Anarcoefemèrides
del 30 de juliol
Esdeveniments
- Surt L'Étendard
Révolutionnaire:
El 30 de juliol de 1882 surt a
Lió (Arpitània) el primer número del
setmanari anarquista L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire.
Fou continuador de Le
Droit Social (1882) i forma part d'una llarga
sèrie de capçaleres
publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser
ràpidament perseguit i els
seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i
Jean-Antoine
Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de
redacció. Els articles es publicaren sense signar,
però hi van col·laborar
Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon,
Jean-Antoine Coindre,
Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians,
François Dejoux,
Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin
(Le Bossu),
César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren
12 números, l'últim
el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat
el 27 d'agost de
1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste
(1883).
***
- Cinquè dia de la
Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de
1909 els
fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant
el matí
van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves
companyies d'Infanteria
des de Tortosa i des de València, i el general Luis de
Santiago Manescau va
dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb
destinació a
Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena
d'oposició o
aldarull. També al matí es produïren
nombroses detencions de dirigents de la
revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals
Rafael
Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes
les gestions
possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit
Republicà Radical
(PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel
centre de
Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos)
--alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)--
continuaren
fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general
Gremán Brandeis
Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el
fet més destacat del dia va
ser que pel centre de Sarrià començà a
circular, encara que de manera
simbòlica, el primer tramvia d'ençà
del començament de l'aixecament; també en
alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van
reparar les
conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines
del Banc d'Espanya i
d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit,
però, els incendis
s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les
dominiques a Horta. A
fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de
Montserrat,
capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del
Usón, es dirigí a
Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van
destruir rails,
incendiaren 20 vagons i tomaren les línies
telegràfiques.
***
- Míting a la
Mutualité:El
30 de juliol de
1936 es realitza al
Palais de la Mutualité de París
(França) un
míting de
solidaritat organitzat per la Confédération
Générale du Travail - Syndicaliste
Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del
Treball - Sindicalista
Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys
Erich Mühsam,
assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada
a l'URSS, on
havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili;
Francisco
Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores
desaparegut a la Mallorca
en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i
Valeriano
Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir,
entre d'altres, Pierre
Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i
Sébastien Faure.
Naixements
- André Romans-Ville:
El 30 de juliol
de 1849 neix a Romans (Delfinat, Occitània) el militant
anarquista
André Romans-Ville. De
pares desconeguts, porta el nom de la localitat on va ser trobat. En
1872, quan
realitzava el servei militar a Algèria, va ser condemnat per
un consell de
guerra a un any de presó per «ultratge vers un
superior». En tornar a la vida
civil, reprengué el seu ofici de sabater. Va esdevenir
anarquista de manera
autodidacte i a partir de 1890 participà activament en el
grup «Terre et
Liberté» de Romans, i va establir
correspondència habitual amb Jean Grave i
Sébastien Faure, entre d'altres destacats militants
anarquistes. Sempre vigilat
per la policia, quan es va desencadenar la histèria
antianarquista arran de
l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la cambra dels diputats a
París, fou
detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de
febrer de 1894 i
tots inculpats de «participació en
associació de malfactors». Alliberat algunes
setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses
vegades de la persecució
policíaca. En 1905 va prendre part en el congrés
constitutiu de la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO).
***
- Aristide
Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a
Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i
dissenyador llibertari
Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a
París i
exposarà al Saló dels Artistes Independents a
partir de 1902. Però com que de
la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent
de
dissenyador al servei de la premsa independent i satírica,
debutant en L'Assiette
au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos
artistes revolucionaris. Va
col·laborar també en la premsa
llibertària i antimilitarista: Les Temps
Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan
Henri Fabre i Victor Méric creen
en 1908 el periòdic Les Hommes du jour,
serà Delannoy qui s'encarregarà
de la il·lustració de la coberta.
L'aparició del primer número, amb el cap de
Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat
en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries
de Delannoy li van implicar ser inscrit
amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia
moltes
vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor
Méric a un any
de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat
el general Amade,
gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De
feble constitució, i minat
per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909;
però la presó havia
agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París
(França), quan
tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més
de 1.200 dibuixos i 150
cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma
elegància i de potent
humor negre.
