Anarcoefemèrides
del 9 de juny
Esdeveniments
- Surt Le Libertaire: El 9 de juny de
1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i
escrit totalment per l'exiliat polític Joseph
Déjacque, el primer número del
periòdic mensual Le Libertaire. Journal du
Moviment Social. Déjacque va
ser l'introductor del neologisme llibertari en
contraposició a liberal.
Aquest periòdic alterna crítica social i
política, amb pamflets, assaigs
teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot
apel·lant a la Revolució Social i a
la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per
lliuraments en aquesta
publicació l'obra L'Humanisphère.
Utopie anarchique, considerada la
primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27
números fins al
4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de
l'editor i per l'esclat
de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a
França --havia
aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi-- la capçalera
serà represa a
partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per
Louise Michel.
L'única col·lecció completa de Le
Libertaire de Déjacque es troba a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Col·lecció
completa de Le
Libertaire de Joseph Déjacque
***
- Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz va decretar que cap periòdic --n'havien publicat nombrosos: Regeneración,El Hijo del Ahuizote, El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote, El bisnieto del Ahuizote, etc.-- o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al règim.
***
- Surt Le Raffut: El 9 de juny de
1917 surt a
París (França) el primer número del
setmanari anarquista Le Raffut. Journal
d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé
par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció.Òrgan del Sindicat dels Llogaters,
creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de
la Unió
Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a
més de
l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del
mobiliari, el pagament a
termini vençut i l'aforament dels lloguers.
Aquesta publicació, amb humor mordaç, es
dedicà a denunciar els polítics,
empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La
gerència la portà
Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles
d'A. M. Berthoulat,
Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand
Morelle. En
sortírem, com a mínim, set números,
l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser
durament censurat per les autoritats. Després de la Gran
Guerra, entre el 13 de
novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una
segona època amb
periodicitat setmanal (92 números en total) que
portà diversos subtítols
(«Òrgan de combat»,«Polític i financer», «Contra
totes les iniquitats», «Òrgan
de combat i de defensa social, política,
econòmica i financera», etc.). Aquesta
nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice
Dhollières i Maurice
Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier,
Raoul Colin i Georges
Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la
denúncia de les atrocitats
comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem
articles d'Eugène
Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs,
Henri
Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières,
Ferdinand Domela-Nieuwenhuis,
Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P.
Hulot, M.
Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal,
Jacques Mesnil,
Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A.
Spick, G.
Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de
Henri Atalaya, G. De
Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul
Gassier, Jean Magdeleine
i C. Noël, entre d'altres.
***
- Dissolució del Cos
de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un
decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control
revolucionàries. El
10 d'agost de 1936 es dóna a
conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte
d'estructuració i regulació de les
Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop
d'Estat
feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre
revolucionari. Van
ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims
i els
robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta
institució,
netament revolucionària, nascuda de i per a la
revolució, segons el projecte,
estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC) i
tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida
per Josep Asens
(CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió
d'Investigacions, nascuda
del Departament de Seguretat del Comitè de
Milícies Antifeixistes, a mans
d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control
estava format per 700
persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de
la UGT
i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es
distribuïa en 11
seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta,
Poble Sec-Casa
Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes,
Gràcia- Sant Gervasi,
Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou)
que es repartien
la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres
localitats de la zona
barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de
Maig de
1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans
sotmetre
aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment
dissoldre-les. Les
Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles
llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van
ser un signe més
de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i
al cap i a la fi
una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les
patrulles de control
elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb
alguns responsables del
Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat
delictiva. A les
ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada
amb el
seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu
propi grup de
defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus
escamots. La
diversificació de poders creava descontrol i
confusió, i als carrers, el
desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i
robatoris indiscriminats
per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la
revolució, amb el
consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del
Comitè d'Investigació. Aquest fet va
se un llast molt important per al desenvolupament de la
revolució, ja que
originà sentiments de rebuig entre bona part de la
població. Entre els membres
de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills,
José Carricondo
(delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma),
Josep Fuentes
(Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente
(Barcelona), Valentí
Mariages, Agustín Martínez, Diego
Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez
(Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan
Pérez Güell, etc.
