Anarcoefemèrides de l'1 d'abril
Esdeveniments
- Surt La Lutte:
L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic dominicalLa Lutte. Organe anarchiste. Era
continuació de L'Étendard
Révolutionnaire
(1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat.
Justícia». Els gerents van ser
Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els
redactors estaven
Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot,
i els articles es
publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es
publicà la sèrie«Produïts antibourgeois», que enumerava
els productes explosius o inflamables
més fàcilment manipulables. Durament perseguit
per les autoritats, en sortiren
19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser
continuat per Le Drapeau
Noir (1883).
***
- Contra el «Terror
Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple«Terror Verd», el
Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de
París (França) crea un Servei
Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de
neutralitzar i
de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la
pólvora utilitzada
en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes
(Ravachol,
Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea
sorgí quan Charles
Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a
Jean Constans,
ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca
de feina propiciada
pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà
desactivant els obusos
que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les
excavacions
parisenques i jugarà un paper important durant la Gran
Guerra en la investigació
dels gasos tòxics.
***
- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i«El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» --més tard«Sociologie, arts, littérature»-- a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 --a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)-- i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateixÉtienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).
***
- SurtCiencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.
***
- Surt El Proletario: L'1 d'abril de
1902 surt a Cadis
(Andalusia, Espanya) el primer número del
periòdic quinzenal anarquista El
Proletario. Hi
van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez,
Francisco
Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez,
Isabel Duran, José Jiménez i el
grup gadità «Amor y Libertad».
Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre
l'estranger i pàgines literàries. En van sortir
21 números, l'últim l'1 de
febrer de 1903, i un suplement al número 14;
deixà de publicar-se per manca de
mitjans i fou continuat per Germinal, que només
publicà un número el 24
de març de 1903. L'única
col·lecció completa d'El Proletario es conserva
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de LeRéveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.
***
- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas --que havia atemptat contra el president Quintana--, Simón Radowitzky --que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909-- o Kurt Gustav Wilckens --que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).
***
- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.
***
- Surt Germinal: L'1 d'abril de
1926 surt a Chicago
(Illinois, EUA) el primer número del periòdic en
llengua italiana Germinal.
Mensile anarchico di propaganda. Després
portarà com a subtítol «Anarchico
di propaganda» i, més tard, en canviar la
periodicitat «Quindicinale
anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van
participar en la seva
redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando
Riberi, Hugo Roland
i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números,
l'últim l'1 de maig
de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut unúnic número de
distribució gratuïta de la mateixa
capçalera editat pel «Grup de Propaganda
Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.
***
- Surt Anarchia:
L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del
periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale.
Portava l'epígraf «Per totes
les llibertats i totes les rebel·lions».
Contraposà el concepte d'associació
lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del
moviment específic
anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual.
Va ser
editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di
Giovanni, qui hi
col·laborà fent servir també diversos
pseudònims (Mario Vando,Alberto Lubeni, El Albigense,
etc.). També hi van escriure Alejandro
Scarfó i América Scarfó (JAS),
entre d'altres. Portarà una secció
fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà
sobre diversos temes (l'antifeixisme,
els presos polítics, les dictadures americanes,
l'expropiació, l'«anarcobandidisme»,
l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta
publicació també edità
llibres i fullets de diversos autors, com araÉlisée Reclus, Nino Napolitano,
etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de
setembre de 1930, quatre dies
després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquestúltim número s'incità a
lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre,
però, es publicà
clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per
eludir la censura, que
estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a
Buenos Aires.
***
- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón iòrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.
***
- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de
1939 surt
a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic
mensual anarquista Rumbos Nuevos.Órgano libertario.
Posteriorment va portar els subtítols«Órgano libertario de Cuba» i«Publicación semanal antitotalitaria».
Portà els epígrafs «Propulsor de la
cultura» i «Órgan
d'orientació social». Va ser editat per
l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i
espanyols
exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència
la portà Rafael B. Valdés; en
la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per
Domingo R. Díaz i
administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941,
dirigit
per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez.
Trobem textos de Diego
Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John
Anderson, Julio Ayllón
Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel
Cabanellas, Adolfo Camiño,
P. G. Campón, Álvaro César, Juan
Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G.
Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo
Iglesias Saavedra,
Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor
Marguerite, José Martí, Claudio
Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar,
Damián Paredes, Rudolf
Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i
Adrián del Valle Costa,
entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia,
anarcosindicalisme, història, biografies, cultura,
notícies orgàniques,
cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i
contra el pacte
germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el
suport de l'Associació
Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una
campanya de suport
econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En
sortiren números,
almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.
***
- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association«Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire. A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.
Naixements
- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Charles Maurin va morir el 22 de juliol de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosaés la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.
***
- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1865 –altres fonts citen 1869– neix a La Neuville (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin–citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Hédin i Irma Ilt. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per«robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant Francis al Dean Street de Londres.
***
- Umberto
Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina,
Laci, Itàlia)
l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio
Lanciotti,
ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es
traslladà a Sassoferrato
(Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta
ciutat Umberto
freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb
simpatia les peripècies de
l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà
a França i
posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA)
treballà de miner i en
una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes
antioganitzadors que publiquen
el periòdic Cronaca Sovversiva
a
Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la
Gran
Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA.
Conegué Raffaele
Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i
col·laborà amb els l'Industrial Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en
diverses activitats
d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a
operari a la
fàbrica de xapes de metall Monessen i després de
comptable de banca. Denuncià
la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani:«Contra la guerra,
contra la pau, per la Revolució Social».
Posteriorment treballà en una fàbrica
automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i
participà activament en la campanya
de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea
Costa i el juny de 1920 retornà a
Itàlia, desembarcant a
Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona,
Itàlia), on es reuní amb sos pares. En
aquesta ciutat treballà en la construcció de la
línea del ferrocarril entre
Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos
després per haver
participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un
majorista vitícola
a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona,
Itàlia) es va veure
obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà
ferit. Fugint de ser
detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà
clandestinament altra vegada
a l'Andrea Costa cap als
Països
Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni,
s'embarcà cap a
Londres. A la capital anglesa treballà fins al
març de 1925, quan va haver
d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza
cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós
correctiu a l'empresari que
el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires
treballà de cambrer al
restaurant de la botiga «Harrods» i es
relacionà amb les colònies d'anarquistes
italians i espanyols, establint una relació especial amb
Nicola Recchi i Aldo
Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes
expropiadors, com ara els
de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere
Boadas Rivas, els
germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino
i
Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà
nombroses accions d'expropiació,
atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos,
falsificació de
moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena
d'atemptats
anarquistes, va ser detingut a la trattoria
Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López
Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a
dos anys de presó que purgà a la
colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del
Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del
general José
Félix Uriburu, «martell» dels
anarquistes, va ser alliberat, però novament
detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de
calar foc un
cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i
deportat a la Itàlia
feixista en aplicació de la Llei de Residència.
Arribà a Nàpols el 24 d'octubre
de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per
un
tribunal militar romà per deserció a un any de
presó i, posteriorment, a cinc
anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes
Poncianes, Laci,
Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va
ser de bell nou condemnat, el
14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les
obligacions del
confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les
illes de Tremiti
(Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a
la romana en la formació i patí
nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a
Lucera (Pulla, Itàlia) fins al
gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a
Bernalda (Basilicata,
Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a
Tremiti. El 5 de febrer de 1940
va ser alliberat, però sense feina,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on
va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra
Mundial tornà a
prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en
nombrosos
congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària.
Un informe policíac
del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En
1964 es
traslladà a Follonica, on freqüentà els
anarquista Renato Palmizzi i Andrea
Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI),
en 1966 s'integrà en
els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el
9 de
juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni
va ser recollit
per Alberto Prunetti per al llibre Potassa.
Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli
archivi
(2004).
***
- Francisco Ascaso Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso Abadía. Era el membre més jove d'una família confederal i va viure a Saragossa des de 1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació aÀfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera-- es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences.
