Anarcoefemèrides
del 28 d'abril
Esdeveniments
- Surt El Rayo:
El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer
número
d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los
oprimidos, d'antuvi
amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de
juliol de 1912,
convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a
iniciativa dels
cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85)
amb
l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament
anarcosindicalista.
En un començament va tenir un cert caràcter
ambigu, amb força col·laboracions
d'elements de l'agrupació socialista palmesana
(Vicenç Paul principalment).
Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels
sabaters, Joan Ordinas, Jeroni
Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut
clarament
anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El
Rayo». A partir del
número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de
la capçalera passarà a ser Órgano
de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad
Obrera». El periòdic va
reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel
Lacort, Josep Prat,
etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal,
Vicenç Paul, Maties
Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet,
etc. Va publicar fulletons per
lliuraments, com ara Conferencias populares sobre
sociología, d'Antoni
Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo,
de Josep Prat.
D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove,
també hi col·laborà. Es van
publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de
1914, i el tiratge mitjà
oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a
més, una certa empenta
amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de
març de 1913, amb motiu de
la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un
mateix acte
republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo.
Fou
també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada
posteriorment de «bressol
del llibertarisme mallorquí», s'hi
afermà ja definitivament, gràcies als
treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament
anarquista
sobre les societats obreres locals --especialment, «La
Justicia», de sabaters,
i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx
també, entre 1913 i 1914, va comptar
amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».
Naixements
- Etta Federn: El
28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès)
l'escriptora,
traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista,
anarcosindicalista i
anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta
Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir
el pseudònim Esperanza.
Havia nascut en una família
burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn,
reputat metge,
i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van
ser Paul
Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn,
jurista i
escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat
de Viena
Etta estudià llengües germàniques i
filosofia i quan
tenia 22 anys s'establí amb sa família a
Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir
de 1906 es dedicà a publicar
tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies,
traduccions, etc.).
La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter
Rathenau, ministre
d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres
de l'Organització
Cònsol d'extrema dreta, fou un autènticèxit editorial, però li va portar
amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a
professora particular, com a traductora en diverses llengües
(anglès, francès, jiddisch,
rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai,
William Shakespeare,
Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica
literària del diari Berliner
Tageblatt. Després
d'una experiència juvenil que no reeixí
a causa dels seus orígens jueus i en la qual
perdé un fill que tingué, es casà
en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max
Bruno
Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona
amb Peter Paul Kohlhaas,
de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre
anys més tard. Molt amiga de la
parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop,
entrà a formar
part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de
Dones
Sindicalistes), organització creada en 1921 per
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). També
freqüentà altres destacats militants anarquistes,
com ara Max Nettlau, i Emma
Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya
Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant
els anys vint participà en campanyes d'educació
sexual i de divulgació de
mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels
nacionalsocialistes, el novembre
de 1932 s'exilià, gràcies al suport
econòmic d'uns familiars que vivien als
Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana
treballà com
a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de
reunió dels anarquistes
alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut
Rüdiger, etc.), fins al
punt de considerar-la com a la «cònsol
no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i
1936 participà activament en la vida cultural de la capital
catalana i
ràpidament aprengué el castellà, de la
mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el
català.
Formà part del «11 Club»,
tertúlia de discussió lliure on participaren
destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores
(Félix Martí Ibáñez, Aurora
Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.).
Els
seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores
en voga,
van fer que certa premsa en parlés com a d'una
quiromàntica endevinadora del
futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius
Verdaguer i Joan Alavedra,
en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a
l'Ateneu Barcelonès
amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936
impartí un curs («La
posición social de la mujer en los diferentes
países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum.
En aquest mateix 1936 entrà a formar part de
l'organització anarcofeminista«Mujeres Libres» i col·laborà
per a la seva revista Mujeres Libres.
En aquesta també època
col·laborà en Mi Revista.
