Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10399

[24/06] Assassinat de Carnot - «L'Homme Libre» - Atemptat contra Orueta - Conferència de Goldman - «Sanjuanada» - «III Exposition des Artistes Espagnols» - Defendi - Boccato - Durupt - Lamolla - Barroso - Gogumus - Pindy - Fabbri - Lorda - Cauvin - Sassi - Mambrilla - Farinelli - Laude

0
0
[24/06] Assassinat de Carnot - «L'Homme Libre» - Atemptat contra Orueta - Conferència de Goldman - «Sanjuanada» - «III Exposition des Artistes Espagnols» - Defendi - Boccato - Durupt - Lamolla - Barroso - Gogumus - Pindy - Fabbri - Lorda - Cauvin - Sassi - Mambrilla - Farinelli - Laude

Anarcoefemèrides del 24 de juny

Esdeveniments

L'assassinat de Carnot segons "Le Petit Journal"

- Assassinat de Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió (Arpitània), el forner anarquista italià emigrat a França per no fer el servei militar i instal·lat a Seta, Sante Geronimo Caserio, traspassa el cor del president de la República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Roine on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Capçalera de "L'Homme Libre"

- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Émile Janvion, Charles Malato, Francis Prost, Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.

***

Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat

- Atemptat contra Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta, president de l'organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el revòlver s'encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l'advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l'11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions --la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització--, dels quals purgà un any i mig. Marcelino Suárez Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries, Espanya) i després de propagar l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l'any i mig que va estar empresonat per l'atemptat d'Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l'editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d'Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.

***

D'esquerra a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24-06-12)

- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides:«Per què els pobres no han de tenir infants.».

***

Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)

-«Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, MelquiadesÁlvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La«Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

***

Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet ("Call") [CIRA-Lausana]

- III Exposition des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 té lloc al Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la III Exposició dels Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva artística (pintura, dibuix, escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada per Teófilo Navarro Fadrique i Manuel Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno, José Alejos, Almerich, Armengaud, Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel Camps Vicens, Joan Call Bonet (Call), Company, Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc Forcadell Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina, Lamolla, Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella, José Vargas, Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última exposició concloïa un cicle obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels Artistes Espanyols que se celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es complementà l'abril d'aquell any amb l'exposició «Arte español en el exilio» a la Galeria La Boétie de París; la II Exposició dels Artistes Espanyols es realitzà en 1952 també a la Cambra de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig Elías i Frederica Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les tendències artístiques i polítiques, exposant artistes socialistes i, fins i tot, comunistes.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

- Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Foto policíaca de Domenico Boccato

- Domenico Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Boccato, conegut com Pelo. Sos pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre de 1902 organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri denigratori», que va ser publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta publicació va ser segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de Milà (Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de presó i a una multa per un delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es traslladà buscant feina d'antuvi a Milà i després a Gènova (Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per«associació per a delinquir contra la propietat» i per «sostracció de correspondència telegràfica de l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó. Treballà com a porter i, fins i tot després de l'arribada del feixisme, continuà militant en el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent enfrontament amb un escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria, retornant més tard. El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa filla cap a Belluno (Vèneto, Itàlia), on regentà una botiga de queviures. Quan encara no feia un any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia tancat la botiga i amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita població de Caverzano (Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe policíac de la Prefectura de Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i pertanyia al Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en relacions amb un grup anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del periòdic llibertari romà L'Agitazione s'havia trobat l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es traslladà amb sa família a Pàdua (Vèneto, Itàlia) i després a Piove di Sacco (Vèneto, Itàlia), on llogà per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà a Adria, però intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué d'abandonar immediatament la seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on regentà un comerç de vins al major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i posteriorment s'establí a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en l'empresa de decoració Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre de fronteres amb la nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb altres, va ser jutjat pel Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit per arma blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans comunista i aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que s'acostà al PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdicAvanti!, i de l'anomenada«Concentració Antifeixista». El setembre de 1936 un informe policíac el qualificava d'emissari de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del moviment socialista antifeixista Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat). En aquesta època presidí la Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de 1938, any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia li va perdre el rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

"Le Combat Social", periòdic del qual Durupt va ser gerent

- Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per«excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquestaèpoca va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941.

***

Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

- Antoni García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquestaèpoca coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García Lamolla va morir el 13 gener de 1981 a Dreux (Centre, França). El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

***

José Barroso i sa companya Celestina Preciado en una manifestació del Primer de Maig

- José Barroso: El 24 de juny de 1929 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso. Sa mare va morir quan ell tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va acabar en un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van treure als 11 anys i va començar a treballar en la construcció, malgrat sos avis materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan es va casar amb un electricista. Les tardes feia classes a Acció Catòlica. Després de la mili a Canàries, va tornar a la construcció. A començaments dels anys seixanta va començar les mobilitzacions per la millora de les condicions laborals sindicat en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va participar activament en la vaga de la construcció, que va durar 55 dies, i en la qual van participar més de set mil obrers. Com que la Unió General de Treballadors (UGT) i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va continuar amb les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a l'església de San Juan. Actualment encara participa activament en els actes de la Regional Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciado.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia de la mort de Charles Gogomus apareguda en el periòdic tolosà "Le Midi Socialiste" del 27 de juny de 1915

- Charles Gogumus: El 24 de juny de 1915 mor a París (França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. Havia nascut el 25 d'agost de 1873 a Dijon (Borgonya, França). D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Jean-Louis Pindy, en un retrat aparegut en "Le Réveil" (16-09-1922)

- Jean-Louis Pindy:El 24 de juny de 1917 mor a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Havia nascut el 3 de juny de 1840 a Brest (Bretanya). Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per«incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica«Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina.

***

Luigi Fabbri

- Luigi Fabbri: El 24 de juny de 1935 mor a Montevideo (Uruguai) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Havia nascut el 23 de desembre de 1877 a Fabriano (Ancona, Itàlia) en una família acomodada. Va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdicL'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revistaIl Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els«plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb unaúlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

***

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

- Bartolomé Lorda Urbano: El 24 de juny de 1940 és executat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Havia nascut cap el 1900 a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de«sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer i de mecànic de màquines d'escriure. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de«tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria i després passà a la presó de Sevilla. Jutjat i condemnat, Bartolomé Lorda Urbano va ser executat --afusellat segons uns, garrotat segons uns altres-- el 24 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

***

Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

- Jean Cauvin: El 24 de juny de 1951 mor a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista Jean Achille Cauvin. Havia nascut el 9 de febrer de 1876 a Brest (Bretanya). Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10399

Latest Images

Trending Articles