Anarcoefemèrides del 29 de març
Esdeveniments
- Condemna de Borgioli: El 29 de març de 1894 el Tribunal de Guerra de Carrara (Toscana, Itàlia) condemna per «associació per a delinquir i per incitació a la guerra civil» l'escultor anarquista Lamberto Borgioli a set anys de presó, 14 mesos de confinament i tres anys de vigilància. Borgioli havia participat en els«Motins de Lunigiana», aixecaments populars espontanis sorgits arran de la rebel·lió organitzada el gener d'aquell any pels treballadors anarquistes de les pedreres de marbre de Carrara.
***
- Surt Revista Nueva: El 29 de març de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de filosofia anarquista Revista Nueva. Va ser dirigida per Antonio García Birlán (Dionysios), amb el suport de Felipe Alaiz de Pablo (Rodela i Calatraveño). Hereva de la tradició de revistes com Acracia,Ciencia Social, Natura, etc., intentarà novament establir les bases teòriques d'un anarquisme de caràcter obert (moviments socials, art, literatura, ciència, sociologia, filosofia, etc.) i receptiu a les noves idees llibertàries; amb una concepció humanista àmplia, es col·locava fora de tot grupuscle o sectarisme. Va ser durament criticada per diversos sectors anarquistes que pensaven que havia temes més urgents a tractar, com ara Pere Esteve des de Cultura Obrera de Nova York. Hi van aparèixer textos i articles de Pío Ayala, Mariano Ciro, Antonio García Birlán (Julio Barco), Garcilán, Guyau, Ramón M. Llorente, Mauricio Maeterlinck, Ricardo Mella, Masferrer, Margarita Parvitt, Rudolf Rocker, Oscar Wilde, entre d'altres. La publicació estava patrocinada econòmicament per Miquel Salvat, propietari de la«Impremta Salvat, Duch i Ferré», on s'imprimia la revista, i de l'«Editorial Hoy». El seu últim número va ser el 69, del 25 de juliol de 1925.
***
- Execució del grup de Pallarès Tomàs: El 29 de març de 1943 són garrotats a la presó Model de Barcelona (Catalunya) nou membres del grup guerriller anarquista antifranquista comandat per Joaquim Pallarès. Joaquim Pallarès Tomàs havia nascut en 1923 a La Torrassa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Catalunya) i va ser cap d'un grup d'acció que va començar a actuar tot d'una que va acabar la guerra en 1939 a l'Hospitalet, Santa Eulàlia, Sants i La Torrassa, barris i pobles de l'àrea metropolitana de Barcelona. Entre les accions que se li van atribuir destaquen l'execució el 30 d'abril de 1939 del comissari en cap de la policia del districte de l'Hospitalet José León Jiménez, que havia estat elegit directament per Franco per a organitzar la repressió a Barcelona; així com diversos robatoris d'armes, atemptats a policies i expropiacions. El grup estava format per catalans als quals es van afegir aragonesos de les comarques d'Osca. A més de l'activitat guerrillera, van realitzar una notable tasca de reorganització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya: van crear el primer Comitè Regional i el Comitè Local barceloní i en el moment de ser detinguts tres dels seus membres (Pallarès, Álvarez i Ruiz) tenien càrrec en el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries. Van ser detinguts el març de 1943 i després de ser torturats, dies després, Joaquim Pallarès Tomàs, que va mostrar gran enteresa, va ser executat, juntament a FranciscoÁlvarez Rodríguez, Fernando Ruiz Fernández, Francisco Atarés Martín, Josep Serra Lafort, Benito Saute Martí, Juan Aguilar Mompart, Bernabé Argüelles Depaz i Pere Tréssols Meix. Dos dies després van ser executats tres més: José García Navarro, Vicente Martínez Fuster i Joan Pelfort Tomàs. Altres membres del grup (Vicente Iglesias, José Urrea, Manuel Gracia, Rafael Olalde i Hilario Fondevilla Fuentes) van salvar la vida. El de Pallarès Tomàs va ser un dels primers grups de guerrilla urbana antifranquista.
