Anarcoefemèrides de l'1 de juliol
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Le
Communiste-Libertaire:Pel
juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número
del periòdic mensual
en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la
Communauté
icarienne. Liberté - Justice - Solidarité.
Era continuació de La Jeune
Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1
de maig de
1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a
la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu
representant a
París era Claude Vallère. Va
desaparèixer després d'uns pocs
números, però pot
ser considerada com una ramificació
llibertària de la comunitat fundada
per Étienne Cabet. En l'epígraf de la
capçalera figurava la famosa cita
anarcocomunista: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segon les seves
necessitats».
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de
1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic bimensual anarcocomunistaLa Conquista del Pan. Aquesta
capçalera fa referència al títol d'una
de les obres més importants i divulgades
de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin.
Tractà temes locals i
internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de
clàssics de
l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo
Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo
Pisacane, Errico Malatesta,
Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense
oblidar els
purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc
números, l'últim el 15 de
setembre de 1893.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Livorno (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència i condemnats a 30 anys de reclusió.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de
1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer
número del
periòdic anarcosindicalista A Voz
do
Trabalhador. Orgam da Condederação
Operária Brazileira. Aquesta publicació
de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou
bimensual, després passà
a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual.
Informa sobre vagues, notícies
sindicals i orgàniques, lluites socials,
repressió policíaca, debats teòrics,
cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia,
notícies sobre la
Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una
tirada de 4.000 exemplars. Dirigit
per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota
Assunção, A.
Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho,
João Crispim, Eurípedes Floreal,
Juganço,
José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel
Moscoso, João Penteado, Artur
Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí
dificultats
financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71
números, l'últim el 8 de
juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la
Secretaria de l'Estat
de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà
una edició facsímil de tota la
col·lecció amb un prefaci de Paulo
Sérgio Pinheiro.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt L'Action
Anarchiste:
L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les,
Bèlgica) el
primer número del periòdic L'Action
Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai
no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i
mentre
que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del
vostre desig rabiós de
ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta
publicació (gerent,
administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de
Maurice
Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un
altre número, també figurava que
era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el
subtítol «Òrgan
anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona
Micheroux una
publicació «revolucionària
comunista» amb la mateixa capçalera.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.![Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lalanterna.jpg "Capçalera de \"La Lanterna\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de
1932 surt a Toló (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic en llengua italiana La Lanterna.
Periodico Anarchico,
editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat
francès per ajudar les víctimes de la
repressió política a la Itàlia
feixista.
El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon.
Hi van
col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci,
Ludovico Rossi i
Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de
l'anarquista Pietro
Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave
per atemptar contra
la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van
der Lubbe, empresonat a
Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt
crític amb
el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR)
d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A
més de Toló, s'editarà més
tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i
l'últim número sortí
l'1 d'octubre de 1934.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Via Durruti: L'1
de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena
guerra civil i després dels «Fets de
Maig» d'aquell any, es ret un homenatge
públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de
novembre de 1936, i a la
seva acció revolucionària. La Via Laietana, una
de les artèries més importants
de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada
oficialment com «Via
Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de
juny i que se
suspengué pel mal temps, estava organitzat per la
Conselleria Regidoria
d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el
suport de la
Federació Local de Sindicats Únics de la CNT
barcelonina. Després de descobrir
una làpida al·legòrica en marbre
dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric
Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor
de
l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant
la Federació Local
de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan
García Oliver, del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny
Mañé, pel Comitè Nacional
confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz
García , que no havia
volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a
cap de la 26 Divisió.
L'homenatge discorregué amb total normalitat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Giulio Conte: L'1
de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario.
Sos pares es deien Antonio Conte
i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals
començà a treballar
de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista,
però després de
l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia),
s'afilià al Cercle Juvenil Comunista.
En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al
Partit Nacional Feixista (PNF)
i prengué part en la «Marxa sobre Roma».
