Anarcoefemèrides del 6 de juliol
Naixements
-
Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni
(Llombardia, Itàlia)
el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es
deien
Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es
traslladà amb sa família a Milà
(Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a
tipògraf i enquadernador i era
membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors.
Considerat per les
autoritats com a «rufià de la pitjor
espècie», milità en el grup anarquista
milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893
va ser detingut i denunciat nombroses
vegades per diferents motius, dos d'elles per«associació criminal» i una per«fabricació de moneda falsa»,
però sempre va ser absolt per manca de proves. En
aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i
Carlo Chignola (Ghignola), entre
altres destacats
anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro
Gori, Francesco Cafassi
i altres membres del cercle «Il Risveglio»,
però aquesta vegada no va ser
processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la
República
francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis
d'excepció
antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa),
seguint l'exemple de Pietro
Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb
Gori, de
Suïssa i ambdós, a més d'Ettori
Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies
després a Londres (Anglaterra) després de passar
per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica).
En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la
resta de sa vida,
viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington
(Districte de
Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia
(Pennsilvània), Norfolk
(Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem
(Pennsilvània), Union City
(Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un
dels implicats en
l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en
estreta vigilància. Dedicat
sempre a la propaganda llibertària, envià
correspondència a diferents
publicacions anarquistes, com ara Cronaca
Sovversiva, La Protesta Umana
o L'Adunata dei Reffrattari. El
novembre
del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en
1916 participà en les
activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on
recaptà fons
per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926
per la
policia milanesa, digueren que l'última notícia
seva l'havia rebut 25 anys
abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el
2 de
desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).
***
- Albert
Goldschild: El 6 de juliol de 1889 neix a París
(França) el propagandista anarquista,
i després comunista, Albert Goldschild. Era germà
dels llibertaris Léon i Jean
Goldschild (Goldsky), i es guanyava
la vida com a empleat públic (secretari tècnic) a
la Societat Fiduciària de
Control i de Revisió del IX Districte de París,
organisme del qual arribà a ser
director general honorari. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors del
Club
Anarquista Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i
signà el seu
manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé),
Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges
Durupt, André
Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC). El 23 de desembre de 1991 portà a terme la
xerrada contradictòria«L'impuissance parlamentaire» (La
impotència parlamentària) a la Sala Frentz de
Pontoise (Illa de França, França), organitzada
pel Grup d'Estudis Socials (GES)
i el CAC. Entre març i maig de 1912 formà part
del Comitè Antiparlamentari
Revolucionari (CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25
anarquistes i
sindicalistes revolucionaris, que portà a terme una campanya
abstencionista per
a les eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del
Comitè de
l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els
militants anarquistes empresonats i
les seves famílies, impulsat per la FCA i que
ajuntà una quarantena de
comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de
1912 i
el febrer de 1913 participà en la redacció de la
revista mensual parisenca Le Mouvement
Anarchiste, publicada pel CAC.
Durant la primavera de 1913, reemplaçà
Léon Jahane com a secretari de la
comissió encarregada de preparar el Congrés
Nacional Anarquista; aquesta
comissió, designada el 12 d'abril de 1913 en una
plenària de la FAC, estava
integrada per cinc militants més d'aquesta
organització (François Cuisse,
Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i
André Schneider). En 1914
col·laborà, amb Édouard Boudot,
Charles Bedouet i altres, en la revista Le
Réveil Anarchiste, que es publicà a
Les Lilas (Illa de França, França). Durant la
Gran Guerra va ser donat de baixa
per al servei militar i participà amb René de
Marmande, Jean Goldschild (Goldsky),
Jean Longuet, Henri Barbusse,
Vaillant-Couturier, Robert Dell, Henriette Sauret, Magdeleine Marx i
altres, en
la fundació, a començament de 1917, del la
revista bilingüe anglofrancesa
pacifista Les Nations,
publicació de
la qual va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de
1917 va
ser finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors
a peu, on resta
fins a la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917
es casà al VI
Districte de París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant
la postguerra
s'adherí al Partit Socialista Comunista (PSC) de
Ludovic-Oscar Frossard i
posteriorment milità en la Partit Socialista Obrer i
Pagès (PSOP) de Marceau
Pivert, col·laborant en la revista sindicalista
revolucionària La
Révolution Prolétarienne. El 19 de
febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René
Arcos, Jean-Richard Bloch,
Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine
i
Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a
França d'Henri Guilbeaux,
aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran
Guerra. Formà
