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del
26 d'octubre de 1901, Giuseppe
Ciancabilla en la direcció del periòdic La
Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York,
EUA), ciutat
que comptava amb una important presència d'anarquistes
italians immigrants. Destacat
conferenciant i partidari de l'acció directa i de la
insurrecció, esdevingué
als Estats Units un dels opositors més intransigent a la
tendència
organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen
escola i entre
els seus seguidors (galleanistes)
podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo,
Luigi Bacchetti,
Mario Buda (Mike Boda), Carmine
Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti,
Roberto
Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi,
Giuseppe
Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira
propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de
1902 va fer costat la
vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un
míting al
Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000
persones, va
incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la
provocació
d'un capatàs va fer bascular la manifestació en
motí. La llei marcial va ser
decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser
sufocada. Ferit
d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la
detenció passant a Mont-real
(Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als
Estats Units l'any següent sota
el nom de Luigi Pimpino i
s'establí a
Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà
a publicar el setmanari
anarcocomunista en llengua italiana Cronaca
Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En
1906, amb l'assessorament del
químic i expert en explosius Ettore Molinari,
publicà el fullet La Saluteè in voi!, que explicà con fer
una bomba, però va cometre un error en la
transcripció de la fórmula de la nitroglicerina
que li havia donat Molinari i causà més d'una
explosió a militants que van
intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que
va ser publicada en Cronaca Sovversiva.
En aquesta època
mantingué una dura polèmica amb l'advocat i
propagandista anarquista Francesco
Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti
Serrati,
redactor del periòdic Il Proletario
de Nova York; aquest descobrí a les autoritats
nord-americanes la seva
autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson
on va ser jutjat
l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn
(Massachusetts) on
continuà amb la seva tasca propagandística.
Durant la Gran Guerra criticà els
anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de
reunions contra la
guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia
a facciao
col nemico. Entre 1914 i 1919 es
desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San
Francisco, Milwaukee, Washington,
etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes
i les autoritats
nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment.
Després
de la suspensió de Cronaca
Sovversiva
el 18 de juliol de 1918 --segons la Llei d'octubre de 1917 que obligava
tots els
periòdics en llengua no anglesa a portar la
traducció dels articles sobre la
guerra--, de l'edició d'alguns números
clandestins fins al març de 1919 i dels
enfrontaments arran de la celebració
del
Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919
extradit
conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei
d'Exclusió dels Anarquistes) i la«Sedition Act» (Llei de Sedició) de
1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on
arribà el juliol a Gènova. Establer a
Torí, amb Raffaele Schiavina (Max
Sartin), que també havia estat
expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca
Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de
gener i el 2 d'octubre de
1920. També en 1920 i a Torí, publicà A
Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri,
periòdic del qual s'editaven
4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser
condemnat per
l'Audiència de Torí a 14 mesos de
presó per un delicte de premsa. El gener de
1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa.
Constantment vigilat per la
policia feixista, no es va veure amb forces de passar a
França com van fer
nombrosos companys. En 1925 publicà La fine
dell'anarchismo? El novembre
de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito
Mussolini, va ser
detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en
aquesta
illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de
reclusió per haver
insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys
Pasquale
Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència
de Caprigliola, on
va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi
Galleani va
morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a
Caprigliola (Toscana,
Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la
seva mort, el grup
anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut,
EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En
1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti
e singulti.
***
- Oreste Ristori:
El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana,
Itàlia)
el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori,
conegut sota
el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia
de pastor
d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals.
Aviat,
buscant millors condicions de vida, sa família es
traslladà a la ciutat toscana
d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena
crisi econòmica i
enmig dels típics enfrontaments de classe,
començà a militar en grups
anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat
en l'incendi de
l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es
reunien els imposts
guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra
la
recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia.
Jutjat per aquest fet, fou
absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable
d'«associació per a
delinquir» i condemnat a la deportació. A partir
d'aquest moment passarà per
diverses colònies penitenciàries (Ustica,
Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on
conegué nombrosos presos polítics i
començà a escriure per a la premsa
anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats.
Després d'un
intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat
decideix abandonar
Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a
Sudamèrica. En 1902
arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes;
però l'any
següent, per les seves activitats llibertàries, les
autoritats argentines el
repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera
escala del camí
de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital
uruguaiana conegué en
una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou
detingut de
bell nou i deportat al seu país, però en aquesta
ocasió pogué fugir del vaixell
perquè uns companys l'esperaven en una barca.
Instal·lat a São Paulo (Brasil),
publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia
(1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo
Bandoni, Tobia Boni i
Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament
s'especialitzà a criticar
l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una
intensa campanya
contra la immigració al Brasil; també en les
seves pàgines atacà l'Església
brasilera a causa de l'escandalós cas de
pedofília i d'homicidi de la nina
Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão
Colombo de São Paulo. En 1906 la
redacció de La
Battaglia fou
assaltada per la policia. En 1912 deixà la
redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa
companya marxà --ell
sota el nom de Cesar
Montemayor-- a
Buenos Aires, on fundà, en 1917, la
revista satírica El Burro. Semanario anticlerical
ilustrado, que
tingué
un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que
va estar finançada
amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de
químic en l'empresa
Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a
retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió
també fugirà llançant-se del vaixell a
una barca, però en la caiguda es fracturarà una
cama, quedant coix la resta de
sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual
retornà a São Paulo,
apartant-se una mica de la militància activa, encara que
col·laborà en els
periòdics L'Alba
Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà
l'opinió
dels anarquistes contrària a la revolució
autoritària leninista; i sempre
lluità frontalment contra el govern de Getúlio
Vargas. En aquesta època
incentivà la creació de l'Escola Moderna segons
els criteris pedagògics del
català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos
d'aquests centres escolars a
l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari
de la futura escriptora Zélia
Gattai i promogué una tertúlia
política al Cafè Guaraní, a la Rua
Quinze, on
participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio
Piccarolo, Paolo
Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys
trenta
participà amb campanyes contra la guerra
d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè
Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat
per la policia política
com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou
detingut per fer una
conferència en la Lliga Antifeixista i se li
assignà la residència a São Paulo.