En 1937 fundà i dirigí
quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà
futurs professors. S'afilià
a la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Blanes. En
aquests anys bèl·lics
col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre
la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i
Guàrdia.
Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa
de la creixent
influència que exercien els comunistes a Blanes i que la
mantenien constantment
vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora
de Barcelona,
gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans
lluità com a tinent en l'Exèrcit
republicà. En 1938 «Mujeres Libres»
l'edità el fulletó Mujeres
de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones
revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame
Roland, Liy Braun, Mrs.
Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen
Key,
Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser
reeditat en alemany sota el títol Revolutionär
auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen
unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels
bombardejos sobre
Barcelona, s'instal·là a París. Quan
l'ocupació de França per les tropes
alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la
Resistència, realitzant treballs
propagandístics, traduccions i tasques de
distribució. Entre 1940 i 1945 visqué
amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània).
L'agost de 1944 son fill Hans
morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor
anarquista Stig
Dagerman, amic de la família, redactà una
emocionant necrològica titulada «À la
memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael
lluità amb els partisans als
Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li
donà la
nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i
Stig
Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en
la seva persona i família. Etta
Federn va morir el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts
citen el 9 de maig– a
París (França) en la més estricta
pobresa. Deixà inèdita una traducció a
l'alemany del Romancero gitano de
Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.
***
- Gaston Rolland:
El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca)
l'anarquista
antimilitarista Gaston Émile Rolland, també
conegut com Tonton i Antonio
Raspiol.
Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles
anarcoindividualistes i era
lector de La Guerre Social, tot
reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost
de 1914
rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a
París (França) treballant
artísticament
la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916,
albergà durant uns dies
l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan
va ser detingut. El 4 de
setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença,
Occitània), tancat al
fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E.
Armand,
Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de
gener de
1918 va ser condemnant a tres anys de presó–Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis
a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble
(Roine-Alps,
Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19
de juliol de 1918 va
ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per
insubmissió, encobriment de
desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de
treballs forçats, més 10 anys
de domiciliació obligada i a la degradació
militar. L'agost de 1919, quan
estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el
Comitè de Defensa
Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos
inclòs en la Llei d'amnistia
que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme
una intensa
campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la
pena de
treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de
10 anys de reclusió,
que purgà a la presó de Melun (Illa de
França, França). El març de 1923 el
propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament
en la seva
campanya d'alliberament, publicà el fullet Una
conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que
tingué
nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament
alliberat. En
1929 fou tresorer de la Colònia Infantil
Llibertària, de la qual eren membres
Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice
Langlois, que durant
dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa
campestre de
Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer
Amiral
Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat
tresorer del CDS i de la
tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en
substitució de Georges Courtinat. El
CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau,
comptava aleshores
amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser
tresorer Le Réfractaire,òrgan de la Lliga
Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A.
Martin, Marius
Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquestaèpoca, amb
A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del
grup de solidaritat«L'Entraide». En el periòdic
anarcopacifista Liberté,
de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una
subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a
prop de Granignan
(Aquitània, Occitània), que arreplegà
milers de francs. Gaston Rolland morí en
1982.
***
-
Hermós Plaja Saló:El 28 d'abril de 1889 neix a
Palamós (Baix Empordà,
Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista
Hermós Plaja
Saló. Son pare, Salvador Plaja Villena, era
republicà federal i molt lligat als
anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el
corresponsal i
distribuïdor; sa mare es deia Carme Saló Llach. Va
anar molt poc a l'escola,
però des d'infant va llegir molt. Va començar a
fer feina amb 14 anys en una
fàbrica de taps de suro i després en altres
feines, però va ser acomiadat
sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica
va haver d'exiliar-se
uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de
Palamós i en aquestaèpoca va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va
afiliar-se en la
Confederació Nacional del Treball. Després va fer
el servei militar a Melilla
fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva
companya de tota la vida. Cap al 1917 va començar a destacar
en els cercles
llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia,
que
servirà per escampar la militància cenetista
arreu de les comarques
tarragonines; aquest mateix any participarà en la
Conferència Anarquista de
Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau,
Josep Viadiu i Felipe
Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los
Galeotes (1921). La seva tasca
per les comarques tarragonines, completada amb conferències
i mítings, va
aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar
problemes amb les
autoritats: va ser detingut un mes per la publicació
clandestina de Solidaridad
Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot
per Martínez
Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota
l'acusació d'haver
imprès l'antimilitarista Canción del
soldado, etc. Durant els anys
següents i fins a la proclamació de la
República, va fer mítings amb García
Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí,
a Falset, Barcelona,
Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat
Obrera.
