Anarcoefemèrides del 28 de maig
Esdeveniments
-Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig
de 1871 a París
(França) les forces de la Comuna no tenen més que
una zona limitada entre el
bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les
Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la
Folie-Méricourt. El combat és
desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx.
Eugène Varlin, internacionalista
llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat.
A migdia, el darrer
canó de les forces federades al carrer de París
(actualment carrer de
Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de
fusell surt de la
darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la
repressió es
desencadena.
***
- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà:«Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»
***
- Assassinat del botxí
de Barcelona: El 28 de maig de
1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona
(Catalunya), és
assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts
citen erròniament el seu segon
llinatge com Cicario–,«executor
titular de sentències de la justícia»
de l'Audiència territorial de la capital
catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una
vintena de trets al
carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort.
Els militants
anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer
Bertran seran acusats
d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la
presó Model de
Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el
govern desencadenarà una
forta repressió que portarà la
detenció de gairebé totes els comitès
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups
anarquistes, i seran
clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad
Obrera; la CNT
es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.
***
- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanitéés força expressiva:«Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista,és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.
Naixements
- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa«Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat«A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente,Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre iO Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola;As leis sociológicas, deGuillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) iPedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).
***
- Fernand Élosu:
El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el metge
neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista FernandÉlosu, també citat Fernand
de Élosu, i conegut com DocteurÉlosu. Era fill de l'emigrant
basca Rosa Antonia de Élosu i de pare francès
desconegut. Després de fer els
estudis de medicina, exercí al País Basc i
posteriorment va fer de metge de
família a Baiona (Lapurdi, País Basc).
Aconseguí una gran reputació com a metge
i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió
lliure, maternitat
voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se
també a l'estudi de la
filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra
fou l'animador d'un
grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista
Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb
Thérèse Peyroutet. Fou
un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i
formà part de la Libre
Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de
Biarritz (Lapurdi, País Basc) li
va publicar el fullet neomaltusià Amour
infécond. Limitation raisonnée des naissances,
però, denunciat per la venda
d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos
mesos
de presó. En 1909 publicà, amb altres
neomaltusians, el llibre Le Néo-malthusisme
est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà,
amb André Augey i Élie
Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta
contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la
Secció de Baiona de la
Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya
Thérèse, arran d'una
conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup
Feminista de Baiona-Biarritz, el
qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF,
Unió Fraternal de Dones).
El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge
francmaçó Long-Savigny,
acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un
avortament a Biarritz. El
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Baiona per
propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb
temes sanitaris en la segona
sèrie del Bulletin de La Ruche,
publicat a Rambouillet (Illa de França, França).
Pacifista seguidor de Lev
Tolstoi, aprengué rus només per mantenir
correspondència directa amb la família
de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la
Unió Sagrada i el 14 de
juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet
contra la guerra. El 30 de juliol
de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que
arreplegà una
quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona
i que s'enfrontà a
una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer
de
segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En
aquests
anys bèl·lics col·laborà enCe qu'il faut
dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917
publicà el fullet de
propaganda antialcohòlica Le
poison
maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a
més de traduït al castellà
(El veneno maldito) i publicat en
diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el
periòdic parisenc La
Plèbe (1918), que reagrupava els
partidaris antibel·licistes de la Conferència de
Zimmerwald (agost de 1915). El
març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un
avortament a una vídua de
guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt
et de l'hôpital. Entre
1922 i 1925 col·laborà en La
Revue
Anarchiste. També col·laborà
en l'Encyclopédie
Anarchiste, de Sébastien Faure, redactant diversos
articles, com ara«Alcoholisme», «Avortament»,«Biologia», «Castedat»,«Celibat», «Cervell»,«Electroteràpia»,«Evolució»,«Medicina», «Tolstoisme» o«Violència» –en aquesta
entrada criticà
el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur
la violence (1908) per la seva violència i es
mostrà partidari d'una«revolució de les
consciències» i no d'una«revolució de les baionetes». El 10
de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les
Joventuts Laiques, la
conferència «Laïques et
laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en
una reunió
pública antifeixista organitzada pel Comitè de
Vigilància de Baiona on desmuntà
les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels
mitjans que fa
servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la
llista
d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part
del «Grup
Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia
creat en 1929 amb altres
lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre
1935 i 1936
col·laborà en el periòdic anarquista La
Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre.
En 1935 defensà
activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les
esterilitzacions de Bordeus»
i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et
castration» en La Révolte.
En aquests anys finals de sa
vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme,
insuficiència renal,
etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre
refusà ser candidat
electoral, fins i tot als comicis municipals, però
arribà a patrocinar
candidatures socialistes. Acceptà la presidència
dels «Amics de l'URSS» de
Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista.
Arran d'un escorcoll a la seu
dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a
president d'aquesta entitat i el
8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de
reconstitució de lliga dissolta»
a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a
Baiona, dos dies després
de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain,
va ser reclòs el
juny de 1940, com a «indesitjable i individu
perillós per a l'ordre nacional i
la seguretat pública», d'antuvi a la
presó de Dax (Aquitània, Occitània) i
després va ser traslladat al camp de concentració
de Gurs (Aquitània, Occitània).
