Anarcoefemèrides
del 3 d'abril
Esdeveniments
- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de
1909
surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari
anarquista Novos Horizontes. Pequeno
suplemento
semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação
mensal operaria
de propaganda e de crítica, revista publicada per
Agusto Machado, Tomás
Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i
altres a Lisboa entre
el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan
d'expressió del grup
anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser
dirigit per Augusto Machado.
Després la publicació passà a
quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa,
Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero
Botelho, Artur) i
Tomás
Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de
col·laboracions en defensa dels
pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme,
antimilitarisme,
feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del
periòdic Terra Livre.
Publicà sis números,
l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren
nous números mensualment fins l'octubre
de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos
Horizontes» edità diversos fullets,
com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo,
d'Augusto Machado; Pátria e
humanidade,
de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e
parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.
***
- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.
***
- Míting dels«obrers blancs»: El 3
d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que
portaran la
instauració de la II República espanyola, per
commemorar el XXXIX aniversari de
la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial,
se celebra al saló-teatre
de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de
propaganda i d'afirmació
sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche,
per
l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies
(Secció Candial);
Ramón Martínez, per la Federació de
les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per
la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat
del sindicat. L'únic
anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i
era la primera
vegada que parlava en públic després de 10 anys
de presó i quatre de
desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins
al punt que Henche
es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions.
Per acabar, el
president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per
aclamació, dirigides
als poders públics demanant l'amnistia general i protestant
contra els excessos
de la força pública en les últimes
manifestacions. En acabar l'acte es victorejà
Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández, capitans que
havien estat
afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament
republicà de
Jaca.
Naixements
- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània), en una família burgesa, catòlica i patriòtica, el pedagog anarquista i difusor de les idees neomaltusianes Paul Robin. Va exercir com a professor en la dècada de 1860, participant activament en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en els congressos de Brussel·les, Ginebra, París i Londres, donant suport a Mikhail Bakunin enfront de Karl Marx, per la qual cosa serà expulsat de la Internacional. Va col·laborar en el setmanari suís L'Egalité (1868-1872) de l'AIT fins que el gener de 1870 en són expulsats els bakuninistes. Després d'un exili de 10 anys a Londres, entre 1880 i 1894 treballa a l'Orfenat Prévost a Cempuis, a prop de París, assajant algunes de les seves teories educatives llibertàries (educació integral, racional i mixta). Els seus principis pedagògics van influir en Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. Les seves idees en favor de l'alliberament de la dona es plasmen en la creació a París del primer centre d'informació sobre productes anticonceptius, la defensa del dret a l'avortament, la creació d'una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, el plantejament d'un sindicat de prostitutes i una agència d'unions lliures, etc. Va fundar en 1896 la Lliga per a la Regeneració Humana, d'orientació neomaltusiana, a la qual s'incorporaran a partir de 1902 Sébastien Faure, Eugène Humbert, Jeanne Dubois, Luis Bulffi de Quintana, entre altres, publicant articles i assaigs. En 1908 es va produir la ruptura entre Paul Robin i Eugène Humbert, cosa que provocà una aguda crisi en l'organització, que va donar lloc a la creació per part d'Humbert de Generació Conscient. Després entre agost de 1898 i juliol de 1899 visitarà els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Malalt i amargat, Paul Robin es va suïcidar emmetzinant-se el 31 d'agost de 1912 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès --sovint citat erròniament com Antoni. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Joan Turtós Vallès va morir el 14 de febrer de 1965 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
Joan Turtós Vallès (1900-1965)
***
***
- Joan Borràs
Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall
d'Albaida, País Valencià)
el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova,
conegut com Borràs Casanova
o simplement Casanova. Quan tenia
dos anys, sa
família s'instal·là a
València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a
l'Acadèmia
Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard
passà a l'Escola d'Arts
i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial
Acadèmia de Belles Arts de Sant
Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia
sa
família i s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el
posà en contacte amb els cercles artístics
d'avantguarda valencians. En 1929,
gràcies a una beca de la Diputació de
València, marxà a Madrid (Espanya) --no
pogué
aconseguí la beca de Roma-- per estudiar a l'Escola de San
Fernando, sota el
magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio
Romero de
Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es
guanyava la
vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo
pintà 14
retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932
exposà amb altres
artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa
Pinazo, Gil
Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco,
Florit, Horacio Ferrer,
Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo
de Madrid. En 1934 va realitzar la primera
exposició individual al Cercle
de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure.
Entre els anys 1934 i
1935 exposà a València (Acció d'Art) i
a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou
reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i
titllat de «pintor proletari».
