Anarcoefemèrides
del 4 de juliol
Esdeveniments
- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de
1890 surt a Nova
York (Nova York, EUA) el primer número del
periòdic en
jiddisch Freie Arbeiter Stimme
(La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu
ucraïnès exiliat Mark
Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors,
com ara el poeta David
Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un
periòdic d'aquestes
característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977.
Un temps es va
editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski,
Joseph Cohen i Ahrne
Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim
David Edelstadt,
Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl,
F. A.
Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max
Nettlau,
Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els
anys de
màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars,
després en 1905 de
13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa
germanitzat, es va
canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer
Arbeter Shtime.
Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats
a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els
nord-americans Joel
Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta
longeva
publicació sota el títol Free Voice of
Labor. The Jewish Anarchists.
***
- Atemptat
contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa
(Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres
companys, intenten
assassinar sense èxit el dictador portuguès
Oliveira Salazar quan aquest es
desplaça a la capella particular del seu amic
Josué Trocado, a l'avinguda de
Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia
política,
Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la
policia britànica el
deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia
Internacional i de
Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a
vuit
anys de presó i a 12 de deportació, que els
farà a la Penitenciaria de Coimbra.
Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.
Naixements
- Marius Monfray:
El 4 de juliol de 1866 neix a Lió
(Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. El
novembre de 1886, va
ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una
loteria sense
autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats
en el «Procés dels
66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va
escriure: «Visca
l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de
presó per «ultratges
als magistrats». Marius Monfray va morir el 22 de febrer de
1894 a Lió
(Arpitània).
***
- Leda Rafanelli: El
4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana,
Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora
llibertària i militant
anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la
Gitana anarquista.
Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió
social. En 1903, instal·lada
amb sa família per raons econòmiques a Alexandria
(Egipte), es va apassionar
per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia.
En aquesta època
freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria,
com ara el cafè llibertari«Baracca Rossa», i farà amistat amb
Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també
col·laborà en el periòdic d'El Caire Il
Domani. A Alexandria va conèixer
Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà.
De tornada a Itàlia, amb
Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio
Ballerini, company de la
coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial«Edizioni
Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La
Blouse (1906-1910) i en La
Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de
separar-se de son marit,
va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini,
Prezzolini, Palazzechi), i
representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo
Carrà
--que va començar anarquista i va acabar feixista-- va
establir una fructífera
relació de treball que donà lloc a una
història d'amor. Les característiques
del seu futurisme artístic eren d'orientació
llibertària. En 1907 va conèixer
el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui
d'ara endavant viurà
a Milà i crearà la «Casa Editrice
Sociale», que es convertirà en l'editorial
llibertària més important d'Itàlia. En
1908, amb Ettore Molinari i Nella
Giacomelli, formarà part del comitè de
redacció de La Protesta Umana
(1906-1909) i a més col·laborarà en
diverses publicacions llibertàries, com araIl Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario,Il
Grido della Folla, Volontà,
etc. Després va crear, amb son company,
la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir
i després La
Sciarpa Nera i La Libertà, i
es va embarcar en la creació d'una nova
editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va
tenir un fill amb Monanni,
Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va
oposar als
intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de
propaganda llibertària, va
crear una important obra literària i poètica. Amb
l'arribada de Mussolini,
personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari
abans de
la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van
fent de
manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va
ser
escorcollada, la revista Pagine Libertarie
prohibida i Rafanelli, amb
Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante
Meniconi,
detinguts. La «Casa Editrice Monanni»
desapareixerà en 1933. En 1934 es va
separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà
Milà i
s'instal·larà primer a San Remo i
després a Gènova, on es dedicarà a
escriure
contes per infants sota el pseudònim de Zagara
Sicula. Cap al final de
sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafiaàrabs i col·laborà en Umanità
Nova. És autora, sota diversos
pseudònims, de nombroses novel·les i llibres
per infants, com ara La bastarda del principe
(1904), Un sogno
d'amore (1905), Le memorie di un prete
(1906), Valide braccia:
opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme
nuovo
(1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa
(1908), Bozzetti
sociali (1910), L'eroe della folla
(1910), Incantamento
(1921), Donne e femmine (1922), L'oasi:
romanzo arabo (1926), Una
donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori!
