La independència de Catalunya. Comentaris impertinents. Ei! Convé no badar.
Certament, les amples masses del Principat de Catalunya fan manifest a balquena el seu sentiment independentista, però el projecte sobiranista Mas-Jonqueres és inviable, no té per on agafar, és estrafolari, és una contradicció (Aclariment: dic Jonqueres i no Junqueras per fer palès que no cal esperar la normativa d'una futura administració catalana per corregir les aberracions lingüístiques establertes per l'administració espanyola).
Vegem-ho, anem per feina.
Una apoteosi d'aquesta contradicció que dèiem: Al lliurament dels premis de la Fundació Princesa de Girona, el 26 de juny d'enguany, el rei d'Espanya va engegar el seu tradicional missatge sobre la bonesa de la unitat d'Espanya. El president de la Generalitat, N'Artur Mas, formava part de la comissió presidencial, al costat del rei, de la reina i del ministre de l'interior, En Jorge Fernández Díaz. L'estampa feria els ulls dels sobiranistes catalans, però allò que sobrepassava tota mida foren els aplaudiments d'En Mas al discurs ''unionista'' del rei. Vegeu la webEl Rei reitera a Girona que la unitat és el «bon rumb».
Als darrers trenta anys, En Jordi Pujol i la plana major de CIU (plana major on darrerament N'Artur Mas hi figurava de manera destacada) foren els grans propagandistes del neoliberalisme (que quedi clar: neoliberalisme s'ha de definir com a teoria segon la qual el millor sistema social és aquell que deixa l'economia en mans de la iniciativa privada, és a dir en mans de les Corporacions capitalistes, reduint al mínim possible la regulació de l'Estat de l'activitat econòmica). Podeu veure la qüestió al meu post El Grup Hayek català.
O sigui, es veu que aquests de CIU no tenen manies a l'hora de fer aliances amb formacions antidemocràtiques i antisocials. Aquest de CIU s'han passat 35 anys fent de bon nois regionalistes (vassalls de l'oligarquia franquista imperant) pactant de continu amb els del PP la manera com repartir-se els negocis al Principat de Catalunya.
De cop i volta, al 2012,els regionalistes de Convergència se'n adonaren que havien anat errats (durant trenta anys), que allò necessari per al poble català era la plena sobirania, la independència del Principat, la proclamació de l'Estat Català. Vaja!, les forces neoliberals i conservadores serien l'avantguarda independentista. Vaja!, la crida és: Tots els patriotes catalans darrere de N'Artur Mas, el gran timoner!.
Tan bon punt el gran timoner va descobrir la voluntat sobiranista dels principatins va emprendre el vol a Boston i a Jerusalem. El president feia palès quin era el seu full de ruta i ho mostrava fent pedagogia. Segons això, el guió mostrava una Catalunya (el Principat de Catalunya) que era un Massachusetts total: un territori que destacava gràcies a la iniciativa dels seus emprenedors neoliberals.
S'ha d'entendre que l'anada a Jerusalem representava un cop de geni. N'Artur Mas anunciava (i especialment a Washington) que els sobiranistes catalans d'antuvi eren uns decidits partidaris del sionisme i que donaven suport a la política genocida d'En Netanyahu.
Amb aquestes cartes de presentació, Washington hauria de donar el vist-i-plau al projecte sobiranista del govern de la Generalitat de Catalunya.
Però la presumpció d'En Mas era errònia. N'Obama va desaprovar la separació de Catalunya, i cap dels governs d'Europa s'ha manifestat a favor de la independència del Principat de Catalunya.
Els governs del països de la Unió Europea (majoritàriament, dretans) mantenen una política neoliberal en funció dels interessos de les empreses multinacionals. Conceben les demandes sobiranistes com una pertorbació del seu ordre. Brussel·les i el Parlament Europeu es limiten a fer declaracions formals sobre els drets de les minories nacionals; s'abstenen de d'intervenir en defensa de les minories maltractades (Tan és així que França es pot permetre el luxe imperial de no reconèixer l'existència de minories nacionals al si del seu Estat).
Segons es declara al full de ruta, la gran jugada del president Mas consisteix en fer valer la convocatòria electoral del 27S com a plebiscit. La pretensió del ''gran timoner'' és que la ''llista del president'' sigui la més votada, superant àmpliament el 50 % dels vots emesos.
Però sembla que els resultats de les eleccions municipals del 24M fan palès allò il·lusori del full de ruta del tàndem Mas-Jonqueres. Com s'ha vist, la candidatura guanyadora a la contesa electoral de l'ajuntament de Barcelona, Barcelona en comú, deixava fora del seu programa electoral la qüestió nacional del Principat de Catalunya.
A les municipals, el candidat de la ''llista del president'', En Xavier Tries, fou batut per N'Ada Colau, la candidata de Barcelona en comú. O sigui, la plataforma impulsada per Podemos/Podem obtenia més vots que CIU.
A considerar:
Cas de mantenir-se la intenció de vot al Principat, fracassaria l'intent d'En Mas de fer del 27S un plebiscit sobre la voluntat d'independència del poble català (principatí).
A Catalunya, allò més decisiu d'aquest 24M ha sigut la desfeta del PP (Al Principat, el PP esdevé testimonial; no obté cap batllia, excepció feta de la de Pontons, un poblet de 500 habitants.
La pèrdua de vots de CIU s'ha d'interpretar no com un afebliment de l'independentisme català sinó com un avenç de les formacions catalanes que aspiren a un autèntic sobiranisme de les classes treballadores (la CUP en seria el principal referent).
La irrupció de Podemos en el mapa polític de Catalunya no s'ha d'interpretar com un afebliment del sobiranisme català. El votants de Podemos a Madrid ben segur que són patriotes espanyols, però els votants de Barcelona en comú són catalans i el més probable és que siguin patriotes catalans, però de la pàtria anticapitalista.
Per altra banda, podria ser que es donés una confluència entre Podemos i l'autèntic sobiranisme català, el de les classes treballadores.
Els de elPeriódico han sigut els primers en fer una consulta demoscòpica sobre la incidència que puguin tenir de les noves formacions a la consulta del 27S. Vegeu la web 'Catalunya en Comú' disputaría la victoria a la llista del president.
El comentarista de elPeriódico augura que la consulta del 27S no podria ser plebiscitària, i, assenyala que la suma d'escons de les formacions independentistes no obtindria majoria absoluta.
El Periódico (l'amo del qual és N'Antonio Asensio, un oligarca espanyol) no ''preveu'' quin seria el resultat si la suma d'escons es feia entre Catalunya en comú, ERC, la CUP i Procés Constituent. Sembla que abastaria de sobres la majoria absoluta.