Naixements
- Claude Rougeot: El 29 de març de 1830 neix a Demigny (Borgonya, França) el sabater i militant anarquista Claude Rougeot. Va prendre part el 30 d'abril de 1871, dia previst per les eleccions municipals organitzades pel Govern de Versalles a tota França, en la insurrecció del raval de la Guillotière a Lió (Arpitània) amb la intenció d'establir-hi la Comuna. La revolta va ser durament reprimida i l'1 de maig l'«ordre» regnava definitivament a Lió. En 1873 la policia el buscà per implicar-lo en l'anomenat «Complot de Lió» contra els militants anarquistes de la I Internacional antiautoritària. Cap al 1881 formà part del Partit Obrer Revolucionari (POR) i del grup «Drapeau Rouge» (Bandera Roja). Dins del sector antiabstencionista, en 1884 casa seva, al carrer Saint-Georges de Lió, serví com a lloc de reunió entre els anarquistes i els blanquistes de la «Lliga per l'abolició de les armes permanents». El 7 de juliol de 1884, durant una d'aquestes reunions, reivindicà la realització d'una «contramanifestació» a la nacionalista del 14 de juliol. En 1894 participà en la subscripció col·lectiva a favor de l'anarquista Henri Boriasse, aleshores detingut. En 1899 va ser esborrat de la llista d'anarquistes lionesos sotmesos a vigilància policíaca.
***
- Gheorghe
Levezan: El 29 de març –algunes fonts
citen el 19 de març– de 1869 neix a Bacău
(Bacău, Moldàvia, Romania) l'anarquista Gheorghe Levezan,
citat de diferents
maneres (Georges Levezan, Georges Levezant, Georges
Lavezan, Pierre
Lavezan, etc.). Fill d'una família benestant
romanesa, sos pares es deien Gheorghe
Levezan, membre del Parlament de Bucarest, i Maria Coudurath. Cap el
1887
arribà a París (França) per estudiar
matemàtiques i s'establí a Le Vésinet
(Illa de França, França). A París
fundà l'anomenat Grup Internacional
d'Estudiants Anarquistes i l'abril de 1890 redactà i
publicà un «Manifest
dirigit als estudiants de tot el món», del qual
distribuí 40.000 exemplars. Detingut
la vigília de la manifestació del Primer de Maig
de 1890, va ser inculpat de«fomentar un atropament» i de realitzar«propaganda socialista» –també
li
volien encolomar complicitat amb els nihilistes russos–, va
ser alliberat el 18
de maig, però el 28 de maig d'aquell mateix any se li va
decretar l'expulsió de
França; detingut el 2 de juny de 1890, va ser posat a la
frontera i es refugià
a Zuric (Zuric, Suïssa) i a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). A Ginebra participà en
nombroses assembles, especialment en la de novembre de 1890, i va fer
amistat
amb Jacques Gross-Fulpius. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes
a controlar establerta per la policia ferroviària de
fronteres. Ensenyà
matemàtiques a Ginebra. En 1897 el trobem a Bacău, des d'on
envià a Max Nettlau
algunes correccions sobre textos en romanès citat en la sevaBibliographie de l'anarchie. En 1935
el
trobem fent de periodista a París i l'agost d'aquell any va
ser detingut per«vagabunderia» i investigat arran de la mort d'una
amiga seva.
***
- Renato
Castagnoli: El 29 de març de 1897 neix a
Porreta Terme (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia) el socialista, anarquista
i anarcosindicalista després,
i finalment comunista, Renato Castagnoli. Sos pares es deien Rinaldo
Castagnoli
i Maria Ropa. Ferroviari de professió, va ser nomenat cap
d'estació de primera
categoria a Bolonya. A partir de 1914 milità en la
Secció de Bolonya del
Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i des del 1921 en el Partit
Socialista
Italià (PSI). Membre de la direcció de l'SFI, fou
un dels organitzadors de les
vagues que tingueren lloc entre 1920 i 1921 i de la vaga antifeixista
del 2 i
del 3 d'agost de 1922, convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL,
Aliança del
Treball). En represàlia, el desembre de 1923 va ser rellevat
del seu servei als
ferrocarrils. Entre 1923 i 1925 prengué part en el moviment
antifeixista
clandestí «Italia Libera». En 1925 el
Comitè Central de l'SFI li va informar
que s'havia lliurat una ordre de detenció contra ell per
haver detingut un tren
de carrabiners i de la Guàrdia Reial que es dirigia a Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia) i per fugir de la detenció
passà a França. A París
treballà en la
construcció i s'adherí al moviment
anarcosindicalista, afiliant-se a la
Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i a la
Confederació General del
Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), participant en
totes les vagues i
manifestacions i en la campanya en suport dels militants italoamericans
Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquesta època
col·laborà en els periòdics
publicats per Camillo Berneri i amb el Comitè d'Ajuda per a
les Víctimes
Polítiques (CAPVP). En 1934 va ser expulsat de
França i, abans de tornar
clandestinament a París, va ser també expulsat
successivament de Bèlgica,
Luxemburg i Suïssa. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés d'Entesa
dels Anarquistes Emigrants Europeus») que
se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri,
reuní una cinquantena
de militants d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo
Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani,
etc.) i
donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria
(CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i
Giuseppe
Mariani. Amb l'esclat de la Revolució espanyola,
decidí marxar cap a la
Península i el 29 de juliol de 1936 arribà a
Barcelona (Catalunya). D'antuvi
fou voluntari en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso», participant en el
combat de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó,
Espanya), i després, a demanda de l'SFI, va ser enviat a
Portbou (Alt Empordà,
Catalunya) com a coordinador dels ferrocarrils espanyols.