***
- Frans Masereel:
El 30 de juliol de 1889 neix a
Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista
gravador, antimilitarista,
pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent
Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una
família
flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a
l'Acadèmia de Belles Arts de
Gand (1907-1908). Després viatjarà
força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent
servir les tres llengües que parlava (anglès,
alemany i francès). En 1910 va
arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar
els seus primers
gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista
satírica publicada
per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a
Suïssa després de la
declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va
treballar com a traductor per a la
Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i
col·laborà en la
revista pacifista La Feuille, per a la qual, en
tres anys, farà més de
mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors
bèl·lics i del militarisme, va
emprar tot el seu talent en la realització de gravats
antimilitaristes i va prendre
part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf,
anarquista i
insubmís) en la creació de Les Tablettes,
revista pacifista editada
entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a
il·lustrador de llibres va
començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli,
i seguirà amb llibres
de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore,
Vildrac,
Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va
tornar a
França, ja que no podia retornar a Bèlgica a
causa del seu passat refractari
durant la guerra, i va produir un important treball artístic
(gravats,
pintures, aquarel·les...). Però seduït
per la Revolució russa, donarà tot el
seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a
Amsterdam en el
Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà
dues vegades a l'URSS, en 1935
i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació
d'Escriptors i Artistes
Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de
Pintura creada per
la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a
Espanya durant la seva Guerra Civil.
En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al
pavelló de Bèlgica i
per al de la Pau de l'Exposició Internacional de
París i en juny de 1940,
fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a
Equihen, es va
instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se
després a Lot-et-Garonne en 1943.
Després de la guerra, viurà a Niça i a
Avinyó. A partir dels anys cinquanta
obtindrà el reconeixement internacional, quan
obté en 1950 el Gran Premi
Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia iés nomenat membre de
l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any
després. En 1952 va fer els decorats per a
un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba,
de Federico García
Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any
següent va assistir
a una gran exposició organitzada en nom seu a
Pequín. Entre els seus llibres
d'il·lustracions podem destacar Die Mutter
(1919), Le Soleil
(1919), Un fait divers (1920), Die Idee
(1920), Histoire sans
paroles (1920),Souvenirs de mon pays
(1921), Visions (1921), Die
Stadt (1925), Geschichte ohne Worte
(1927) i Landschaften und
Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de
1972 a Avinyó
(Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van
tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes
Oriental,
Bèlgica).
La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com
Lynd Ward o
Clifford Harper.
***
- Joan
Puig Elías:El 30 de juliol de 1898
neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant
anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una
família pagesa republicana, va
estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal
de Barcelona.
Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva
Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918)
i va
crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre
escolar
llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal,
que
sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb
la proclamació de
la República, l'escola es desenvoluparà encara
més. Puig i Elías, militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va
participar també en
el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció
de mestres del
Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de
Barcelona, i va prendre
part en els congressos cenetistes, tot defensant
l'orientació «Comunista
llibertària» que servirà de base a les
col·lectivitats socialitzades durant la
Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa
participació en el Congrés de la
CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar
en el Comitè
Revolucionari del Clot i de Sant Martí de
Provençals i en la Comissió de
Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va
encarregar de la col·lectivització de
l'ensenyament, des de l'escola bressol a
l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola
Nova Unificada
(CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona,
va
ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a
delegat de
Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la
Federació Nacional
d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva
ponència d'estatuts i va ser
nomenat secretari d'Organització i Propaganda.
També aquell any participà com a
delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals
de Barcelona en el
Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat
subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública
de Segundo Blanco González. Amb
la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a
França, on va ser internat en
diversos camps de concentració. Després va
treballar en l'agricultura i va
poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad»
entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del
Comitè Nacional del Moviment
Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en
la CNT de l'Exili.
Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i
conferències per tota França (París,
Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours,
Gleny,
Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot,
Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de
Cultura i
de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en
l'Exili, on desenvolupa
una intensa tasca cultural. Després marxà a
Amèrica i, després d'un temps a
Veneçuela,
en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on
regentà una llibreria i presidí
la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió
franquista. Va
col·laborar en la revista Horizontes
(1937) i és autor de diversos
llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen
de la fiesta
de Navidad (1938), El hombre, el medio, la
sociedad, o Los factores
determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa
companya fou la
mestra racionalista Emília Roca. Malalt, Joan Puig i
Elías va morir el 5 de
setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou
enterrat al Cementiri Espanyol.
