Anarcoefemèrides del 22 de maig
Esdeveniments
-
Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a
París
(França) les tropes de Versalles prenen les portes
d'Auteuil, de Passy, de
Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre
el turó de Chaillot i a la
glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV
(Vaugirard) i XVI
(Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una
proclama en
forma de cartell on fa una crida a la «guerra
revolucionària» contra les tropes
monàrquiques i de l'Església fent servir
qualsevol arma. Una gran part de communards
es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita
coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de
la Comuna que es
troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar
amb
l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot
París: a la
placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun,
del Faubourg
Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a
Chapelle, a la
Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al
Panthéon, etc.
--164 comptaran les tropes de Versalles--; defensades per homes, dones
i
infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces
suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per
ocupar els
eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència,
però els oficials
es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la
ràbia i que
l'ocupació sigui clarament una victòria.
Són 130.000 versallesos dins París i
ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a
Batignolles, però
les tropes prussianes han donat permís a la
divisió de Montaudon perquè
travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda.
L'Élysée,
l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan
emplaçats els canons de
la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als
voltants de la Concorde,
la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi
baten sense
afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers,
després d'haver
felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:«L'expiació, en nom de
les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà
completa.» Les execucions
sumàries per «fornades» són
un fet, especialment a la caserna del carrer de
Baylone.
***
- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.
***
- París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.
***
- II Fira del
Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig
de 2009 se celebra al
Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de
Lisboa. A
més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren
tallers (pràctiques de
resistència, enquadernació, etc.), cinema
(«Cinema & Anarquia), xerrades
(anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia
Anarchist
Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.),
exposició
de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts,
etc.
Naixements
- Rosendo Dórame:
El 22 de maig de 1879
neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari,
anarquista i magonista
Rosendo A. Dórame. Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).
***
- Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).
Jack White (1879-1946)
***
- Valeri Mas Casas: El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet. Valeri Mas Casas va morir el 19 de juliol de 1973 a Lissac (País de Foix, Occitània).
***
- Georgi Popov:El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.
***
-
Germinal de Sousa:El 22 de
maig de 1909 neix a Bonfin (Porto, Portugal) el militant anarquista i
anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza).
Era fill del conegut
anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa
i des de
1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup
específic «Germinal»,
al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926
formà part com a tipògraf de la
clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT)
lusitana i dels
seus comitès d'acció. En maig de 1926
participà, com a secretari general de la
CGT, en el «Congrés d'Agrupacions
Llibertàries de llengua espanyola» que se
celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos
llibertaris
peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada
milità en el grup«Bien Être et Liberté» de
Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a
Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de
Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que
pretenia unir els militants
confederals per reforçar la CNT abans d'una
normalització política. De bell nou
a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució
de l'Aliança Llibertària i
també en l'organització de la
Federació Anarquista de la Regió Portuguesa
(FARP), molt lligada a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1932 davant la
forta repressió, va emigrar a Espanya --fet que fou criticat
per alguns
companys que restaren a Portugal--, on portà una activa
militància sobre tot en
els grups específics de la FAI
(«Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà
a
Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè
Confederal de la CGT. En
1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista
perillós», però retornà
clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre
del Comitè
Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la
reunió del 3 de novembre de
1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del
setembre de 1936
encapçalà la «Columna Tierra y
Libertad», que va combatre al front madrileny
(Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any
volgué acompanyar Cipriano
Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En
1938 fou
nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI,
organització a la qual
representà en nombroses reunions, com ara la dels
Comitès Nacionals de CNT, FAI
i Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de
la secció política del Comitè Nacional
de la CNT. Partidari del revisionisme,
s'oposà emperò amb força a les tesis
d'Indalecio Prieto que pretenia convertir
la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de
Santillán, representà
la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16
i el 30 d'octubre
de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les
Regionals del
Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de
la reunió del
Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona,
creuà la frontera amb
Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari
Espanyol
(MLE) creat a París el 22 de març de 1939.
Després patí els camps de
concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al
maig de 1943). En
1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment
anarquista, però
sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions
amb els alts comitès
llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a
Portugal aquell
any, la CGT rebé una carta de prevenció de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho
sol·licità, no trobà suport per sortir
de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta
Flores.
Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa
(Portugal), d'una
trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar
una sèrie de
dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents
seus de quan
fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.