Després va ser
nomenat per la Generalitat de Catalunya responsable del Servei de
Radiotelegrafia i Goniometria de les estacions de
retransmissió de Barcelona,
encarregant-se de dues estacions de transmissions i de quatre
d'intercepció, i
posteriorment cap del Servei de Radiotelegrafia de
l'aeròdrom militar de
Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Participà en
nombroses missions aèries i
efectuà intercepcions radiofòniques de les
posicions clandestines enemigues i
de totes les transmissions cap a altres països (Alemanya,
França, Regne Unit,
Turquia, etc.) per als serveis fronterers de Portbou. En aquestaèpoca també
fou membre del grup anarquista italià«Pisacane» i, a partir de començaments
de
1937, de la redacció del periòdic Guerra
di Classe. També col·laborà
en diferents publicacions, com ara Le Combat
Syndicaliste, L'Espagne Antifasciste,L'Adunata dei Reffratari i Il Martello. El desembre de 1937, a
resultes d'una doble otitis, retornà a França, on
va ser detingut per violació
del decret d'expulsió de 1934; jutjat, fou condemnat a un
mes i quinze dies de
presó. Un cop lliure, no retornà a la
Península i s'instal·là, sota falsa
identitat,
a Marsella (Provença, Occitània). Com que el seu
nom figurava en la llista de«subversius» aixecada per les autoritats feixistes
italianes, l'abril de 1940
va ser detingut a Marsella i tancat, amb altres antifeixistes, durant
vuit dies
en un cinema. Posteriorment va ser internat al camp de
concentració de Vernet
(Conflent, Catalunya Nord) i més tard al de Remolins
(Llenguadoc, Occitània),
on, el febrer de 1941, va ser extradit cap a Itàlia. Jutjat
per la Comissió
Provincial de Bolonya, el 29 d'abril de 1941 va ser condemnat a cinc
anys de
desterrament i enviat a Ventotene. El mes de juliol, en aquesta illa de
confinament, se solidaritzà amb la Unió
Soviètica, que havia estat envaïda pels
nazis. Després de la caiguda del feixisme, va ser internat
al camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia). El 6 de setembre de 1943
va ser alliberat i s'integrà en la resistència,
participant activament en la
reconstrucció del moviment sindical clandestí a
les poblacions romanyeses. Fou
redactor del butlletí clandestí tirat amb
multicopista La Tribuna dei Ferrovieri.
Després de la II Guerra Mundial s'afilià
al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), amb el qual
col·laborava des del 1940, i
ocupà càrrecs de responsabilitat en l'SFI, com
ara la seva vicesecretaria. Renato
Castagnoli va morir el 24 de gener de 1967 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Manuel Carret Humanes: El 29 de març 1901 neix a la Huerta del Carmen (El Cotillo, Dos Hermanas, Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Carret Humanes. Sos pares van ser Antonio Carret Claro, de Dos Hermanas, i Dolores Humanes Tamargo, d'Alcalá del Río. Criat al camp, en 1922 va ser cridat a files i enviat al Protectorat Espanyol de Marroc quan les guerres colonials i lluità en diverses batalles al Rif (Xeruta, Bab Taza, Ketama i Xauen), enquadrat en el Cos d'Exèrcit del general Dámaso Berenguer y Fusté, contra les tropes d'Abd el-Krim. Acabà el servei militar a Kasr al-Kabir i en tornar a la Península treballà com a obrer agrícola i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les Joventuts Llibertàries i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de juliol de 1927 es casà amb Josefa Rueda García, amb qui tingué tres infants: María, Floreal --com a gran lector de Federico Urales que era-- i Amparo. Durant els anys republicans destacà en les lluites socials a Dos Hermanas. El juliol de 1936, quan l'aixecament feixista, presidí el Comitè de Forces Antifeixistes creat per la CNT a la seva seu de Dos Hermanas i organitzà les patrulles de vigilància i de control i manà construir una barricada davant la seu del sindicat. Detingut el 20 de juliol de 1936 per les tropes franquistes, va ser empresonat al vaixell«Cabo Carvoeiro» i portat a Sevilla. Manuel Carret Humanes va ser afusellat l'1 d'agost de 1936 a la paret del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres militants.
