Anarcoefemèrides
del 14 d'abril
Esdeveniments
- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de
1902 surt a Milà
(Llombardia, Itàlia) el primer número de la
publicació anarcoindividualista i
antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale
anarchico
(El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou
creat per Ettore
Molinari i Nella Giacomelli --que signà els articles sota el
pseudònim Iréos,
i la gerència i l'administració la
portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions
de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo
Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto
Fraschini, Carlo
Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan
Gigli, Eugenio
Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli,
Mazzuccatto,
Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres.
Els sis
primers números van ser tots segrestats per les autoritats.
La primera època
d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905;
la segona entre novembre de
1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della
Folla; i la tercera
entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol
original.
***
- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.
***
- Agressió contra
Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant
Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon
Salvador
Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili
d'Ángel Pestaña al
carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de
seguretat i ferit greument
al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer
Barbarà i després fou
ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser
detinguts
els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel
López
Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte --citat a vegades
Montes--
havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya).
L'agost de 1920 va
ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte
de
Salvatierra a València, però va ser alliberat el
mes següent sense càrrecs. A
finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió
convocada pel Sindicat de
Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal.
S'integrà en
un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver
participat en
diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure
Narcís
Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar
ferit estava en crida i
cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies
després de
l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó
Model de Barcelona. El 5 de
gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas
Serrate
per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En
1925, des
de la presó, va ser un dels signants de la Carta
abierta a los camaradas
anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad
Proletaria de
Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de
creació d'una
federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a
finals de juliol de 1925
a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan
esperava el
tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de
Mataró, a prop del
pont del riu Besòs.
***
- Naixement de la FICEDL:
El 14 i
15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença,
Occitània), al nou local del
Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer
dels
Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de
centres de
documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de
Suïssa, d'Itàlia, de França
i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la
Federació Internacional de
Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL),
també coneguda per les
seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of
Centers for
Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més
dels centres citats,
estan federats centres americans (Canadà, EUA,
Mèxic, Argentina, Brasil), del
Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia,
Finlàndia, Dinamarca).
***
- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.
Naixements
- Francesc
Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya)
l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge
sovint citat Villarrubias. Sos
pares es deien Andreu
Vilarrubias, blanquer de professió, i Anna,
ambdós igualadins també. Algunes
fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai).
Fuster d'ofici,
fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de
Gràcia de Barcelona. El
desembre de 1893, arran de la repressió que es
desencadenà a causa de
l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de
Barcelona el
7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia
Civil al seu taller per
la seva militància anarquista, juntament amb un empleat,
Ramon Romero Martínez.
Ambdós van ser traslladats a la a presó
barcelonina del carrer de la Reina
Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt.
No obstant això, se
li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí
Pallàs Latorre contra el
general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i
fou jutjat en
consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou
condemnat a
cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de
Montjuïc a la
presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de
Ceuta. Després de les
diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos
anarquistes
presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena
va ser commutada
per la deportació. Amb la prohibició de viure a
Catalunya, retornà
clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament
alliberat. A
partir d'aquí, es perd el seu rastre.
Francesc
Vilarrubias Baliu (1849-?)
***
- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes»–l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per«ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al«Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquellaèpoca en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).
***
- Jean Biso: El 14
d'abril de 1881 neix a Bastia
(Còrsega) el militant anarcosindicalista i
francmaçó Jean Biso, també conegut
com Jean Morni. Periodista,
escriptor
de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol
de 1908 va ser admès
en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va
ser membre, de
manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part
en accions de
solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat
secretari
adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit
secretari
general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins
al 1936 i de bell nou entre
1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de
febrer de 1937 fou
candidat a la Comissió Executiva de la Unió
Departamental dels Sindicats de la
Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al
Congrés Confederal
de París, també al del 1935 i al del 1936
celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També
fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont
d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els
correctors d'impremta en el Congrés
Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de
1936 va fer costat
la Revolució espanyola i participà en diverses
iniciatives de suport. Ajudà
l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate
llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial.