***
- Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).
***
- Dino Fontana: El
30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i
esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino
o Dino. Quan tenia quatre anys amb
sa
família emigrà a Suïssa i
després a França, on acabà l'escola i
aprengué
l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista
llibertària, l'influí
enormement. De molt jove s'introduí en els cercles
llibertaris i participà
activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme --fou
seguidor
d'Émile Armand--, el neomaltusianisme --partidari de la
vasectomia, conegué Norbert
Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva
joventut--, el
naturisme --era vegetarià i ni fumava ni bevia--
l'antimilitarisme i la
campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va
veure
incrementada gràcies al coneixement del francès,
el castellà i l'esperanto, del
qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937
marxà a l'Espanya
en guerra, però, profundament antimilitarista, no
lluità als fronts i realitzà
altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II
Guerra Mundial va
estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per
insubmissió al
servei militar. Després del conflicte
bèl·lic participà en els campaments
llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava
sis
mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant
el món
amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de
provençal de Porquerolles
per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la
seva residència de
Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era
perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de
Milà. Dino Fontana va
morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a
conseqüència de problemes cardíacs. La
Biblioteca Municipal de Carpingnano
Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la
màquina de cosir amb la qual
treballava. Part del seu arxiu personal («Fons
Fontana») es troba dipositat al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).
***
- Alfonso Failla: El
30 de juliol
de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i
combatent
antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el
moviment
anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada
contra un milenar
de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien
desembarcat a
Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest
moviment, encapçalat pels
treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total
que obligà les
autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes
expedicionàries al
port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de
Ponça i, llevat un curt
període de temps sota vigilància
policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat
fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels
més fermes partidaris
de la reorganització del moviment anarquista entre els
presoners. L'11 de juny
de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte
feixista de
Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El
juliol de 1943 molts
militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini
i la
instauració del règim del mariscal Pietro
Badoglio, però els anarquistes
continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser
traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a
Arezzo, on les
condicions van ser atroces, amb continus simulacres
d'execució i brutalitats
sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada
per Failla i que
va provocar una evasió en massa. Unit a la
resistència, va actuar sobretot a
Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de
presoners italians a fugir
dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la
guerra va retornar a les
activitats anarquistes orgàniques. En 1945
participà en l'organització de la
Federació Comunista Llibertària de l'Alta
Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a
ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la
conferència fundacional
de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma
va ser un dels
editors del setmanari anarquista Umanità Nova
i va participar activament
en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A
partir de 1957 dirigirà
el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud.
i En 1967 assistí com a
delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional
celebrada en aquesta
localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de
l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb
Carlo
Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral
d'Itàlia
(LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de
Carrara organitzat per la
Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput
pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel
Cohn-Bendit. Després de participar en
centenars de conferències, debats, comitès,
manifestacions, etc., i d'escriure
en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva
activitat a
partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir
el 26 gener
de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la
cançó anarquista
partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi
publicà un recull
dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile
di
ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998
la família
d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets,
etc., de
la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i
1974-- a la
Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat
inventariat i descrit per
Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista
Alfonso Failla» de la FAI.
***
- Francisco Carrasquer Launed:
El 30 de
juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) l'intel·lectual
anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix
Carrasquer Pueyo, petit
terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de
Regs d'Albalat
de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals
sobrevisqueren cinc (Félix,
Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns
dels quals arribaran a ser
destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare,
Presentació Launed Carrera,
morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar
la roba. Son pare va contreure
nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor
anarquista
Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu
poble natal
i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida
(Segrià, Catalunya). Perduda
la fe, quatre anys després abandonà els estudis i
s'instal·là a Barcelona, on
visqué la proclamació de la II
República espanyola. A la capital catalana
treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori,
passant, hortolà, ajudant
de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el
retornà a Albalat de
Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a
la fleca de son
germà major Félix. En 1933, com en altres
indrets, es proclamà el comunisme
llibertari a la població, instigat entre altres pel seu
germà Félix. Fugint de
la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja
vivia son germà José. A
la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut
Balmes, va fer de
mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans
José i Félix en la
creació de l'Escola Racionalista «Eliseu
Reclus». És en aquesta època que entra
a formar part del moviment llibertari català.
