Anarcoefemèrides del 2 d'abril
Esdeveniments
- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù. Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.
***
- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.
***
Naixements
- Luigi
Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di
Reggio nell'Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) --altres fonts citen el
24 de juliol de 1858 a Reggio
nell'Emilia-- l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art
Luigi
Francesco Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer
servir altres pseudònims (Le Beau
Louis, Louis Marcy,
etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872
treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys
posteriors muntà un
taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de
l'Associació
Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879
marxà d'Itàlia
per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent
de sabater per
Occitània i Arpitània, on conegué
Maria Carronis, que esdevindrà sa companya
durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània)
entrà en contacte amb grups
revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a
París, on la seva casa del
carrer Bert es convertí en lloc de reunió
d'anarquistes i antics communards.
En 1886, amb Vittorio Pini,
creà el grup anarcoindividualista il·legalista
expropiador «L'Intransigeant»
(L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut,
va ser
condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar
del permís de
residència, a l'expulsió. És en aquest
expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani
per una errada de
transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a
Brussel·les (Bèlgica), on treballà de
mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent;
després passà a Londres
(Anglaterra), on creà el grup anarquista«L'Anonimato» i va fer amistat amb
Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a
París on entrà de bell nou en
contacte amb «L'Intransigeant» i engegà
una violentíssima polèmica amb els
socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla
de
bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a
Itàlia i el 14 de febrer a
Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i
l'endemà atemptaren contra Camillo
Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889
en dos fulletons
ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats.
Determinats sectors
del moviment anarquista acusaren el grup«L'Intransigeant» d'agent provocador a
sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser
detingut, mentre
son company fugí a Londres, on fundà el grup
anarquista «La Libera Iniziativa».
El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per
l'Audiència de Reggio
nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de
presó. L'any 1891
suposà un punt d'inflexió en la seva vida:
minvà la seva militància, abandonà
Maria
Carronis i posà en marxa la seva activitat
antiquària; en aquest canvi
intervingué força l'haver conegut el pintor
Ignacio León y Escosura que
l'introduí en el món de l'art i de les
antiguitats. Però, que amb qui realment
estava interessat era per Marie Augustine Thérese
Marcy-Filieuse, l'esposa del
pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els
llaços amb la família
Escosura, el gener de 1892 marxà a París,
però va ser detingut; jutjat, va ser
condemnat a 15 mesos de presó per possessió
il·legal d'armes i per violació del
decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà
dels atemptats al company
Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a
Sud-amèrica. El juliol de 1893
va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota
el nom de Louis Marcy i fent-se
passar pel germà
de la seva amant, obrí una galeria antiquària al
barri de Bloomsbury, aleshores
de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte
amb
nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb
Sir John Charles
Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador
de la
col·lecció artística personal de
l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes
relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari,
com ara armes,
esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà
definitivament la
militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria
Marcy esdevingué el
punt de referència obligat per als
col·leccionistes d'art a Londres i en 1899
l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899
també publicà a Bolonya el
llibre de poemes Versi. En 1901,
any
de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de
determinades
peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels
productes i traslladà la
galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant
l'hivern de 1902 a
Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di
Cesnola, admirador
d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum,
intentà vendre
antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta
no va ser considerada raonable.
Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En
1903 anà a París i el 27 de juny
d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy»,
que regentava la seva amant;
l'endemà admeté la seva vertadera personalitat,
que ja no militava en el
moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper
d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local
es van trobar gran quantitat
d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues,
mobles,
etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu
procés es
contaren multitud d'històries d'allò
més fantasioses: els objectes eren el
resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat
assassinat
i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de
lladres
anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser
alliberat sense càrrecs.