Sota
el pseudònim de Jean Morni
destacà
com autor de novel·les populars, com ara Faustina
la folle (1913), Magda la
sequestrée
(1913), La revanche du passé
(1914), Roman d'une midinette
(1921), Le voleur détective
(1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada),Le danseur rouge (1934, censurada) iPauvresse d'amour (1935). Jean
Biso va morir el 15 de
març de 1966 a París (França).
***
- Julio Urraca Valmaseda:
El 14 d'abril de 1898 neix a San Asensio (La
Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Va ser un
destacat
membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de
Victòria (Àlaba, País Basc), fidel
integrant dels comitès de vaga i diverses
vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada
convocatòria de vaga contra
l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes
franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de
presó, que penà
a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou
alliberat. Entrà a
treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi
de la fusta. Julio
Urraca Valmaseda va morir en 1968 a Vitòria
(Àlaba, País Basc) de les
conseqüències d'aquesta malaltia. Sa companya fou
Petra Quintana.
***
- Valeriano Orobón Fernández: El 14 d'abril de 1901 neix a Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el traductor i militant anarcosindicalista Valeriano Orobón Fernández. Estudiant destacat, sembla que es va formar en les qüestions socials al Centre d'Estudis Socials de Valladolid al costat d'Evelio Boal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des dels 14 anys, ben aviat va intervenir en conferències, en polèmiques i en la premsa. Amb 18 anys va representar els obrers de Valladolid en el Congrés de la Comèdia de 1919, en el qual va redactar el dictamen de la ponència sobre les federacions d'indústria. La seva militància llibertària li va portar la persecució per part de les autoritats. Durant la dictadura de Primo de Rivera va realitzar conferències a la conca minera asturiana, d'on va ser expulsat, exiliant-se a París en 1924. La seva activitat a França es va intensificar, realitzant conferències, cursos de llengua i de literatura castellana a Lió i un curs de matemàtiques a Oullins. Va establir relacions amb Max Nettlau i Sébastien Faure i es va encarregar de la Llibreria Internacional de París, finançada pel grup «Los Solidarios». Va fer-se responsable de la revista Iberión, que va transformar en Tiempos Nuevos en 1925. El juny d'aquest any va assistir al Congrés anarquista de Lió. En 1926 va ser expulsat de França per participar en un míting, organitzat per Blasco Ibáñez i Unamuno, contra Primo de Rivera, la monarquia i la guerra africana. Es va refugiar a Berlín, con va conèixer Rudolf Rocker i va estudiar alemany, que va arribar a dominar en profunditat; ben igual que el francès i l'anglès, fins al punt que en menys d'un anys va fer conferències en aquesta llengua sobre literatura castellana. Els seus coneixements idiomàtics l'ajudaran a guanyar-se la vida com a traductor, passant temporades a Londres, Leipzig, Hamburg i Viena. En 1927 publicarà Sturm über Spanien (Tragèdia sobre Espanya) i es farà càrrec de la secretaria de la secció espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), alhora que escriu força en la premsa llibertària ; en l'exili va defensar la necessitat d'un programa anarquista i la conveniència que l'anarquisme es preocupés pels aspectes econòmics (polèmica amb Diego Abad de Santillán). El setembre de 1930 va tornar a la Península, però va ser detingut i es va veure obligat a exiliar-se de bell nou, no retornant definitivament fins a la proclamació de la II República, moment en que va engegar una vertiginosa activitat en la CNT madrilenya (mítings, conferències, col·laboracions periodístiques, etc.), que atrauran a l'anarquisme diversos intel·lectuals (Guzmán, García Pradas, Cánovas Cervantes, etc.). Durant els anys republicans va viure de traduir diàlegs cinematogràfics i conferències. Entre octubre i novembre de 1931 va assistir al Ple Nacional de Regionals per l'AIT, on va mostrar-se a favor de les tesis aliancistes dels asturians. L'abril de 1932 va fer una conferència famosa a l'Ateneu de Madrid (La CNT y la revolución espanyola) i va rebutjar el Projecte de Reforma Agrària d'Azaña. En 1933 va publicar en Tierra y Libertad la traducció al castellà del poema de Vaclaw Swiecicki Warschawjanka (Varsoviana), més coneguda com A les barricades, l'himne de la CNT i cançó popular del moviment anarquista. Posteriorment va fer mítings contra la campanya comunista anticenetista (polèmica amb