***
- Dolores JiménezÁlvarez: El 22 de maig de 1918 neix a Abejuela (Gúdar-Javalambre, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez, també coneguda com Blanca. Filla major d'una família nombrosa emigrada a Catalunya cap al 1925, quan tenia uns 11 anys abandonà l'escola i començà a treballar, integrant-se poc després en el moviment llibertari català. Amb 16 anys s'integrà, amb son pare i ses germanes, en el grup teatral «Penya Abissínia» i conegué el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El Negro), que es convertirà en son company. En aquests anys llegí força la literatura popular llibertària (La Novela Ideal i La Novela Libre). Quan esclatà la guerra civil, l'agost de 1936 s'incorporà a la Columna Durruti. Després de patí la retirada d'Aragó, va romandre al front malgrat la prohibició de permanència de milicianes. Després d'uns mesos a Lanaja realitzant tasques culturals i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.), fou detinguda a Mollerussa per tropes comunistes de Valentín González González (El Campesino), però aconseguí escapar a Lleida cap a Balaguer, on trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la derrota era un fet, passà a França per Puigcerdà-El Pertús el 7 de febrer de 1939 i fou internada en un asil religiós governat per monges a Saugues. En 1940 es reuní amb son company a Cordes i participà activament en el moviment anarquista, en la resistència antinazi i en lluita antifranquista formant part dels grups de Sabaté i Facerías. Intervingué en la fundació de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la CNT. En aquestèpoca col·laborà en Ruta. El 9 desembre de 1946, a instàncies del secretari general del Comitè Nacional Germinal Esgleas, entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la possibilitat d'organitzar un pas per determinat lloc, i va fer contacte amb son company, que havia estat detingut mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es trobava tancat a la presó Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a Perpinyà amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta ciutat milità en activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobre tot amb les Joventuts Llibertàries, i recaptat diners per als comitès pro presos. Més tard, a Tolosa de Llenguadoc, desenvolupà càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), secretària de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquestaèpoca organitzà debats específics per a dones, on participaren Amparo Poch i Frederica Montseny. Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità armes i infraestructura al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). En 1999 vivia a Tolosa.
Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)
Defuncions
- Ezra Heywood: El
22 de maig de 1893
mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del
feminisme
i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar,
més conegut com Ezra Hervey Heywood.
Havia nascut el 29
de setembre de 1829 a Wetsminster (Massachusetts, EUA). Sos pares,
agricultors,
es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va
ser
canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a
la
granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després
d'estudiar a
l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar
familiar i s'instal·là a
Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de
Brown,
centre es graduà en 1855 i aconseguí el
màster l'any següent. A continuació
restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a
seguir la carrera
eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el
va trasbalsà i en 1858 decidí
deixar l'Església de manera radical i es
traslladà a Boston (Massachusetts,
EUA). En 1863 publicà The war
method of
peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd
Garrison, va
ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de
Massachusetts.
Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil
nord-americana, trencà amb
Garrison perquè considerà que aquest no s'havia
esforçat prou en la defensa de
la Unió. Posteriorment abraçà el
pensament anarcoindividualista de Josiah
Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament
anarcoindividualista es centrà en els aspectes
econòmics, defensant una
societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus
autònoms que
donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies
al voluntarisme i el suport
mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a
Nova Anglaterra
diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per
a la
Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven
l'autogestió
entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb
Angela
Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta,
Hermes, Psyche i Angelo).
Sa companya exercí una gran influència en el seu
pensament radicalitzant-lo,
especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat
individual, l'amor lliure, l'anticoncepció,
l'educació sexual o el treball
femení. En 1871 s'instal·là a
Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on
entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The
Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula.
Periòdic mensual per la
Reforma), on col·laboraren destacats
intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah
Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial
Co-Operative
Publishing Company; a part d'això, creà i
animà nombroses organitzacions
polítiques i sindicals. En la seva editorial
publicà especialment fullets sobre
temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en
aquest segon camp va
ser on tingué una major notorietat. En 1870
publicà el llibre Uncivil Liberty
en el qual reivindicà el
vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en
1876 edità el llibre Cupid's Yokes,
on denuncià el matrimoni
com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni
l'Església ni l'Estat
havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes
i les dones. Aquesta
obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei
Comstock», llei que prohibia
la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació
sexual i que havia
estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral
victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New
York
Society for the Supression of Vice i el Servei Postat
nord-americà, encapçalat
pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877
aquest detingué
Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League
(FLL, Lliga per
l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc
detencions
que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny
de 1878 va
ser declarat culpable de dos delictes
d'«obscenitat» per haver venut els
llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i
condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de
multa. Després de sis mesos de
presó, la campanya que es generà en el seu suport
aconseguí que el president
Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El
26 d'octubre de
1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The
Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per
difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les
pàgines de The Word. En
el judici, però, després de
defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions,
les de
1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de
1890 va
tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat
per tres càrrecs federals per haver
publicat textos en The Word
considerats «obscens». Declarat culpable, complir
dos anys de reclusió i
treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown.