Participà activament en la
resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936,
especialment
en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà
part del seu Consell
Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el
saqueig del convent
dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva
les vides dels
religiosos i les riqueses artístiques que hi havia.
Després marxà al front
enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou
nomenat cap de Centúria, alhora
que feia classes de primeres lletres als combatents. Després
d'un curs de
preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest,
País Valencià) va ser
nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan el triomf
franquista era un fet, el
10 de febrer de 1939 passà a França i
després de patir durant set mesos el camp
de concentració de Vernet, va ser reclamat per la
Universitat de Nantes per a
dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra
Mundial hagué de treballar
en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets
(Pau, Tolosa de
Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943
retornà a la
Península, però va ser detingut a Sort (Pallars
Sobirà, Catalunya) i tancat a
la presó Model de Barcelona. Després de mig any
de presó, va ser enviat
forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que
durà tres anys,
enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la
Península s'integrà,
juntament amb son germà Félix, en la lluita
clandestina i fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i delegat
de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques
(ANFD). El desembre de 1946 va
ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat
fins el
juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí
acabar el batxillerat
en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà
clandestinament a França i
estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona,
on tingué com a
professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A
París visqué amb
Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de
castellà i de literatura, matèries
de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a
secretari de la Federació
Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda
Universitària, a José
Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo
Ibérico, amb qui
mantingué sempre una estreta amistat. En 1953
s'establí a Amsterdam (Països
Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa
Radio Nederland
Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de
1.500 xerrades culturals. En
aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses
traduccions i, un cop doctorat
en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a
la Universitat de
Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de
Leiden, on romangué
18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural
del país, formant
part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat
d'Escriptors
d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la
Société Europeénne de la
Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu
d'Holanda la distinció
de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de
difusió de la
cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco
Franco,
retornà a Catalunya, i s'instal·là a
Tàrrega, localitat natal de sa companya
Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca
intel·lectual
(premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.).
En 1985 rebé l'Encomanda de
l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista.
Trobem articles seus en
nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,Alazet, Andalán,Anthropos, Archipiélago,Bicicleta, El
Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos
de Ruedo
Ibérico, El
Día de Aragón, España
Libre, Frente Libertario,Ideas-Orto,Ínsula, La
Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva
Era, Papeles de Son
Armadans, Poesía de
España, Polémica,La Razón, Revista
de Accidente,Revista de Occidente, Ruta,Sin Embargo, Taifa,Trébede, Triunfo,Umbral, El
Viejo Topo, etc. A més d'aquestes,
publicà i fundà nombroses publicacions
periòdiques als Països Baixos, Alemanya,
Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de
l'holandès nombrosos autors, com ara
Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning,
Willemse,
Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs,
Boost,
Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia
holandesa (Antología de poetas
holandeses
contemporáneos, Nueva
antología de la
poesía holandesa, La
moderna poesía
holandesa, Poesía
moderna flamenca,Antología de la poesía
neerlandesa
moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i
en Felipe Alaiz, publicà
diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos
gèneres,
entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres
podem
destacar Manda el corazón
(1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas
(1960), Felipe Aláiz. Estudio y
antología
del primer anarquista español (1961), Carta
de Holanda (1966), La traduction
poética de la poésie (1968), Tres
variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas
(1969, 1976 i 1984), Imán y la
novela
histórica de Sender (1970), Samblancat,
Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender
(1982), Ramón J. Sender. In
memoriam (1983, amb altres), Poemas
a viva voz (1987), Máscaras
para un espació (1990, amb
altres), Nada más realista que el
anarquismo (1991), El exilio de las
Españas de 1939 (1991, amb altres), El
grito del sentido común. De los automatismos a la libertad
(1994), La integral de ambos mundos: Sender
(1994), Holanda al eapañol
(1995), Manos de amor manojo
(1995), Coplas de la piel triunfante
(1995), Palabra bajo protesta.