Pérez Solís) i va participar en dos mítings famosos (La Felguera i Barcelona el 1933 i 1934) en pro de l'abstenció política. Va publicar articles polèmics en La Tierra y en CNT convertit en el portaveu de l'Aliança amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les esquerres --plataforma de convergència entre comunistes, socialistes i anarquistes--, especialment arran de l'article «Consideraciones sobre la unidad», del 29 de gener de 1934; però no creia en la fusió CNT-UGT. En 1933 va intervenir en un gran míting a Barcelona amb Buenaventura Durruti sol·licitant l'abstenció electoral, en un altre grandiós a Saragossa i en un altre per l'amnistia a Madrid; paral·lelament va tractar de mitjançar entre els seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i els partidaris trentistes, llançant una tercera via de síntesi que va tenir un cert ressò en els cenetistes d'Astúries i de Castellà i les seves idees van ser analitzades en el Congrés de 1936. En 1933 va ocupar la secretaria de l'AIT i durant el Bienni Negre republicà va patir presó diverses vegades entre abril de 1934 i març de 1936, que van destrossar la seva salut, debilitada per la tuberculosi. Valeriano Orobón Fernández va morir el 28 de juny de 1936 a Madrid (Espanya), quan feia poc que havia sortit de presó. La seva importància intel·lectual és immensa. Va traduir i prologar el llibre d'Émile Armand Realismo e idealismo mezclados, a més d'obres de Figner, Nettlau, Olivier, Reclus, etc. En 1935 va prologar l'obra de Meunier Bases de una economía anarcocomunista. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Juan de Iberia,V. De Rol, Roí), en nombrosa premsa llibertària, com ara Acción,Almanaque de La Novela Ideal, CNT, Liberación,Orto, La Revista Blanca, La Revue Anarchiste, Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Les Temps Nouvelles,Tiempos Nuevos, La Tierra, etc. És autor de La CNT y la revolución (1932) i La Alianza CNT-UGT. Sus bases, sus objetivos, sus antecedentes (1938, pòstum), entre d'altres. Valeriano Orobón, una de les grans plomes de l'obrerisme, gran polemista --especialment amb els comunistes Adame, Bullejo i Pérez Solís-- i excel·lent conferenciant, ha passat a la història com al màxim representant de l'Aliança Obrera d'esquerres.
***
-
Miguel Yoldi
Beroiz:El 14
d'abril de 1903 neix a Lizarra
(Navarra) --alguns autors citen Pamplona (Navarra) l'anarcosindicalista
Miguel
Yoldi Beroiz. En 1914 ingressà en la Casa de
Misericòrdia pamplonesa, on
s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys
s'afilià al
Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner,
mariner, mestre
nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre
racionalista. Es
va relacionar amb militants de l'entorn del grup «Los
Justicieros» amb
ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona,
Vitòria i Bilbao. Durant
la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França
i retornà en 1931 amb la
proclamació de la II República espanyola. En 1932
muntà a Pamplona una
llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després
marxà a Barcelona,
destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre
desembre de
1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio
Martínez Prieto,
s'encarregà a Saragossa de la secretaria del
Comitè Nacional de la CNT. En el
moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el
càrrec de
secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de
carrer del 19 de
juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en
l'organització de la
columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda,
Antonio Carreño i Luis
Ruano, del seu «Comitè de Guerra».
També va ser nomenat delegat del Segon
Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més
tard, amb el sergent
José Manzana Vivó, substituí el
comandant Enric Pérez Farràs al front de la
Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat
als combats del
front d'Aragó, formà part del grup de la columna
que marxà amb Durruti a
defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad
Obrera al
front i exercí la presidència de la Junta de
Selecció de l'Acadèmia Popular
Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la
24 Divisió, amb la
qual participà en la defensa d'Aragó durant
l'ofensiva franquista. Va ser ferit
en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria
madrilenya on
caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938,
arran de la desfeta del front,
va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per
part
dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda
del front.
Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció,
destitució del comandament i
dissolució de la 24 Divisió. El març
de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional
confederal a la zona central i sud de la península que
encara estava en poder
de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí
passar els
Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les
tesis col·laboracionistes de la
CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de
Martínez Prieto en
el Govern de la II República en l'Exili presidit per
José Giral Pereira.
Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser
desautoritzat, juntament amb
altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané
Barceló i Feliciano
Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la
sotsdelegació de la CNT de
Mèxic. En 1947 formà part de la Regional
d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a
Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior.És autor de diversos
fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i
de Surcos
polémicos (1946). Miguel Yoldi Beroiz va morir el
13 d'agost de 1961 d'accident
automobilístic en una carretera a prop de Matamoros
(Tamaulipas, Mèxic).
Miguel
Yoldi Beroiz (1903-1961)
***
- Diego Pérez Rodríguez: El 14 d'abril de 1904 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya), en una família jornalera, el militant anarquista i anarcosindicalista Diego Pérez Rodríguez, també conegut com El Chicharro. Durant la seva infància i joventut freqüentà els cercles esquerrans, com ara el Centre Obrer de Casares (1910-1913), la Joventut Obrera Republicana de Casares (1913) i el Centre Regionalista Andalús (1918). En 1930, en plena dictadura de Primo de Rivera, fundà, amb altres companys, el Centre Obrer Agrari. Poc després es casà amb Ana Trujillano Carabante. Durant la República participà en la creació del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Casares, que arribarà a tenir més de 200 afiliats. Entre febrer i juny de 1936 participà en l'anomenada «Vaga del Camp». Quan l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, fou membre de l'escamot encapçalat pel son cunyat i alcalde de Casares, el socialista José Trujillano Carabante, que es dirigir a frenar el cop a San Roque. A finals de setembre de 1936, quan les tropes sedicioses s'acostaven al poble, fugí amb sa família cap a Marbella i Màlaga. Un dia abans de la caiguda de Màlaga, el 8 de febrer de 1937, sortiren cap a Almeria, sota el bombardeig constant dels vaixells feixistes (Cervera, Canarias i Baleares) i l'aviació italiana, i després cap a Barcelona. A la capital catalana s'enrolà en el Cos de Carrabiners i fou destinat a la Secció de Sanitat, realitzant tasques assistencials a diversos fronts. El 31 de gener de 1939, quan la derrota republicana era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Després s'allistà a la Legió Francesa i fou destinat al Regiment d'Infanteria del Nord d'Àfrica a Marràqueix i a Sidi Bel-Abbes, en plena guerra mundial. El 18 de gener de 1943 caigué presoner a Fahs-Zaghouan (Tunísia) per les tropes alemanyes de l'Africa Korps. Després d'un periple per Itàlia, fou tancat al camp de presoners de guerra número 8, a Görlitz, a la riba del Neisse, sota la matrícula 82.263. A començaments de 1945, després de la rendició alemanya, fou alliberat. El 2 de juny de 1945 fou repatriat a França, on es reuní l'agost amb sa família a Còrdas d'Albigès, on s'establí. Poc després fou condecorat per l'Estat francès amb la Creu del Combatent. Diego Pérez Rodríguez va morir el 9 de juny de 1970 a Còrdas d'Albigès (Albigès, Occitània).