En 1923 començà a treballar a la
fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova,
Ligúria, Itàlia), però
caigué
malalt i en 1925 s'instal·là a Milà
(Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres
per a una editorial. En aquesta època s'acostà a
l'anarquisme i al sindicalisme
de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els
anarcosindicalistes de
la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i
Nicola Modugno. A Torí
(Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la
fàbrica Michelin, però va ser
acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista
Negra» després de ser exclòs del
PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926
retornà a
Gènvoa, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el
setembre s'exilià a
Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa
activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una
secció de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home). En
1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En
aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF,
hagué de provar la
seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de
l'emigració
italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930
s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps,
Arpitània) i continuà amb les seves activitats de
propaganda anarquistes i
antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista
núm. 2 dels
anarquistes italians i en aquesta època mantingué
estretes relacions amb els
companys llibertaris de Gènova. No obstant això,
en 1935 la policia anotà que
aleshores no desenvolupava una gran activitat
propagandística. El gener de 1936
participà a Gènova en una reunió sobre
les dificultats que patia el moviment
anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre
de 1936 marxà a
Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà
com a milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué
malalt i passat uns mesos retornà a
França, on participà en el Comitè de
Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri
(Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini
i Dante Armanetti.
Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp
de concentració de
Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats
feixistes
italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys
de
presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del
feixisme, el 26 de
juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova
on el 30 d'octubre de 1943
s'integrà, sota el nom de Mario,
en
la Resistència partisana en un comando de la VI Zona
Operativa del Corpo
Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat).
Greument malalt de tuberculosi,
Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San
Martino de
Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la
seva néta Rossana Conte publicà la
biografia Non era un uomo qualunque.
Giulio Conte (1899-1954).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Ada Martí:
L'1
de juliol de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptora, periodista
i
intel·lectual anarquista Maria de la Concepció
Martí Fuster, més coneguda com Ada
Martí. Nascuda en una família de classe
mitjana catalana, estudià psicologia i fou alumna del metge
anarquista Félix
Martí Ibáñez. En aquests anys
d'estudiant, formà part del grup d'afinitat
llibertari i de l'escola racionalista «Los Idealistas
Prácticos», fundat per Martí
Ibáñez, i va ser una destacada militant de la
Federació Estudiantil de
Consciències Lliures (FECL), a més de
freqüentar els cercles independentistes
catalans. Intel·lectual cultíssima, vivia al
Poblesec de Barcelona, en una
habitació plena de llibres. Escrivia en català i
en castellà, coneixia
profundament importants filòsofs i escriptors (Kierkegaard,
Schopenhauer,
Nietzsche, Unamuno, Freud, Reich, Romand Rolland, Gide, Rabelais, etc.)
i es
cartejà amb Pío Baroja, a qui considerava el seu
mestre. Durant els fets
revolucionaris d'octubre de 1934, va ser ferida quan defensava,
juntament amb
l'independentista Jaume Compte Canelles, la seu del Centre Autonomista
de
Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI).
Entre abril i octubre de 1936
publicà dos relats de la sèrie «La
Novel·la ideal», publicada per les edicions
de La Revista Blanca. Fou una
assídua
de les tertúlies que totes les tardes se celebraven al quart
pis de la «Casa
CNT-FAI», organitzades per Rodolfo González
Pacheco i en les quals intervenien
destacats llibertaris (Simón Radowitzki, Vicente
Tomé, Antonio Casanova Prado,
Dolores Cascante, José María Lunazzi, etc.). En
aquestes tertúlies s'enamorà de
Lunazzi, aleshores milicià de la «Columna
Durruti», amb qui trencà la relació
tallantment el dia que el va veure vestit de militar.
Participà activament en
els «Fets de Maig» de 1937. El juliol d'aquell any
participà en el Ple Local
Anarquista de Barcelona i a finals d'any fou delegada per Barcelona en
el Congrés
de la FECL celebrat a València on es fundà, amb
el suport del Sindicat de
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), la
Federació Ibèrica Estudiantil
Revolucionària (FIER), que publicà la revista Fuego, la qual dirigí.