El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i
d'allà es
traslladà a València. S'incorporà a
l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa
de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de
la
guerra formà part de l'associació cultural«Libre-Studio» i realitzà dibuixos i
cartells per a la revolució, per a la Delegació
de Propaganda i Premsa del
Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa
llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un
dels artistes de l'«Exposició
d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any
següent participà en el Pavelló de la II
República espanyola de l'Exposició Internacional
de París amb l'oli Vieja
España. L'abril de 1938 exposà al
Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València
cinquanta pintures sobretot
centrades en la guerra i per la qual cosa començà
a parlar-se del «Pintor de la
Revolució»; en aquest any també
exposà a l'Ateneu Popular de«Libre-Studio». Amb
el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la
Península i en 1950 s'instal·là a
Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires
(Argentina) fins
al 1960, que retornà a la Península. En aquest
països americans va fer una
pintura d'influència onírica que
tingué molt bona acollida. Entre el 27 de
febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició
antològica itinerant
mostrà els seus quadres per diferents indrets de la
Península. És autor, entre
moltes altres obres, d'El luchador romano
(1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan
Simón (1935), Perfum
d'estiu (1935), La
carta (1935), Fusilamiento en masa.
Julio 1936 (1937), Lucrecia di
Baccio
del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato
de doctor (1944), Lección
de medicina (1944), Torrealta
(1964) i de còpies de pintors clàssics famosos
(El Grec, Rembrandt, Goya, etc.).
Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a
València
(País Valencià). El pintor
naïf Juan Borrás II és son fill.
***
- Suzanne Hans: El 3 d'abril de 1914 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Suzanne Hans. Sos pares, Suzanne Camus i Henri Hans, ja pertanyien al movimentàcrata. Fou companya del militant llibertari Louis Recoule i amb dos van ser membres del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). Van tenir dues filles, nascudes en 1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional de la Columna Durruti --ella es va inscriure amb el llinatge Girbe, cognom del marit oficial de sa mare. Suzanne Hans, juntament amb son company Louis Recoule i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya).
***
- Antonio Faro: El 3 d'abril de 1916 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) --algunes fonts citen Esplucs (Llitera, Franja de Ponent)-- l'anarcosindicalista Antonio Faro. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya i sa filla, sempre participant en les activitats confederals. Antonio Faro va morir el 6 de novembre de 2003 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
- Gustave Flourens: El 3 d'abril de 1871 es assassinat a Rueil, a prop de París (Illa de França, França), el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Havia nascut el 4 d'agost de 1838 a París (França). Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la«tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir«general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París. Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.
***
***
- Achille Daudé:El 3 d'abril de 1963 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Havia nascut el 15 de desembre de 1870 a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista «L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan, òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901),Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916),Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc.
***
- Affonso Schmidt:
El 3 d'abril de 1964 mor a São Paulo (São Paulo,
Brasil) el periodista,
narrador, novel·lista, dramaturg i militant anarquista
Affonso Frederico
Schmidt, també citat com Afonso
Schmidt.
Havia nascut el 29 de juny de 1890 al barri d'Água Fria de
Cubatão (São Paulo,
Brasil; aleshores era un districte de Santos). Fill d'una
família de la petita
burgesia local, sos pares es deien João Afonso Schmidt,
l'avi del qual era un
alemany que havia vingut al Brasil a ensenyar l'«art de la
guerra» als soldats
de Pere I, i Odília Brunckenn. Quan era infant sa
família es traslladà a São
Paulo i en 1904 ja feia feinetes amb la impremta d'un amic. En 1905 va
fer la
prova d'accés per a la Facultat de Dret de São
Paulo, però finalment no cursà
els estudis. En aquesta època
col·laborà en A
Concórdia i en O Janota.
Amb
Oduvaldo Viana, publicà a São Paulo el setmanari Zig-Zag. També fou secretari
del periòdic O Commercio de
São Paulo. En aquesta època
treballà en la
construcció del ferrocarril São Paulo Railway
Company (Santos-Jundiaí) a
l'Estat de São Paulo. Amb gairebé 16 anys, des de
São Paulo col·laborava amb
periòdics de l'interior. En 1906, atret per les
cerimònies de possessió
presidencials d'Afonso Augusto Moreira Pena, va visitar Rio de Janeiro
(Rio de
Janeiro, Brasil). Més tard retornà a
São Paulo i estudià al Conservatori
Dramàtic Musical de la ciutat. En 1907 publicà el
seu primer llibre Lírios roxos,
que edità amb diners de sa
mare i que vengué porta a porta. Aquest mateix any, amb
140.000 rals, tornà a
anar a Rio de Janeiro des d'on s'embarcà sense passaport cap
a Lisboa
(Portugal) a bord del Benenguer-el-Grande.
