Anarcoefemèrides del 31 de març
Esdeveniments
- Surt Anticristo: El 31 de
març de 1906 surt a La Línia (Cadis,
Andalusia, Espanya) el primer número d'Anticristo.
Periódico
quincenal anarquista. Editat
pel grup «Andalucía Rebelde», fou
dirigit per José Rodríguez Romera,
administrat per Salvador Rodríguez i es tirava a la impremta
d'A. Roca
d'Algesires. Hi van col·laborar Salvador
Rodríguez, Josep Prat, Vicente March,
A. Herrero, Luís de la Corza i F. Rodríguez
Cabrera, entre d'altres. D'aquesta
publicació anarquista de tendència
individualista, molt influenciada per
Nietzsche i Stirner, només sortirà a causa de
l'encalçament de la justícia un
altre número el 19 de maig d'aquell any, i ambdós
es dedicaran gairebé
exclusivament a atacar l'aspecte místic de l'anarquisme des
del punt de vista
purament individualista. L'única
col·lecció que es conserva d'aquesta
publicació es troba dipositada a l'International Institute
of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
***
- Poesia antianarquista:
El 31 de març de 1907 es publica en el periòdic El
Briocense de Brihuega (Guadalajara, Espanya) la poesia
antillibertària El
anarquismo, del col·laborador habitual d'aquesta
publicació José Pérez y
Pérez, de forts conviccions catòliques. Amb
aquest poema, José Pérez, resumia la
seva apassionada i visceral oposició a l'anarquisme, un
corrent de pensament
davant del qual manifestava la seva incomprensió i el seu
terror; poques
vegades s'ha palesat més clarament que en aquests versos
fins quin punt els
somnis d'alguns són els malsons d'altres. Curiosament el
director de la
publicació, Antonio Pareja Serrada, i un
col·laborador, Antonio Pareja Serrada,
eren militants republicans federals i tenien simpaties per
l'anarquisme, com es
demostra en la publicació de dues ressenyes sobre una
novetat editorial
d'aleshores, El hombre y la tierra,
d'Élisée Reclus, editada per
l'Escola Moderna de Barcelona, en els números del 15 de
desembre de 1905 i en
el del 15 de gener de 1906 d'El Briocense
(1904-1907).
José Pérez y Pérez: «El anarquismo» (El Briocense, 31-03-1907)
Naixements
- Rudolf Michaelis:El 31 de març de 1907 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'arqueòleg anarquista i anarcosindicalista Rudolf Michaelis, també conegut com Rudolf Michel. Sa mare morí poc després del seu naixement i des dels sis anys visqué en una família d'acollida. En 1924 s'afilià a les joventuts anarquistes de Leipzig. Afiliat a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fou el responsable de la seva branca cultural, la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari). En 1927 s'establí a Berlín, on es formà de manera autodidacta. En 1928 va fer amistat amb Buenaventura Durruti quan aquest passà per Berlín. En 1929 conegué la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, amb qui es casà l'octubre de 1933. Treballà al Departament de Restauració d'Antiguitats d'Orient Pròxim del Museu Estatal de Berlín i participà en nombroses missions a l'estranger, com ara una de sis mesos entre 1932 i 1933 a la mesopotàmica Uruk (Iraq). En 1933 participà clandestinament en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Amsterdam. Mantingué una gran amistat amb Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger. Les seves activitats antifeixistes i el seu rebuig a reconèixer les noves autoritats nacionalsocialistes va implicar que fos cessat del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín i empresonat per la Gestapo. Gràcies a la intervenció del director del citat museu, fou alliberat cinc setmanes després i s'exilià amb sa companya el desembre de 1933 a Catalunya. A Barcelona, amb altres companys alemanys, formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys i que tenia la seu central a Amsterdam. La parella es va separar en 1934 i en 1937 aconseguí el divorci, tot davant les autoritats barcelonines del Ministeri de Justícia. En aquesta època treballà al Museu