Anarcoefemèrides
del 2 de juny
Esdeveniments
- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de
1877 surt a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer
número de L'Avant-Garde. Organe
de la Fédération Française de
l'Association Internationale des Travailleurs
--a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878,
portarà com a subtítol Organe
collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà
publicat per Paul
Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis
Pindy, fins al 10 desembre de 1878,
data de la seva prohibició i de la detenció de
Paul Brousse per apologia de la«propaganda pel fet» i incitació al
regicidi, pel seu article «Hoëdel,
Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de
1878), que li
portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de
Suïssa. En el número del
18 de novembre de 1878 publicà una crònica del
seu corresponsal a Espanya que
expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i
Moncusí, qui, segons el
diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard
Nobiling contra
el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en
l'intent d'assassinar
el rei d'Espanya Alfons XII. Van
ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus, entre d'altres, i es van
publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de
1878. Va tenir molta
distribució a França i va ser continuat per Le
Révolté, editat per Piotr
Kropotkin i Élisée Reclus.
***
- Atemptat de Nobiling:
El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes
després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra
l'emperador alemany Guillem
I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard
Nobiling torna a intentar el
magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la
finestra de la
seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe
descobert, ferint-lo
greument. Després de parapetar-se a la seva
habitació --situada al segon pis
del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels
Tells)--i d'haver
disparat novament amb un revòlver contra les persones que el
volien detenir, va
intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que
només es va ferir.
Detingut, va declarar que havia actuat així per motius
estrictament polítics.
Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet»,
emprat per Paul Brouse en el
periòdic suís L'Avant-Garde,
que va provocar el segrest de la
publicació, entrarà a formar part del vocabulari
del moviment anarquista. El 15
d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per
apologia del regicidi,
alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà
aquests atemptats per
dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així
intentar crear lleis
especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de
setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes
de les ferides que es va
produir.
***
- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.
***
- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista«Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.
***
- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Els arxius de Bertoni sobre el«Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.
***
- Exposició Ferrer
i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009
se celebra a la Residència d'Investigadors
de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i
Guàrdia i l'Escola Moderna. La
Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu
Enciclopèdic Popular (AEP) i la
Residència d'Investigadors del Consell Superior
d'Investigacions Científiques
(CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació
de nombrosos especialistes que
realitzaren diverses conferències, com ara Pere
Solà Gussinyer («Ferrer i
Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan
Bracons («Mateo Morral i l'Escola
Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La
Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni
(«Puig
Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas
Español («Que fou de l'Escola
Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia
avui») i Pedro García Olivo
(«Nada más terrible que un profesor
libertario»). L'exposició i les
conferències es tancaren amb un homenatge poètic
a Francesc Ferrer i Guàrdia a
càrrec el «Grup Poètic León
Felipe».
Defuncions
- Mateu Morral
Roca: El 2 de juny de 1906 a San
Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid,
Espanya), se suïcida
l'activista anarquista Mateu Morral Roca. Havia
nascut a Sabadell
(Catalunya) en 1880 i era fill d'un industrial del tèxtil
sabadellenc de
caràcter lliberal. La seva germana Àgata va
estudiar a l'Escola Moderna i ell
va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a
treballar
a diverses cases comercials de Barcelona i després va viure
a Franca i a
Alemanya per a aprendre idiomes i especialitzar-se en
qüestions tèxtils. Sembla
que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil,
però també es va entusiasmar per
les idees de Nietzsche. A finals de segle torna a Barcelona, ja
convertit en
anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que
en
comptes de dirigir la fàbrica familiar amb
eficàcia com havia fet primerament,
es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a
la vaga.
A les acaballes de 1905 va abandonar la llar familiar i es va posar a
treballar
a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la
biblioteca i de la
llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres
idiomes), ben imbuït
de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint al
castellà el fullet de
Robin Generation volontaire, que va difondre entre
els obrers. Són anys
de gran activitat anarquista: amic de Vallina i de Rosell, entusiasta
d'Ibsen,
enamorat de la nihilista russa Nora Falk i segons alguns
també enamorat de la
companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que
nega el seu amic
Alban Rosell. El 7 maig de 1906 deixa l'escola i viatja a Madrid; i el
dia 31
llança una bomba al pas de la carrossa reial, que mata 28
persones i en deixa
ferides un centenar. Després de l'atemptat va aconseguir
fugir i va demanar
ajuda al periodista José Nakens, director d'El
Motín, per amargar-se,
cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo,
Ajalvir i San Fernando
de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat
rural anomenat
Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San
Fernando de
Henares, prop de Torrejón de Ardoz, es va suïcidar
després de matar el citat
guàrdia quan el volia detenir. S'ha assegurat que Morral
també va tenir alguna
intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a
París el 31 de maig de
1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo
Aviñó
Torner i d'Alexandres Farres o Farrás, i que altres
atribueixen a Jesús
Navarro, i que va pertànyer a una fracció
violenta del moviment anarquista. El
que sí és absurd és atribuir
l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb
Soledad Villafranca. Segons Abad de Santillán, durant un
temps va pertànyer a
la Legió Estrangera francesa a Algèria.
