...una operació molt intel·ligent ordida pels caps pensants d'UM i aliats que comptà amb la participació d'alguns importants grups de pressió i d'algunes personalitats. La intenció dels amics d'UM era fer creure a l'alectorat que el PSM (i Mateu Morro en especial) havia d'"unificar forces" amb Maria Antònia Munar (que no tenia clars els seus resultats electorals). La debilitat històrica de Munar es volia dissimular unificant els vots d'ambdues formacions i aprofitar la jugada per anar envers la dissolució del PSM (que en una altra fase de l'operació seria engolit en un planificat procés d'"unificació") (Miquel López Crespí)
.
Els teòrics de la "quarta via" presentaven el pacte a dos (PSOE-UM) com una victòria del consens i del diàleg entre partits. Els comentaristes més atrevits dins del camp de la ciència-ficció s'atrevien a dir, plens d'una curiosa mística quasi religiosa (i que no tenia res a veure amb la realitat de cada dia), que l'"experiment" (el Pacte) esdevenia "via estatal i internacional" envers el progrés. Enmig de tota aquesta bogeria i descomunals despropòsits només Mateu Morro denuncià l'operació Munar-Antich i s'atreví a qüestionar el pacte.(Miquel López Crespí)
Memòria històrica del Pacte de Progrés: la lluita per salvar el PSM
El Pacte PSOE-UM: Mateu Morro tenia raó (un article d'octubre de 2001)
El dinar i el pacte públic entre el president Francesc Antich i Maria Antònia Munar de dia dinou de setembre confirma a les totes l'encertada anàlisi feta ara ja farà dos anys per Mateu Morro, secretari general del PSM. La trampa, denunciada en aquells moments per Mateu Morro en una carta dirigida a tots els militants del seu partit i que va sortir publicada en diverses publicacions de les Illes, explicava els paranys on volien fer caure el nacionalisme d'esquerres per tal de colpejar-lo de forma definitiva. El rebombori que s'armà aleshores ocupà les pàgines de la premsa ciutadana durant setmanes. Per una part, UM i els seus aliats feien pública l'"oferta" d'anar plegats a les eleccions amb el PSM (la "unitat nacionalista", predicaven els amics de Maria Antònia Munar). Es tractava d'una operació molt intel·ligent ordida pels caps pensants d'UM i aliats que comptà amb la participació d'alguns importants grups de pressió i d'algunes personalitats. La intenció dels amics d'UM era fer creure a l'alectorat que el PSM (i Mateu Morro en especial) havia d'"unificar forces" amb Maria Antònia Munar (que no tenia clars els seus resultats electorals). La debilitat històrica de Munar es volia dissimular unificant els vots d'ambdues formacions i aprofitar la jugada per anar envers la dissolució del PSM (que en una altra fase de l'operació seria engolit en un planificat procés d'"unificació"). En aquesta campanya d'extermini del nacionalisme d'esquerra Mateu Morro i la direcció del PSM eren presentats com a dogmàtics ("estalinistes", arribaren a dir determinats sectors d'extrema dreta) que no tenien "visió política".
Sortosament per al nacionalisme d'esquerres l'executiva del PSM (llevant algunes rares excepcions) votà en bloc en contra d'aquesta enverinada proposta, i el PSM, enmig de tan brutal campanya d'intoxicació de l'opinió pública, sabé resistir l'endemesa de qui només volia xuclar-li els vots i créixer (electoralment parlant) damunt vint-i-cinc anys de dedicació a les classes populars mallorquines.
