Anarcoefemèrides del 21 de maig
Esdeveniments
- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.
***
- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.
***
- Conferències de
Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la destacada
militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de
conferències sobre el
pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de
Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank
Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme»
i el 24 de maig conferencià sobre «La
construcció del vertader caràcter».
L'endemà
25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i
educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els
dos actes finals del cicle a
Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit
revolucionari i el drama
modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista
Claude Riddle sobre«Acció directe versus
acció
política». Després d'unes quants debats
entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà
el socialisme i es declarà anarquista.
***
- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».
***
- Conferència de
Joyeux: El 21 de maig de
Naixements
- Hutchins Hapgood:
El 21 de maig
de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i
pensador
anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton
(Illinois), a la
vorera del riu Mississipí, on realitzà
els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual
que son pare i sos
dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es
llicencià en Filosofia
i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i
filosofia) a les
universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897).
Es va veure fortament
influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche.
Entre 1895 i 1896
realitzà un viatge al Japó amb la
col·leccionista de pintura i mecenes
artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps
ensenyà redacció
anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després
de realitzar
diversos feines, esdevingué periodista com son
germà major Norman, especialitzant-se
en el periodisme muckraker (remenar la merda), com
eren coneguts els
articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la
corrupció política,
l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els
draps bruts de
personatges i d'institucions de l'època. La seva primera
feina com a periodista
fou en The New-York Commercial Advertiser, de la
mà de Lincoln Steffens.
El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora
Neith Boyce
(1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904
entrà com a crític
teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a
Nova York, va fer
d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The
Globe. La feina de periodista la compaginà amb la
publicació de llibres,
com ara Paul Jones (1901), The spirit of
the ghetto
(1902), The autobiography of a thief (1903), The
spirit of labor
(1907), An anarchist woman (1909) i Types
from city streets
(1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison
memoirs of an
anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma
Goldman, de qui
era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un
acte Enemies,
que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista.
En 1919
publicà anònimament Story of a lover,
on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida
inicialment per pornogràfica
i que el catalogà com a un dels grans defensors de
l'«amor lliure». En 1933
sortí la seva autobiografia, A victorian in the
modern world,
considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de
l'escriptora i
patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i
freqüentà assíduament el seu
saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics
seus van ser Bernard i Mary
Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann,
Robert
Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i
Mark
Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors
del grup
d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown
Players», que estrenarà
l'obra Enemies. La seva carrera de periodista
declinà a partir de 1918,
amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker.
Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a
Ney West (Florida), a la seva
casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New
Hampshire). Hutchins Hapgood va
morir
el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou
enterrat al
panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham
(Massachusetts). Pòstumament,
en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The
story of an
american family. Letters and commentary on the Hapgood family
(1648-1917),
on es relaciona la família Hapgood amb la
història dels Estats Units.
Hutchins Hapgood (1869-1944)
***
- Ugo Rindi: El 21
de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el
tipògraf anarquista Ugo Rindi.
Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf
de professió i destacat
militant anarquista, era secretari de la Federació del
Llibre de Pisa. Durant
la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de
San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico
Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista,
declarà davant els
seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en
la qual havia estat
ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies
després. En realitat el
feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra
Caponi en
fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un
escamot feixista
dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana,
Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni
decidí portar a terme una «acció
exemplar» contra l'oposició antifeixista.
