La casualitat vol que a la meva amiga Maria Oliver la fascinin les balenes, i que la poeta nord-americana Mary Oliver tingui un poema pletòric sobre la balena geperuda. Na Maria Oliver, a més, va viure al Canadà, no molt lluny d’aquesta reserva marina de Stellwagen Bank, a la badia de Massachussetts, on Mary Oliver va veure botar aquestes bèsties. Encara afegiré, si em permeteu, que en un poema meu de La gratitud vaig voler dibuixar el mateix emblema de plenitud de vida: el cetaci (en el meu poema era un dofí) que bota i es retalla contra el cel, “durant una increïble / part d’un moment”. Tot plegat, motius més que sobrats per assajar-ne una versió en la nostra llengua.
Balenes geperudes
Mary Oliver
Hi ha, al voltant nostre,
aquest país
de foc original.
Ja sabeu què vull dir.
El cel, al capdavall, no s’acaba mai, i alguna cosa
ha de retenir
els nostres cossos
amb els seus estables rics i eterns,
o partiríem volant.
Mar endins des de Stellwagen,
mar endins des del Cap,
les balenes geperudes s’alcen. Arrossegant tones
de percebes i de joia,
surten botant de l’aigua, i tornen a posar el musell
sota l’aigua, com infants
que juguen.
I canten, també.
I no és per cap motiu
que no pugueu imaginar.
N’hi ha tres
que surten a la superfície, prop de la proa de la barca,
i després s’enfonsen,
molt endins, amb les aletes immenses i marcades
cap a l’aire.
Esperem, sense saber
on succeirà exactament; de sobte
trenquen la superfície, algú comença
a cridar de joia i t’adones
que ets tu, quan s’enfilen
i veus per primer cop
que grosses que són, quan surten,
i s’enfonsen, i tornen a sortir
entre les flors blaves i lluents
de l’aigua migpartida, i les veus
durant una increïble
part d’un moment contra el cel
–distintes de tot el que mai havies imaginat–,
com el mite del cinquè matí que neix
galopant de la tenebra, vessant
cel amunt, fent giragonses; llavors
se’n tornen sota aquelles sedes negres
i tots nosaltres tornem a caure junts
en aquell foc humit,
ja sabeu què vull dir.
Conec un capità que les ha vistes
jugant amb les algues, nedant
entre les illes verdes, llançant
les branques relliscoses a l’aire.
Conec una balena que vindrà a la barca sempre
que pugui, i tocarà la proa amb suavitat
amb l’aleta tan llarga.
Conec un grapat de vides que val la pena viure.
Escolteu, sigui el que sigui que intenteu
fer amb les vostres vides, res no us enlluernarà mai
com els somnis del cos,
el seu esperit
que anhela volar mentre els ossos feixuguíssims
sacsegen la seva crinera fosca i corren
cap als camps de foc lluent
allà on tot,
fins i tot la gran balena,
batega de cançó.