Posteriorment a les eleccions, la pinça contra el PSM va ser feta pel PSOE i UM de forma conjunta. El dinar de dia dinou de setembre entre Antich i Munar per mirar d'apaivagar els conflictes entre ambdues formacions demostrava a tothom que ho volgués veure el que ja va dir Mateu Morro l'any 1999. Recordem que aleshores Antich i Munar s'havien repartit el poder deixant només unes miques per al PSM. El PSM era exclòs del Consell Insular de Mallorca i quedava en situació d'humiliant inferioritat davant UM i d'EU-Els Verds, que, per exemple, se'n portaven a casa la representació del senador per les Illes (Manuel Cámara guanyava la partida a Sebastià Serra). Els teòrics de la "quarta via" presentaven el pacte a dos (PSOE-UM) com una victòria del consens i del diàleg entre partits. Els comentaristes més atrevits dins del camp de la ciència-ficció s'atrevien a dir, plens d'una curiosa mística quasi religiosa (i que no tenia res a veure amb la realitat de cada dia), que l'"experiment" (el Pacte) esdevenia "via estatal i internacional" envers el progrés. Enmig de tota aquesta bogeria i descomunals despropòsits només Mateu Morro denuncià l'operació Munar-Antich i s'atreví a qüestionar el pacte. Mateu Morro va fer saber als dos socis (UM-PSOE) que si aquests no reconeixien el paper electoral aconseguit pel nacionalisme d'esquerres (la primera força municipal de Mallorca, per exemple, amb cent vint-i-set regidors) no hi hauria acord. Novament el "clan algaidí" mogué les peces del jocs d'escacs, i els mateixos que volien l'absorció del PSM per UM, començaren a clamar contra una hipotètica follia de l'executiva que dirigia Mateu Morro. Les acusacions aquesta vegada anaren en la línia de dir que el PSM "no volia acabar amb l'hegemonia del PP a les Illes". Si abans els gasetillers a sou del poder clamaven contra Mateu Morro "per haver regalat un diputat al PP" (per no haver anat amb UM a les eleccions) ara, obviant el Pacte UM-PSOE per a la repartició de càrrecs, maldaven contra en Mateu "per posar en perill un projecte històric per a les Illes".
Però va ser precisament la ferma decisió de Mateu Morro de no claudicar davant les absurdes exigències d'UM-PSOE la que ha salvat el PSM i el nacionalisme d'esquerres. L'any 1999 (o ara mateix) qui destorba és un partit de provada tradició d'honradesa que no vol caure en el parany en el qual han caigut tantes organitzacions. La política sovint es converteix en una orgia de repartiment de llocs de comandament i d'aprofitament de poder econòmic on cada grup col·loca els seus. Arribam així al més brut clientelisme polític que hom pugui imaginar (i, de rebot, al desencís de molts sectors populars desenganyats en constatar tanta brutor: el "tots són iguals"és un tema recurrent de conversa entre el poble). Aleshores, com hem comprovat d'ençà ja fa molts d'anys, el discurs oficial, les més belles promeses a l'electorat, les "màgiques" (per allunyades de la realitat) construccions teòriques d'unes hipotètiques "quartes vies" a no sé sap què, esdevenen cortina de fum que amaga l'usdefruit de privilegis econòmics escandalosos, el control de poder polític per a collocar amics, per a consolidar la maquinària electoral que ha de perpetuar l'oportunisme més vulgar i barroer. I, vora tot això, la manca dels canvis reals que hom havia promès.
I és precisament contra aquesta concepció bruta de la política que lluità Mateu Morro l'any 1999 quan denuncià públicament el pacte UM-PSOE contra el PSM.
Han hagut de pasar dos anys perquè tothom veiés l'encert i la veritat de les denúncies de Mateu Morro. Maria Antònia Munar (que tant ha parlat aquest estiu) també ho deixava ben aclarit quan, dies abans del famós dinar de dia dinou, deia, menyspreativa, referint-se al president Francesc Antich: "És que aquest 'senyor' ens havia dit que ell representava tota l'esquerra, que parlava en nom dels vint-i-vuit diputats". Maria Antònia Munar deia ben alt el que tothom ja sabia: que ella no havia pactat ni amb EU-Els Verds, ni amb el PSM, ni amb ningú. Ella havia pactat amb el PSOE i només volia parlar amb n'Antich. Dos anys després de la signatura del Pacte s'evidenciaven els motius exactes dels atacs de Munar contra les conselleries d'EU-Els Verds (Margalida Rosselló de Medi Ambient, Fernanda Caro de Benestar Social, Eberhard Grosske, de Treball)... i contra el PSM. Per cert que el PSM era el més demonitzat i el que menys comptava en el pensament de Maria Antònia Munar. Basta pensar que, com a membres d'un govern conjunt (l"autèntic Govern de Mallorca"), els nacionalistes d'esquerra no sabien res de la moratòria presentada per Munar el mes de juliol. Més menyspreu per a un soci ja no és possible.