Afeblit i malalt per
la seva permanència a la presó i sense recursos
econòmics, Ezra Heywood va
morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys
després del
seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la
propagandista
anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares
intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth
Rexroth. En 1985 Martin
Henry Blatt edità The Collected
Works
de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la
biografia Free Love and Anarchism. The
Biography of
Ezra Heywood.
***
- Gaetano Bresci: El
22 de maig de 1901 mor a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano,
a les
Illes Poncianes (Itàlia), l'anarquista, partidari de la
propaganda per l'acció,
Gaetano Bresci. El Havia nascut el 10 de novembre de 1869 a Coiano
(Prato,
Toscana, Itàlia). Sos pares, pagesos humils, es deien
Gaspare Bresci i
Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de
llata per a capells.
Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola
d'Arts i Oficis de
Prato, començà a treballar en una
fàbrica tèxtil
(«Fabbricone»), on entrà en
contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys
començà a participar en les
activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892,
després d'haver
participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de
presó per«ultratge i insubordinació a la força
pública» i fou catalogat com a«anarquista perillós».
Després de la vaga, que implicà
l'ocupació militar de la
fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en
diverses feines, però va
ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat
pública» i, segons les
lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi,
confinat
juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i
1895. El
maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a
Prato, s'establí a
Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la
fàbrica de llanes«Michele Tisi e C.». Més tard
decidí emigrar i a finals de desembre de 1897
embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de
1898 a Nova York. Es
va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la
filatura «Hamil &
Booth» i freqüentà la colònia
d'emigrants anarquistes italians, formant part de
la «Società per il Dirito all'Esistenza»
(Societat per al Dret a l'Existència).
A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico
Malatesta,
del periòdic anarquista La Questione Sociale
i va comprar accions de
l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899,
durant un animat debat entre
Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci
salvà la vida
del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat
Passaglia que disparà
contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la
seva estada
als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de
l'Estómac», insurrecció
popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia,
Itàlia) arran de la pujada del
preu de la farina i del pa que durà uns dies i que
donà lloc a l'assalt de
fleques. El motí fou durament reprimit per
l'exèrcit italià a les ordres del
comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de
cent morts i centenars
de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí
tornar a Itàlia per venjar
aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia,
responsable màxim
d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a
París (França) i el 4 de juny a
Prato, on demanà al director de la Seguretat
Pública un permís d'armes que li
va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els
passà a Castel San
Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu
marit una
taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la
inauguració del monument a
Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma.
Després llogà una habitació a
l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat
d'espiar durant uns
dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava
de
vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900
Bresci
assassinà de tres trets de revòlver el rei
d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant
centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El
sobirà retornava amb
carrossa oberta a la seva residència de Monza
després d'assistir a una competició
gimnàstica a la societat esportiva «Forti e
Liberi» i de lliurar el premi. El
regicida, que no oposà cap resistència, va ser
detingut pel mariscal de
carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt
de ser
linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es
desencadenà una
important repressió contra el moviment anarquista
italià (detencions, saqueigs,
etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot
internacional
que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el
procés, que va tenir
lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat,
després d'haver
rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat
socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio
Merlino.
El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó
perpètua per l'Audiència de Milà.
Bresci rebé la sentència al crit de«Visca la Revolució Social!». Anys
abans,
en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat senseèxit contra el
monarca i havia estat condemnat a mort i només per la
gràcia del mateix rei la
pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En
1889 la pena de mort fou
abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El
23 de gener de
1901, després de ser traslladat per mar
mitjançant el vaixell de guerra Messaggero,
va ser tancat sota el número de matrícula 515 en
una cel·la especial de tres
per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de
Santo
Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set
primers
anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El
comportament del pres
fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer
penjat amb una tovallola el
22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la
versió oficial de suïcidi
no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el
seu
assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns,
va ser enterrat al
cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat
al mar. Les úniques
coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres,
que va ser
destruït durant una revolta carcerària durant la
postguerra, i el revòlver del
regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci,
seguí les
passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara
existeix un
monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor
milanès
Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en
1976 se li va
dedicar un carrer.
***
- Warren S. Van Valkenburgh:El 22 de maig de 1938 mor a Nova York (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. Havia nascut el 25 d'octubre de 1884 a Schenectady (Nova York, EUA). En aquesta ciutat fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès«Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
---