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir
força actiu,
atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va
formar part
del grup «Solidaridad» i del Comitè
Nacional de la CNT, amb Peiró, García
Birlán, Delaville, Castellà i Roigé.
En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va
romandre un temps per Astúries i va treballar en una
editorial madrilenya, en
representació de la qual viatjava sovint, aprofitant
l'avinentesa per fer
conferències. En aquesta època va comprar una
impremta, fet que li impedia
afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va
lluitar en les
milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota,
va marxar primer a
França i després a Mèxic, on va
continuar la seva tasca de divulgació dels
textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad
Obrera
(1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis
anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i
Esgleas, i
especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb
Carbó, Campos, Patricio
Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya.
Conferenciant d'alt
nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i
d'editor
de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres
durant dècades a
Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la
inapreciable ajuda
de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través
d'una de les editorials
més importants de l'anarquisme hispà:«Ediciones Vértice»; en aquesta
editorial
que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint
van
assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com
Ingenieros, Darwin,
Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon,
Maupassant, Malato, Plató,
Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui,
Pestaña, Amador,
Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc.
També s'ha de ressenyar
els 22 títols publicats en la seva
col·lecció «La Novela
Social», així com la
seva intervenció en la història
bibliogràfica de Lamberet i la seva
participació en la projectada història de la CNT.
Va ser director d'Acracia
(Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus,
1919-1920), Crisol
(Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice
(Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera
(Barcelona i Mèxic,
1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação
Directa, Cenit, Espoir,Libertad, Nervio, Ruta,Tierra y Libertad, Terra
Lliure, Umbral, La Voz del
Campesino, etc. És autor de Sindicalismo.
Misión humana y revolucionaria del sindicalismo
(1921), Charlas con las
juventudes (1948), Concepción
federalista de la CNT (1948), El
sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador
Seguí, hombre de CNT
(1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis
memorias. Va
cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca
Pública Arús de
Barcelona. Hermós Plaja Saló va
morir el 23 de març de 1982 a
Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).
Jaume Fabre i Josep M. Huertas:«Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues acràcies», en L'Avenç, 28 (juny 1980), pp. 15-22
***
- Ida Pilat Isca: El 28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una família jueva acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. Ida Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.
***
- Nemesio Oteros Polo: El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Fill d'una família molt pobra, quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent --el capellà va ser reciclat a infermer--, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa,Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a Brageirac (Aquitània, Occitània).