Tot això ho havia dit Mateu Morro en aquella famosa carta pública que comentam i que va ser atacada pel servils i oportunistes de tota mena. Amb les darreres declaracions de Maria Antònia Munar, amb el dinar de dia dinou i la posterior roda de premsa (el més esperpèntic que s'ha vist a Mallorca en molts d'anys), el Pacte UM-PSOE era presentat en societat sense cap mena de vergonya. Una victòria més de Maria Antònia Munar.
El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
Els secrets del Pacte de Progrés (un article de gener de 2002)
Joanquín Valdivielso, professor de Filosofia Moral i Política de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i collaborador del Gabinet Tècnic i de la Secretaria de Medi Ambient de CC.OO. de les Illes és un d'aquells intellectuals, cosa rara, que no s'han lliurat a les privilegiades incitacions del Poder. D'ençà de la transició pactada entre els franquistes reciclats i els nous aspirants a sous i poltrones (un quart de segle d'abandonaments continuats de totes les idees, principis i reivindicacions històriques del moviment obrer), són pocs els intellectuals no absorbits per les diverses burocràcies dominants (polítiques, sindicals, acadèmiques...). En aquests vint-i-cinc anys de domini aclaparador de l'amnèsia i de la manipulació permanent de la nostra història, trobar aquestes "rares avis" d'esperit crític i independent com Joaquín Valdivieso és cosa digna de ser ressenyada i comentada.
En el capítol "Poder y hegemonía en la batalla de la ecotaxa" del llibre ¿A qué llamamos ecotasa? (Monograma Editores, Palma 2001) trobam una confirmació prou clara del que acabam de dir. La seva anàlisi de l'ecotxa és seriosa i segurament una de les aportacions científiques més importants a la qüestió de totes les que hem estudiat fins ara mateix. Però el que ens sorprèn més de la important anàlisi del professor Joanquín Valdivielso no és solament el material de debat que aporta al problema (que ja és prou valuós) sinó la valentia amb la qual afronta la gènesi d'alguns dels problemes del Pacte de Progrés.
Normalment els "intellectuals orgànics" a sou del sistema solen teoritzar la gènesi i postgerior desenvolupament de les repartides d'àrees de poder de 1999 en termes d'experiència personal místico-religiosa que esdevé, convenientment vestida amb les oportunes cites i els quatre noms de rigor, un fet històric d'"abast universal". En els laberíntics escrits d'algun sacerdot de la cúria al servei del zapaterisme hem cregut intuir com, una història que va néixer a Formentera, passava a les Illes per, després de "conquerir" el Principat (via Maragall i els seus "Ciutadans per al canvi"), serviria per acabar amb l'hegemonia del PP a Madrid i l'Estat Espanyol. Aquesta "experiència única" mitjançant el "socialisme llibertari zapaterista" (??) seria el mirall en el qual s'haurien de contemplar Europa, Amèrica, la Lluna i el planeta Mart. És la "quarta via al socialisme" (?) preconitzada pels hereus dels responsables de la nostra entrada a l'OTAN, dels casos Filesa, Gal, Roldán, de tants recursos d'inconstitucionalitat contra la nostra llengua i mil històries semblants més.
Bé, no tenim res a dir quant a creences místico-religioses. Tothom és lliure de pensar que la secta amb la qual combrega és la única dipositaria de la veritat divina. Però nosaltres, incrèduls des del temps de Demòcrit, seguidors de determinades escoles materialistes allunyades del fum de l'encens que surt des temples on els Suprems Pontífexs atorguen almoines als seus fidels servidors, som lluny d'aquesta barroera mitificació ideològica segregada pel poder per a justificar ben concrets estatus socials i polítics.