Arqueològic de la capital catalana i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'esclat de la Revolució espanyola, va combatre entre agost i novembre de 1936 com a milicià i fou delegat de la«Centúria Erich Mühsam», que s'integrà en la Columna Ascaso. Participà, amb una vintena de anarcosindicalistes catalans, en l'ocupació del Club Alemany, cau del nazisme a Barcelona. Quan la Universitat de Barcelona va ser denunciada per ser un niu de reaccionaris, intervingué amb èxit a favor del seu excap en el Museu Arqueològic, Pere Bosch i Gimpera, perquè cessessin els atacs en la premsa. Després fou nomenat delegat polític del Grup Internacional de la Columna Durruti fins l'abril de 1937, quan substituí Elly Büchner (Elli Götze) en la presidència dels DAS. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, fou detingut a la Porta de l'Àngel de Barcelona per agents estalinistes i empresonat a SantaÚrsula i a Segorbe. Un cop lliure el febrer de 1938, s'integrà en l'Exèrcit Popular republicà i prengué la nacionalitat espanyola. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus, però retornà clandestinament i amb nom fals a finals de 1939. Detingut a la frontera per les autoritats franquistes, fou jutjat, condemnat a 30 anys i empresonat fins al 1944. Visqué fins al 1946 sota vigilància policíaca a Madrid. A la República Democràtica Alemanya acabà afiliant-se en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) i va ser nomenat director administratiu dels museus estatals a Berlín. En 1951 va ser expulsat del Partit, però restà a Berlín-Est i treballà, fins a la seva jubilació en 1964, com a mestre de primària al barri berlinès de Treptow. En 1967 rebé la visita de la seva antiga companya, que havia emigrat a Austràlia, i amb qui mantindrà correspondència fins al 1975. A partir d'aquest any tornà a contactar amb els seus antics companys de la FAUD a l'Alemanya Occidental. Sota nom fals va fer conferències a Berlín Occidental, entre altres temes, sobre la Revolució espanyola. Rudolf Michaelis va morir el 28 de novembre de 1990 a Berlín (Alemanya). En 1995 es publicà Mit der Centuria «Erich Mühsam» vor Huesca. Erinnerungen eines Spanienkämpfers, anlässlich des 100. Geburtstages Erich Mühsams, espècie de memòries sobre les seves experiències bèl·liques al front d'Aragó que ja s'havien editat en 1989 en un volum conjunt sota el pseudònim Hans Bronnen.
Margaret Michaelis (1902-1985)
***
- Ramón Regueras Deza:
El 31 de març de
1909 neix a Bustillo del Oro (Zamora, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista
Ramón Regueras Deza. Sos pares havien emigrat a l'Argentina
i després s'havien
instal·lat a Biscaia. En 1923 començà
a treballar a la mina Covaton, a la Vall
de Somorrostro (Biscaia), i aleshores tenia com a veïna
Dolores Ibárruri Gómez
i el seu marit Julián Ruiz Gabiña,
ambdós dirigents comunistes. Després
s'enrolà com a mariner al vaixell Gobeo,
on Alfonso Ramos l'inicià en el pensament anarquista. En
1932,
durant una
travessia, conegué la Unió Soviètica i
allò
que va veure el decebé força. De
bell nou a la Península, aquest mateix any
s'afilià a la
societat obrera biscaïna«El Baluarte» de Sestao, adherida a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT),
i a la Federació Local de la CNT, on militava son amic Pedro
Obregón i Casajús.
El grup llibertari de Somorrostro, del qual formava part Manuel
Echevarría
Novoa, futur capità del Batalló «Isaac
Puente», mantenia, gràcies a la
intervenció
de Manuel Rodríguez Zaball, estrets contactes amb els
companys
càntabres de
Castro Urdiales. A Somorrostro arreplegà un estoc d'armes i
de
municions útils
per als grups d'acció i per als aixecaments revolucionaris
de
desembre de 1933
i d'octubre de 1934, insurreccions en les quals participà
activament. Després
dels «Fets d'Octubre» de 1934, fugint de la
repressió, s'amagà a les muntanyes
i després es refugià a Andalusia, on
restà fins a
l'amnistia de febrer de 1936.