Cos de Patrulles de Control
Naixements
- Felix Ortt:
El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen,
Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i
anarcocristià Felix Louis
Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob
Reinoud Theodoor Ortt, alt
funcionari del Rijkswaterstaat --departament per al manteniment dels
dics,
carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri
d'Infraestructures
i Medi Ambient dels Països Baixos-- i Leontine Louise
Josephine de Raikem. Provenia
d'una família protestant ortodoxa força estricta
i la instrucció bíblica que el
seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí
sobre ell una gran
influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i
secundaris. A partir de
1883, seguint la tradició familiar, estudià
enginyeria civil a
l'Escola Politècnica de Delft i en 1887
sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888
entrà a treballar, com
era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de
Merwede va
contreure la malària; incurable segons la medicina
establerta, aconseguí guarir-se
gràcies a la naturopatia. Això el
portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i
reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del
Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a
Brielle. En
1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin»,
unes taules de les marees de la costa
holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de
pensar
s'havia «anarquitzat», abandonà la seva
feina ja que els seus estudis apuntaven
a un ús militar del port de Den Helder. També en
aquesta època rebutjà el seu
títol nobiliari i la seva herència i
abandonà l'Església Reformada Holandesa en
la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche
Bond ter Bestrijding
van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la
Vivisecció), esdevindrà el
secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final
de sa
vida lluitarà contra la vivisecció, redactant
informes i escrivint articles i
llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de
l'abstinència total es
posà en contacte amb l'ala radical dels joves de
l'Església Reformada Holandesa
organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant
Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming
(La Reforma). Aquest
grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament
socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a«cristians anarquistes» i
antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i
edità la
revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va
escriure Christelijk
anarchisme (Anarquisme cristià), que
després va ser editat sota el títol Het
beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més
de Tolstoi, el seu
pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia
conegut en
la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit
(Lliga per a la possessió comuna de la terra),
organització que reivindicava la
creació d'indústries i la gestió de
l'agricultura de manera autogestionada pels
propis treballadors. També milità en la
Vereeniging Gemeenschappelijk
Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan
d'expressió De
Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen
la Vereeniging
Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat
Internacional),
que tenia com a missió la creació de
colònies autogestionades basades en la
igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme
primitiu. En
1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres
adquirida pel
professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la
colònia. Van
participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop,
Anne de
Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden
van een
christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista
cristià) i en 1903 Het
streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes
cristians). Entre
1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i
treballà en la impremta i en
l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant
la gran vaga
ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va
reunir a la colònia i aquest fet
desencadenà l'animadversió de les classes
dominats de les poblacions properes
de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors
d'herba» i«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de
vi, calà foc els edificis de
la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la
protecció de la
policia. En tornar, un grup de colons considerà que la
defensa armada era
necessària per a contrarestar futurs atacs i això
implicà la sortida del grup
fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna
anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la
colònia. Dirigí durant
un temps Vrede i després el
periòdic De Vrije Mensch (L'Home
Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al
Servei Militar», una crida a
l'objecció de consciència individual i per la
qual cosa alguns dels seus
signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i
en 1916 va escriure Het
peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema
judicial), una mena
d'acta d'acusació contra el sistema penal
holandès. Després d'això
abandonà els
grups anarcocristians i no participà en la
creació de noves organitzacions del
moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre
1901, any de la
seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució,
participà activament en el Rein
Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran
polèmica en
relacionar les malalties venèries amb la
prostitució, en reivindicar unes
relacions sexuals destinades únicament a la
procreació i en proscriure com a
anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No
obstant això, Ortt
era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir
de 1905
visqué en «matrimoni lliure» amb Tine
Hinlópen --anteriorment havia estat casat
amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb
Maria Theresia
Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest
l'Stichting
Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé),
que publicà llibres i creà una
escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una
metodologia
pedagògica pròpia, molt influïda per la
vida religiosa. En aquesta època va
escriure relats bíblics i contes de fades per als infants.
La seva particular
filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia,
física i
monisme, no aconseguí força seguidors.
Curiosament va ser un dels introductors
i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou
l'editor
de la revista Spiritische, òrgan
d'expressió de l'associació espiritista«Harmonia» i fou un dels confundadors de la
secció holandesa de la Society for
Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica).
Durant la II Guerra
Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging
voor
Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia)
quan Hettema, el
seu principal dirigent, col·laborà amb les forces
d'ocupació alemanyes. El seu
fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser
assassinat en 1944 en un
camp de concentració nazi. Sempre treballà per a
l'Oficina Vegetariana, fent
conferències, mantenint la biblioteca i editant el
periòdic Vegetarische
Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va
morir el 15 d'octubre de
1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).