A Lisboa llogà un apartament i pensà en emigrar a
Angola, però desistí a causa
dels consells en contra que rebé. Després
s'instal·là a París
(França), on
aconseguí una feina en una editorial de diccionaris
francès-portuguès. A París,
a més de gaudir de la bohèmia
artística, conegué exiliats polítics,
sobretot
russos que havien participat en la Revolució de 1905. En
aquesta època passà
problemes econòmics ja que els diners que guanyava a
l'editorial no eren
suficients per a viure i sos pares li havien d'enviar constantment
diners. Quan
la seva situació financera millorà,
gràcies al suport de l'ambaixada brasilera,
retornà al
Brasil i a Santos (São Paulo,
Brasil) decidí dedicar-se al periodisme. En 1911
fundà el periòdic Vésper
i publicà Janelas abertas,
el seu primer llibre de poesies, a més de
treballar per al diari Tribuna. En
1913 retornà, gairebé sense recursos, a Europa en
tercera classe a bord del
vaixell Garibaldi.
Desembarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia) i
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on treballà
tres mesos com a corresponsal en portuguès d'una empresa
exportadora de
màquines i de peces per a fàbriques
tèxtils. Sense feina, demanà diners per
carta als seus amics de Santos i amb 50 lliures que li envià
un, pogué retornà
a França. Poc després, sense diners i sense on
caure mort, envià una carta a Luiz
de Braganza, nét de Pere II, i vuit dies després
rebé 50 francs. Pensà en
allistar-se, juntament amb uns joves belgues, a la Legió
Estrangera, però va
ser rebutjat per la seva natura fràgil. Al consolat del
Brasil de Marsella aconseguí
un bitllet per a retornar al Brasil. Quan arribà a Santos
esclatà la Gran
Guerra. Participà activament en la vaga general de 1917.
Posteriorment retornà
a Rio de Janeiro, on entre 1918 i 1924 dirigí el
periòdic AVoz do Povo, de la
Federació Obrera. A Santos fou redactor de Folha
da Noite, Diário de
Santos i A Tribuna. En
1920 fou un dels fundadors
del «Grupo Literário Zumbi» (Astrogildo
Pereira, Sílvio Floreal, Raymundo Reys,
Maximiliano Ricardo, Everaldo Dias, Gigi Damiani, Edgard Leuenroth i
Andrade
Cadete), defensor d'un art polititzat i vinculat a les lluites socials,
i en
1922 no participà en la «Setmana d'Art
Modern» i amb son amic Monteiro Lobato
creà un grup destinat a trencar amb l'academicisme. En 1922
es casà amb Adélia
Leoni. En 1924 a São Paulo treballà en els diarisFolha de São Paulo i O Estado
de São Paulo, on romangué fins a la
seva mort. En 1928 fou l'editor de Romance-Jornal.
Per a la Folha de São Paulo
publicà les novel·les
per lliuraments A sombra de Júlio
Frank,A marcha i Zanzalá.
Col·laborà, al costat d'Edgard Leuenroth, Oreste
Ristori, João
Jorge Costa Pimenta i Astrogildo Pereira, en els periòdics
anarquistes més
importants de l'època, com a ara A
Plebe,A Lanterna i A
Vanguarda. Realitzà diverses campanyes contra el
feixisme i el
clericalisme. En la dècada dels quaranta, amb
Mário Graciotti, participà en la
creació de l'editorial popular «O Clube do
Livro». En 1942 publicà el llibre Colonia
Cecilia. Uma aventura anarquista na
America, on narra de manera novel·lada la
història de la Colònia Cecília i
del seu promotor Giovanni Rossi (Cardias).
En 1950 es casà amb l'escriptora Maria José da
Silva. En 1954 viatjà a Estocolm
(Suècia) i en 1955 a Moscou (Rússia, URSS) com a
membre del Congrés
Internacional d'Intel·lectuals. Trobem articles seus en
infinitat de publicacions
periòdiques, com ara Fundamentos,Paulistania, etc. Durant sa vida
publicà
més de quaranta llibres (poesies, novel·les,
cròniques, comtes, autobiografies,
etc.), entre elles Miniaturas
(1907),O Evangelho dos Livres (1920), Mocidade (1921), Brutalidade
(1922), Os
impunes (1923), As levianas
(1923), O Dragão e as virgens
(1927),Garoa (1932), Pirapora
(1934), Poesias
(1934), Zanzalá (1938), A
marcha. Romance da Abolição (1941), O
tesouro de Cananéia (1941), O
assalto
(1945), Poesia (1945), O retrato de Valentina (1947), A primeira viagem (1947), O
menino Felipe (1950), Os
saltimbancos (1950), Dedo nos labios
(1953), São Paulo de meus amores
(1954), Zamir. Viagem ao mundo da paz
(1954), Bom tempo (1956), A dactilógrafa (1958), A
locomotiva. A outra face da revolução de 1932
(1960), etc. En 1963 rebé el Premi
Juca Pato, atorgat per la Unió Brasilera de Escriptors (UBE)
i l'any següent
presidí aquesta organització. Fou soci fundador
del Sindicat de Periodistes de
l'Estat de São Paulo i membre de l'Institut
Històric i Geogràfic de Santos i de
l'Acadèmia Paulista de Lletres, institució que
presidí. Affonso Schmidt va
morir d'un edema pulmonar agut el 3 d'abril de 1964 en una
ambulància camí de
l'hospital a São Paulo (São Paulo, Brasil) i fou
enterrat al cementiri d'Araçá.
