Anarcoefemèrides del 21 de juny
Naixements
-Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Valònia, Bélgica) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes«L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels«Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère.
***
- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly,Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferènciesàcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) --fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Ester, sa companya--, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière --setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)--, Contre-Courant, Clarté,La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 i Sébastien Faure --a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste-- li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
-Émilie Lamotte: El 21 de juny de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.
***
- Gino Fantozzi: El
21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'escultor anarquista Gino
Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es
guanyava la
vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població amb una gran tradició
llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista«Germinal» de Volterra, format
especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.).
Participà
activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de
1931 va
ser inscrit en la relació de persones a detenir en«determinades
circumstàncies». En 1935 s'integrà en
la Federació Nacional Feixista dels
Artesans, però un informe policíac de la
Prefectura de Pisa dubtava del seu
canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II
Guerra Mundial,
després de la tràgica mort del seu fill Sante,
comunista i comissari polític
del destacament partisà «Otello
Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un
enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana,
Itàlia), s'adherí al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però
l'abandonà desil·lusionat arran de les
mesures polítiques preses pels comunistes durant la
postguerra. Posteriorment
entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista«Germinal» de
Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra
(Toscana,
Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre
col·lectiu L'uomo e la terra.
Lotte contadine nelle
campagne pisane (1992).
***
- René Baril:
El
21 de juny de 1892 neix a París (França)
l'antimilitarista i anarcoindividualista
René Antoine Baril –a vegades citat com Barril–,
conegut com Aubier. Es guanyava la
vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb
André Chaumard,
Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya
de Benoît Broutchoux,
per haver distribuït a la via pública el manifest«Du charbon ou la paix» (Del
carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de
famílies». Processat per
aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre
mesos de presó per
propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el
seus companys a tres mesos i
Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la
presó de La
Santé i immediatament participà en la
manifestació d'aquell dia. El 20 de maig
d'aquell any participà en l'excursió campestre a
l'estany de Villeneuve (Illa
de França, França) organitzada pel grup de«Les Amis de Ce qu'il faut dire»
del XX Districte de París; durant aquesta
sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis
Descarsin, E.
Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.),
s'exercità,
segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que
portava, i al
tren que els portà a París, els excursionistes
cridaren consignes, com ara «A
baix la guerra!», «Visca l'anarquia!»,«A baix Poincaré l'assassí!»,
tot
cantant himnes revolucionaris com L'Internationale,Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un
dels signants
d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i
anarquistes russos».
Durant els anys vint milità en la Federació de
Joventuts Anarquista (FJA). El març
de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants
també
de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat«À la jeuneusse française» (A
la joventut francesa), i tancat a la presó de La
Santé; com que la culpabilitat
no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20
de maig
d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de
militants
antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota
l'acusació de«provocació de militares a la
desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser
detingut per la publicació de l'article «Contra
una loi d'infamie» (Contra una
llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de
juliol de La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació
a
l'assassinat». En aquesta època fou administrador
gerent d'un número de La Jeunesse
Anarchiste, en substitució
de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el
número anterior. El
febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes
desapareguts del
departament del Sena i buscats per la policia. El 12 de novembre de
1925 va ser
detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé
Griffon, i ambdós acusats
de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió
parisenca. René
Baril va morir accidentalment a començament de 1964 al
departament de l'Oise
(Picardia, França).
***
- Rivoluzio Gilioli:
El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia
(Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista
Rivoluzio Gilioli,
conegut com Barbetta pel barbó que
portava. Fill d'una família nombrosa
de nou germans --tots portaven noms d'allò més
revolucionaris (Rivoluzio, Libero,
Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda
Vendetta)--, sos
pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció
i un dels militants
anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria
Pelliciari. Després
d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es
traslladà a continuar els estudis a
Mòdena, on fou un dels membres més actius del
moviment llibertari local. En
1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser
contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de
Mòdena, encara que
continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el
títol de mestre. Com a
secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una
intensa tasca
propagandística amb conferències i reunions a
diverses localitats de la regió
--l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més
de 1.200 adherits--,
activitats també promogudes per la Federazione dei
Communisti Anarchici (FCA,
Federació dels Comunistes Anarquistes). També
participà en el desenvolupament
de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes
i
mecànics. El desembre de 1919 assistí al
congrés constitutiu de la Unione
Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil
Revolucionària Italiana)
celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va
veure
implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de
municions
i d'altres materials bèl·lics de la Caserna
Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en
les manifestacions obreres --el
5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien
assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de
Bolonya, i
ferit 45 companys--, però a causa d'una delació
la policia detingué 26
anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en
processà 25 a
Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb
Egisto Colli, altre company
anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la
captura i refugiar-se a domicilis
de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la
militància de Mòdena
a través del Comitè de Defensa
Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana
(UAI), però finalment s'exilià a
França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de
1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de
1920 creuà clandestinament la
frontera i, d'antuvi, s'establí a París i,
després, a la zona nord. A Lens
trobà feina de paleta en una obra i després
entrà com a comptable en una fonda
propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare
Onofrio i l'any següent la
resta de sa família, instal·lant-se a
Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França.
Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet,
marxà a
Bèlgica, però retornaren a París, on
treballà en la construcció. Més tard
participà en la companya de suport a Mario Castagna i
Ernesto Bonomini,
anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a
França, i fou el
comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna.
També en aquesta època
participà en la campanya de protesta contra la condemna a
mort dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser
contractat
per una empresa de la construcció com a encarregat en una
obra i fou enviat al
departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de
construcció d'un
tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En
aquesta obra conegué nombrosos
exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc
aprengué el
castellà i s'interessà pels problemes socials de
la Península, publicant fins i
tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe.
Viatjà en
diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per
acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la
clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a
París,
treballà en una obra de reconstrucció de
l'estació del metro de la plaça de la
República, alhora que reprèn la seva activitat
militant, participant en
nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931
la
policia francesa el qualificà, en el seu«Butlletí de Recerca. Suplement de
Subversius», com a «anarquista a detenir i
escorcollar». A partir de l'octubre
de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la
publicació del
quinzenal anarquista Umanità Nova, que
s'edità a Puteaux, i que fou
suspesa per les autoritats franceses, després de sis
números, el gener de 1933.
Aquest periòdic va ser substituït per La
Protesta, però ell no va entrar
en la redacció davant el temor de ser expulsat de
França, ja que un mes abans
havia estat detingut per la policia durant una conferència
anarquista i havia
rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934
participà en la vaga general antifeixista
convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de
febrer a París quan
un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels
Diputats, escamot que
va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana.
Mentrestant havia estat
contractat com a director de les obres per a la construcció
d'un palau al carrer
parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys
anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto
Tommasini,
Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat
de
França, juntament amb Angelo Damonti, però
gràcies a les seves amistats i
contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la
suspensió del decret
amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936
participà activament
en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí
al Congrés Internacional
pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la
policia política
feixista italiana envià un informe on deia d'ell que«desenvolupa una intensa
activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la
regió parisenca».
Participà activament en l'organització del
Conferència d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de
novembre
de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals
comunicacions i
presentant una pròpia («Informe
Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el
Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny
de 1936 redactà amb Virgilio
Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial
italiana a
Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió
d'anarquistes italians de la regió
parisenca i que després va ser completat per
Sébastien Faure i publicat en
nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19
de juliol de 1936,
el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per
una
empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del
port de Dunkerque.
D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a
la Península. Amb
Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides
de voluntaris. El mateix
juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera
francobelga amb Umberto
Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario
Mantovani a
Brussel·les, recuperà armes per a la
Revolució espanyola, armes que van ser
portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la
Península. El setembre de 1936, amb Cieri,
assistí a la reunió de grups
antifeixistes italians a París, on es va decidir la
creació de la Brigada
Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit
comunista, fet que desencadenà
la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment«Giustizia e
Libertà». El novembre de 1936 decidí
partir cap a la Península i el 5 de
desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja
eren sos germans
Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en
la
Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona
marxà al front aragonès, a Almudébar.
Per la seva experiència tècnica, va ser enviat
com a capità per comandar una
companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques
militars, sinó també
civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de
les col·lectivitats d'Aragó.
Després dels fets de «Maig de 1937» i
arran de conèixer l'assassinat del seu
amic Camillo Berneri, decidí restar al front
convençut del que s'hi jugava a la
Península. Amb la militarització de les
milícies, va ser nomenat comandant de
la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de
1937, mentre
realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a
Carrascal, a prop
d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir
el 21 de
juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de
Montjuïc davant un grup
de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la
biografia Rivoluzio
Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937).
Actualment
existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a
Mòdena.
***
- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació --la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival«Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la sevaúltima cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.
***
- José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària --en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó«La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural«Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seusòrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT,Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía,Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Fuego, Icaria, Ideas-Orto,Mar y Tierra, Nervio,Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta,Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros.El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a Llemotges (Llemosí, Occitània).
José Muñoz Congost (1918-1996)
Defuncions
- Benedict
Friedlaender: El 21 de juny de 1908 mor a
Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg,
sexòleg, sociòleg, economista i anarquista
Benedikt Friedländer, més conegut
com Benedict Friedlaender. Havia
nascut el 18 de juliol de 1866 a Berlín (Imperi Alemany).
