DUTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas daquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però lamistat i el respecte que sent envers lescriptor mimpedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.
Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de lestil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal dexperiències, inscrites en els signes dun temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres duna època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts daquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.
Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat dun capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors dun altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. Daquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut lesperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible lideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove daleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.
Tota lobra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet dinscriures en una tradició antiformalista i heterodoxa sota el mestratge dautors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover, com per la recerca duna llibertat formal que troba la seva forma natural dexpressió en lús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. Daquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat dimatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.
En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius dorigen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i lexperiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys dinfantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.
En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer dun home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix és a dir, reviu un món passat i ens en fa espectadors.
Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara lhan precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.