De bell nou a Somorrostro, quan el cop feixista de juliol de 1936,
formà part
del grup de companys que el 19 de juliol marxaren cap a Bilbao i
l'endemà a
Eibar a la recerca d'armament, podent recuperar alguns fusells. El 21
de
juliol, amb un grup format per una quarantena de militants
s'integrà en la
primera columna d'Otxandio (Biscaia), comandada per Joaquín
Vidal Munárriz, i
marxaren al front amb l'autobús de la línia
Bilbao-Vitòria. Aquesta columna
comptà amb uns vuit-cents membres, entre ells
Germán
Vergara, Casajús, els
germans Lucarini, Erico Arce, Gaspar de Abajo, etc. Durant la tardor de
1936
s'enrolà en el Batalló Confederal«Isaac
Puente», el qual, a finals de
novembre, va ser enviat al front de Villarreal amb la finalitat
d'intentar
reprendre Vitòria. Participà en els combats de
Villaro-Areatza, Ubidea i
Gorbea-Txiki. L'abril de 1937 va ser enviat a l'Escola de Guerra de
Santander,
però l'ofensiva franquista l'obligà a embarcar-se
i
arribar a Ribadesella, on
es va reintegrar en el Batalló «Isaac
Puente», el
qual aconseguí trencar
l'encerclament enemic de Reinosa i l'octubre de 1937 resistir amb els
batallons«Larrañaga» i«Guipúscoa» en el
front bèl·lic comprès entre Niembro i
el Mazuco.
L'abril de 1937 havia estat nomenat tinent i l'agost capità
de
la V Companyia
de metralladores. El 21 d'octubre de 1937 va ser capturat per les
tropes
franquistes a bord del vapor Draga San
Juan de Nieva arran de la caiguda del front nord i de la
temptativa
d'evacuació del batalló. Va ser internat a
diversos camps de concentració i
presons, com ara Camposancos (Pontevedra), Santoña (octubre
de 1937), Orduña
(novembre de 1937), Carmelo (Vitòria), Murguia, Bilbao,
Miranda de Ebro (des
del maig de 1940) i el Batalló de Treball 77 a Parideras de
San Gil
(Saragossa), abans de ser alliberat el 5 d'octubre de 1940.
Després d'un temps
a Sodupe (Biscaia), on havia de presentar-se periòdicament a
la Guàrdia Civil,
retornà a Somorrostro, on treballà en la
construcció. Amb sa companya, Consuelo
Ibáñez Orrantia, participà en
activitats i reunions clandestines de la CNT,
especialment entre 1945 i 1946 a Santurtzi. Després,
però, cessà la seva
militància, encara que restà fidel a les idees
llibertàries. En morir el
dictador Francisco Franco, s'afilià a la
Federació Local de la CNT de
Berango-Getxo (Biscaia), en la qual milità fins al seu
final. En els seusúltims anys rebé diversos homenatges.
Ramón Regueras Deza va morir el 26 de
març de 1998 a Berango (Biscaia, País Basc).
Defuncions
- Jean-Marie Guyau: El
31 de març de 1888 mor a Menton
(País Mentonasc, Occitània) el poeta i
filòsof llibertari Jean-Marie Guyau.
Havia nascut el 29 d'octubre de 1854 a Laval (País del
Loira, França), fill
d'Augustine Tuillerie, qui va publicar Le tour de France par
deux enfants
(1877) i es va tornar casar amb el filòsof Alfred
Fouillée. Educat per sa mare
fins als 12 anys, obtingué una llicenciatura en filosofia
als 17 anys. És
premiat per l'Acadèmia de les Ciències Morals i
Polítiques amb 19 anys, i amb
20, imparteix a París els seus primers cursos de filosofia
al Liceu Condorcet.
