Fem un pacte?

Vint-i-quatre anys a l’Ajuntament de València. Vint anys a la Generalitat. Quaranta-vuit hores per intentar pair-ho, i crec que encara no en sóc capaç.

Pel que fa a ells, vint-i-quatre anys i encara no n'han tingut prou. Sembla que la seua voracitat no té límits perquè encara parlen, sense vergonya, de fer pactes d’estat contra els radicalismes, d’intentar formar govern... Encara llancen cants de sirena coixa al PSPV perquè pique un esquer enverinat i fer una mena de front contra “l’esquerra”. No han entès res. Estan noquejats, com aquell boxador que encara des de la lona continua llançant colps a l’aire. No han entès que els ciutadans hem dit prou. I no ho entenen perquè el Partit Popular té aquest esperit patrimonial de les institucions que els fa percebre com una anomalia el fet de no ser-hi, de no remenar les cireres. El cotxe de Rita Barberá que ha romàs més vint anys a l’aparcament de l’ajuntament és una imatge perfecta per a descriure-ho.

Però no ens enganyem. Aquest estar noquejats no és una malaltia. Té a veure amb l’interès i amb les butxaques, és clar. Res no és casual. Consideren que encara no han acabat la seua tasca de desballestament sistemàtic del nostre país. Per això encara voldrien continuar a la poltrona. A costa del que fos. A costa de pactar amb el PSPV. Ho farien, això sí, disfressat de pacte d’estat, de responsabilitat per tal d’evitar els radicalismes a les institucions. Ho va dir Rita Barberà, amb el rostre descompost la nit de diumenge, incapaç d’assumir la derrota. Va dir radicalisme sense adonar-se que aquí, els més radicals i els més nacionalistes són ells. Radicals per a destrossar el País. Nacionalistes exaltats i espanyols, és clar.

En aquest quart de segle han intentat desvalencianitzar València, i per tant allunyar-nos dels nostres veïns naturals, dels que diuen pare i mare i bon dia i bona nit i estimen i besen i maten i sonoritzen i geminen com ho fem nosaltres. Han utilitzat l’aigua de l’Ebre per encetar guerres insensates. Han menyspreat la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres orígens en funció d’un passat mitològic que només existeix al seu imaginari. Han evitat de totes-totes que el corredor mediterrani fos una realitat, no fos cas que si facilitaven un intercanvi més fluid entre el nord i el sud, ens contagiàrem d’alguna cosa nociva. Han volgut competir amb les carreres de cotxes de Montmeló i es van inventar el Valencia Street Circuit, que va ser un fracàs, que encara paguem i que, és clar, va servir per enriquir alguns amics. Van voler competir amb el parc de Port Aventura i es van inventar una Terra Mítica, enfonsada, malvenuda i catastròfica que, això sí, també va servir per a enriquir els amics. Ens han volgut aïllar, per això han tallat les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio. I tampoc ens deixen veure ib3 i com que ens volen espanyols i castellans ens han tancat Canal 9. I com que són ignorants no saben que posar portes al camp és impossible i que encara que l’Euromed siga més lent que el TGV, els uns i els altres continuem pujant i baixant; i que encara que ens conste més esforç o més diners, veiem TV3 per internet o per una plataforma de pagament; i llegim Vilaweb i l’Ara i els nostres veïns llegeixen La Veu i escolten i premien El Mural.

Durant un quart de segle han fet seues les festes populars. S’han apropiat de les associacions veïnals. I quan algun col·lectiu com Escola Valenciana, Salvem el Cabanyal, o l’Associació de Víctimes del Metro s’ha organitzat i ha volgut funcionar pel seu compte l’han silenciat i l’han criminalitzat. Han utilitzat les subvencions públiques per a afavorir els sectors que els feien l’onada i els donaven vots, i per a asfixiar aquells altres que gosaven dir una paraula crítica. Han malvenut la sanitat a empreses privades que ens costen de mantenir. Han emprat l’administració al seu servei i han convertit les empreses públiques en agències de col·locació de familiars i amics. S’han pensat que les institucions eren casa seua, que podrien posar la mà al calaix i robar sense que no ens n’adonàrem. Han aconseguit que molts ciutadans identificaren el partit amb el territori. Els han fet creure que si els criticaven a ells parlaven malament de la terra. Ens han volgut fer viure dins un parc temàtic i per això han construït edificis de cartró pedra, buits de contingut al mateix temps que malmetien el patrimoni històric de barris com el Cabanyal o es menjaven l’horta i els penya-segats a mos redó. S’han oblidat d’aquells que pateixen més, han deixat moltes persones als marges i fins i tot han volgut fer negoci amb el col·lectius més desafavorits. Han estat insensibles, inestables i insensats. Incultes, provocadors, messiànics.

Contra tot això sí que necessitem un pacte. Un pacte de i pel país, és clar.