Després d'irrompre en diverses residències
sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i
l'assassinaren a sang freda
de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de
Porta a
Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a
la premsa local i estatal i el
periòdic catòlic Il
Messaggero Toscano
obrí una subscripció popular per a la
família del tipògraf anarquista
assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació
antifeixista. La reacció
popular fou tant important, que la Federació del Partit
Nacional Feixista (PNF)
de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i
empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia
Voluntària
per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del
Fascio de
Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo
Morghen, president
del Consell Provincial i exsecretari de la Federació
Feixista de Pisa. El
procés tingué lloc el setembre de 1925 a
Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima
de forta pressió política i els acusats van ser
absolts i rebuts a Pisa com a
herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars
d'assassinats polítics durant l'època feixista
que restaren impunes. Després de
la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació
anul·là la sentència i
en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats
van ser condemnats
a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro
Caros, va ser tancat
a Sicília per l'assassinat, trossejament i
cremació del cos de la seva amant; però
aquest, amb el suport del serveis secrets italians,
aconseguí fugir i amb nom
fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma
(Itàlia) tranquil·lament fins a la
seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi
(via del
Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
***
- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix a París (França) el cisteller anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Theodore Astier. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes.
***
- Luigi Crisai:El 21 de maig de
1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia)
l'anarquista Luigi Krizai, més
conegut com Luigi Crisai. Durant la
postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i
eslaus de Pula, els
quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran
d'un decret
feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai.
Sense feina, en 1931 emigrà a França i
s'instal·là a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups
llibertaris i antifeixistes. Quan
esclatà la guerra d'Espanya vingué com a
voluntari a la Península. Com a
milicià, entrà a formar part de la primera
columna italiana formada per
militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e
Libertà», la qual
s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou
destinada al front d'Aragó. A finals
d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i
durant latardor en
la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de
novembre de 1938 a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai
participà en l'atac amb granades
a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba,
va ser capturat per les tropes
franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com
molts
altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli,
Natale Cozzucoli,
Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.
***
- Ugo Gobbi: El 21
de maig de 1921 neix
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista Ugo Gobbi. En
1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la
Universitat de Bolonya i va
fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es
casà i amb el temps
tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es
llicencià (cum laude) en
Medicina a la Universitat
de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del
Soccorso
Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del
Treball), fundà el Centro
Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís)
de Rimini, del qual
va pertànyer al seu consell d'administració des
del 1951. En aquesta experiència
educativa basada en la pedagogia laica i llibertària,
passaren pedagogs com
Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi,
Lamberto
Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o
Carlo
Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del
Partit Comunista
Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el
títol d'especialització en
pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la
seva professió a Bolonya. Entre
1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i
neonatologia a l'Hospital
Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta
s'oposà a la
política sanitària de l'administració
municipal comunista i socialista, i aquesta
oposició l'obligà a traslladar l'Hospital
Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on
el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en
el Bolletino Archivio G. Pinelli
l'assaig històric «Trent'anni all'asilo
svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)».
Entre el 12 i el 14
de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene
mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona
Temporaneamente Libertaria
(ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de
l'associació «Amici della
Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels
principals experts
europeus de la majòlica del segle XVII. També fou
un entusiasta de la
bicicleta, mitjà de transport que reivindicà
contínuament. En la seva carta de
visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i
epicuri». Ugo Gobbi va
morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu cos fou
incinerat.
***
- Daniel Barret:El 21 de maig de 1952
neix a
Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor
universitari i destacat
militant anarquista Rafael Spósito Balzarini
--també citat com Expósito--;
conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel
Barret, en homenatge a
l'escriptor anarquista
Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer
de Montevideo
(Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on
viurà sempre, cap al 1967,
encara adolescent, entrà en el moviment llibertari,
destacant com a
organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el
moviment sindical i
veïnal. Cursà estudis de medicina, economia
ecològica, filosofia i lògica,
entre d'altres. S'afilià a la Federació
Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan
aquesta organització abandonà la seva
tradició anarquista, deixà de
participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la
repressió contra els
moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai,
s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976,
el cop d'Estat dels militars
argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda
la dictadura a l'Uruguai, va
participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987
va ser secretari
general d'aquesta organització, però per fortes
diferències ideològiques
--criticà la noció
d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari
de«poder popular»-- presentà la
dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment
participarà de manera individual i independent en diversos
projectes
llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la
sociologia llibertaris.
Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i
Abraham Guillen. En 1989 va ser
un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter,
editada a
Montevideo. Participà activament en el «Moviment
de Veïns del Cerro contra el
Port de l'Armada», quan l'Exèrcit
uruguaià volgué construir un port militar al
seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de
la
Universitat de la República de Montevideo. En 1999
participà en la Trobada
Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres
experiències de gestió
sociocomunitària, participà, com a representant
de la Unió de Professors, en un
projecte universitari sobre educació i salut a barris
populars. Interessat pel
projecte de la «Democràcia Inclusiva»
--en 2002 prologà la traducció castellana
(Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador)
del llibre
de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board
del International
Journal of Inclusive Democracy. Participà en les
activitats del Grupo
d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba
(GALSIC),
creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les
activitats del
Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any
realitzà un cicle de conferències a
Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007
assistí a Santiago de Xile al I
Congrés d'Hermenèutica Llibertària.
Aquest mateix any, juntament amb els
companys d'El Libertario de Caracas, es
posicionà contra la «Revolució
Bolivariana» veneçolana. Publicà
articles en revistes de sociologia (Democracy& Nature,
etc.) i col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (¡Libertad!, El
Libertario, Tierra y Tempestad, etc.).
Sota diversos pseudònims,
publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa
companya, Rosario Furest.
Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el
24 d'agost de 2009 a Montevideo
(Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades
el 5 de
setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc
Vez Ferreyra de la Villa del
Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres
inèdits: Los sediciosos
despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba:
el
dolor de ya no ser. El dilema del
socialismo y la libertad i La
arquitectura del encierro. Donà la
seva biblioteca llibertària a
l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.
Defuncions
-Émile Henry: El 21 de maig de 1894és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Barcelona (Catalunya), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.
***
- Lisardo García
García: El 21 de maig de
1951 és abatut a Soto de Lorío (Laviana,
Astúries, Espanya) el militant
anarcosindicalista i resistent antifeixista Lisardo García
García, més conegut
com Lisardo. Havia nascut en 1913 a
Soto de Lorío (Lavina, Astúries, Espanya).
Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la Guerra Civil assolí el grau de
tinent en l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan
Astúries caigué a mans feixistes,
marxà cap a les muntanyes. En 1941 formà un grup
guerriller per actuar a la
zona de Pola de Laviana, Infiesto i Campo de Caso, amb base
organitzativa a la
Sierra de Gradasllamas i al Llano, on tenia punts de suport als
principals
pobles de la zona (Sotrodio, Bozadas i Carbayin). La major part dels
homes
provenien del grup d'Aurelio Díaz González (Caxigal),
del qual Lisardo havia estat tinent uns mesos. A finals de 1941, fugint
de la
repressió, passaren a Lleó, on s'integraren
durant un temps en el grup de «Los
Arias». Força actiu a Astúries, se li
va acusar d'extremada violència i de ser
el responsable de la mort de 14 persones i, en 1942, de la mort de dos
membre
de la Guàrdia Civil en un atac a l'autocar de Sobrepiedra a
Cangas de Onís, del
cap de Falange de Caldao, d'un falangista i d'un sergent de
Milícies a prop de
Puerto del Pontón. Per mor d'una delació, Lisardo
García García va ser sorprès
el 21 de maig de 1951 a la sendera que porta a Soto de Lorío
(Laviana,
Astúries, Espanya) i abatut per la Guàrdia Civil.
Lisardo García García
(1913-1951)
***
- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.
***
- Egisto Gori: El 21
de maig de 1965 mor
a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista
i antimilitarista
Egisto Gori, conegut com Minos.
Havia
nascut el 23 de maig de 1893 a Pistoia (Toscana, Itàlia).
Quan tenia 15 anys
entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on
militaven Virgilio
Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres.