***
- Juan Zafón Bayo: El 28 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Zafón Bayo, que va fer servir els pseudònims Ariel i Zapata. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 participà en la fundació del Sindicat de Productes Químics confederal i milità en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. En 1934, dedicat a la publicitat, formà part del Sindicat de Publicistes de la CNT de Barcelona. Quan esclatà el conflicte bèl·lic s'enrolà en la Columna Ortiz i dirigí el seu òrgan d'expressió Combate. Sembla que també lluità en la Columna Durruti. Després va ser nomenat, juntament amb Evaristo Viñuales Larroy i Francisco Ponzán Vidal --amb qui entaulà una estreta amistat--, delegat d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, càrrec que ocupà fins l'11 d'agost de 1937, quan la dissolució del Consell d'Aragó, i es va reintegrar al front en la 29 Divisió confederal. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Més tard va ser enviat a la 21 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a les Ardenes per realitzar tasques a les fortificacions de la Línia Maginot fins que pogué escapar el maig de 1940 cap a Lissac on romania sa companya Lucía Rueda. En 1941, després de passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i de Rouen, s'integrà a través de Ponzán en la xarxa d'evasions de Pat O'Leary. El 24 d'octubre de 1942 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc per«intel·ligència amb l'enemic»; tancat d'antuvi a Vernet, va ser deportat a principis de 1943 a Alemanya, però aconseguí fugir durant el viatge i arribar a Bordeus. Obligat a treballar per a l'«Organització Todt», s'integrar en la Resistència francesa. Instal·lat a París, en 1944 formà part del Comitè Regional de la CNT del Nord. L'agost de 1944 participà en els combats d'alliberament de París. En 1945, arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), va ser un dels creadors de la Federació Local parisenca de la CNT col·laboracionista. En 1947 es traslladà a Mèxic. El març de 1955 fou un dels iniciadors del Boletín por la Unidad de CNT de España, editat a Mèxic, i on defensà sempre la necessitat de la unitat confederal. Malalt del cor a causa de l'altitud de la capital mexicana, amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de Barcelona. Trobem articles seus en España Libre i Solidaridad Obrera.És autor de La revolución española nace del espíritu del pueblo (1945), La España de mañana. Testamento espiritual deÁngel Ganivet sobre la organización de la sociedad española (1967) i El Consejo revolucionario de Aragón (1977), i deixà nombroses obres inèdites (El colectivismo es la última barrera; La complejidad humana; La cooperativa emanada del sindicato;¿Es necesario revisar las tácticas?; Francisco Ponzán, el idealista; Pasado, presente y futuro del anarcosindicalismo;Proudhon, Bakunin y el anarquismo moderno; La revolución es un deber cívico;Trazos libertarios; La violencia; etc.). Juan Zafón Bayo va morir el 27 de maig de 1977 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya).
***
- Prudencio Iguacel Piedrafita:
El 28 d'abril
de 1913 neix a Botaya (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Arran del cop feixista de
juliol de
1936, participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en
la Columna «Roja i
Negra». Després de la militarització,
fou membre del grup «Libertador» de la
127 Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»),
unitat guerrillera encarregada
de missions especials rere les línies enemigues. A partir
d'agost de 1937, el
grup «Libertador», format per 11 membres–vuit de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors
(UGT)–, entrà a formar
part del Servei d'Informació Especial Perifèric
(SIEP), serveis secrets
republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i
dependents dels Serveis
d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit
Republicà. En 1938 assolí el grau
de tinent. Amb el triomf franquista, passà a
França i patí el camp de
concentració de Vernet. Després
s'integrà en la famosíssima xarxa
d'evasió del
Grup Ponzán, encarregada de treure de França
notoris antifeixistes. Més tard entrà
en la Federació Local de Bordeus de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou
expulsat juntament
amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre
d'Estudis Socials
(CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en
l'Agrupació Confederal de
Bordeus, tendència que publicà el
periòdic mensual Frente Libertario,
i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional
de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb
Martínez Alfonso, fou
administrador de Tribuna Confederal y
Libertaria. Prudencio Iguacel Piedrafita va morir el 18
d'octubre de 1979 a
Bordeus (Aquitània, Occitània).
