Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Poesia de revolta

0
0
(publicat a L'altra mirada)

La poesia és una arma carregada de futur, deia el famós poema de Gabriel Celaya, que també parla de poesia per al pobre, poesia necessària com el pa de cada dia. A casa nostra, la veu sacerdotal de l’Espriu, a “Inici de càntic en el temple”, ens comminava a mantenir-nos fidels per sempre més al servei d’aquest poble: un vers famós, usat no fa gaire en una sessió d’investidura. Els poetes han dit mil vegades que la poesia parla sempre dels mateixos temes, de les tres o quatre qüestions eternes que ens interpel·len de veritat com a homes i dones: l’amor, el pas del temps, la mort. A la llista hi hauríem d’afegir els anhels col·lectius, entre els quals el de llibertat és el que els sintetitza tots.

L’editorial Ara Llibres acaba de publicar el volumet Llibertat! Poemes de revolta, que forma part de la sèrie d’antologies temàtiques que prepara Jaume Subirana, un dels catalans amb més versos que li ballen pel cap. En els lliuraments anteriors ens ha donat, entre d’altres, antologies de poemes de Nadal, de poemes d’amor (“per dir que sí”), de poemes per acomiadar els que ens deixen i de poemes amb àngels. En aquesta ocasió, com diu el subtítol, poemes de revolta. El volum arriba amb una portada de Pol Millieri que evoca aquells cartells de combat d’ara fa devers un segle, i amb un pròleg del diputat de les CUP David Fernández, que es mostra sorprenentment literari i que sap lligar aquest anhel mil·lenari de llibertat amb batalles tan del present com la dels desnonaments o la de les dones kurdes de Kobane.

Les antologies de Subirana sempre saben combinar poemes cèlebres (els que els lectors de poesia esperarien en aquella antologia) i poemes que ho són molt menys, poemes clàssics i moderns, poemes catalans i de fora, poemes d’autor consagrat i d’autor de consagració incerta. Aquí hi ha els grans clàssics de la revolta, com La Internacional, La Marsellesa o aquell vell himne que ens enviava a tots a les barricades. Hi ha alguns dels grans noms de la poesia engagé: Espriu, Pere Quart o Brossa, entre els catalans (tres maneres ben diverses, per cert, d’expressar en versos el desig de llibertat), o Paul Éluard, Bertold Brecht o Mario Benedetti, entre els del panorama global. Hi ha cançons, com Strange fruit, potser la més corprenedora del s.XX.  I hi ha les veus catalanes d’ara mateix, que certifiquen que la poesia que va més enllà del que és estrictament personal és ben viva i s’expressa, també, de formes ben diverses: des de la bella divisa que parla de la veritat del crit, que trobam al sonet de Carles Torner, fins a aquella llibertat, potser més íntima, que es veu com un bocí de cel vist des del laberint vital, al poema de Sònia Moll.

La poesia és una Casa de Misericòrdia, va escriure Joan Margarit. És una manera de dir que les paraules, fetes música i evocació, ens ofereixen un refugi davant les insensateses de la vida. Ho han dit més poetes, i crec que molts de lectors de poesia en tenim l’experiència. Però la poesia és un medicament vital d’ampli espectre, i les seves virtualitats no s’esgoten en aquesta capacitat de donar consol. La poesia també pot ser, per a qui s’indigna davant la injustícia o vol contribuir a fer un món més lliure, una bona dosi d’estimulant. Combustible d’alt poder calorífic. Paraules, per tornar al poema de Celaya amb què començàvem, que són crits al cel i actes a la terra.


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images