part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), organització de
la qual presidí la
seva VI Secció de París entre 1937 i 1938. Entre
el 8 i el 10 de juny de 1935
assistí al Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a
Ieras (Provença, Occitània), i
en el qual va ser nomenat membre de la Comissió de Control
Financer de
l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol de 1936
assistí següent Congrés
Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon (Borgonya, França), i en
el qual va ser reelegit
en aquest càrrec. En aquests anys
col·laborà en Cahiers
des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació
col·laborà en la
Resistència i, un cop acabada la guerra, l'abril de 1945, va
ser nomenat expert
comptable de la Comissió Regional de Depuració de
París. Durant els anys
cinquanta i seixanta formà part de la Unió
Europea de Federalistes (UEF) i en
el XII Congrés del Moviment Federalista Europeu (MFE),
celebrat entre el 10 i
el 13 d'abril de 1969 a Trieste (Friül), va ser nomenat membre
de la seva
Comissió de Control. Poc abans de morir, el 7 de juny de
1974, es casà amb Léa
Sophie Rosa Maraval al XVI Districte de París. Albert
Goldschild va morir l'1
de setembre de 1974 a París (França).
***
- Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson,Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el«líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer),òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de«desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.
Defuncions
- Gino Del Guasta:
El 6 de juliol de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge
anarquista i
anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro
Zeffiro Bianco Del Guasta, que va
fer servir els pseudònims L.
Froment
i Fremio Silvani. Havia nascut el
14
de setembre de 1875 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es
deien Emilio Del
Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment
polític seguidor
de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893
col·laborà en el periòdic
pisà La Giovine Italia. Rivista
mazziniana
d'arte, letteratura, politica e sociologia.
Després de conèixer Pietro Gori
i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment
anarquista. Durant els diversos
governs del president del Consell de Ministres italià
Giovanni Giolitti,
col·laborà assíduament no
només en la premsa local sinó també en
els periòdics
anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il
Libertario, de La Spezia, o Il
Grido
della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre
1905 i 1906, en Il Pensiero, de
Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta
influència de
l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme
cristià de Lev
Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica
amb Libero Trancredi sobre el
tema de «l'individualisme i el societarisme», on
remarcà el seu pensament
contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada
en la pisana Precursor. Rivista quindicinale
anarchica
d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el
camp poètic i
artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes
s'iniciaven amb la
lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant
reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu
la Toscana. Membre de
l'Associació Racionalista, dirigí la
redacció del seu periòdic Il
Razionalista, que es publicà entre
1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del
periòdic
anticlerical pisà Satana,
en el qual
publicà una correspondència amorosa amb una monja
anomenada Sor Paola, on
exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la
germana alhora que es
lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents
a fusionar
l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908
col·laborà en La Pietra
Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de
Gènova, i
participà activament en el moviment vaguístic de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb
Virgilio Salvatore Mazzoni i
Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de
l'assassinat de
Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i
el 26 de desembre d'aquell
any assistí al Congrés dels Anarquistes de la
Toscana. Entre 1910 i 1920
col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire
Anarchico. El gener de 1911 formà part del
Comitè per a l'Homenatge a
Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents
publicacions en
honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir.
Entre
1912 i 1913 col·laborà en el periòdic
anticlerical pisà Il Prete.
Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme
llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà
l'opuscle
antimilitarista Gli orrori della guerra
alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats.
Doctor a la
Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el
setembre de 1918 promogué la
revista medicocientífica La
Terapia
Italiana, després Italia
Medica,
que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a
més de publicacions anarquistes,
col·laborà en nombroses revistes
mèdiques. El
juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació
Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco
Ferrer.
En aquesta època continuà col·laborant
en la premsa llibertària, especialment
en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni
Roig i de
l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi
mística que el portà a
convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa
proposà
al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos
esborrat del registre
d'anarquistes subversius ja que «portava una vida
exemplar» i per la seva «malaltia
greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre
ells Discorsi (1903), Inno
alla libertà (1905), L'anarchismo
non è morto né mai morrà. Risposta
a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il
nido libero
(1907), Commemorazione di Giosuè Carducci.