***
- Manuel Chiapuso Hualde: El 14 d'abril de 1912 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'escriptor i militant anarcosindicalista Manuel Chiapuso Hualde, també conegut amb el seu nom en basc Imanol Chiapuso. Passà la seva infantesa a diferents indrets (Zubieta, Urnieta, Burrunta, Adarra i Ventas de Gárate) lluny de sos pares, anarquistes exiliats a París. Després d'assistir a l'Escola Moderna de Juantorena amb aprofitament, començà a treballar, tot rebutjant l'opció del seminari. Quan tenia 19 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Les seves aficions culturals el portaren a crear una companyia de teatre d'aficionats. Durant els anys de la II República fou nomenat primer secretari de les Joventuts Llibertàries de Guipúscoa, organització que havia ajudat a crear. També lluità activament en el moviment obrer participant en diverses vagues (tramvies, espectacles, construcció, etc.). Entre 1932 i 1935 conegué diverses presons (Alcalá, Ondarreta, Ocaña i San Miquel dels Reis) a causa d'un acte d'«expropiació social». A la presó intervingué en reivindicacions dels presos i contribuí a l'ensenyament dels tancats; en aquests anys intimà amb Félix Likiniano. En 1935 intervingué en la fundació del periòdic Crisol i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Revista Blanca. Quan esclatà el cop militar feixista intervingué en la presa de la caserna de Loiola i en diverses accions bèl·liques (Aia, San Marcial, Irun, Puntxa). Intervingué en el frustrat bescanvi per a l'alliberament del metge anarquista Isaac Puente, que fou finalment afusellat. Durant la guerra civil ocupa diversos càrrecs orgànics: vicepresident de la Comissaria de Treball de la Junta de Defensa de Guipúscoa i secretari de la CNT de Sant Sebastià fins a la caiguda de la ciutat el setembre de 1936, d'on marxà ferit a Durango. L'octubre de 1936 a Bilbao assumí la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de la CNT, fundant dos periòdics Horizontes i CNT del Norte. Partidari d'entrar en el Govern basc --per la qual cosa s'entrevistà el maig de 1937 amb el lehendakari José Antonio Aguirre--, no aconseguí però persuadir els defensors de la postura contrària (Juan Rivera) i la CNT basca es decantà per l'ortodòxia. Quan s'enfonsà el front nord, s'instal·là a Barcelona com a representant de la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT, a més de ser delegat confederal en el Ministeri de Treball republicà. Arran de la derrota, fou internat en diversos camps de concentració francesos, dels quals aconseguí fugir en tres ocasions. Després de passar nombrosos penalitats, en 1942 fou reclutat a Lorient per l'«Organització Todt» --grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht-- per a la construcció del«Mur Atlàntic». Després de lluitar en la resistència francesa a Baiona i a Tolosa de Llenguadoc, en 1944 s'establí a Biàrritz. Després de la guerra intervingué en lla reconstrucció de la CNT i en l'organització dels passos fronterers amb vista a una possible invasió de la Península. Partidari de la via possibilista, fins i tot favorable a la participació dels llibertaris en la política, ocupà en aquests anys diversos càrrecs orgànics: membre del Comitè Regional del Nord (maig de 1945); representant cenetista en el Consell Consultiu Basc (Ple Regional de Baiona de novembre de 1945) --del qual serà secretari provisional fins a l'arribada d'Aransáez--; secretari regional i representant cenetista en el Govern Consultiu Basc (Ple Regional de la CNT del Nord a Baiona el novembre de 1946), que es reunirà entre l'abril i el setembre de 1948. En aquesta època es guanyava la vida artigant terres incultes i ensenyant com a professor particular. També entre 1947 i 1948 fou secretari administratiu del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa i en el Ple regional (gener-febrer de 1948) farà costat Horacio Martínez Prieto en la seva proposta de portar el Comitè Nacional cenetista a França --el gener de 1948 signarà fins i tot un document pro Partit