(1959), etc. Leda
Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova
(Ligúria, Itàlia). El seu
epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els
companys. Visca
l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística
que s'identificava força amb
la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche,
etc.), encara que
mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que
degeneressin en la
violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a
l'anarquisme
social o societari com a manera de matisar les postures. El seu
interès per
l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i
de l'esoterisme, en
un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més,
compromesa amb la
lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu,
especialment
el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva
obra és plena
d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va
convertir la
cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava
a la civilització
occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa,
que ha
estructurat un dels més importants arxius anarquistes,
l'Arxiu de la Família
Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa,
filla d'Aurelio.
L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la
col·lecció completa de totes les
obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a
la qual cosa va ser
creat el «Fons Leda Rafanelli».
***
- Spartaco
Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a
Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco
Stagnetti. Va ser va ser
secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920,
després
d'un míting de suport a la Revolució russa a
Roma, on va prendre part
Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el
periòdic
anarquista Umanità Nova lloà
la resistència tenaç dels companys
atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat
i ferit per un
escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El
feixisme va
acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm
(Sicília, Itàlia), el
15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927
--alguns autors
citen erròniament 1928--, per un confinat de
règim comú, a la fonda que havia
obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys
20 va publicar a
Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.
Spartaco Stagnetti (1888-1927)
***
- Nicola Recchi: El
4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia)
l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a
l'Argentina i a Buenos Aires
entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la
repressió desencadenada
per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de
maig de 1909, retornà
a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava
buscat per desertor,
s'establí a Suïssa, però poc
després emigrà als Estats Units. A Ludlow
(Ludlow,
Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments
reivindicatius, com
ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la
campanya contra la
dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué
lligat al grup anarquista
on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la
seva mà esquerra, uns
diuen que accident de treball i altres en alguna acció
subversiva amb explosius
muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o
del de Luigi
Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en
fabricació de bombes i
de participar en la campanya de explosions que es
desencadenà als Estats Units
entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a
Itàlia, on obrí un petit
quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions
revolucionàries (L'Avanti,Unità, Umanità
Nuova,
etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes
destruïssin el seu
quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va
ser acusat de la mort
de quatre feixistes i el març passà a
França i poc després retornà a
l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A
l'Argentina treballà de
paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat
l'anarquista
il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes,
finalment fou posat en
llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de
Residència i fou expulsat
a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de
1936. Jutjat per les autoritats
feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per«activitats
antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de
1939 va ser alliberat,
però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any
va ser traslladat a
la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i
posteriorment condemnat a l'aïllament
a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué
sortir l'octubre de 1941.
L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques,
Itàlia), on reprengué el contacte amb
els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en
el Congrés de
Carrara, en el qual es fundà la Federació
Anarquista Italiana (FAI), i fou
nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta
organització. En 1956 retornà
a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li
negava
sistemàticament el visat d'entrada, i pogué
reunir-se amb sa companya Beppina i
ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de
sa companya en
1962, passà els seus últims anys de sa vida amb
ses filles sumit en la misèria.
Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).
***
)
- Manuel González
Marín: El 4 de juliol de 1898 neix a Archena
(Múrcia, Espanya) –altres fonts
citen Marchena o Cieza, ambdues poblacions murcianes–
l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel González Marín, conegut
com Manuel Marín o Marín Manuel
i que va fer servir el pseudònim José.