Immediatament després d'aquest escàndol, en
sorgí un altre. L'inspector
d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre
de memòries on un
capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de
denunciar el seu passat
anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a
falsificador, perista,
propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905
tingué lloc a
Londres el procés per difamació que
interposà al comissari, però el seu passat
llibertari prevalgué sobre les acusacions i no
aconseguí res; en 1906 publicà a
París la seva versió dels fets sota el
títol L'Ex ispettore inglese
Sweeney condannato per diffamazione. A proposito
del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di
Giustizia
d’Inghilterra. Després
reprengué les seves activitats comercials a París
i
el juny de 1907 fundà la revista Le
Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités,
barreja entre crítica,
teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels
seus negocis, que
perdurà fins al febrer de 1914. El començament de
la Gran Guerra restringí
qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914
morí el pintor Augusto
Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la
vídua d'Escosura, que
deixà una filla, Blanche Leontine (Anna
Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna.
També aquest any publicà a
París els seus Ricordi e
riflessioni.
En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que
disposava de tots els
seus béns, però sense cap paper que
legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna
solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà
civilment el 3 de gener
de 1920 --Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En
aquest any tancà la«Maison Marcy» i creà el«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar
el
maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En
1922, en el primer número de
la revista alemanya Belvedere, Otto
von Falken publicà l'article «Die Marcy
Falshungen», on retornà obrir el debat
sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de
costum, ordí una
estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava
els seus deutes
amb la justícia, marxà a Itàlia. El
setembre de 1922 registrà el seu matrimoni
parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la
galeria de París,
comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924
anuncià oficialment a
l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de«regalar» les seves
col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any
l'arquitecte Ascanio Ferrari
començà les obres de la Galeria Parmeggiani al
palau goticorenacentista de
mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7
d'abril de 1926
s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926
rebé la visita del president
del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini.
Parmeggiani transformà la
seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de
pintors
contemporanis i d'arts decoratives, conferències
artístiques, concerts, etc. Amb
grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a
l'Ajuntament la cessió de les
seves col·leccions a condició que els seus dubtes
fossin sanejats, s'acabés de
construir l'edifici i li fos concedida una pensió
vitalícia a la seva esposa.
Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini
començà la negociació assistit per
diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca,
Angelo Silvio
Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense
dubtes, el
13 de març de 1933 se signà l'acord davant el
notari Abate i el 30 de març el
Ple Municipal acceptà la«donació». El 18 de juny de 1933
s'inaugurà la «Civica
Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se
així la seva jugada i
aconseguint un retir d'allò més
profitós i una imatge d'«anarquista
redimit» i
mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran
menyspreu cap el règim
feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut
física i mental
es deteriorà ràpidament i en aquests anys
s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore»
de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny
de 1945 a Reggio
nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).
Luigi Parmeggiani (1860-1945)
***
- Jean-Michel
Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur,
Bretanya) l'anarquista i
antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Obrer planxista i calderer a
l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan,
Bretanya), el 6 de desembre de 1907, després de dos mesos
empresonat, va ser
absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de«provocació a
l'assassinat i incitació de militars a la
desobediència» arran de les seves
paraules en un míting de protesta i per haver repartit
cançons antimilitaristes.
Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant,
assistí al congrés
d'aquesta organització que se celebrà entre el 24
i el 25 de novembre de 1912 i
s'encarregà de llegir l'informe «La compra de
material per a les sopes
comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball
d'aquesta ciutat. Quan
feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914
a An
Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant
una
multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades«A baix la guerra!», «A
baix França!» i «Visca
Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut,
jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim
d'An Oriant i condemnat. El
Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes
públics organitzats pe
la Borsa del Treball d'An Oriant. En 1935 vivia al Chemin de la
Villeneuve de
Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una
llista d'anarquistes
del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de«perillós,
antimilitarista i partidari de l'acció directa».
