Mon pare, que era enginyer i feia feina a Obres Públiques, coneixia tots els torrers de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Dragonera, Cabrera i un grapat d’illots. Temps enrere, esser l’encarregat de fer funcionar un far era una tasca heroica. És possible que alguns de vosaltres conegueu el mollet que hi ha davall del cap de Formentor, i les escaletes excavades a la roca que salven els 210 metres de desnivell fins al far: per aquí és per on es pujaven les provisions per al torrer i el combustible per a la llanterna, quan no hi arribava cap carretera. Un apunt que va encara més cap enrere: segons conta la pàgina ‘Fars de les Illes Balears’, del Ministeri de Foment, durant la construcció d’aquest far, cap a 1860, s’hi feia feina diumenges i festius, i el bisbe, assabentat, va fer que s’hi alçàs un altar perquè els treballadors poguessin complir amb el precepte religiós. En l’època en què mon pare els conexia, els torrers dels illots (de Dragonera, d’Alcanada, de l’illa de l’Aire, de Tagomago) vivien en un règim d’aïllament gairebé absolut: el seu contacte amb la civilització era una barca setmanal o quinzenal que els portava el correu, el menjar i algun paquet de la família. I si feia mal temps, no hi havia barca. Sovint, i aquest record m’ha quedat gravat, la soledat els feia mig trabucar. Val a dir que mon pare també ens contava històries menys líriques, de funcionaris espavilats que aprofitaven les cases dels torrers per al seu estiueig.
Els fars han estat molt productius, literàriament parlant, des del far de la fi del món de Jules Verne (que també fa sortir el far de la Mola de Formentera a la seva novel·la de ciència-ficció Hector Servadac) fins a aquell altre far que feia somniar els personatges de la novel·la de Virginia Woolf, passant per tants d’altres. El meu far preferit de la literatura és de Luis Cernuda, el poeta solitari que en un dels seus millors poemes va donar veu a un d’aquests torrers. Al ‘Soliloquio del farero’, la soledat és fecunda, com un espai íntim de protecció i de creixement: “Cómo llenarte, soledad, / sino contigo misma”. És una talaia des d’on es fa llum per als altres, des de la tranquil·litat de la distància: “Soy en la noche un diamante que gira advirtiendo a los hombres, / por quines vivo, aun cuando no los vea”. El torrer com a símbol del solitari solidari, de l’artista.
Fa temps que els fars estan automatitzats, i a mesura que els torrers, o farolers, o farers, o faroners, es jubilen, deixen de tenir un curador permanent i exclusiu. I naturalment, surt gent amb idees per incorporar-los al gran negoci turístic en què s’ha convertit tota la nostra terra. El Ministeri de Foment té un pla per convertir els fars espanyols en hotels: ‘Faros de España’, es diu, com si fos el nom d’un pasodoble. Un far de Galícia i dos d’Alacant ja estan tramitant la seva reconversió en hotels. A les Illes, on hi ha una trentena de fars, sembla que l’Autoritat Portuària ja ha rebut catorze peticions. Afortunadament, també surt gent que respon, com els amics de Salvem Portocolom o els d’Amics dels Fars. La seva divisa és senzilla, diàfana: ús públic. Els fars, almenys per a la gent amb imaginació o amb estimació pels temps passats, no han deixat de ser uns llocs mig de llegenda. I han de ser per a tots. La gran guerra entre l’espai públic i l’espai privatitzat hi té una batalla singular, que hauríem de guanyar. S’hi poden fer moltes coses, als fars. A mi, ara mareix, se m’ocorre una exposició permanent, en tres o quatre llengües, sobre els fars i la literatura. A Portocolom, a Formentor, a l’illa de l’Aire o a Tagomago.