Visqué amb sa família a Cartagena
(Múrcia, Espanya) i en 1919 va ser expulsat
d'aquesta ciutat per les seves activitats anarquistes, traslladant-se a
Madrid
(Espanya). Durant dos anys formà part de la Societat de
Paletes «El Trabajo»
madrilenya i posteriorment fou un actiu militant del SindicatÚnic de
Metal·lúrgics de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Madrid, el qual
presidí. Vivia, amb la seva esposa i sa sogra, al
número 4 de la plaça de la
Cebada de Madrid. En 1921 va ser processat per haver prendre part en
una reunió
clandestina celebrada al Centre Sindicalista del carrer Pizarro de
Madrid. A
partir del 15 de gener de 1923 treballà de
metal·lúrgic als tallers de
construccions metàl·liques madrilenys Casa
Jareño. En aquesta època era el
recaptador general del «Comitè
Pro-Presos». L'1 de setembre de 1923 va ser
detingut, amb Feliciano Benito Anaya, acusat de l'atracament a
mà armada al
barri madrileny de Villaverde del caixer de la «Companyia
Bilbaïna de
Construccions Euskalduna» i tancat a la presó
madrilenya de Getafe; jutjat per
aquest delicte el 26 de novembre de 1925, el 30 de novembre de 1925 va
ser
absolt per manca de proves, encara que Feliciano Benito Anaya va ser
condemnat
a vuit anys i un dia de presó major. Entre 1926 i 1928
patí diversos
empresonaments. L'abril de 1932 representà la Regional del
Centre en el Ple de
Regionals de la CNT. També milità en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
10 de febrer de 1933 participà en un atracament al domicili
del comte Ruidoms,
fet pel qual va ser reclòs a la presó madrilenya
de Colmenar Viejo i de la qual
va poder fugir amb cinc companys el maig de 1933, amb el suport de la
CNT; en
la fuita amb furgoneta va ser ferit en un tiroteig amb la
Guàrdia Civil a Mandayano
(Guadalajara, Castella, Espanya) i en el qual resultaren morts un
número de la
Benemèrita (Francisco Sánchez de Real) i dos dels
fugats (Ignacio Casado
Iglesias i Pablo González Hernández). Jutjat en
consell de guerra per aquests fets
el 10 de febrer de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) va ser
condemnat,
juntament amb Juan Félix Manzanares Ortiz i Rafael Castro
Morilla, a la pena de
mort; aquesta pena que va ser confirmada el 26 de juny de 1934 per la
Sala VI
del Tribunal Suprem de Madrid, encara que van ser indultats i
condemants cadena
perpètua i enviats al presidi de Cartagena. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 es trobava empresonat a Madrid i, com que no va ser
alliberat,
s'amotinà, aconseguint la llibertat el 22 d'agost amb
l'assalt de la Presó
Model. El novembre de 1936 va ser nomenat delegat de la Conselleria de
Transports de Madrid en substitució d'Amor Nuño
Pérez. El 24 d'abril de 1937 va
ser nomenat, en nom de la CNT, membre del Consell Municipal en diverses
comissions
i com a tinent d'alcalde del Districte del Congreso i de la Junta de
Defensa de
Madrid. En aquesta època mantingué una gran
polèmica amb Cazorla sobre el debat«guerra-revolució». El febrer de 1939
entrà a formar part del Comitè de Defensa
Confederal del Centre i entre el 5 i el 31 de març de 1939
fou conseller d'Hisenda
i Economia del Consell Nacional de Defensa. El 27 de març de
1939 realitzà una
sonada intervenció radiofònica defensant
públicament el perquè de la ruptura
amb el Govern de Juan Negrín López i la
necessitat de posar fi a la guerra el
més aviat possible. L'últim dia de la guerra
deixà la Península, amb Eduardo
Val Bescós, José Pradas Pradas i Manuel Salgado
Moreiras, per Gandia (Safor,
País Valencià) a bord del vaixell
britànic Galatea,
mentre altres companys es concentraven sense esperança a la
ratonera del port
d'Alacant, i passà a Anglaterra. S'establí a
Londres (Anglaterra) i vivia al
número 66 de Church Street, al barri de Kensington. El 14
d'abril de 1939
assistí a Londres a una reunió amb
Marià Rodríguez Vázquez (Marianet)
i altres destacats militants
amb la finalitat de solucionar la doble representativitat de l'exili.