En el moment de la seva detenció traduïa al
francès Don Quijote de la Mancha.
Poc després va ser alliberat i se li va
assignar residència vigilada a Aren (Aquitània,
Occitània), però va ser
novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt
de pneumònia va ser
posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va
morir dies després,
el 19 d'agost de 1941, al seu domicili de Baiona (Lapurdi,
País Basc). Sa
filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant
comunista.
***
- Jenaro Tejedor
Delgado: El 28 de maig de 1896 neix a Hontalbilla
(Segòvia, Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Jenaro Tejedor Delgado --citat a
vegades Genaro--, conegut com El Madrid. Emigrà a Barcelona
(Catalunya),
on treballa com a obrer fonedor en la indústria
metal·lúrgica. Durant la dècada
dels deu milità en el Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es
reunia a
Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué
diverses temporades (1919, 1922 i 1923)
a París (França) i, segons fonts
policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre
de 1922 col·laborà en l'atemptat contra Severiano
Martínez Anido, que en
realitat va ser una provocació policíaca muntada
pel confident Inocencio Feced
Calvo. El 21 d'octubre d'aquell any va ser detingut amb altres companys
cenetistes (Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Vicens
Soler) a la plaça de
Catalunya barcelonina portant un paquet amb sis pistoles i 16
carregadors. L'1
de juny de 1923 va ser jutjat amb Manuel Talens Giner pel«complot» contra
Martínez Anido i absolts ambdós
l'endemà. El febrer de 1930, en l'assemblea
constituent confederal després de la dictadura de Primo de
Rivera, fou elegit
tresorer del Sindicat del Metall barcelonès. Entre l'11 i el
17 de juny de 1931
fou delegat del Sindicat del Metall de Barcelona en el III
Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés del
Conservatori») celebrat a Madrid. El 15 de
febrer de 1932, quan exercia de secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica, va
ser detingut per publicar fulls clandestins cridant a la vaga
revolucionària. El
2 de juny de 1933 va ser jutjat per «injúries a la
Guàrdia Civil» per un
article publicat el 16 de desembre de 1932 en Solidaridad
Obrera i fou condemnat a quatre anys de bandejament i a
una multa de 500 pessetes. Després del cop feixista de
juliol de 1936 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona. Com
a membre del comitè d'aquest sindicat, va participar l'agost
de 1936, en
l'organització de les indústries de guerra.
Enrolat en les milícies, Jenaro Tejedor
Delgado va morir al front d'Aragó.
***
-
Luciano Allende: El 28 de maig de 1898 neix a Santander
(Cantàbria,
Espanya) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el
pseudònim de Toto.
Va patir una infància difícil i en 1913 va
emigrar a França per fugir del
servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer
feina a la vidrieria de
Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió
parisenca la
primavera de 1914 i començà a treballar a la
vidrieria de Clichy. Ja militant
llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint
va
participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer
amistat amb
Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en
contacte amb els
militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis
Anderson (Ander),
administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939.
Quan va esclatar la
Revolució espanyola va marxar a la Península i es
va enrolar en l'exèrcit
republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer
de 1939 es va
exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i
després al de Sant
Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de
Treballadors Estrangers
(CTE). Durant l'ocupació va participar en la
resistència a Savoia, sota el pseudònim
de Toto, en la unitat anomenada«Batalló de la Mort». Va realitzar
nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut
per la Gestapo el 18
de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a
Alemanya al camp de concentració de
Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat
portant
un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les
espatlles. En
retornar de la deportació, es va instal·lar a
París i va militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i
després es va establir a
Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa
companya Mariette. En elsúltims anys de sa vida va militar en la CNT i en la
Federació Espanyola dels
Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va
morir el 23 de gener
de 1983 a Canes (Provença, Occitània) i les seves
cendres va ser
dispersades al jardí del
militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan
(Occitània).
***
- Paul Lapeyre:El 28 de maig de 1910 neix a Monguilhem (Gascunya, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. Va fer de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc com a mestre a causa del seu antimilitarisme. En novembre de 1926 s'adhereix, amb sos germans Aristide i Laurent, a la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre Besnard, i participen en el periòdic Le Combat sindicaliste. En 1935, quan esclata l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», Aristide és empresonat, i serà Paul qui assegurarà l'aparició deLa Révolte, periòdic anarquista del Sud-Oest. Quan comença la Revolució espanyola, el 19 de juliol de 1936, organitza amb sos germans una xarxa per enviar armes, medicaments, queviures, etc., als companys anarquistes de la CNT-FAI, i participa en el periòdic L'Espagne Antifasciste i en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu setmanari SIA, fundat per Louis Lecoin i Nicolas Faucier. El maig de 1939 és elegit delegat de propaganda de la Federació Anarquista Francesa (FAF) constituïda a Tolosa de Llenguadoc en 1936, arran d'una escissió de la Unió Anarquista. Aquest mateix any és mobilitzat a Alsàcia i caurà presoner en 1940. Enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg, intentarà sense èxit evadir-se'n. Alliberat el juny de 1945 reprendrà la seva militància anarcosindicalista, representant el grup anarquista de Bordeus en el Congrés de París del 6 i 7 d'octubre de 1945, que donarà lloc a la nova Federació Anarquista Francesa (FAF). Paul Lapeyre també participarà en el Congrés constitutiu de la CNT, secció francesa de l'AIT (del 7 al 9 de desembre de 1946). Després de la ruptura de 1952, prendrà part en la reconstrucció de la nova Federació fins a 1953, militant també en la«Libre Pensée», de la qual serà un dels seus oradors principals. La seva barberia (rue de La Fusterie) serà un centre de difusió de la premsa anarquista. Entre les seves obres podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil (1933), Le 6 février (1935), Jésus-Christ a-t-il existé? (1936), Ce qu'est le syndicalisme révolutionnaire (1937), Lueurs sur l'Espagne: révolution et contre-révolution en Espagne républicaine (1938). A començaments dels anys 70 un infart el retirà de la militància activa i s'instal·là a Barsac. Paul Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 arran d'un accident automobilístic en una carretera gallega.