***
- Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jospin. Nascut en una família protestant, durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys 20 el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin i sa companya Mireille Dandieu són els pares del polític socialdemòcrata Lionel Jospin. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990.
***
- Tomás Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).
***
- Argimiro Seijas
Díaz: El 9 de juny de 1907 neix a la Corunya
(la Corunya, Galícia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Argimiro Seijas
Díaz. Fill d'una
família nombrosa de vuit germans, son pare feia feina en un
magatzem i sa mare
era cigarrera. Es guanyà la vida com a llauner i
després com a vidrier. Milità
en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
en el Centre d'Estudis Socials (CES) de la Corunya, i durant els anys
republicans en el grup «Hierro», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). També formà part del grup«Resplandor más allá del
Abismo» del barri d'A
Silva de la Corunya. En 1935 va ser detingut acusat de sabotatge i de
bell nou
en començaments de 1936. Quan l'aixecament feixista de
juliol de 1936, passà
per Betanzos i participà en la defensa de la Corunya,
però el 21 d'agost de
1936 va ser detingut. Alliberat poc després pels
franquistes, després de
prometre actuar com a confident, el octubre de 1936 aconseguir passar a
França
amb un pesquer juntament amb altres militants de la CNT i de les
Joventuts
Llibertàries. Retornà a la Península i
passà per Bilbao i Astúries. Treballà
en
un taller a Gijón i ajudà a la creació
de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG).
El novembre s'incorporà en les milícies com a
voluntari, fent d'ordenança en
una brigada i, des d'abril de 1937, en el VIII Batalló
d'Astúries amb qual
marxà cap a Biscaia. Quan el front va caure, el maig de
1937, amb el grau de
sergent, va ser apressat pels feixistes. Enrolat en un
batalló de treballadors,
va ser empresonat a la Corunya. Jutjat en consell de guerra, el 10 de
juliol de
1939 va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada
per presó. Restà tancat
a la Corunya on treballa fent paelles de doble fons per poder enviar
missatges
a sa família. A començaments de 1943 fou posat en
llibertat condicional amb
desterrament. Lluità clandestinament i entre 1945 i 1946
col·laborà en la
guerrilla antifranquista per la zona de la Corunya. En 1946
formà part del
Comitè Local de la CNT clandestina com a secretari de
Defensa. En 1947 va ser
detingut; jutjat en consell de guerra en 1948 a Vigo juntament amb 54
militants
confederals, entre ells son germà petit Marcelino, va ser
condemnat a 15 anys
de presó i tancat al Penal d'El Dueso. En 1962 fou
alliberat. Argimiro Seijas
Díaz va morir el 19 de desembre de 1982 a la Corunya (la
Corunya, Galícia) i
fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de
Feáns-Mesoiro.
***
- Manuel Cubel
Uriarte: El 9 de juny de 1911 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) –algunes fonts
citen Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Manuel Cubel
Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel Uriarte, Cubel
Uliarte, etc.). Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en els rams de la construcció i de
l'alimentació. Treballava de
former a Gramanet del Besós (actualment Santa Coloma de
Gramenet, Barcelonès,
Catalunya) quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
destacà en la seva
sufocació. Immediatament després
s'integrà en la «Columna Durruti»,
lluitant al
front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un petit grup
prengué La Almolda
i intervingué en cops de mà a Pina de Ebro,
Baselga i Villafranca de Ebro,
formant part del grup «Legión Negra».
Des del novembre de 1936 fou delegat de
la VIII Agrupació de la «Columna
Durruti» i des d'abril de 1937, després de la
militarització de les milícies, fou comissari de
la 120 Brigada Mixta de la 26
Divisió. En aquesta època
col·laborà en el periòdic El Frente, portaveu de la«Columna Durruti». Amb el triomf
franquista passà els Pirineus. En la dècada dels
quaranta s'instal·là a L'Avelanet
(País d'Olmes, Occitània), on a partir de
novembre de 1941 formà part del
secretariat de la Junta Suprema (Comitè Nacional) de la
Unió Nacional Espanyola
(UNE), procomunista, en representació de
l'«Agrupació Cenetista de l'UNE». El
setembre de 1943 va ser detingut i enviat al camp de
concentració de Vernet i
hagué d'abandonar el seu càrrec a l'UNE. En 1960
vivia a l'Arieja i en 2002 a
Andorra. Fou membre de l'Amical dels Antics Internats
Polítics i Resistents del
Camp de Vernet. Manuel Cubel Uriarte va morir en 2005.