***
- Ramon Vila Capdevila: L'1 d'abril --moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril-- de 1908 neix a Peguera (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos pseudònims (Caracremada,Peus Llargs, Capità Raymond,Ramon Llaugí Pons, El Jabalí), segons els diversos períodes de la seva actuació. Havia nascut en una família modestíssima i era conegut com En Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la colònia minera de Peguera, on quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat. Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou detingut i condemnat a vuit anys de presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar. Amb l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana Vancell. L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el 18 de juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT. També va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades, Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a França amb Puertas i patí els camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals fugí per integrar-se en la resistència gala de Llemotges («L'Armée Secrete» i«Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond. Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després encapçalà una companyia del«Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers reducte nazis, a Royan i a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la lluita antifranquista a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó i la del Cadí. Va portar, també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad Obrera. Cap al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i fou greument ferit. A partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos a la collada de Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7 d'agost de 1963, després d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila Capdevila fou el darrer maqui català i amb la seva mort es pot donar per desapareguda la resistència armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del governador civil. Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català.
Ramon Vila Capdevila (1908-1963)
***
- Julia Hermosilla:
L'1 d'abril --alguns citen el 30 de març-- de 1916
neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i
resistent
antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Son pare, Juan Hermosilla, era
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
ella,
quan tenia 14
anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà
amb la
destacada família
anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí
premsa
llibertària, milità en les
Joventuts Llibertàries i participà en les
activitats del
Grup Artístic Confederal
de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària
de
l'hivern de 1933, ajudà els
companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al
moviment
revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i
els
Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil
s'enrolà
com a miliciana en un batalló
confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la
missió de
internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente,
però finalment
aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van
esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En
1937
va fer
d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan
la
zona nord
peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren
embarcar-se amb
sa família cap a França. Considerades com a«roges», no van aconseguir
desembarcar immediatament. Després de dos mesos a
França,
creuà els Pirineus
amb sa família i continuà la lluita a Catalunya.
En 1939,
amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i patí diversos
camps de
concentració. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb
son
company Julián Ángel
Aransáez Caicedo i milità en la CNT de
tendència«col·laboracionista». També
participà
activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb
l'Interior amb missions
orgàniques a la Península i, fins i tot,
participà
en, com a mínim, dos intents
d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat
aeri» de setembre
de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A
començament dels
anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior
(DI).
Durant els anys setanta,
juntament amb son company, milità en la tendència
que
editava el periòdic Frente
Libertario i assistí anualment a les reunions que
aquest grup celebrà a
Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la
reconstrucció de la CNT al País Basc
peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son companyÁngel Aransáez a Anglet,
on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb
altres lluitadors
antifranquistes. Julia Hermosilla va morir el 10 de gener de 2009 a
Baiona
(Iparralde, País Basc). El seu testimoni va ser recollit en
el llibre d'Aitor
Azurki Maizales bajo la
lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y
milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011).
***
- Björn Söderberg: L'1 d'abril de 1958 neix a Spanga, prop d'Estocolm (Suècia), el militant de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), Björn Mikael Söderberg. Va dirigir d'una campanya de la SAC en contra d'un substitut làctic que havia causat la mort de centenars d'infants. El 12 d'octubre de 1999 va ser assassinat de tres trets al cap, en sortir de ca seva, a Satra, suburbi d'Estocolm (Suècia). La mort d'aquest militant antifeixista està lligada a la seva feina. Söderberg havia denunciat en la premsa les relacions entre Rober Vesterlund, delegat de personal en l'empresa Svanströms de repartiment on treballava, i el grup neonazi Ariska Broderskapet (Germanor Ària), fet que va obligar a dimitir Vesterlund del Sindicat d'Empleats de Comerç on militava. Els tres detinguts com a responsables de l'assassinat (Hampus Hellekant, Bjorn Lindberg Hernlund i Jimmy Niklasson) eren militants feixistes i connectats directament amb Vesterlund. El 23 d'octubre de 1999 la SAC va realitzar una gran manifestació de protesta pels carrers d'Estocolm sota el lema«¡No pasarán!», i també va haver concentracions davant les ambaixades i consolats de moltes ciutats europees. Aquest mateix dia, un atemptat feixista va destruir el Museu Joe Hill, oficines locals de la SAC de Gävle i un lloc simbòlic per a l'anarquisme suec i nord-americà, ja que va ser lloc de naixement del conegut militant anarcosindicalista de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) Joe Hill; no va haver víctimes, però parts de l'immoble van quedar totalment destruïdes. Malauradament el Museu Joe Hill ha patit nombrosos atacs feixistes posteriorment.
---