Anem a pams. El que ens ha agradat de l'estudi del professor Joaquín Valdivielso a estat (a part de la seva encertada anàlisi damunt l'ecotaxa) aquesta intenció materialista d'anar llevant vels i boirona damunt el famós Pacte de Progrés que, en el seu estudi, esdevé un simple repartiment de substanciosos sous i privilegis entre els diferents partits signants dels acords de 1999. Diu el professor Valdivielso: "El resto de instituciones, de mayor y menor peso, en el Govern se repartieron entre los partidos como estancos cerrados, tras un regateo de meses en que las cartas a repartir incluían no sólo conselelries sino senadores, consejos de administración en cajas de ahorros, etc. Del reparto, Els Verds se hicieron con la Conselleria de Medi Ambient; EU con Trabajo y Bienestar Social; PSM, entre otras, con Educación; y, PSOE con el grueso, del que destaca Turismo. El acuerdo, por lo que podemos suponer dificilísimo, conjugaba en parte las aspiraciones de cada uno y el peso que los electores le habían dado en el Parlament, con el elemento distorsionante de que fue pactado prácticamente a solas por Antich y Munar, que, por ejemplo, se negaba a negociar 'con verdes y rojos'".
Tot plegat prou conegut pel ciutadà de les Illes. Però Joaquín Valdivielso també resaltà en el seu estudi una evidència nova, poc estudiada, resultant dels acords de 1999: el paper preponderant que es donà a UM i Maria Antònia Munar. La qual cosa, evidentement, deixà en situació subordinada al PSOE, Els Verds, EU i COP envers la dreta representada per Munar.
El Pacte Antich-Munar funcionà a la perfecció: "...merced a contrapartidas desmesuradas (el control casi absoluto de un Consell de Mallorca con conpetencias multiplicadas y sin una cámara de control al gobierno) en relación al peso electoral del partido [UM], Munar aceptó a regañadientes dar un apoyo al Pacte que cuestiona y condiciona regularmente".
El Pacte secret Antich-Munar ja havia estat denunciat en el seu moment mitjançant una carta pública pel secretari general del PSM, Mateu Morro. Hi hagué gent que no ho volia creure. Ara, ja surt en els llibres i és evidència certa. Però el vertaderament sorprenent en l'estudi del professor Joaquín Valdivielso és la denúncia de les "imposicions" de certs poders fàctics als membres del Pacte i, pel que sembla i hem comprovat, aquests acceptaren sense gaire problemes.
Valdivielso explica aquests "misteris" tan poc coneguts en les pàgines 13-14 del llibre que comentam: "Podemos suponer que las negociaciones y el reparto posterior de cargos se hicieron bajo presiones adicionales, como las de sindicatos, asociaciones ecologistas, grupos mediáticos y, no menos, grupos empresariales. Por ejemplo, como han desvelado posteriormente protagonistas destacados, GESA (Endesa) vetó que Industria fuese a 'manos comunistas'. Más aún, y para volver a lo nuestro, las patronales hoteleras hicieron fuerza para que se hiciera con turismo Celestí Alomar, que ya había colaborado en la misma en el equipo de Cladera, en época del PP. Los propios hoteleros han señalado que 'teníamos toda la confianza en él', que 'era es nostro homo'. A nadie se le pasó por la cabeza que pudiera haber una confrontación entre Alomar, representante a la vez del PSOE y del Govern, y los hoteleros".
Que nosaltres sapiguem encara ningú no ha sortit a desmentir les afirmacions del professor Joaquín Valdivielso. Però els democrates de les llles, la gent que des de fa dècades hem donat suport al progressisme i a l'esquerra autèntica de la nostra terra ens agradaria saber què s'esdevingué de veritat el 1999. I, a part, del Pacte ja comprovat i denunciat pel PSM entre n'Antich i na Munar per a beneficiar-se de la majoria de privilegis polítics i econòmics que comporta la "sagrada unió" d'interessos, voldríem saber el significat de pactar consellers al gust de la patronal d'hostaleria i altres poders fàctics de les Illes. És d'agrair la valentia intellectual del professor Joaquín Valdiviesso denunciant públicament fets que, fins ara mateix, només eren rumors del carrer i que ara són confirmacions en tota regla.
(14-I-02)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)