Manuel Cubel Uriarte (1911-2005)
***
- Richard Mock: El 9
de juny de 1944
neix a Long Beach (Califòrnia, EUA) el pintor, escultor,
gravador, dibuixant,
caricaturista i il·lustrador anarquista Richard Basil Mock.
En 1965 es
llicencià, amb una beca de futbol americà, en
litografia i xilografia per la
Universitat de Michigan. Va ser en la seva època
d'estudiant, després de llegirAnarchy and Order (1954) de Herber Read, que es va
fer anarquista. En
1968 s'instal·là definitivament a Nova York, on
realitzà nombroses exposicions
a diferents galeries (112 Greene Street, The Whitney, Exit Art,
Sideshow
Gallery, etc.). En 1980 participà en el «Times
Square Show», punt de partida de
la moguda artística de l'East Village.
La seva obra està fortament
influenciada per l'expressionisme alemany (Max Beckmann, sobretot) i el
gravador mexicà José Guadalupe Posada. Entre 1980
i 1996 aconseguí un gran
prestigi per les seves il·lustracions satíriques
en linòleum sobre temes
socials i polítics que aparegueren a la pàgina
editorial de The New York
Times i en altres més de 50 publicacions de
distribució nacional i
internacional. Fou l'artista oficial dels XIII Jocs Olímpics
d'Hivern de 1980.
Entre 1998 i 2002 participà en projectes
artístics i classes d'art per als
infants de la Public School 6 de Manhattan. A finals dels anys noranta
creà els«Money Lures» (Esquers de Diners), petites
escultures on hams enganxen bitllets
i altres objectes quotidians de consum, com a una dura
crítica a la societat
capitalista i consumista. Durant un temps s'establí a La
Rinconada (Chihuaua,
Mèxic), on va fer abstraccions inspirades en el paisatge
mexicà. Habitual en
els cercles anarquistes novaiorquesos, col·laborà
en la premsa llibertària (Fifth
Estate, Alternative Press Review, Anarchy:
A Journal of Desire
Armed, Unite!, YDS,
etc.) amb il·lustracions i cobertes. Fou
membre destacat del Cartoonists and Writers Syndicate (CWS, Sindicat
d'Escriptors i Dibuixants). La seva obra ha influït
força nombrosos
il·lustradors nord-americans contemporanis, com ara Tom
Huck, Bill Fick i
altres artistes del grup «Outlaw Printmakers»
(Gravadors Fora de la Llei). En
2002 estampà una sèrie de linòleums
com a reacció de l'atemptat de l'11-S.
Richard Mock va morir el 28 de juliol de 2006 al Long Island City
Hospital de
Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), a
conseqüència de les complicacions de la
diabetis que patia des de feia anys. Sa companya fou Roberta Waddell,
conservadora de la secció de gravats de la New York Public
Library.
Defuncions
- Octave Jahn:El 9 de juny de 1917 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Havia nascut el 10 de febrer de 1869 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per«provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per«provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la«Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic, on va morir l'any següent.
***
- Eugenio Gútiez:
El
9 de juny de 1955 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Eugenio Gútiez. Fuster de professió,
milità en el Sindicat Únic de la Fusta de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona
(Catalunya) i en
l'Ateneu Llibertari del barri barceloní de
Gràcia. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment
s'instal·là a Tarascon d'Arieja
(Llenguadoc, Occitània), on treballà en una
fàbrica. Eugenio Gútiez va morir el
9 de juny de 1955 a la Clínica Saint-Eloy de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).
***
- Wilhelm Spohr: El 9 de juny de 1959 mor a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Havia nascut el 3 de febrer de 1868 a Hamburg (Prússia). Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.
