I els amics de Catalunya, on són?

       I els amics de Catalunya, on són?

Preàmbul.

     He penjat nombrosos articles a la Xarxa on poso de relleu la inconsistència del projecte  sobiranista del tàndem Mas-Jonqueres (Podeu veure el post  L'estrafolari independentisme català exalça l'Imperi., per exemple).

   Que quedi clar:  No és el cas que jo menystingui  la participació de les amples masses del Principat  en suport del ''dret a decidir'',  del dret d'autodeterminació, ans al contrari, el valoro  granment.

      Que quedi clar: No és  el cas que jo propugni un independentisme de ''combat'' que podria ésser sospitós de ser una variant de ''lluita armada''.  Jo no estic fent propostes de ''major combativitat'', sinó de denúncia d'una estratègia estrambòtica condemnada al fracàs.

     Que quedi clar:  No es tracta de ''combatre amb més ardor'', sinó de saber ''on és l'enemic''. O, encara més, saber qui és l'amic i qui l'enemic.

    On són els amics de Catalunya? La pregunta és retòrica. Actualment, no hi ha cap govern que es manifesti favorable a la independència del Principat de Catalunya. I s'ha de suposar que les cancelleries serien reticents a reconèixer la realitat nacional catalana,  la de Catalunya Sencera (o altrament dita com a Països Catalans).

   Fins aquí el preàmbul.

   Tot seguit, vegeu unes consideracions respecte als factors que incideixen en la formació de nous Estats.

      Tesi: Des de començament de l'edat moderna, la proclamació d'un nou Estat és el resultat o bé de la lluita per la independència nacional, o bé de la desfeta o esfondrament de l'imperi que tenia sotmesa la nació de referència.

        Aclariment:  En el cas d'una separació amistosa entre dues nacions, s'ha de veure que en realitat sol ésser  una derivació d'una desfeta imperial precedent.  Seria el cas de la separació de Txèquia i Eslovàquia.

   La separació de Txèquia i Eslovàquia per mutu acord i la constitució dels dos nous Estats, a 1993, fou una deriva de l'esfondrament de la Unió Soviètica, formació que actuava a manera d'imperi sobre els Estats comunistes de l'Est d'Europa. 

   En relació a la geopolítica i els moviments independentistes, vegeu la tesi.

          Tesi:   Comunament, els pobles que aspiren a la independència cerquen el suport exterior, bé sigui de governs o d'organitzacions internacionals.

    Als processos d'independència, sempre es fa  palesa la intervenció de les grans potències. Vegem la cosa.

    Anglaterra va fer costat a la revolta dels holandesos contra l'imperi espanyol a l'any 1579.

     França va donar suport a la nova república dels Estats Units d'Amèrica en la guerra d'independència contra Anglaterra.

  Anglaterra i els Estats Units donaren suport a la revolta de les colònies espanyoles d'Amèrica.

    Els Estats Units intervingueren  en suport dels insurrectes cubans fins al punt que van declarar la guerra a Espanya, a 1898.

     La desfeta de l'Imperi rus i de l'imperi otomà (derrotats a la I Guerra Mundial) va fer possible l'aparició d'una munió de nous Estats europeus (A saber: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia, Àustria, Hongria, Romania, Bulgària, Iugoslàvia).

    Acabada la II Guerra, els moviments independentistes de les colònies europees de l'Àsia i de l'Àfrica aconseguiren el seu objectiu;  succeí una onada immensa  de nous Estats.

    No fou el cas que les colònies obtinguessin la independència per la ''generositat'' de les metròpolis, ans al contrari,   per tot arreu esclataren revoltes, moltes d'elles,  armades;  revoltes que, sense excepcions, tingueren el suport de governs i d'organitzacions internacionals.

    S'ha de saber:   Els governs de París, en tot temps, mantingueren una estratègia de blindatge del seu domini imperial. I, com a conseqüència, les revoltes contra l'imperi francès esdevingueren guerres totals. Al 1954,  l'exèrcit francès fou aniquilat pels vietnamites; i, al 1962, el general De Gaulle  hagué de signar la independència d'Algèria.  A ambdues situacions, els rebels tingueren suport internacional.

     Amb base als exemples exposats,  centrant-nos a la situació de l'independentisme català, vegeu les següents consideracions.

     Tesi: L'estratègia sobiranista del tàndem Mas-Jonqueres és estrambòtica, però el sentiment independentista que mostren les amples masses del Principat  és real, emana de l'espoli a que són sotmeses; és un sentiment espontani de rebuig contra la dominació espanyola.

      Actualment,  cap govern fa costat  al projecte  sobiranista anunciat per la Generalitat de Catalunya, però s'ha d'entendre que aquesta situació no és  inamovible; ans al contrari, estem a una fase de crisi i de canvis.

     Per a una altra estratègia independentista, més d'acord amb el que ens mostren els exemples històrics, s'ha de promoure el combat ideològic contra l'Imperi i els vassalls de l'imperi.

       Si es produeix l'esfondrament de l'Imperi  (com ho pronostiquen distingits analistes),   l'oligarquia espanyola entrarà en fallida, de manera que hauria arribat l'hora dolça d'una vertadera independència ''tranquil·la''  (Podeu veure el post  La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor.).