En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista
italiana,
deportat a Gènova, deixant sa companya a
Sudamèrica. Després una breu estada a
Empoli, marxà a Catalunya per participar en la
revolució llibertària que s'hi
estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué
lluitar als fronts,
realitzant tasques periodístiques i al·locucions
radiofòniques. L'1 de gener de
1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de
Barcelona. Amb el
triomf franquista, es traslladà a França, on
visqué fins al maig de 1940, quan
el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia.
Després d'un període
d'empresonament, se li assignà la residència a
Florència, però finalment la
policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on
va viure una temporada a la
pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il
Canto Ghibellino, lloc de
reunió dels companys llibertaris. Més tard es
traslladà a Spicchio, on va fer
feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests
anys no s'implicà
massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment.
Però el 25 de juliol
de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals
organitzadors de
les manifestacions il·legals que es produïren a la
ciutat; immediatament
detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la
comissaria es revelà contra el comandant de la Policia.
Tancat a la presó
florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial
públic. La
matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista
de la
banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine
(Florència, Toscana,
Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou
afusellat, ell amb la
pipa a la boca i cantant La
Internacional.
Es tractava d'una represàlia
per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca
feixista, portada a cap
per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica).
Oreste Ristori és una figura
gairebé llegendària al Brasil, on una
plaça de São Paulo porta el seu nom. En
2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura
anarquista.
***
- Bernard Voyenne: El 12 d'agost de 1920 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Voyenne. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 a París (França).
***
- Abel Paz: El 12 d'agost de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador anarquista Diego Camacho Escámez, més conegut comAbel Paz. Fill de jornalers pagesos, va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germansÁguila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià --on farà contacte amb Raúl Carballeira--, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) --on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949--, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT,Crisol,Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción,Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany,Juan González,Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes(1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.
***
- Jehan Jonas:El 12 d'agost de 1944 neix a París (França) el cantautor i poeta llibertari Gérard Béziat, més conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas. Son pare feia de representant de teixits i sa mare, que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig, de secretaria, i es va criar al barri perifèric parisenc de Levallois. Després d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils. Després de cantar cançons seves i de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de Montmartre, va ser admès com a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a«compositor» en 1967. A partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma cousine», «La Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre Saisons», «L'Écluse»,«Port du Salut», etc. Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i serà comparat poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges Brassens i amb Léo Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure novel·les policíaques per a la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics i obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri de Canterneuil. Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la Salpêtrière de París (França); segons el seu desig, les seves restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on només van assistir els seus amics. Cançons conegudes seves són La couleur du papier,Le Manège, Mentalité française, Comme dirait Zazie,Flic de Paris, Garçon donnez-moi, Je t'ai promis, Le manège,Le phare, etc. La seva obra -humorística, irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana-- resta gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués (Occitània) existeix una associació «Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la seva memòria.
Jehan Jonas (1944-1980)
Defuncions
- Enrique Messonier Álvarez: El 12 d'agost de 1916 mor a Cuba el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Havia nascut en 1845 a Catalunya. Ja anarquista, a començaments dels anys setanta emigrà a Cuba i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari barceloní. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la«Cámara de Sangre» --similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli--, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí --aquest li dedicà poemes--, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges, Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la«Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes.
***
- Isidoro Fernández
Rubiales: El 12
d'agost de 1936 es afusellat a les tàpies del cementiri de
Sevilla (Andalusia,
Espanya) l'anarquista Isidoro Fernández Rubiales, conegut
com Federico. Havia nascut cap al
1919 a Dos
Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts
Llibertàries,
quan el cop feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari
per lluitar contra
l'aixecament. Després de dos dies de resistència
amb sis rifles i sis bales a la
coneguda «Esquina de Pepe» de Dos Hermanas, va ser
apressat a casa seva, on
s'havia refugiat esperant l'esclafament de la
rebel·lió que mai no arribà.
Després d'un temps empresonat va ser afusellat.
***
- Julià Castelló Grau: El 12 d'agost de 1939 es afusellat pel règim franquista a Girona (Gironès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Julià Castelló Grau. Havia nascut en 1911 a La Cellera de Ter (Selva, Catalunya). Picapedrer d'ofici, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant la Guerra Civil lluità als fronts com a milicià. Delatat per uns veïns, el 5 d'abril de 1939 fou detingut per la Guàrdia Civil; acusat de ser milicià cenetista, fou jutjat en Consell de Guerra l'11 de maig d'aquell any i condemnat a mort en aquest judici amb dos companys. Julià Castelló Grau fou afusellat, per un escamot del Terç de Requetès d'Àlaba, a les sis de la matinada del 12 d'agost de 1939 a les tàpies del cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) amb 33 homes més, tots catalans, i posteriorment enterrats a la fossa comuna.
***
- Saturnino Aransáez Aransáez: El 12 d'agost de 1959 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. Havia nascut el 6 de febrer de 1893 a Huércanos (La Rioja, Espanya). En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquella època va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat«Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la «Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fillÁngel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris.
***
- Laurance Labadie: El 12 d'agost de 1975 mor a Suffern (Nova York, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Havia nascut el 4 de juny de 1898 a Detroit (Michigan, EUA) i era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista --com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker--, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.
***
- John Cage: El 12 d'agost de 1992 mor a Nova York (Nova York, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Havia nascut el 5 de setembre de 1912 al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA). Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a LosÁngeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar:«Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes«cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy.
---
