El cisell precís de Pere Gomila

Perquè un decasíl·lab sigui bo no basta que tingui deu síl·labes, ni tan sols basta que la distribució accentual sigui la reglamentària. Els bons decasíl·labs flueixen amb una música que hi ha poetes que tenen al cap, poetes que segur que no compten amb els dits.

Són decasíl·labs com el d’aquest “Mirador del Toro”, del magnífic recull Geografies del vent, que acaba de publicar a Arrela el menorquí Pere Gomila. Una declaració d’amor al seu país petit, recorregut topònim rere topònim, i una melangiosa reflexió sobre la pèrdua. Poesia feta a poc a poc, construcció minuciosa d’un to de veu “amb el cisell precís de la paraula”. 

Mirador del Toro

El color empal·lidit. Fotografia

d’esquena al mirador. La lluentor

d’uns ulls adolescents, l’ample somriure

dibuixat contra el temps. I ja silenci.

L’àmfora cega enllotada pel fons.

I tan sovint al mateix mirador

hem suspès el moment perdent la vista

sobre el contorn precís del camp estès,

els caminois perduts, el complicat

laberint de la pedra, el límit blau,

absorts i traspassats com en el rés

del penitent que, a peu descalç, espera

el més incert prodigi o paga un deute,

confosos en la llum com qui penetra

en la profunda coma del secret.

Sovint també des d’altres miradors,

absorts així sobre el temps devastat

giram els ulls. Penombra d’un paisatge,

els límits certs, el buit de la frontera

i el vent entre la pols dels qui caigueren.