***
- Francisco
Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a
Allo (Estella, Navarra) l'anarquista
i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut
com El Roña. Paleta de
professió, començà a
militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919
va ser processat
per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos
anys de presó. El
5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia
dels
Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord),
intentà sense èxit
escapar-se de la secció de presos polítics de la
presó de Larrínaga de Bilbao
amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias,
resultant aquest últim greument
ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923
sortí de la presó i
poc després, el 24 de març, va ser detingut amb
altres companys (Vicente Pérez
Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat
de ferir a Larreineta
(Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez
Sánchez, caporal de la Guàrdia
Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián
Goiri, pagador de l'excavació«Unión» de l'empresa minera«Martínez Rivas», que anava custodiat
pel caporal i
el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou
condemnat d'antuvi
a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per
agressió a la força armada i a
sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre
d'aquell
any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat
per
Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista
Horacio Martínez Prieto a
la presó de Larriñaga, on Elizalde
ferí greument un militant del Partit
Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà
per una polèmica amb el cap
nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una
temptativa d'evasió
resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany
muntat per partidaris d'Alejandro
Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure,
explicà la seva
experiència carcerària en el número
171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de
1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà
la bandera
tricolor duran la Proclamació de la II República
espanyola. El gener de 1932 va
ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de
possessió de 14
quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), en 1933
intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la
conca de l'Ebre i el juliol
de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez
Prieto, com a
cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament
feixista de juliol
de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la
Junta del Sindicat
d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser
assassinat pels franquistes
el 9 d'octubre de 1936 a Estella (Navarra).
***
- Fernand Fortin: El 2 d'abril de 1899 neix a Loches (Centre, França) el militant anarquista Ferdinand Félix Fortin, més conegut com Fernand Fortin. Fill d'un empleat de comerç, en 1924 va fundar el Grup d'Estudis Socials de Loches. A partir de 1925 tindrà com a companya Georgette Kokoczinski. Instal·lat a París, el juny de 1928 va ser admès en el sindicat de correctors d'impremta. En aquesta època va col·laborar per al periòdic anarcoindividualista L'En dehors, d'Émile Armand. Va ser gerent de La Revue Libertaire, no lligada a cap organització i on participen nombrosos individualistes, i haurà de purgar nombrosos mesos de presó entre 1935 i 1936 per haver publicat articles antimilitaristes i la reproducció d'un extracte delManual del soldat, escrit per l'anarquista antimilitarista Georges Yvetot, publicat en 1902 per la Confederació General del Treball (CGT) amb una tirada de 185.000 exemplars, i on es descriu l'Exèrcit com a«l'escola del crim, del vici, de la berganteria, de la peresa, de la hipocresia i de la covardia». El 10 d'agost de 1935 va intervenir en la Conferència Nacional contra la Guerra a Saint- Denis. En 1936 marxarà a Barcelona per participar en la revolució llibertària i serà membre de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona. Va col·laborar en l'edició francesa delBulletin d'Information CNT-AIT-FAI, publicat pel Comitè Regional de la CNT de Catalunya. Va participar en les emissions d'ECN 1 (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament, on va defensar sempre les posicions oficials del moviment llibertari espanyol. S'enrolarà en el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Saragossa. El 9 de març de 1937 va participar en l'assemblea de milicians i del Grup Internacional on va haver de triar entre acceptar la militarització o deixar Espanya. La seva excompanya Georgette fou afusellada pels feixistes el 17 d'octubre de 1936 a Perdiguera. De bell nou a França continuarà la seva acció militant i va ser secretari de la Federació de Llogaters. En 1941 fou elegit membre del Comitè Sindical dels Correctors. En 1948 la seva adreça figura a les llistes dels domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia.
***
- Carlos SorianoÁguila: El 2 d'abril de 1905 neix a Palenciana
(Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Carlos Soriano Águila. Fill d'un
comerciant socialista de
classe mitjana, quan tenia 12 anys deixà el poble i
s'anà a viure amb son oncle
Miguel, ferroviari i cap de l'estació de Las Mellizas
(Álora, Màlaga,
Andalusia, Espanya), vidu i sense fills. A Àlora
conegué la que després seria
la seva primera esposa en 1930. Entre el desembre de 1921 i 1923
estudià a
l'Acadèmia de Factors Ferroviaris i entre 1923 i 1925
treballà com a factor
provisional en la Companyia de Ferrocarrils Andalusos aÉcija (Sevilla,
Andalusia, Espanya), on entrà en contacte amb el moviment
anarquista. Els
serveis a Écija li van servir per fer el servei militar. A
partir de 1925 passà
a treballar a l'estació de Bobadilla (Antequera,
Màlaga, Andalusia, Espanya) i
en 1928 s'afilià al Sindicat Autònom de Factors
(SAF), força influït per la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 el SAF
ingressà en la CNT.