Poc
després es traslladà a França per a
integrar-se en el Consell General del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En aquesta època
també formà part de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan
l'ocupació de França pels
alemanys, arribà a Montalban (Llenguadoc,
Occitània), on treballà de
llenyataire i d'agricultor amb altres companys (Miguel Chueca Cuartero,
Olegario
Pachón Núñez, etc.).
Participà en la lluita clandestina, amb Eduardo Val
Bescós
i Olegario Pachón Núñez, fins la seva
detenció l'octubre de 1941, amb Eduardo
Val Bescós, i empresonament a Saint-Michel de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Jutjat, va ser condemnat el 24 de setembre de 1942 pel Tribunal Militar
de la
XVII Regió Militar de Tolosa a dos anys per«atemptar contra la seguretat de
l'Estat francès». Posteriorment passà a
un camp de concentració a Moissac
(Llenguadoc, Occitània), on es relacionà amb
Germinal Esgleas, Eduardo Val
Bescós i Mateu Baruta Vila. Lliurat als nazis, va ser
internat a la caserna
Amiel de Bordeus (Aquitània, Occitània) per a
treballar a la base de submarins adscrit
al Servei de Treball Obligatori (STO). En 1944, després de
ser alliberat pels
companys quan els nazis el volien enviar a un camp d'extermini a
Alemanya, amb
documentació falsa arribà a París. A
la capital francesa formà part del Comitè
Regional clandestí de la CNT. Després de
l'Alliberament, representà la CNT en
l'Aliança Democràtica i el maig de 1945
assistí com a delegat al Congrés de
París i, arrenglerat amb els moderats, fou un dels redactors
de la ponència que
tractava sobre les realitzacions portades a terme durant la guerra.
Entre 1945
i 1949 col·laborà en el periòdic
marsellès Hoy.
Visqué a Bordeus i es relacionà amb el sector«col·laboracionista» de José
Berruezo
Romera i Juan Romera. Posteriorment s'instal·là a
Marsella (Provença,
Occitània), on va ser expulsat de la CNT«ortodoxa». En 1964
col·laborà en el
periòdic marsellès Asturias.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Manuel González
Marín (1898-?)
***
- Ernesto Bruna:
El 4 de juliol de 1904
neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista
Ernesto
Bruna. Sos pares
es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un
mes de
presó per portar un revòlver. En 1927
desertà de
l'Exèrcit i s'exilià,
d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a
Suïssa
i a Bèlgica. En 1930 el
trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada
a
Bèlgica
participà en diverses expropiacions. Segons la policia
formà part d'un grup
anarquista il·legalista anomenat «Gli
Espropriatori»
(Els Expropiadors), que incloïa
nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello
Qualizza,
Carlo
Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo
Piovano
Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja
(Valònia), freqüentà
coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris,
Pietro
Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe
Pasotti o
Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx
i
Zambonini, a
Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936,
en
assabentar-se del
cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la
Península i
s'allistà com a milicià en la Secció
Italiana de
la «Columna Ascaso». Com a
membre del grup «Angiolillo», participà
en diversos
combats (Monte Pelado,
Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després
dels «Fets de
Maig» de 1937, abandonà la Península i
fou detingut
per la policia francesa a Tolosa
de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar
violentament.
En 1938 arribà a Brussel·les
(Bèlgica), on va ser
condemnat a nou mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió i
rebel·lió contra la força
pública».
A començaments de 1939 patí una nova condemnat de
dos
anys per «robatori». Un
cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la
policia,
establí relacions amb
l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un
tribunal
militar a un any i mig de presó per«deserció». Amnistiat, va ser condemnat,
però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya,
a cinc
anys de deportació a
l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any
s'establí
a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca
(Piemont). El
9 de maig de 1948 es
casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la
guerra. Sos germans
Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes.