S'enfrontà a
Serafín Aliaga, del Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), perquè ella considerava que
la FIER no havia de circumscriure's
només a la teoria i que havia de jugar un paper important en
la pràctica de la
FIJL. Durant tota la guerra col·laborà
assíduament amb «Mujeres Libres»,
ocupà
la corresponsalia de Fragua Social
a
Barcelona i fou reportera al front de la revista Nosotros,
a més de dirigir Evolución.
Participà en els Instituts Obrers, que tenien com a objectiu
facilitar els
estudis superiors als joves obrers, encara que la seva tasca no fou
fàcil a
causa de l'allistament d'aquests. Durant els anys
bèl·lics col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Acracia,El Amigo del Pueblo,Criticón, Días
de Fuego, Esfuerzo, Estudios, Evolución,Fragua Social,Fuego, Libre-Studio,Mi Revista,Mujeres Libres, Nosotros,Ruta, Tierra
y Libertad, etc. Mantingué
posicions anticol·laboracionistes, fet pel qual va ser
nomenada Pell Roja, i
criticà la deïficació de
determinats militants (Durruti, Ascaso, etc.). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i fou reclosa al camp
de concentració d'Argelers. Durant
la II Guerra Mundial portà una vida nòmada i
semiclandestina, ajudant com pogué
els refugiats espanyols concentrats als camps des de diverses
agrupacions i
sense participar en la Resistència francesa que considerava
massa nacionalista.
Per la seva independència, en 1946 el seu
reingrés en la CNT se li va negar,
malgrat els incondicionals avals d'Antonio García
Birlán i de Gastón Leval. S'uní
sentimentalment amb un professor i escriptor danès, del
qual, el febrer de
1948, tingué un fill, Federico, i el setembre d'aquell
mateix any es divorcià,
obtenint la tutela del fill malgrat l'oposició del pare. En
els anys cinquanta
s'instal·là a París i
visqué amb el llibreter rus Boris, amb qui en 1953
tingué
una filla, Claudia, però qui finalment
l'abandonà. Després de diversos amants i
de deixar sos fills en un pensionat, visqué com
pogué venent llibres d'ocasió (bouquiniste)
al costat del Pont Neuf del
Sena. Problemes de salut (deficient alimentació, insomni,
etc.) i problemes
vitals (penúries econòmiques, allunyament dels
fills, impossibilitat de
dedicar-se a la literatura, etc.) la sumiren en una creixent
depressió. El 29
d'agost de 1959 morí son fill Federico, que no es va
recuperar de l'anestèsia
d'una intervenció quirúrgica de poc risc.
Després de deixar sa filla en un
pensionat de monges, intentà en diverses ocasions
suïcidar-se. Ada Martí va
morir l'1 de desembre de 1960 a París (França) a
causa d'una sobredosi de
somnífers, després d'una nit d'insomni, deliris i
ansietat, i fou enterrada el
6 de desembre al Cementiri Parisenc de Thiais (Illa de
França, França). Sa
filla acabà en un convent de monges, sense que els companys
llibertaris
poguessin impedir-ho.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Dario Bernardi:
L'1
de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar
en les activitats del Cercle
Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat
esdevingué un actiu militant del
grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici
Federati (GAF, Grups Anarquistes
Federats). Participà en la primera època de la
Llibreria Utopia, oberta en
1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la
cooperativa editorial«Editrice A» (A,Libertaria, etc.). Formà
part del Comitato Spagna Libertaria (CSL,
Comitè Espanya Llibertària) i
col·laborà en les edicions Antistato i en les
publicacions Eleuthera, A i Bollettino
Archivio G. Pinelli. També fou membre de la
redacció de les revistes Volontà,
de la qual va fer la
catalogació dels números publicats entre 1946 i
1996, a més d'edició del número
especial I cinquant'anni di Volontà,
i Libertaria. Fou un dels
fundadors,
en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe
Pinelli», on
s'ocupà especialment de l'organització de
nombroses exposicions, com ara «Errico
Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia»
(1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille
Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys
dissenyadors,
animà el col·lectiu milanès«Studio A», el qual treballà
força en
l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de
setembre de 1984 a
Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i
1986 contribuí a la realització del«laboratori artístic» d'Enrico Baj, del
qual derivà l'espectacle Re Ubu a
Chernobyl, da Pinelli
all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de
març de 2010 a Milà
(Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou
incinerat dos dies després al
cementiri milanès de Lambrate.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, iés el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873),Dieu et l'état (1882, pòstum).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Francisco
Jordán: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a
Barcelona (Catalunya) el destacat
militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco
Jordán Gallego
--també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre
de 1886 a Valdepeñas
(Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén
(Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego.