Destacà en les vagues ferroviàries d'aleshores i
se li va ascendir de categoria
per així poder-lo enviar, i que no molestés, a
una estació secundària a prop
d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on només hi havia
quatre treballadors. Lluny
de les grans lluites obreres, va fer costat les reivindicacions
pageses,
especialment l'anomenada «Vaga de les Bombes». En
aquests anys col·laborà en La
Tierra i entre 1932 i 1936 presidí
l'Ateneu Llibertari «Luz y Armonía»
d'Antequera. El juliol de 1936, quan era
membre del Comitè Regional Ferroviari d'Andalusia,
lluità contra l'aixecament
militar a Antequera, on, amb el suport del guàrdia civil
anarcosindicalista
Bernabé López Calle aturà el feixisme,
organitzà trens amb pagesos per a
defensar Màlaga, impulsà el comunisme llibertari
entre els camperols
d'Antequera i formà el Comitè Revolucionari.
També encapçalà el Comitè
de
Guerra que prengué Loja (Granada, Andalusia, Espanya) i
combaté a la província
de Sevilla en una columna de milicians. Després
s'incorporà al ferrocarril a
Màlaga i va ser enviat a Jaén com a membre dels
Comitès Regionals Ferroviaris de
la CNT. Durant alguns mesos representà la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en
el Front Popular. Quan caigué Màlaga a mans
feixistes, deixà tots els càrrecs i
s'enrolà en la columna confederal comandada per Antonio Raya
González («Columna
de Raya»), combatent a Pozoblanco (Còrdova,
Andalusia, Espanya). Ferit al braç
dret, passà un temps convalescent a la
col·lectivitat agrícola de Torredelcampo
(Jaén, Andalusia, Espanya). Després a Lorca
(Múrcia, Espanya), on conegué
Carmen Parra, sa segona companya i mare de sos fills Pedro i Carmen,
ocupà
càrrecs en el sector ferroviari, com ara membre del
Comitè Regional Ferroviari.
Més tard passà a València
(País Valencià) on fou nomenat secretari
polític de
la Secció Social del Consell Nacional de Ferrocarrils, fins
el final de la
guerra. Detingut per les tropes franquistes, va ser internat al camp de
concentració alacantí d'Albatera.
D'allà aconseguí sortir, però en
arribar a
Antequera va ser denunciat per dos veïns i detingut el 5
d'agost de 1939.
Portat a la presó de Màlaga s'instruí
procediment judicial per «adhesió a la
rebel·lió militar» i el 12 de juny de
1940 va ser condemnat a la pena de mort,
que va ser commutada per la de cadena perpètua.
Després d'un temps a la presó
de Sevilla, va ser traslladat al penal del Puerto de Santa
María (Cadis,
Andalusia, Espanya) i durant l'hivern de 1941 assistí a la
cel·la 67 al Ple
Regional clandestí que s'hi celebrà. El 19 de
novembre de 1944 se li concedí la
llibertat provisional «amb desterrament»,
obligant-li a fixar la seva
residència a Sevilla i durant dos anys hagué de
treballar a la colònia
penitenciària del Canal dels Presos al Baix Guadalquivir. En
1946 reinicià la
seva vida a Sevilla amb Carmen Parra i aquest mateix any era secretari
provincial de la CNT clandestina d'aquesta ciutat. Durant els anys
cinquanta li
tocà la grossa de la loteria i, com que no podia sortir a
l'estranger, es
dedicà a viatjar per la Península, representant
la CNT ortodoxa a Andalusia.
Després retornà a Sevilla i muntà una
botiga de teixits, que no reeixí; també
muntà una fàbrica de cabassos d'espart per a la
indústria oliera a Jódar (Jaén,
Andalusia, Espanya), que tampoc no tingué èxit.