Ernesto
Bruna va morir
el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont,
Itàlia).
***
-
Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a
Lisboa
(Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va
començar a
treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i
s'afilià en 1920 en
el sindicat de la metal·lúrgia de la
Confederació General del Treball (CGT)
portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de
l'Escola Industrial
Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el
Primer de Maig i en les
manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923
participarà en la seva
primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs
d'Industrial,
ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals
serà secretari de
propaganda i més tard secretari general; així
mateix serà secretari general en
1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de
Santarém. En 1926
serà reelegit secretari general de les Joventuts
Sindicalistes i triat per al
Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren
part en
el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix
mantenir una
activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el
Batalló de
Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants,
empresonat a la
Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al
Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat
al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la
revolta de febrer de 1927 A
Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i
els sindicats subjectes a
estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O
Eco
Metalúrgico i en 1930 secretari general de la
Cambra Sindical del Treball
de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la
Universitat Popular.
En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança
Llibertària i elegit redactor en
cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica,òrgan de la nounada
Federació Minera i Metal·lúrgica. En
1932 va ser empresonat uns dies per
intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va
ser detingut per
participar en una reunió de l'Aliança
Llibertària, jutjat i condemnat a un any
de presó que complirà a la fortalesa de
São João
Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En
1933, arran de la instauració del règim
corporatiu i de la supressió de la
llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres
organitzacions
sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el
18 de gener de 1934
que fracassà, però que va servir per a detenir,
jutjar sumàriament i deportar a
Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va
regressar de les Illes
Açores a finals d'agost i es va integrar en el
Comitè Confederal reconstituït,
reprenent la publicació d'A Batalha
clandestina. En 1936
va representar la CGT portuguesa com a «delegat
fraternal» en el congrés de la
CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat
contra el
dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver
de refugiar-se al
Regne Unit, però la policia britànica el
deté a Southampton i l'octubre el
lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de
presó i a 12
de deportació, que els farà a la Penitenciaria de
Coimbra. Un cop alliberat, el
23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància
antifeixista i llibertària.
En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i
més tard serà
empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)
de
Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da
Sé» per derrocar el dictador.
En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes,
que va presidir
l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va
participar en la
reorganització del Moviment Llibertari Portuguès
(MLP), va publicar el periòdic
anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la
reunió commemorativa de
la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de
l'Aliança
Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el
20è Congrés de la
Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central
anarcosindicalista
sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis
Llibertaris i
un dels promotors de la creació de l'Arxiu
Històrico-Social. En 1984 va
participar en la Trobada Internacional Anarquista de
Venècia. És autor d'História
de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18
de Janeiro de 1934
(1978), deMemórias de um
militante anarco-sindicalista (1985) i,
pòstumament, d'Onde o homem acaba e a
maldição começa (1989).
Emídio
Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i
està enterrat al
cementiri lisboeta d'Alto de São João.
***
- Inocente Abad
García:El
4 de juliol de 1912 neix a Fuentenebro (Burgos,
Castella, Espanya) el militant anarquista Inocente Abad
García. De
molt jove va emigrar a
Catalunya on el 1932 treballa, adherit en la CNT, a les mines de
potassa de Manresa.
En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es veu
obligat a
abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la
Columna
Terra i Llibertat a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a
França a partir del 12 de
febrer de 1939 i és enviat a una companyia de treballadors a
l'Arsenal de
Rennes, on treballarà fins a l'arribada dels alemanys.
Després farà feina a
l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia). Confós amb un
maquis és detingut pels
alemanys que el torturen fins esclatar-li les oïdes. Amb
l'Alliberament
s'instal·la a Briva la Galharda amb la seva companya Antonia
Artura i militarà
en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Inocente Abad
García va morir el 23
de març de 1990 a Briva la Galharda
(Llemosí, Occitània).
Defuncions
-Élisée Reclus: El 4 de juliol de 1905 mor a Torhout (Flandes, Bèlgica) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Havia nascut el 15 de març de 1830 a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània). Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.
---