L'atemptat de Morral va tenir
conseqüències importants: la reacció,
basant-se en les seves relacions amb
Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós
procés que va acabar amb
l'afusellament de Francesc Ferrer i el tancament definitiu de tot
allò que
tingués a veure amb l'Escola Moderna.
***
- Gueorgui Sheitanov: El 2 de juny de 1925 mor assassinat a Bulgària Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme del seu país. Havia nascut el 14 de febrer de 1896 a Jambol (Jambol, Bulgària). Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925; tenia 29 anys.
***
- Emilio Pedrero
Mardones: El 2 de juny de 1938 es afusellat a Valladolid
(Castella, Espanya) el
metge anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero
Mardones.
Havia nascut el 3 de maig de 1911 a Lleó (Castella,
Espanya). Sos pares,
mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero
Caballero i Matilde
Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era
director
del periòdic Magisterio
Leonés i
redactor en cap del diari lleonès Las
Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el
5 de gener de 1916 a
Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre
mestre, Florencio García,
morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat
quedà orfe també de mare i hagué
de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó,
Castella, Espanya).
Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo
(Astúries, Espanya),
realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va
doctorar. En aquests
anys estudiantils formà part de la Federació
Universitària Escolar (FUE). El
febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la
càtedra del professor Rafael
Argüelles López, vicerector de la facultat de
medicina de Valladolid, plaça que
obtingué per oposició. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a
partir de 1936 entrà a formar part de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat
d'haver participat en
l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangistaÁngel Abella García en
acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange
Española y de las
Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre
Calderón
de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls.
L'acusació, sense cap
fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del
jutjat –per
aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de
presó el mestre
anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels
fets
revolucionaris que es produïren a molts indrets de la
geografia peninsular, va
ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de
novembre d'aquell
any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del
Dueso (Santoña, Santander,
Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936
s'amagà en una cova
de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat.
Després trobà refugi al
domicili d'una família «amiga» a canvi
d'importants quantitats de diners que
les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a
Lleó, a través del bisbe
d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família«amiga» l'engegà al
carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos
amagat, va ser reconegut
en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va
ser portat a Las
Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les
cotxeres dels tramvies de
Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments
(sense
dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit)
que els
detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els
confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de
pallisses, saques i terror que s'hi
vivia. Posteriorment
va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on
José Getino, metge i company
seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser
afusellat. Pedrero,
desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les
canonades del bany amb uns
cinturons, però un detingut, un pres comú
anomenat El Chaval, encarregat de
vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo
en joli fins que arribaren els guàrdies. Després
va ser enviat a la cel·la que
ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de
1938, va ser
condemnat a mort per «adhesió a la
rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va
ser
afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro
de Valladolid
(Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña;
ambdós van ser enterrats en una
fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid.
***
- Benoît Broutchoux: El 2 de juny de 1944 mor a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Havia nascut el 7 de novembre de 1879 a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat «per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat per Émile Basly. Novament detingut, fou condemnat per «atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editantL'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la «Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per «incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot, on morí quatre anys després.
***
- José
Martí: El 2
de juny de 1956 –algunes fonts citen erròniament
1958– mor a Brussel·les (Bèlgica)
l'anarcosindicalista José Martí.
Milità en el Sindicat de la
Metal·lúrgica de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de
Sants de Barcelona (Catalunya).
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Detingut pels nazis, va ser
deportat a Alemanya. Aconseguí fugir-ne i
s'integrà en la resistència francesa.
Després de la II Guerra Mundial participà en la
reorganització del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i s'oposà a qualsevol
tendència reformista. Emigrà a
Bèlgica i formà part de la Comissió de
Relacions del Nucli Confederal de
Bèlgica i fou secretari de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). En
1947 assistí com a delegat de Brussel·les al
Congrés de l'MLE celebrat a Tolosa
de Llenguadoc. José Martí va morir, quan ocupava
el càrrec de secretari del
Nucli Confederal, a conseqüència d'una
intervenció quirúrgica el 2 de juny de
1956 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat
civilment tres dies després. Deixà
companya, Matilde, i una filla, Nicole.