Defuncions
- Eugène Varlin: El 28 de maig de 1871 es afusellat a París (França) l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Havia nascut el 5 d'octubre de 1839 al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), en una família pagesa pobra i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la«Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops --un ull li penjava fora de l'òrbita--; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de«Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.
***
- Antonio Sarrau Español: El 28 de maig de 1939 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Havia nascut en 1893 a Fraga (Osca, Aragó, Espanya). Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista«Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.
***
- Urania Mella: El
28 de maig –algunes fonts
citen el 26 de maig– de 1945 mor a Lugo (Lugo,
Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista María Urania Mella Serrano. Havia nascut
el 15 de novembre
de 1899 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia). Era filla del
periodista i teòric i
propagandista anarquista Ricardo Mella Cea i d'Esperanza Serrano, filla
del notari
anarquista Juan Serrano Oteiza. Crescuda en una família
nombrosa –tenia 12
germans–, va ser educada en els valors progressistes i laics,
adquirint una
formació exquisida, que la portà a ser mestra de
solfeig i de piano i a
estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Vigo. Ensenyà a
llegir i a escriure a
dones analfabetes a la Casa del Poble. Milità en els ateneus
llibertaris i en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallecs.
Presidí l'organització
femenina peninsular més important d'aleshores, la
Unió de Dones Antifeixistes
de Vigo (Pontevedra, Galícia), secció peninsular
de «Dones contra la Guerra i
el Feixisme», organització creada per la
Internacional Comunista arran del
triomf del nacionalsocialisme a Alemanya. Estava casada amb Humberto
Solleiro
Rivera (O Chapapote), el metge
socialista i president de la Societat Cultura i Deportiva del barri de
Lavadores, i tingué quatre infants (Humberto,
Raúl, Alícia i Concepción). Quan el
cop feixista, el de juliol de 1936 amb son company defensà
la barricada del
Calvario de Vigo i quan aquesta caigué la parella
fugí a Redondela (Pontevedra,
Galícia), però van ser detinguts. Son company va
ser jutjat en consell de
guerra el 17 d'octubre de 1936, condemnat a mort i executat pels
insurrectes. Ella
va ser jutjada el mateix dia i condemnada a mort sota pretextos tan
peregrins
com que no estava batejava, que havia viscut en unió lliure
i que una germana
seva portava el nom de Libertad. Segons les autoritats franquistes era
membre
del Socors Roig Internacional (SRI). La pena va ser immediatament
commutada per
la de 30 anys de reclusió que purgà a les presons
de Vigo i de Saturraran, a la
badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa,
País Basc). A Saturraran va fer una
profunda amistat amb la alcaldessa republicana d'A Cañiza
(Pontevedra, Galícia),
María Purificación Gómez
González, primera batllessa de Galícia. Malalta,
amb
un tumor cerebral, en 1943 va ser posada en llibertat condicional.
Tornà a Vigo,
però davant l'ambient hostil passà a viure amb
son fill Raúl a Lugo. Urania
Mella Serrano va morir el 28 de maig de 1945 a Lugo (Lugo,
Galícia) a
conseqüència dels maltractes patits durant els seus
anys de reclusió. Des del
2008 un carrer de Vigo i un buc de recollida d'hidrocarburs del Servei
de
Salvament Marítim del Ministeri de Foment porten el seu nom.
Urania Mella (1899-1945)
***
- Albà Rosell Llongueras: El 28 de maig de 1964 mor a Montevideo (Uruguai) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban, Albano, Rosel,Rossell, Llongueres, etc.). Havia nascut el 19 de febrer de 1881 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquesta època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup «Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica«Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot enLa Protesta, d'ErnestoÁlvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació«Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revista Cultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca,Dr. Frank Aube,Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba,J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia,Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo,Avenir, Boletín Informativo, Cenit,CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza,Helios, Infancia,Inquietudes, Juventud,Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya,Nueva Humanidad, Los Nuevos,Orto, La Protesta, Redención,Ruta, El Sindicalista, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd),En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd),Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921),Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.
---