Llibertari. Establert a la regió parisenca, entre 1949 i 1950 estudià a la Sorbona i es dedicà a l'ensenyament de llengües i de literatura. Des d'aquell moment, la seva militància començà a minvar fins a la dècada dels anys setanta, quan, en els últims anys del franquisme realitzà diversos viatges a la Península per coordinar els nous companys de bascos (Vitòria, Sant Sebastià i Eibar). En els últims anys es dedicà a les qüestions llibertàries com a conferenciant i escriptor. Va col·laborar en diversos periòdics (Askatasuna,CNT, Polémica, Tiempos Nuevos, etc.) i és autor de diversos llibres i fullets, com ara Bosquejos, Juventud y rebeldía,Siluetas del pensamiento, Utopía,Generalidades sobre Euskadi y la CNT (1945), La ciencia y el joven libertario (1946), Sembrando inquietudes (1946), El hombre sin ombligo (1948), El impertinente andariego. Luz y penumbra (1948), Las incertidumbres del doctor H (novel·la finalista del Premi Nadal en 1972), Los anarquistas y la guerra en Euskadi. La Comuna de San Sebastián (1977 i 2003),Délire et rétrovision (1977), El gobierno vasco y los anarquistas. Bilbao en guerra (1978), Oposición popular y cárceles en la República (1980), Un siglo de anarcosindicalismo en Euskadi (col·laboració en el llibre editat en 1990 en ocasió del VII Congrés de la CNT a Bilbao). També traduí les obres de Lacaze, professor de la Sorbona i escriptor francès reivindicador de l'«artistocràcia». En 1981 intervingué en el «Col·loqui d'historiadors de la Guerra Civil» a Barcelona i el maig de 1984 en el cicle «Protagonistes de la història basca (1923-1950)» a Sant Sebastià. Manuel Chiapuso Hualde va morir el 29 de novembre de 1997 a l'Hospital de Gurutzeta de Barakaldo (Biscaia, País Basc), d'una pneumònia en una operació d'alt risc a causa de les complicacions sorgides arran d'un accident automobilístic sobrevingut uns dies abans, i fou incinerat el 2 de desembre al crematori de Derio (Uribe, País Basc); les seves cendres foren dipositades sota un roure a Normandia.
Manuel Chiapuso Hualde (1912-1997)
***
- Antonio Calvo Dieste: El 14 d'abril de 1914 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Calvo Dieste. Llaurador de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, per la qual cosa fou empresonat a Jaca. L'agost de 1935 també fou tancat a Osca. Durant la guerra civil lluità en la 127 Brigada de la 28 Divisió (antiga Columna Ascaso). Amb el triomf feixista, fou detingut, jutjat i condemnat a 12 anys de presó. El març de 1943 fou posat en llibertat condicional. Després se'n perd el rastre.
***
- José Palacios
Rojas: El 14 d'abril de 1914 neix a Coria del
Río (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Palacios Rojas, conegut com Piruli. Fill d'una família
pagesa i jornalera, començà a treballar
als camps quan tenia 10 anys i durant les nits estudiava a l'Ateneu
Llibertari,
que va ser la seva única escola. Encara un nin, en 1923
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts
Llibertàries. Quan
les tropes franquistes ocuparen el poble afusellaren tot el
Comitè Local de la
CNT i desenes de militants, però ell aconseguí
fugir i arribar a zona lleial.
Enrolat com a milicià, va combatre a diversos fronts
(Còrdova, Granada, Almeria
i Madrid). En acabar la guerra, va ser fet presoner a la ratonera del
port
d'Alacant i fou internat al camp de concentració d'Albatera
i, posteriorment, a
la presó de Màlaga. Després de
diversos anys tancat i sense haver tingut cap
judici, va ser alliberat. Milità en la CNT clandestina i
després de la mort del
dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT sevillana,
organització en la que milità la resta dels seus
dies. En 2004 el seu testimoni
va ser recollit en el llibre de Fernando Ventura Calderón Democracia y sindicalismo de Estado.
José Palacios Rojas va morir
el 20 d'agost de 2007 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
***
- Manuel Lozano:El 14 d'abril
de 1916 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Pinto Queiroz-Ruiz, més conegut
com Manuel Lozano.