Defuncions
- Paule Mink: El 28 d'abril de 1901 mor a Auteuil (París, França) la periodista socialista, militant feminista i revolucionària communarde Paulina Mekarska, més coneguda com Paule Mink o Minck. Havia nascut el 9 de novembre de 1839 a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). D'origen polonès, son pare, el comte Jean Népomucène Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia --nebot del general príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II Poniatowski, últim rei de Polònia. Jean Mépomucène Mekarski es va casar a Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelly de la Perrière, nascuda en un família de la petita noblesa francesa. Després de participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J. M. Mekarski va emigrar l'any següent a França i va trobar una feina d'apoderat de recaptador d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un adepte de les idees de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel republicanisme, escrivint articles i participant en reunions polítiques. En aquestaèpoca va escriure un petit pamflet Les mouches et l'araignée, dirigit contra Napoleó III (l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va instal·lar-se a París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de llengües, i va crear una organització feminista, revolucionària i mutualista anomenada «Société Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria Deraismes i André Léo, en conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets polítics de les dones i va col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale,òrgan de la Federació de Rouen de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa d'Auxerre i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre de 1870 va escriure articles en La Liberté. Durant la Comuna es va lligar sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló Federat i va prendre part molt activa en els debats al club que es va instal·lar a partir del 14 de maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb Lodoïska Kawecka, altra polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era comandant d'un batalló federat. També va fundar un club que es reunia a l'església de Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a Saint-Pierre de Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per explicar el moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una d'aquestes gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la Comuna i va aconseguir passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora i es va reunir amb James Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent lliçons, va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva tasca de propaganda feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit. Després de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb la seva tasca militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a delegada de les obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de França (POF), de Jules Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la instrucció civil, integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va ser condemnada i condemnada a un mes de presó per haver participat en un míting de protesta contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa, legalment era russa i sempre estava sota l'amenaça d'expulsió; per això un company mecànic anarquista, Negro, va oferir-li el matrimoni per així aconseguir la nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i Héna, dos infants que Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el príncep Bohdanowicz --un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix Révolution) va morir al poc temps de néixer. També va ser membre de la lògia maçònica del Dret Humà. A partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893 quan s'adherirà al Comitè Revolucionari Central Blanquista de París dirigit per É. Vaillant. En aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la Question Sociale i La Petite République. En 1894 va estrenar dues peces de teatre social: Qui l'emportera? iLe pain de la honte. Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de desembre de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona treballadora. Cap al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell d'administració del Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril de 1901 al barri d'Auteuil de París (França) i va ser incinerada l'1 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important manifestació de socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en enfrontaments amb la policia.
***
- Jules Bonnot: El 28 d'abril de 1912 mor a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista Jules Joseph Bonnot. Havia nascut el 14 d'octubre de 1876 a Pont-de-Roide (Franc Comtat, França). Sa mare va morir el 23 de gener de 1887 a Besançon i son germà se suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet, hagué d'educar tot sol son fill. Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va començar a treballar d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb els successius patrons. En 1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts prohibides i, en 1895, ho serà per barallar-se en un ball. En 1901, després de fer el servei militar, es va casar amb una jove costurera, Sophie. En aquesta anys comença a militar en el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de Bellegarde per la seva militància política. Com que ningú el vol contractar per anarquista, decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa), on trobarà una feina de mecànic. Pocs dies després del part,Émilie, la nina nounada, morí. Per la seva dedicació incansable a l'agitació anarquista, és expulsat de Suïssa. Gràcies als dots de mecànic experimentat, troba ràpidament feina en una fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer de 1904 sa companya donarà a llum un segon fill. Després de participar en diverses vagues i guanyar-se l'odi dels patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de mecànic per una empresa reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu sindicat, Besson, que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la còlera de Bonnot, Besson fuig cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest afer, quedà sense feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de mecànica a Lió i va cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En 1910 marxarà a Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de l'escriptor Sir Arthur Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li serà força útil durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910 retornà a Lió i començà a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una innovació. La policia el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano. En el camí, mata Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la versió que donarà als seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb el seu revòlver accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments; realment Bonnot no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu aval davant els anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una important suma de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi d'un homicidi intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911, Bonnot trobà suport en el periòdic L'Anarchie, dirigit per Victor Serge. Alguns militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus còmplices, com ara els dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science); altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie Monnier (Simentov),Édouard Carouy, René Soudy i Eugène Dieudonné. Adeptes de l'expropiació individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven fer una passa més en la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador, encara que la idea d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més edat i està més experimentat en la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot, Garnier i Callemin furten un automòbil --un «Delaunay-Belleville» de luxe, verd i negre, molt ràpid (12 CV), model 1910-- amb la intenció de fer-lo servir posteriorment per als seus projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911, al carrer Ordener de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart home, assalten el cobrador de la Société Générale, que resulta greument ferit.