Instal·lat a la localitat
granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i
milità en el
moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel
Torribas Carrasco i
altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una
escola
racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i
Guàrdia
--alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer
bona amistat--;
finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador
conservador de
Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a
Barcelona
(Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el
29 de
maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25
cartutxos de dinamita, a
més de llibres i periòdics anarquistes, durant
l'escorcoll dirigit pel cap
superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al
carrer Ponent de la
capital catalana, on habitava. Durant la investigació
d'aquesta operació es van
detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban
Jordán, Juan Linares i Gabriel
Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets
induint els companys a violar
la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va
ser
tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre
de 1911 va ser jutjat per l'Audiència
de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i
condemnat a quatre anys de
presó. El març de 1916, cridat pel seu amic
Antonio García Birlán, s'establí
fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va
fer de mestre a l'Escola
Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis
Diversos
d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor
llibertari
Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer
una gira propagandística i
pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses,
entre les que destaca
el gran míting de Castro del Río del 29 de juny.
Després retornà a Barcelona on
fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà
Trulls, Josep Godayol, Antoni
Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del
carrer
Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València
d'aquell any i, amb Manuel
Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana
després d'uns anys en la
clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de
la CNT
secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18
de novembre de 1916
participà en els mítings conjunts amb la
Unió General del Treball (UGT)
celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de
les
subsistències, treball i amnistia per als presos i
processats per qüestions
polítiques i socials. Participà activament en
l'organització de la vaga general
de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser
detingut
a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat
governativament, presentant la dimissió com a secretari del
Comitè Nacional de
la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el
16 de
març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre
diners de les autoritats
alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo
sindicalista.
El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura
del proletariado --fullet
reeditat en 1922 a Mèxic--,
on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920
col·laborà en El
Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va
ser ferit de mort a trets
per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la
plaça de les Beates
de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de
l'endemà 1 de juliol a
l'Hospital Clínic de la capital catalana.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Antoni Abarca Càmara: L'1 de juliol de 1988 mor a l'Hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Havia nascut en 1921 a Barcelona (Catalunya). Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Trinitat
Ulldemolins: L'1 de juliol de 1991 mor a Pàmies
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Trinitat Ulldemolins. Havia nascut en 1912 a
Pena-roja (El
Matarranya, Franja de Ponent). Abans de la guerra civil
visqué a Arnes (Terra
Alta, Catalunya) amb son company, l'anarcosindicalista José
Cuello. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França on fou
reclosa en un refugi a Sarlat
(Aquitània, Occitània) mentre que son company va
ser enviat a una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE). Més tard visqué
amb una família de refugiats en
una granja situada entre Montinhac i Tenon (Aquitània,
França), on a
començaments de 1944 aconseguí arribar Cuello.
Durant els combats de
l'Alliberament José Cuello va ser assassinat i el seu cos
cremat per les tropes
alemanys en retirada. En 1945 s'instal·là a Las
Cabanas (Llenguadoc, Occitània)
on esdevingué companya de Lope Massaguer Bruch, participant
en les activitats
de la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de la
localitat. Trinitat Ulldemolins va morir l'1 de juliol de 1991 a
l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània),
després de patir dues operacions, i fou
enterrada al cementiri de Las Cabanas.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- David Wieck: L'1 de juliol de 1997 mor a Albany (Nova York, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Havia nascut el 13 de desembre de 1921 a Saint Louis (Missouri, EUA). Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) --The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquestaèpoca també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa companya--, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòries A field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.