Amb 30 anys ja ha escrit una desena d'obres, fruit de la seva intensa
activitat
intel·lectual. Però refugiat a la Costa Blava,
amb la finalitat de combatre amb
el sol la malaltia que el mina, mor prematurament amb 34 anys. Ens va
deixar
poesia, obres pedagògiques i filosòfiques, com
ara La littérature chrétienne
du IIe au IVe siècle (1876), La morale
d'Épicure et ses rapports avec
les doctrines contemporaines (1878), La morale
anglaise contemporaine,
morale de l'utilité et de l'évolution
(1879), Vers d'un philosophe
(1881), Les problèmes de l'esthétique
contemporaine (1884), Esquisse
d'une morale sans obligation ni sanction (1885), L'irréligion
de
l'avenir, étude sociologique (1886), L'art
au point de vue sociologique
(1889), Éducation et
hérédité: étude sociologique
(1889), La genèse
de l'idée de temps (1890), Pages
choisies des grands écrivains: J. M.
Guyau (1895), entre altres. Les seves obres majors, que el
van donar
notorietat internacional, Esquisse d'une morale sans
obligation ni sanction
i L'irréligion de l'avenir, profundament
innovadores, van impressionar i
influenciar notablement Nietzsche, qui en va fer anotacions al marge
amb
exclamacions elogioses, i incorporant les preocupacions dels
anarquistes en la
seva aproximació a una societat llibertària i
d'una moral al servei de
l'individu.
Santiago
Valentí Camp: «Jean-Marie Guyau»
Jordi Riba: «La recepció de Jean-Marie Guyau (1854-1888) en el pensament català contemporani», en Afers, 50 (2005), pp. 195-209
***
***
- Emidio Recchioni: El 31 de març de 1934 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac,Savarin, Bricciche, etc.). Havia nascut el 14 d'octubre de 1864 a Russi (Emília-Romanya, Itàlia). Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti. En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 --altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó--, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba --irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies-- i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics --el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com«Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesaFreedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes. Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri --la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis --les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Emidio Recchioni (1864-1934)
***
- Julià Abad Guitart:
El 31 de març de 1939 mor a Aquitània
(Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart,
conegut com El
Poca-roba. Havia nascut el 4 d'abril de 1882 a Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya). Obrer tèxtil, durant els anys vint
treballà en una filatura i
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Terrassa i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i
el 16 de febrer de 1932
participà activament en l'aixecament insurreccional a
Terrassa que proclamà el
comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de
l'Ajuntament, revolta
que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir
de la repressió, però va ser
detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de
1933 va ser jutjat a
Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de
juliol fou
condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte
de «rebel·lió
militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes
de multa per l'ús
de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de
cèdula falsa. Durant la guerra
civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris
d'emprar la repressió
violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El
gener de 1939,
greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes
que
acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut
crític i
aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon
d'Agenés. Julià Abad
Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a
Agen (Aquitània,
Occitània).
***
- Ramón Subías Mir: El 31 de març de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Ramón Subías Mir --el seu primer llinatge a vegades apareix com Subils. Havia nascut el 14 d'abril de 1916 a Lapuña (Osca, Aragó, Espanya). Durant la guerra civil va combatre com a oficial a la 26 Divisió, antiga Columna Durruti. Amb el triomf feixista s'exilià a França i el novembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a la Línia Maginot. El maig de 1940 fou detingut per les tropes nazis i enviat al camp d'extermini de Gusen.
***
- Vicente Goded Sanz:
El 31 de març de 1970
mor a Sant Quentin (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista
Vicente Goded Sans –a vegades sos llinatges citats com Godet i Sans.
Havia
nascut cap el 1887 a Ontinyena (Osca, Aragó, Espanya). Fou
un dels primers
membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Ontinyena. Forner de
professió, emigrà a Barcelona (Catalunya) i
milità en el Sindicat de Forners de
la CNT. En 1921, durant l'època del pistolerisme, va ser
empresonat, amb Joan
Peiró Belis i Joan Puig Elías, a Saragossa
(Aragó, Espanya). En aquests anys
patí les deportacions a peu encadenat cap el nord de la
Península. Durant la
dictadura de Primo de Rivera, amb altres companys, aconseguí
mantenir el
Sindicat de Forners confederal a Barcelona camuflat sota el nom de
Sindicat
Autònom «La Aurora», al Centre Radical,
que es trobava al número 35 del carrer
Cabañas del Poblenou, i a partir del qual es va reconstituir
el Sindicat Únic
del Ram de l'Alimentació, el qual presidí.