Nascut en una família
jueva benestant de confessió evangèlica, era fill
del professor d'economia
política de Berlín Karl Jacob
Friedländer –sa mare es deia Anna Maria Therese
Nuglisch–
i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos
germans fou el
vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la
universitat estudià matemàtiques,
física, botànica, fisiologia i economia i en 1888
es doctorà amb una tesi sobre
zoologia. Abraçà els postulats del moviment
naturista Fret Körper Kultur (FKK,
Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que
defensaven el
nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del«tercer sexe», dedicà el
seu treball científic i el seu compromís personal
a dignificar l'homosexualitat
i sostingué econòmicament el
Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè
Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per
Magnus Hirschfeld,
l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de
l'homosexualitat. En
1903, amb Adolf
Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto
Kiefer,
Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha
Marquardt i altres,
fundà l'associació gai, molt inspirada en la
filosofia anarcoindividualista de
Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche,
Gemeinschaft der
Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre
homes com
a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la
pederàstia, segons el
model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al
pensament
intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el
seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia),
alhora que rebutjaven les teories mèdiques que
reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la«teoria dels
estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual
criticaren per«afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors
van
ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE
realitzava diverses
activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es
practicava sovint el
nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de
grup
escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm
Jansen, fou
un dels principals animadors del Wandervogel.
Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà
la revista anarquista Kampf
(Lluita) i col·laborà en el
periòdic Der Sozialist.
En 1906
trencà amb el WhK i fundà la Sezession des
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (SWhK, Secessió del Comitè
Científic i Humanitari), que més tard
prengué el nom de Bund für Männliche
Kultur (BMK, Aliança per la Cultura
Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de
l'Estat
i de mantenir posicions gairebé misògines, es
casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy
W. Friedländer) i fins
i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.És autor de Beiträge zur
Kenntniss des
Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der
freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der
Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und
Schicksale Eugen
Dühring's (1892), Zusammen
mit
Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung?
(1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii
(1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen
socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen
Dührings
socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie,
kritisch und
vergleichend dargestellt (1901), Marxismus
und Anarchismus (1901), Die
Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein
normaler
Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen
Gesellungsfreiheit. In
naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und
sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf
zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter
Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine
kausalhistorische
Betrachtung (1906) i Die Liebe
Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften.
Mit
einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre
d'altres. Malalt, Benedict
Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri
d'Schöneberg de
Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de
Parkfriedhof
Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu
amic Bruno Wille va
ser enterrat al seu costat.
Benedict
Friedlaender (1866-1908)
***
- Henri Cler: El 21 de juny de 1910 mor a París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Havia nascut el 21 de setembre de 1862 al barri obrer de Saint Antoine de París (França). Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Es casà amb l'armillera Rose Buchfinck, amb qui tindrà dos fills. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel Districte XI de París en les eleccions legislatives. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. L'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut per pertinença a grup anarquista. En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat«per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per«injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.
Enterrament
d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
***
- Edward Abramowski: El 21 de juny de 1918 mor a Varsòvia (Polònia) el filòsof, sociòleg, psicòleg, militant cooperativista i llibertari polonès, teòric de l'anarcosindicalisme, Jósef Edward Abramowski, també conegut com L. A. Czajkoszki i Z. R. Walerewski. Havia nascut el 17 d'agost de 1868 a Stefaninie (Ucraïna). Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de Varsòvia, de Cracòvia, i de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine i Marx, i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt crític amb el marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com ara Els problemes del socialisme (1889, sota el pseudònim Z. R. Walerewski) El socialisme d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A. Crajkowski) i La conspiració general contra l'Estat. Abramowski pensava que el socialisme d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempreés un enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són sempre contraris a la llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de França i la seva fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de ser objecte d'una vigilància especial a les fronteres». Partidari d'un cooperativisme social i llibertari, també va escriure Ètica i Revolució, La República dels amics, El cooperativisme com a mitjà d'emancipació de la classe obrera i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres. La seva alternativa a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el principi de l'interès i els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien les principals bases de la llibertat individual, assolint benestar, justícia, fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix, espontàniament, sense obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien una comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes institucions no significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a pagar impostos i a no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a l'Església catòlica, referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren contràries a l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser actualitzats pel sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però el seu camp d'accióés més ample, i el 1916 guanyarà una càtedra de Psicologia Experimental a la universitat de Varsòvia, que ocuparà fins la seva mort, essent molt conegut pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció --L'analyse physiologique de la perception (París, 1911) i Le subcoscient normal. Nouvelle recherches expérimentales (París, 1914). Entre 1924 i 1928 es van publicar a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.
***
- Agustín Remiro Manero: El 21 de juny de 1942 mor a Madrid (Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón). Havia nascut el 28 d'agost de 1904 a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa amb nombrosos germans, només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys aÀfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada aÉpila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar aÉpila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya --va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.
---