***
- Víctor Salas:
El
2 de juny de 1963 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarcosindicalista
Víctor Salas. Calderer de professió,
milità en el Sindicat de la
Metal·lúrgica
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona
(Catalunya). En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus.
Treballà en la construcció
de pantans a l'Alta Cerdanya, patí un greu accident i
emmalaltí de silicosi. Víctor
Salas el 2 de juny de 1963 al seu domicili de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord) a causa de la silicosi i fou enterrat civilment al cementiri
d'aquesta
localitat.
***
- Lucía Sánchez Saornil:El 2 de juny de 1970 mor a València (País Valencià) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Havia nascut el 13 de desembre de 1895 en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya). Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural,Gran Guiñol, Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquisme és segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de «Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus en Avance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos,Mujeres Libres, La Revista Blanca,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937), Horas de revolución (1938), Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.
***
- Richard Tetenbaum: El 2 de juny de 1996 mor de càncer a San Francisco (Califòrnia, EUA) l'activista anarquista Richard L. Tetenbaum, més conegut com Tet. Havia nascut el 20 de març de 1949 a Nova York (New York, EUA). Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936).
***
- Diego Giménez
Moreno: El 2 de juny de 2010 mor a São Bernardo
do Campo (São Paulo, Brasil)
l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno.
Havia nascut el 10
d'abril de 1911 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Fou el major de
quatre germans i
sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat
a la Unió General
de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz.
Estudià a l'escola pública del
poble i com que patí càstigs físics,
el van enviar a l'escola del sindicat on
son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i
marxà a treballar
amb son pare al camp. Pocs després sa família
emigrà a Badalona (Barcelonès,
Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys
començà a
fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare
treballava a l'empresa química
Cros --morí en 1928 per intoxicació dels
productes químics que manipulava. Més
tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a
l'empresa italiana Metalgràfica,
que arreplegava treballadors gràfics i
metal·lúrgics. Durant les nits assistia
a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les
publicacions editades per la
família Urales i la premsa llibertària (La
Revista Blanca, El
Luchador, Generación Consciente,Estudios,
etc.) esdevingué
anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts
Llibertàries i a partir de
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola,
començà a militar en el
Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), en el
qual assumí diferents càrrecs orgànics
(tresorer,
secretari i president). En
1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any
següent
nasqué son primer fill,
Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del
metge
anarquista
Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els
vicis
(tabac,
alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la
resposta popular
contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936
coordinà una
petita secció en la indústria d'embalatges de
l'empresa
Metalgraf, ara
autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels
seus
patrons. El
setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la
21
Brigada de la
Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de
Guerra
de Barcelona. Més
tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans,
on formà
part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26
Divisió (antiga
Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre
la
utilització de
màscares simulant situacions d'emergència. El 20
de
novembre de 1938, durant
els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en
sortir de
matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després
dels
primers
socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb
l'ofensiva
franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de
Montserrat,
Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari
Sacalm
(Selva,
Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de
desembre de 1938,
per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents
hospitals
(Ripoll,
Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan
acabà la
guerra, va ser traslladat
al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc,
Occitània). Després durant
alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per
a la construcció de la xarxa ferroviària Le
Mans-Le Loar
i altra a prop de
Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els
alemanys envaïren Bordeus, va
ser transferit al camp de concentració de Vernet i
després a Pàmies. Informat
per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva
militància
anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà
clandestinament els Pirineus.
A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat
fins a
una caserna de
Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus
(Baix
Camp, Catalunya) on
romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i
pogué reunir-se
amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona
treballà
10 anys en una
fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores
diàries de feina. El 16
de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com
que la
situació econòmica era desesperada,
el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord
del «Cabo de
Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies
després
arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil).
S'instal·laren al barri de
Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo,
Brasil), on
trobaren feina ben aviat.
Vuit mesos després la resta de la família es
reuní
amb el pare i el fill. Gràcies
a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la«Sociedade
Naturista Amigos de
Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos
anarquistes brasilers, i amb
el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre
1972 i
1973 col·laborà amb el periòdic Le
Combat Syndicaliste de París
(França), fent servir els pseudònims El
Buscador i El Exiliado. En
1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen.
Campo de
concentración y de exterminio. En aquests anys
realitzà diverses
conferències sobre les seves experiències durant
la Revolució espanyola a
l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment
al Centre de
Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser
recollit en el
llibre Três Depoimentos Libertários.
Entrevistas com Diego Giménez Moreno,
Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego
Giménez Moreno
va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo
(São Paulo, Brasil).
Existeix un «Ateneu Diego Giménez»
vinculat a la Confederació Obrera Brasilera
(COB).
Diego Giménez
Moreno (1911-2010)
Actualització: 02-06-15