Després de la caiguda de la
dictadura s'integrà en el Comitè Nacional de la
CNT aleshores instal·lat a
Barcelona. En 1931, arran de la instauració de la II
República espanyola, va
ser nomenat delegat del Sindicat de Forners al Congrés
Nacional confederal i el
maig de 1931 al Ple Regional de Catalunya de la CNT. A més
d'aquesta activitat
sindical, participà activament en l'Escola Racionalista«Natura» al barri del
Clot de Barcelona, dirigida per Joan Puig Elías i sa
companya Emília Roca Cufí.
A partir de la Revolució de 1936 jugà un paper
important en la socialització de
les fleques i va ser nomenat membre de la directiva de la
Indústria
Socialitzada del Pa de Barcelona. A començament de 1937
s'adherí al grup «Hacia
el Porvenir» de Barcelona integrat en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
en 1940 s'instal·là al
departament d'Arieja i finalment a Sant Quentin, on continuà
militant en la
CNT. Després de dos mesos de patiment a l'Hospital de
L'Avelhanet (Llenguadoc,
Occitània), Vicente Goded Sanz va morir el 31 de
març de 1970 a Sant Quentin
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies
després a la citada
localitat.
***
- Juan Campoy
Fernández: El 31 de març de 1977és enterrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Juan
Campoy Fernández. Havia nascut cap el 1919 a
Huércal-Overa (Almería, Andalusia,
Espanya). Quan tenia nou anys emigrà a Catalunya i
residí a Reus (Baix Camp,
Catalunya) i Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Militant de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1933 formà part del grup
artístic «Prometeo».
Durant els anys bèl·lics fou orador en nombrosos
mítings realitzats a Catalunya
(Barcelona, Verdun-Nou Barris, Roda de Ter, La Batlloria,
Vilapiscina-Nou
Barris, Roses de Llobregat, etc.). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i fou internat en diversos camps de
concentració i en Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a
Montpeller, on fundà una família i
milità en la Federació Local de la CNT. Juan
Campoy Fernández va morir a conseqüència
d'una intervenció quirúrgica a
l'estómac
i fou enterrat el 31 de març de 1977 a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
- Francisco Sansano Navarro:El 31 de març de
2002 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el
militant anarquista
Francisco Sansano Navarro. Havia nascut l'1 de desembre de 1911 a Elx
(Baix
Vinalopó, País Valencià). En 1936
treballava a Menorca quan se sumà a
l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo
Giroud que volia alliberar
Mallorca del poder feixista. D'aquest grup de 31 companys cenetistes
que se
sumaren a Maó a l'expedició, formà
--amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo
Donoso i algun altres-- un grupet anomenat «19 de
juliol». Fracassada aquesta
invasió, es traslladà amb uns pescadors a
Barcelona. A la capital catalana
intervingué en la formació de la«Columna Roja i Negra» i, més tard,
conegué
Matilde Saiz Alonso, miliciana santanderina amb qui es
casarà després. Lluità al front
d'Osca (Loporzano, Estrecho Quinto i Monte Aragón). En la
milícia desenvolupà
diversos càrrecs: cap del primer Batalló de la«Columna Roja i Negra» (127
Brigada Mixta amb la militarització) i també del
quart, i després comandant en cap
de la 195 Brigada. Quan estava a punt d'acabar la guerra, malgrat tenir
passaport cap a Mèxic, decidí dirigir-se amb
Matilde i son fill Helios cap a
Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a
Orà. Frustrada la fugida,
fou detingut i tancat a la plaça de toros d'Alacant.
Condemnat a 30 anys, fou
tancat a Belchite. En 1942 pogué fugir i arribà a
València, després d'una
llarga marxa a peu, on sobrevisqué molts anys sense
documentació. En 1968, quan
ja residia a Santa Coloma de Gramenet, li foren lliurats papers.
Francisco Sansano Navarro (1911-2002)
Actualització:
31-03-15