Fill d'un barber anarquista --acabà afusellat pel
franquisme-- i orfe de mare
de petit, des de molt jove treballà en una
destil·leria i a les vinyes de
Jerez. En 1932 s'afilià al Sindicat de Trafegadors de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Aquest
mateix any aprengué a
llegir i a escriure. En 1936, quan esclatà la guerra i Jerez
fou ocupat pels
feixistes, fugí a zona lleial. Enquadrat en
l'Exèrcit republicà lluità a
diferents fronts (Màlaga, Granada, Marbella, Almeria,
Múrcia i Alacant) fins al
final de la contesa. El 28 de març de 1939
aconseguí embarcar-se cap a Orà
(Algèria) i just arribar fou detingut per la policia
francesa i tancat en cinc
camps de concentració a Algèria i al Marroc fins
al desembarcament aliat al
nord d'Àfrica de novembre de 1942. Després
ingressà en la II Divisió Blindada
de l'Exèrcit francès africà i l'abril
de 1943 intervingué en la presa de
Bizerta (Tunísia). El maig de 1944 fou traslladat a
Anglaterra per preparar-lo
per a la campanya de França i, a partir d'agost d'aquell
any, va combatre a
França, enquadrat en la IX Companyia del III Regiment de la
Divisió Leclerc (La
Nou) --formada per republicans espanyols i especialment
militants
cenetistes--, en la batalla de Normandia i la presa
d'Alençon. La tarda del 24
d'agost de 1944 formà part de la primera que
entrà al París insurgent i ocupà
l'Ajuntament de la ciutat. Durant els dies següents
participà en els combats
per sotmetre les restes de resistència nazi. El 26 d'agost
el general De Gaulle
baixà els Camps Elisis parisencs triomfalment al seu vehicle
eruga. El setembre
de 1944 participà en l'alliberament d'Estrasbourg i en les
preses del camp de
concentració de Dachau i del «Niu
d'Àguiles» hitlerià
de Berchtesganden.
Fou condecorat amb la Creu de Guerra per la campanya de
França. Un cop lliure
França, treballà per a l'alliberament de
l'Espanya franquista. Després continuà
en el moviment llibertari afiliat en la CNT de l'Exili a
París. Col·laborà en
diverses publicacions, com ara Anarkía, CNT,Pueblo Libertario,Siembra, Tierra y Libertad, etc.
Edità la revista poètica Ráfagasi
publicà diversos fullets, sobretot poètics: Ensayo
poético (1986), Aires
libertarios (1986), Aires andaluces
(1987), Andalucia sin
fronteras, Eco anárquico, Eco
jerezano (1987), Ráfagas
(1987), Pensamiento poético (1988), Estampa
andaluza (1991), Jerez
sin frontera, Prosa poética, Recopilación
poética (1991),
etc. Manuel Lozano va morir el 23 de febrer de 2000 a París
(França) i fou
enterrat l'1 de març al cementiri parisenc de Pantin.
***
- Jesús Pino Sech:
El 14 d'abril de 1916 neix a Tortosa (Baix Ebre,
Catalunya) el militant anarcosindicalista Jesús Pino Sech.
Amb 15 anys, l'1 de
novembre de 1931, s'afilià en la Secció
d'Alcohols, Vins i Cervesa del Sindicat
del Comerç de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona i en 1934
a la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de Tortosa. Arran de
l'aixecament feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà
voluntàriament com a
milicià en la Columna Durruti. Després de
l'ofensiva contrarevolucionària de
les tropes comunistes d'Enrique Líster a l'Aragó
i dels Fets de Maig de 1937,
hagué de marxar de Tortosa cap a Barcelona fugint de la
repressió estalinista.
Ferit a les cames al front de l'Ebre, passà a
França amb crosses durant la
retirada de febrer de 1939. Després de ser operat a
l'hospital de Lo Puèi de
Velai (Alvèrnia, Occitània) fou internat al camp
de concentració d'Agde
(Llenguadoc-Rosselló, Occitània). Durant
l'ocupació, l'1 de gener de 1942, fou
enviat al 405è Grup de Treballadors Estrangers (GTE) a
Maiçac (Llemosí,
Occitània), enquadrat en la «Societat de Forces
Motrius del Maronne», sota la
matrícula 405.392. Més tard, el 22 de novembre
d'aquell any, fou traslladat al
651è GTE a Ussac (Llemosí, Occitània),
on restà fins al 21 de gener de 1943
després d'una esta al camp disciplinari de Saint Antoine de
Briva (Llemosí, Occitània).
El 27 de gener de 1943 fou enviat com a «treballador requerit
per Alemanya» a
Katowice (Polònia), però aconseguí
fugir el 7 de febrer de 1944 i arribar al
Llemosí. Després de la guerra continuà
militant en la CNT de l'Exili i serà
membre en diverses ocasions dels Comitès Regionals parisencs
del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT. Jesús Pino Sech va
morir el 21 de
novembre de 1980 a Saint-Denis (Illa de França,
França).
---