Galeano

Eduardo Galeano ens ha deixat però ens resten les seves obres i el seu estil literari únic, inclassificable, un assembli de gèneres on es mescla novel·la, poesia, assaig...murals d'artesania.  Hi ha alguna forma més bella i descriptiva de parlar sobre el cop d'estat de Xile de 1973 que titular "Dents de coure sobri Xile" (Les venes obertes d'Amèrica Llatina).  Tots el que fem política hauriam d'aprendre de l'estil Galeano, canviar la nostra forma de comunicar, abandonar el llenguatge tècnic, hermètic, allunyat, el llenguatge polític dirigit a un públic de convençuts, un llenguatge mort que mecànicament repeteix, per a les mateixes oïdes, les mateixes frases fetes, els mateixos adjectius, les mateixes fórmules. Hem de recuperar el sentit veritable de les paraules ,  recuperar la capacitat de bellesa que cada paraula conté i el veritable nom de cada cosa, com deia el poeta Salvador Espriu, com diu el propi Galeano a un capítol de  que va afegir a les nombroses reedicions del seu llibre:

“Sé que va poder resultar sacríleg que aquest manual de divulgació parli d'economia política en l'estil d'una novel·la d'amor o de pirates. Però se'm fa costa amunt, ho confesso, llegir algunes obres valuoses de certs sociòlegs, politicòlegs, economistes o historiadors, que escriuen en codi. El llenguatge hermètic no sempre és el preu inevitable de la profunditat. Pot amagar simplement, en alguns casos, una incapacitat de comunicació elevada a la categoria de virtut intel·lectual. Sospito que l'avorriment serveix així, sovint, per beneir l'ordre establert: confirma que el coneixement és un privilegi de les elits ”.

Hauriam d'aprendre a dir més amb menys, com fa al seus llibres Galeano amb el seu estil de breus paràgrafs sorprenents i emocionants que arriben a qualsevol lector. Tenim que denunciar la realitat del capitalisme sense necessitat de llargues erudicions dirigides als ja convençuts.  Galeano deia que  la rebel·lia és un acte que prové de l'amor, de l'amor als altres que no són una amenaça sinó una promesa,  i de l'amor a les coses que valen la pena viure i fins a morir per elles. Per això resulta molt difícil definir la rebel·lia. Li succeeix com a l'amor, que ho matem quan li posem paraules per cridar-ho. L'amor és indefinible i de vegades fins a invisible; però existeix, clar que existeix. I la rebel·lia també existeix de mil maneres. Ens destrueix  el conformisme, l'acceptació de la realitat com una destinació i no com un desafiament que ens convida al canvi, a resistir, a revelar-nos, a imaginar en lloc de viure el futur com una penitència inevitable.

Hem d'aprendre de Galeano la seva honestedat, la seva absència de dogmatisme i la seva autocrítica. El mateix era el més crític amb la seva obra, li molestava que les seves opinions es pugessin convertir en dogmes petrificats i les seves opinions en una nova religió laica.

Però sobre tot hem d'aprendre de Galeano la seva lluita continuada contra el món al revés que premia als delinqüents que governen el planeta. Un món que castiga la honestedat i recompensa l'especulació i que ens tracta com productes comprats a un supermercat.

Gràcies Eduardo Galeano, continuarem lluitant i cercant la utopia per continuar caminant.

La seva obra al blog del viejo topo