Discorso tenuto in Val di
Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907
(1909), I figli del
dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza
in Pisa (1912), Discorso
inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte
(Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre
spuntano gli astri.
Poesie ad una monaca (1914), Lettere
amorose a Suor Paola
(1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia
(1914), Discorso
inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli
infortuni
del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi»
la sera del 10 ottobre 1915
(1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei
lavoratori d'alabastro (1919), Visioni
d'arte e di bellezza in
Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati
(1930), Medicina
d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici
(1932), etc.
***
- Melitó Ferrer:
El
6 de juliol de 1957 mor a Estrasburg (Alsàcia,
França) l'anarcosindicalista
Melitó Ferrer. Havia nascut en 1898 a Manresa (Bages,
Catalunya). En 1919 ja
militava en el Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els plens regionals
confederals
d'agost de 1931 i de març de 1933. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i s'establí a Estrasburg, on
milità en la seva Federació Local de la CNT.
***
- Jesús Tobes
Cibrián:
El 6 de juliol de 1960 mor a França l'anarcosindicalista
Jesús Tobes Cibrián, a
vegades els seus llinatges citats com Torbes
i Cirbián. Havia nascut
el 5 de
febrer de 1897 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la
vida com a pintor
en obres i milità en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a
Madrid
(Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents de la feina.
Després de la guerra civil
s'exilià a França i durant els anys quaranta
s'establí a Nantes (País del
Loira, França), on milità en la Regional del Nord
de la CNT.
***
- Federico
Lescano: El 6 de juliol de 1969 mor a Pau
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Federico Lescano. De molt jove emigrà
buscant feina,
sembla, a França i retornà a la
Península poc abans de la dictadura de Primo de
Rivera. Decidí novament emigrar i s'establí a
l'Argentina, on milità en
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) i s'introduí en
el moviment anarquista. El juliol de 1936, arran del cop militar
feixista,
retornà a la Península i s'enrolà en
una batalló de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Greument ferit, va ser evacuat amb
ambulància durant la
Retirada i ingressat en un hospital de Lió
(Arpitània). Un any després va se
donat d'alta i s'integrà en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Després
de la II Guerra Mundial milità en la Federació
Local de la CNT de Pau. Arran
d'un accident, va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània), on després de vuit dies en coma, va
ser traslladat a Pau per morir.
***
- Alexandre Sapoundjiev: El 6 de juliol de 1975 mor a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Havia nascut el 18 de febrer de 1893 a Bulgària. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, sempre restarà un infatigable militant.
***
- Ernesto Bonomini: El 6 de juliol de 1986 mor a Miami (Florida, EUA) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. Havia nascut el 18 de març de 1903 a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) i de ben jovenet es va interessar per les idees socialistes, esdevenint un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry.
***
- René Lochu: El 6 de juliol de 1984 mor a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a Vannes (Bretanya) i era fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, i ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Lesétrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). Va morir alguns mesos després que sa companya Nanette. Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Nikola Txorbadieff: El 6 de juliol de 1994 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Havia nascut el 23 d'octubre de 1900 --encara que oficialment l'1 de març de 1900-- a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la «Librairie Internationale» i en l'edició deLa Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per aLa Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu«patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a«sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona en Scum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdic Notre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revistaIztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fulletLes causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel.
***
- Marcos Alcón Selma: El 6 de juliol de 1997 mor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. Havia nascut el 10 d'abril de 1902 a Barcelona (Catalunya). A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional --membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931-- al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup«Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT,Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo,Espoir, Ideas-Orto,Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.