En 2009 el seu municipi natal de Cubatão creà la«Setmana Afonso Schmidt» en el
seu honor. El seu arxiu personal va ser donat per sa família
a la Biblioteca
Municipal de Cubatão.
Affonso
Schmidt
(1890-1964)
***
- Amador González:
El 3 d'abril de 1975 mor a Aubervilliers (Illa de França,
França) l'anarquista
i anarcosindicalista Amador González. Havia nascut cap el
1907 a Lleó (Castella,
Espanya). Procedent d'Aragó (Espanya) emigrà a
Barcelona (Catalunya) i s'integrà
en el Sindicat de Transports Marítims de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on
ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans
participà en totes les
accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936,
quan l'aixecament
militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les
Drassanes de
Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la
Federació Local de la CNT
de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz
(Saragossa, Aragó,
Espanya) en la IV Centúria de la «Columna
Durruti». Jugà un paper destacat en
els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou
nomenat delegat del Sindicat
Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers. Després va
ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc,
Occitània), on
participà en la resistència contra
l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats
feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de
presó.
En 1944 va ser alliberat per la Resistència.
Després de la II Guerra Mundial
participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) del Midi i
posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en
la resistència llibertària
antifranquista, però, com que era força conegut,
retornà a França per evitar
ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de
França, França),
exercí responsabilitats orgàniques en la
Federació Local de Saint-Denis de la
CNT i també en la de París (França).
***
- Sebastián Calvo
Sahún: El 3 d'abril de 1983 mor a Barcelona
(Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista
Sebastián
Calvo Sahún. Havia nascut en 1909 a A Buerda (Osca,
Aragó, Espanya) i sembla que
lluità en la guerra civil als fronts d'Aragó i de
Catalunya. Exiliat a França,
i després de patí diverses penalitats de tota
casta, se sumà ben aviat a la
resistència antinazi, especialitzant-se en accions
arriscades (assalt a una
caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En
aquests anys
organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre
la Península i França a
través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver
servir freqüentment en
missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides,
etc.). En acabar
la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats i
adoptà la ciutadania
britànica, cosa que la facilità la tornada a la
Península. De bell nou a
Catalunya, començà a lluitar contra el
franquisme, sobretot des del punt de
vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat
durant un
mes abans de ser traslladat a la presó Model --segons
alguns, fou alliberat en
una operació organitzada pels serveis secrets
britànics. En 1946 era secretari
del Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona i poc després fou nomenat membre del
Comitè Regional de Catalunya
d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en
nombroses ocasions (agafada
de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues
del
Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer
feina sense carnet del
Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou
novament
detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte
d'atemptat contra
Franco muntat per la Comissió de Defensa«1001», que el portà novament a la
presó. Des del 1952 treballarà com a empleat en
el cinema California de
Súria i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. A
partir de gener de
1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT. A la
tardor de 1952 fou de bell nou detingut a Barcelona en una batuda
contra la
Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio
Pérez Bernardo, José
Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián
González, José Torremocha Arias, Juan Sana
Magriña, Pedro Torremocha Ávila),
davant un consell de guerra que se celebrà a Madrid el 5 de
febrer de 1954 i
que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de
1960, quan la presència
confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que
continuà lluitant;
però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la
formació de grups
confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial
(Sindicat Vertical) i
implicat en el cincpuntisme, aquest mateix fou membre de
la comissió
provincial de Barcelona encarregada de coordinar la
presència confederal en les
eleccions sindicals. Poc després acceptà
l'alcaldia del barri barceloní de Sant
Martí i s'allunyà progressivament del moviment
llibertari. Durant els seusúltims anys desenvolupà una intensa tasca
associativa a la Guineueta i fou un
dels fundadors de la revista llibertària Polémica.
Actualització: 03-04-15