Antimilitarista
convençut, s'oposà a l'entrada
d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va
ser detingut amb altres companys per haver participat en una
manifestació
contra les companyies disciplinàries i a favor de
l'antimilitarista llibertari
empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius
i propaganda antimilitarista». Aquest clima
d'insurgència donà lloc a la
coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la
força al front enquadrat en un
grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es
presentà voluntari per estendre
una línia telegràfica amb una brigada
d'Infanteria que havia quedat incomunicada
pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser
condecorat amb la medalla
d'argent al valor, medalla que llançà
immediatament i, per aquest fet, va ser
reclòs en règim d'aïllament. Arran dels
insults proferits contra un oficial, el
qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es
presentà
com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal
militar
acusat de «desobediència i insults a un
oficial», va ser finalment absolt després
d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari
de professió, a finals de 1921
va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la
Unió Sindical
Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de
juliol de 1922 un escamot
feixista assassinà son germà Fabio, amb qui
l'havien confós. Després de la Vaga
General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922,
va ser
acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per
guanyar-se la vida
reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio.
Ja abans de la caiguda de
Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la
lluita clandestina i a
partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys
(Borregone,
Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de
resistència a la zona de Pistoia.
Buscat per les autoritats feixistes de la República Social
Italiana, es refugià
durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa
d'un familiar. De
bell nou a Pistoia, representà la Federació
Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional). Després de la
II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i
el 19 de setembre
de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito
Eschini, Mario Eschini i
Ezio Domenichini, la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Pistoia en el
Congrés Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI), celebrat al Teatre
Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori
també fou un destacat
militant anarquista.
***
- Fernand
Vintrigner: El 21 de maig de 1971 mor a
Limeil-Brévannes (Illa de França,
França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a
vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Havia nascut el 15 d'agost
de 1908 a Coulommiers (Illa
de França, França). Era fill d'un polidor de
metalls i d'una bugadera. Es
guanyava la vida com a electricista als estudis
cinematogràfics «Pathé-Natan»
de París (França). Membre del grup anarquista del
IX Districte parisenc, era
secretari de la Federació Anarquista de la Regió
Parisenca (FARP). En el
congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre
de la comissió
administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas
Faucier, René Frémont, Charles
Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del
congrés de la regió
parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups
anarquistes de
diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont,
Livry, Montgeron,
Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville,
Versailles i
Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la
Federació de París de
l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna
Mahé i François
Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució
de Roger Boutefeu (Coudry);
també ho va ser del periòdic SIA,òrgan de la Secció Francesa de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de
1938, arran
dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII
Tribunal
Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont
i André Schek, a sis mesos de
presó per difusió de pamflets pacifistes; en
aquest mateix procés van ser
condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de
presó per diversos
articles apareguts en Le Libertaire
i
en SIA. Quan esclatà la
II Guerra
Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En
aquesta època
vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el
congrés de la
Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de
març de 1939, on participaren
representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt
de la
direcció d'aquesta federació, juntament amb
André Bargangette i Georges
Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia
pel XII Tribunal
Correccional per «provocació a la
violència», com a gerent de Le
Libertaire, a 15 mesos de presó per
un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any
de la
mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis
Lecoin, va
ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i
a una multa de 1.000 francs;
en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i
Henri Jeanson a 18
mesos de presó i a 500 francs de multa per
l'aparició d'un article en SIA
i per «tenir la intenció de
sostreure a l'autoritat de França una part del territori
sobre la qual aquesta
autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser
condemnat, pel IV
Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a
gerent de SIA; en aquest mateix
judici Henri
Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article
que atemptava«contra la integritat territorial francesa» i per«provocació als militars a la
desobediència amb finalitats anarquistes».
***
- Marcel·lí Massana i Vancell: El 21 de maig de 1981 mor al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Havia nascut el 3 d'octubre de 1918 a Berga (Berguedà, Catalunya) i era el més petit de tres germans. Va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).
***
- Giuseppe Gialluca: El 21 de maig de 1987 mor a Pescara (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Havia nascut el 19 de març de 1901 a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia). L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia.
***
- Juan Cor: El 21 de maig de 1991 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Cor. Havia nascut el 27 de desembre de 1911 a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya). De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals.
---