Marcos Alcón Selma (1902-1997)
***
- Pietro Valpreda:
El 6 de juliol
de 2002 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el
ballarí, escriptor i militant
anarquista Pietro Valpreda. Havia nascut el 29
d'agost de 1933 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Fill de petits comerciants,
començà a treballar d'artesà,
però, apassionat per la dansa, acabà com a
ballarí de teatre de revista
professional. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes
de Roma i de Milà
durant les seves gires artístiques arreu
d'Itàlia. A Milà formà part del«Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» i a Roma,
a partir de 1969, del«Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El seu grup
artístic es caracteritzà per
les seves accions irrespectuoses i provocadores, per la qual cosa
rebé el
suport de bona part dels grups anarquistes italians. En 1969, durant
una marxa
a Milà, cridà amb un udol trencador«Bombe, sangue e anarchia!» (Bomba, sang i
anarquia!) davant la Piazza Duomo. Poc després, a Roma, va
escriure un fulletó
antimilitarista molt sagnant, on posava com a adreça la
direcció de la redacció
romana del periòdic anarquista Umanità Nova. El març de 1969,
amb altres
dos companys, publicà en ciclostil Terra e Libertà, on elogiaven
l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa violenta. El
novembre d'aquell
any abandonà el «Circolo Bakunin» i
fundà, amb el «transformista»
polític Mario
Merlino i altres companys més joves (Emilio Bagnoli, Roberto
Gargamelli, Emilio
Borghese, Roberto Mander), un grup més radical i
d'eslògans força més
provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo Anarchico 22
Marzo». Aquest grup no
serà vist per bons ulls ni pel «Circolo Anarchico
Ponte della Ghisolfa» ni pels
companys romans de la Federació Anarquista Italiana (FAI),
ja que
l'estructuració formal del grup es presta força a
les infiltracions policíaques
i feixistes. De fet més tard es descobrí que en
el grup s'havia infiltrat el
policia Salvatore Ippolito i el neofeixista Mario Merlino. L'11 de
febrer de
1969 amb Luciano Lanza organitzà una manifestació
anticlerical a Venècia per
protestar per les commemoracions del 40 aniversari dels pactes
feixistes del
Laterà al crit de «Ni Església ni
Estat, ni esclaus ni amos». El 12 de desembre
de 1969 explotà al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza
Fontana de Milà una
bomba que va provocar 17 morts i 88 ferits, alhora que tres
més estaven
anunciades a Roma. Aquell dia Valpreda era a casa de la seva tia
Rachele Torri
al llit malalt de grip, però fou acusat de ser un dels
autors materials de la
matança i detingut tres dies després, quan anava
al Palau de Justícia per
respondre a una vella qüestió penal. En aquells
dies 84 persones van ser
detingudes acusades dels fets, gairebé totes anarquistes,
entre elles Giuseppe
Pinelli, que serà defenestrat des de la comissaria de
policia. Aviat s'engegà
una gran mobilització per demanar l'alliberament dels
anarquistes detinguts i
per evidenciar el muntatge policíac que l'Estat
italià havia orquestrat.
Valpreda, com a mesura extrema de pressió, decidí
presentar-se com a «candidat-protesta»
en les llistes electorals de la formació política
comunista promotora del
periòdic Il
Manifesto. En
1972 es promulgà una llei específica
(«Llei
Valpreda») que permeté la seva
escarceració; aquesta nova llei derogava
l'anterior vigent segons la qual un acusat de delictes greus, fins i
tot la
mort, no podia ser alliberat fins que no hi hagués una
sentència ferma
d'absolució. Un cop lliure, participà en
conferències, debats públics,
entrevistes televisives i manifestacions diverses; obrí un
bar nocturn
(«Barricata 1898») al popular barri
milanès de Garibaldi i tingué un fill,
Tupac Libero Emiliano, amb sa companya Lauretta. Posat en
evidència tot el
muntatge policíac, l'1 d'agost de 1985 el Tribunal
d'Apel·lació de Bari
l'absolgué per manca de proves, sentència que fou
confirmada pel Tribunal de
Cassació. Mentrestant, la malaltia de Buerger
l'afectà les cames, afecció
degenerativa cancerígena que minà la seva salut i
que li impossibilità
guanyar-se la vida com a ballarí, dedicant-se a vendre
llibres de l'editorial
de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii, llibre de poemes que
va escriure a la presó. Amb el periodista i literat Piero
Colaprico escrigué
tres llibres: Quattro
gocce di acqua piovana (2001),La nevicata
dell'85 (2001)
i La
primavera dei maimorti (2002).
Pietro Valpreda
va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer Paolo Sarpi
de Milà
(Llombardia, Itàlia); el funeral, organitzat pel«Circolo Anarchico Ponte della
Ghisolfa», fou dos dies després i el seu cos fins
a la incineració fou
acompanyat per un seguici de 3.000 persones.
Actualització: 06-07-15