De Sevilla, després una curta
estada a Antequera, s'instal·là a Granada, ciutat
on s'establí definitivament. En
1959 assistí al Ple de Vierzon (Centre, França)
com a delegat andalús. En 1963
fou present en una reunió a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) que arreplegà totes
les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i, en
aquest any també,
formà part del Comitè Regional
clandestí d'Andalusia. En 1968 participà en el
Congrés Mundial Anarquista de Carrara (Toscana,
Itàlia), on intervingué
informant sobre la situació que vivia Espanya. De tornada a
Granada se li va
diagnosticar una malaltia del cor. Després de la mort del
dictador Francisco
Franco, participà en la reconstitució de la CNT i
milità al costat de José Luis
García Rua a Granada. El maig de 1977 patí un
infart de miocardi gravíssim i
hagué de romandre hospitalitzat cinc mesos. En 1978
publicà el llibre Anarquía,
comunismo libertario. Carlos
Soriano Águila va morir el 14 de maig de 1980 en un hospital
de Granada
(Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri del Campo del
Príncipe
d'aquesta ciutat.
***
- John Brailey: El 2
d'abril de 1934 neix
al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra) el
tipògraf,
llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John
Brailey. Era
el fill il·legítim del director d'un institut i
es va criar a llars d'acollida
durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que
implicà que la seva
educació fos sempre interrompuda. Pacifista
convençut, a començament dels anys cinquanta
va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop
llicenciat, entrà a
treballar com a tipògraf, sobretot en els
periòdics Daily Telegraph
i Sunday
Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà
part de la Society of
Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans
Gràfics i Afins; el
sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment
llibertari londinenc. En 1987,
quan la indústria de la impressió es
traslladà al barri de Wapping (Tower
Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una
excedència i muntà una botiga de
llibres de segona mà que batejà«Rainbow Books», establerta al barri de Forest
Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els
anys
seixanta fundà el «Comitè dels
100», grup antimilitarista que es vinculà
estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a
la Pau), creat en 1963 per
a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu
d'aquest mateix any
participà activament en les manifestacions
contràries a la visita de la família
reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que
participà en l'ocupació
de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels
Coronels.
Després fou membre del «Notting Hill Anarchist
Group» (Grup Anarquista de Notting
Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el
21 de
març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra).
Defuncions
- André Alavoine:
El
2 d'abril de 1909 mor a Palaiseau (Illa de França,
França) el tipògraf communard
llibertari André Alavoine. Havia nascut el 15 de febrer de
1843 al barri de
Belleville de París (França). Era fill d'un
empleat de la Impremta Nacional.
D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència
bakuninista. En 1870, en el
setge de París durant la guerra francoprussiana,
lluità en el 95 Batalló de la
Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut
del Comitè Central
de la Federació de la Guàrdia Nacional,
constituïda el 24 de febrer de 1871, i
fou elegit pels representants dels 11 batallons de la
Guàrdia Nacional per
formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV
Districte parisenc.
Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta
institució el nomenat sotsdirector
de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials
(decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li
assignà la
publicació del Journal Officiel de la
République Française. Salvà
del
pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig
de 1871
intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer
Haxo. Defensà la
Comuna de París fins al final i participà en els
combats contra les tropes de
Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise.
Aconseguí salvar-se de la
repressió i fugí cap a Suïssa,
instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el
juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el
condemnà en
rebel·lia per «comandament en les bandes
armades» a la deportació en recinte
fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una
impremta que
publicà diferents periòdics (Chronique
Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat
suïssa va pertànyer al Comitè de
Propaganda Revolucionari (CPR), participà en
el comitè de redacció del periòdic
anarquista La Révolte, fundà
el
periòdic Le Radical i fou president de
la Societat dels Refugiats de la
Comuna «La Solidarité». El gener de 1875
signà, amb altres (Andignoux, A.
Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de
novembre de 1879 va ser
amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards
exiliats, publicà el
fulletó Les proscrits français et leurs
condamnations. L'agost de 1880
vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor
d'aquest any retornà a
París, on muntà una de nova al Passatge de
l'Opera. André Alavoine va morir el
2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França,
França) i fou enterrat tres dies
després al cementiri de la localitat.
- Maurice Dommanget:El 2 d'abril de 1976 mor a Senlis (Picardia, França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a París (França) i es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés,Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). Els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.
***
- Antonio Ortiz Ramírez:El 2 d'abril de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Havia nascut el 13 d'abril de 1907 al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya) de pares valencians (Pedralba). Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup«Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.
Actualització: 02-04-15