És la primera vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i l'esdeveniment té força ressonància. L'endemà la fetaés portada de tots els diaris. La banda quedà molt defraudada quan va descobrir que el botí només eren alguns títols i 5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe, tornaren a París. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de l'atracament amb els cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara més el ressò de l'afer. Una setmana després de l'atracament de la Société Générale, Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge i sa companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els mètodes de la banda. Poc després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia, sempre recelosa amb els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parellaés detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un paquet deixat per un amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al cervell de la banda, assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El fet, però, aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara René Valet i René Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup il·legalista. La «Banda Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de 1911 a Gand, Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són sorpresos pel conductor, però Bonnot el deixa inconscient i després mata amb el seu revòlver un sereno alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy, acompanyat de Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un robatori. Res no indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els seus altres còmplices, però el fet de la participació de Carouy en el cop de Gand fa que la justícia el confongui amb altres delictes de la banda. El 27 de febrer de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou«Belaunay-Belleville». Un agent de policia que intenta interceptar-los, a causa de la conducció temerària de Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La mort d'un agent de l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de l'opinió pública, que exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el trio intenta desvalisar la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són obligats a fugir abandonant el botí. Mentrestant, Eugène Dieudonné és detingut i nega tota participació en les activitats criminals de la banda, encara que admet conèixer Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la Société Générale, el cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i després Garnier en les fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una carta publicada en el periòdic Le Matin causa sensació: Garnier hi provoca la policia desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut, però lluitarà a mort, alhora que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor dels crims dels que està acusat. La carta està signada amb una empremta digital que la policia reconeix com a autèntica. El 25 de març de 1912, el trio habitual (Bonnot, Garnier i Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del concessionari«De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud de París, matant el conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la limusina decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de Chantilly de la Société Générale, que donà com a resultat tres empleats abatuts i un botí compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes només disposen de bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir d'aquest atracament, la policia progressivament posarà fi a les activitats de la banda. El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4 d'abril cau pres Carouy. El 7 d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja queés un dels protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a Bonnot. El 24 d'abril Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin, número 2 de la Seguretat, que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a Ivry-sur-Seine el domicili d'un simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot que el matarà d'un tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per fer-se curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala de mà, però aquest ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot així fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la regió minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu amagatall de Choisy-le-Roi. Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia s'estima més controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar l'assalt. Un llarg setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia Louis Lépine. Cada cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment de zuaus amb una metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com nombrosos curiosos vinguts de tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot treu el cap de tant en tant per disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb descàrregues, però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu el seu testament. Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita. Greument ferit per l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la innocència de Dieudonné i moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules Bonnot mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), durant el trasllat a l'hospital de París. Valet i Garnier moriran en un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a Nogent-sur-Marne. El febrer de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran jutjats i condemnats.
***
- Joseph Dubois: El 28 d'abril de 1912 mor a Choisy-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot». Joseph (o Jules, o Jean) Dubois. Havia nascut el 13 de febrer de 1870 a Golta (Mykolàïv, Ucraïna) --altres fonts citen Odessa (Odessa, Ucraïna)-- i era descendent d'una vella família hugonota francesa. Emigrà a França i, després de servir en la Legió Estrangera gala, treballà com a mecànic d'automoció per a diversos patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat un temps a la presó de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys anarquistes, un garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari anarquista Alfred Fromentin, construí un garatge a les parcel·les de «Le Nid Rouge», a Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge aprengué a conduir automòbils i fou un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben informada la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents irromprà al seu taller quan treballava i caurà mort a trets després d'alertar a crits Bonnot.
---