***
- Helmut Rüdiger: El 9 de juny de 1966 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor, traductor i intel·lectual anarcosindicalista Helmut Rüdiger. Havia nascut el 22 de gener 1903 a Frankenberg (Saxònia, Alemanya). Fill d'un teòleg liberal, de molt jovenet participà a Chemnitz en el moviment estudiantil Wandervogel i en la xarxa de suport als desocupats. En 1922 s'afilià a la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya) i després a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). Va estudiar llengües germàniques i història de l'art a Munic i a Leipzig. En aquests anys va estar molt influenciat per Gustav Landauer, de qui es considerava deixeble. Amb Gerhard Wartenberg --que després es transformà en un expert sobre anarquisme al servei dels nazis-- i Ferdinand Götze va fundar a la Universitat de Leipzig un grup de discussió social, compost per joves treballadors i professors universitaris. En 1928 es va veure obligat a deixar la Universitat perquè sa família li retirà el suport econòmic per les seves idees polítiques. A partir de 1930 va ser l'editor a Berlín de l'òrgan d'expressió de la FAUD, Der Syndikalist, i intimà amb Erich Mühsam i Rudolf Rocker. Va estar unit amb la militant anarquista Dora Gollin. A partir de 1931 fou l'editor responsable de Besinnung und Aufbruch, de la FAUD. En aquest mateix any assistí al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Madrid en representació de la FAUD. A partir de 1933, fugint del nazisme i dels conflictes interns de l'anarcosindicalisme alemany, s'instal·là a Catalunya i participa en el seu moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborà en la premsa llibertària germana de l'exili. En 1936, amb altres anarquistes alemanys, com ara Carl Einstein o Augustin Souchy, participarà en la Revolució espanyola. Fou un dels responsable de la propaganda en alemany de la CNT-FAI. Va prendre part en diversos combats integrat en el Grup Internacional de la Columna Durruti i fou el secretari entre 1936 i 1938 de l'AIT a Espanya des de Barcelona. L'agost de 1937 assistí al Ple de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en representació de l'AIT. Home de confiança del Comitè Nacional de la CNT, va presentar el 7 de desembre de 1937 un informe secret sobre la situació a Espanya en el Congrés Extraordinari de l'AIT de París, on va defensar el«governamentalisme» cenetista. Instal·lat com a refugiat polític a París en 1938 i després a Suècia des de 1939, va ser membre de la central anarcosindicalista sueca Sverges Arbetares Centralorganisation (SAC) i responsable del seuòrgan d'expressió Arbetaren, on es va defensar la participació llibertària alsòrgans de govern estatals sota el pseudònim Ivar Bergeren. Juntament amb Henry Bergman, Rudolf Rocker i Fritz Linow va participar en els anys quaranta en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat), que publicà entre 1949 i 1953 la revista Die Freie Gesellschaft. A partir de 1949 va escriure al periòdic anarquista alemany Die Freie Gesellschaft i aquest mateix any adquirí la nacionalitat sueca. Durant els anys cinquanta representà la SAC en nombrosos congressos de l'AIT: Tolosa de Llenguadoc (1951), Puteaux (1953), Montpeller (1956, que abandonà amb tota la delegació de la SAC). Durant el franquisme sempre fou partidari de les tesis de la CNT clandestina de l'Interior. Sempre antiautoritari, en molts dels seus articles criticà les dictadures comunistes. En els seusúltims anys, juntament amb Albert de Jong, Arthur Lehning i Agustí Souchy va formar part del Comitè de Premsa de la Internationalen Antimilitaristischen Kommission (IAK, Comissió Antimilitarista Internacional). Com a periodista va fer servir diversos pseudònims (Rüdigen, Rüdigez,D. Rodríguez, A. Rodrigues, Ivar Bergegren, M. Dashar; etc.) i podem trobar articles seus en nombroses publicacions, com ara Arbetarekalendern,España Libre, Die Freie Gesellschaft, Junge Anarchisten, Opposition und Ziel, Syndikalismen, Zenith, etc. Amb el pseudònim M. Dashar la Libertarian Publishin Society de Nova York li va publicar en 1934 un fullet, The Revolucionary Movement in Spain, que va ser novament editat en 1967, amb un pròleg d'Albert Meltzer, per la londinenca Coptic Press, sota el títol The origens of the Revolutionary Movement in Spain. De 1938 és el seu llibre El anarcosindicalismo en la Revolución española. També publicà Ensayo crítico de la Revolución española (1940) i Rapport du sécretariat de Barcelona pour le Congrès de l'AIT à Paris, le 7 décembre de 1937, entre d'altres, a més de molts articles teòrics sobre el federalisme llibertari. Helmut Rüdiger va morir d'un atac de cor el 9 de juny de 1966 a Madrid (Espanya), quan es trobava en un viatge comissionat per la SAC per avaluar la situació espanyola i la divergències sorgides en la CNT. El seu arxiu personal (documents, correspondència, manuscrits, etc.) es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Diego Pérez Rodríguez: El 9 de juny de 1970 mor a Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Havia nascut el 14 d'abril de 1904 a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) en una família jornalera. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent.
---