Antología poética
(1999), Ramón J. Sender, el
escritor del
siglo XX (2001), Sender en su siglo
(2001), Ascaso y Zaragoza. Dos
pérdidas:
la pérdida (2003), Pondera,¡que algo
queda! (2006), El
altruísmo del
superviviente (2007), Poesía
completa
(2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas
de eternidad (2007), Poemario
aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat
amb el Premi de
les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li
retè un homenatge en
unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de
diverses entitats
ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a
Tàrrega
(Urgell, Catalunya).
Francisco
Carrasquer Launed (1915-2012)
***
- Antonio Gambáu
Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop
acabat el
batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries i fou un dels
seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà
la guerra civil
enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat
del front per aquesta causa i
s'integrà en la col·lectivitat agrària
del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de
Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de
1937 per les tropes
estalinistes d'Enrique Líster, fugí
provisionalment de Casp, però el març de
1938, arran de l'avanç feixista, marxà
definitivament i s'allistà en el Batalló
d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en
accions arriscades
darrera les línies franquistes, on romangué fins
el final de la guerra actuant
especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un
fet, el febrer de
1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de
concentració d'Argelers,
Vernet i Setfonts. Després treballà de
llenyataire i de pagès als Pirineus i,
després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus
on havia estat
destinat, lluità en la Resistència contra els
nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del
dictador Francisco
Franco retornà a la Península i en 1977 fou un
dels refundadors de la CNT a
Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín
Camón, Lorén i Joaquín Cirac
García. Assidu a plens i congressos,
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques llibertàries, com ara Apoyo
Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17
de
desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya). Pòstumament, en 2007, el
Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar
el seu llibre
testimonial Consejo de Defensa y
movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).
Defuncions
- Auguste Nouvellon:
El 30 de juliol de 1953 mor a Orà (Orà,
Algèria),
després de patir una malaltia llampant, l'anarcopacifista,
anarcosindicalista i
esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo
(Pacifista, en
esperanto). Havia nascut el 26 de maig de 1889 a Sars Poteries
(Nord-Pas-de-Calais,
França). De jove aprengué l'ofici de vidrier
durant anys d'aprenentatge
itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du
Compagnonnage»), alhora que
començà a lluitar en el moviment sindicalista.
Després marxà a la Península i
treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a
Catalunya, on esdevingué
anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc
i Algèria. En 1946
exercia de president del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature»
(Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava
militants francesos i
espanyols, i on impartia un curs d'esperanto. Mantingué
estreta relació amb el
periòdic anarcoindividualista L'Unique
(1945-1956), d'Émile Armand, i durant
els anys cinquanta va fer costat i difusió del
periòdic Contre-Courant
(1950-1968), de Louis Louvet.
***
- Jean Duval: El 30 de juliol de 1980 mor a Angers (País del Loira, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Havia nascut el 29 de gener de 1891 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'un daurador sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campan.ya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la residència d'Angers (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.
***
- Antoni Silvestre
Franco: El 30 de juliol de 1991 mor a Seta (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Antoni Silvestre Franco. Havia nascut a Sabadell
(Vallès
Occidental, Catalunya). Des de molt jove milità en les
Joventuts Llibertàries i
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell i
treballà com a
obrer tèxtil en aquesta ciutat. Amb l'aixecament feixista de
1936 va ser
nomenat, juntament amb Joan Geniva Giménez, membre del«Comitè Local de Defensa
- Milícies Antifeixistes», creat el 23 de juliol
d'aquell any a Sabadell, en
representació de la CNT. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el
3 de març de 1937
fou conseller cenetista de l'Ajuntament de Sabadell, on
ajudà Bru Lladó Roca en
la Comissió d'Economia. Durant el conflicte
bèl·lic es va enrolà com a voluntari
en la Columna Durruti i el maig de 1937 arribà a Reus (Baix
Camp, Catalunya).
Amb el triomf feixista passà a França.
Després de la guerra s'instal·là a
Seta
i treballà com a descarregador als molls. A l'exili
milità en la CNT i en Força
Obrera (FO). En 1962 va ser nomenat secretari de l'Aliança
Sindical --Unió General
de Treballadors (UGT), Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i CNT-- de
Seta. Antoni
Silvestre Franco va morir el 30 de juliol de 1991 a Seta (Llenguadoc,
Occitània)
a resultes d'una intervenció quirúrgica.