***
- Martín Gudell:
El
29 de març –16 de març segons el
calendari julià rus– de 1906 neix a Rochester
(Nova York, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i
anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o,
simplement, com Martín Gudell,
encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M.
Skynimas, M. Petrowsky,P. Šalna, L.
Guoba, V. Davainis,
etc.). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana.
Va fer els estudis
secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija,
Lituània). Entre
1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República
de Lituània) i a la Universitat
de Berlín (República de Weimar, Alemanya)
diverses disciplines (economia,
idiomes, periodisme). Treballà de periodista a
Lituània i a Berlín en diverses
publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra,Darbas, etc.) i
formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos
Organizacija (LSMO,
Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En
aquesta època era membre
del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però
establí contactes amb
Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i
l'anarcosindicalisme.
Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga
(LSRMS,
Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el
6 de maig de 1929,
amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota,
participà en
l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà
Augustinas Voldemaras al
Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el
capità Pranas Gudynas;
Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i
sa companya i Martynas
Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar aÀustria a través de
Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal
del periòdic lituà Lietuvosinios
a Berlín i París. En 1932 s'establí a
Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar
col·laboracions a Lietuvos inios,
treballà de professor de rus i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes
alemanys,
especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una
russa blanca (Petrowsky) i d'un
català
anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933
publicà en lituàSukilusi Ispanija (Revolta a
Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II
República
espanyola, i traduí al castellà, sota el
pseudònim M. Petrowsky,
el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su
significación en la Revolución Rusa. El
novembre de
1936, amb Francisco Carreño Villar i José
Berruezo Romera, en qualitat de
traductor, formà part de la delegació de la CNT
que va ser enviada a Moscou
(URSS)
per a participar en la desfilada commemorativa de la
Revolució d'Octubre.
En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet,
president de
l'ambaixada extraordinària de la II República
davant l'URSS. Sobre aquest
viatge, en 1945 publicà en lituà una important
ressenya crítica del règim
comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje),
que fou traduïda al castellà i publicada l'any
següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm
com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde
i
SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior
de la
CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual
també formava part
Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín
Cortés, per la CNT, encarregades de la
publicació de periòdics, fullets, llibres, etc.,
en diverses llengües. Després
de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup
alternatiu enfrontat, la
Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment
Lliure
Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i
Eugen
Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937
formà part del
servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els
nombrosos companys detinguts per
haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM) o per
haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments
sorgits
el maig de 1937 contra la reacció estalinista.
Però la seva discreció vers els
companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels
DAS. En un
informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a«un emigrat rus blanc»
que encapçala dins de la CNT «un grup obertament
contrarevolucionari, que ha
participat estretament amb el POUM en la preparació i en la
realització d'un
cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937
publicà, sota el pseudònim M.
Skynimas, la seva traducció al lituà
del
llibre de Vicente Blasco Ibáñez La
barraca, sota el títol Prakeikta
emė
(Terra maleïda). En 1938 fou membre de
l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938
acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la
veterana anarquista
Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la
Península per a veure
les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus
desplaçaments al front
i a les col·lectivitats. Quan el front
català caigué, amb Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet)
i
Nicolás, signà a París un acord per a
transferir els fons documentals de la CNT
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam
(Països
Baixos) i el febrer de 1939, ambSimon
Radowitzky (Raúl Gómez),
passà amb
camió aquests arxius a França. En aquests anys
col·laborà en «Radio
CNT-FAI»,
de Barcelona, i en Solidaridad Obrera
i en Umbral. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on fou internat en
diversos camps de concentració.
Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es
traslladà als EUA –com que no tenia
documentació que demostrés que era
nord-americà, va convèncer els
buròcrates
d'immigració cantant Twinkle, Twinkle, Little Star,
cançó que havia
aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà
en l'homenatge pòstum a Emma
Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York,
EUA), on també
intervingueren Leonard
D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman
Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker,
Dorothy
Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941,
publicà
en lituà Ispanų kovos dėl laisvės.
Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per
la llibertat.
Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys
col·laborà en la premsa
anarquista de l'exili, com ara España
Libre i Estudios Sociales,
i en Delo Truda, de Nova York. En
els anys
cinquanta col·laborà en les revistes
literàries lituanes Literatüra
i Literatüros Metraštis.
Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en
la redacció del periòdic
socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos.
The Lithuanian Daily News, del qual assumí
l'administració en 1951 i el
qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la
Societat d'Escriptors
Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural«iburėlio» i
director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A
més de les obres
citades, és autor d'Skynimai dega (1935), BoliausŠilinio nuotykiai (1943), Martinaičio
atsiminimai (1947), Lietuviai gynė
savo miškus (1950) i Povilas
Mileris.
Biografijos bruoai (1973), entre d'altres. Alguns autors
pensen que també
va fer servir el pseudònim M.
Perkūnija.
Martín Gudell va morir el 4 de juliol de 1993 a Chicago
(Illinois, EUA). A l'IISH
d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara
correspondència (Emma
Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis,
Jesus Lara Trueba,
Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a
Catalunya, documents personals, etc.
***
- Antonio Pereira: El 29 de març de 1908 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Tommaso Ranieri, més conegut com Antonio Pereira. Amb 20 anys el feixisme l'obliga a exiliar-se i s'instal·la a França. En Espanya des de 1932 i en contacte amb els grups anarquistes de la barriada de Sans, el 19 de juliol pren part a Barcelona, amb Durruti i Ascaso, en l'assalt de la caserna de les Drassanes. Més tard continuarà el combat enrolat en la columna Ortiz, participant en la presa de Casp i en els combats de Belchite. En 1937, durant alguns mesos, va ser instructor a l'Escola de Guerra de Barcelona, però aviat tornà al front com a comandant del IV Batalló de la 116 Brigada (25 Divisió), compost per membres de la CNT-FAI. Va participar en la batalla de Terol i va ser ell, L'Italià, com l'anomenaven els seus companys, qui va entrar encapçalant les forces que conqueriren la ciutat. Va lluitar fins al final de la guerra i va ser detingut al port d'Alacant. Empresonat al castell de Sant Ferran i al de Santa Bàrbara, on va ser torturat, i després de passar pel camp de concentració d'Elx, mitjançant documents falsos proporcionats per companys de l'exterior, va poder sortir lliure. Després d'un breu pas per Andorra d'uns sis mesos, va tornar a la península. Detingut i empresonat a Lleida, va ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro, després a Burgos, Madrid i Toledo, on va ser amollat en llibertat provisional en promulgar-se un decret que atorgava la llibertat a tothom que hagués complit més d'un any de condemna en un camp de treball disciplinari. En 1945 es lliura a la lluita clandestina contra el règim i va ser secretari de Defensa del Comitè Regional de la CNT de Catalunya. En una de les repressions, en 1946, va ser detingut i va passar a la presó Model juntament amb sa companya Carmen, empresonada durant uns dies als calabossos malgrat el seu embaràs. Alliberat un any després per la intervenció de l'ambaixada italiana, va tornar a Itàlia, on va militar activament en la FAI i en la Unió Sindical Italiana (USI). Va col·laborar en diverses publicacions anarquistes italianes i espanyoles. També va mantenir contactes amb els grups d'acció espanyols i en 1952 amb Facerías va preparar un pas clandestí entre França i Itàlia. En el Congrés d'Ancona de 1967 formava part de la Comissió de Relacions de la FAI i es va encarregar voluntàriament de les relacions amb el moviment obrer i la secretaria de l'USI. Antonio Pereira va morir després d'una llarga i dolorosa malaltia el 16 de març de 1969 a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on van ser enterrades les seves cendres. Tenia quatre fills.
***
- Francesc Gomar Torró:
El 29 de març de 1914 neix a la
Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià)–altres fonts citen La Sala
(Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut com El Valencià. De ben jovenet
entrà a formar part de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'abril de
1933 va ser detingut, juntament amb son germà gran Vicent
Josep Gomar Torró,
Antonio García García (El
Andalúz),
Pedro Cózar Robles, Arsenio del Valle Soria i Felipe Ranero
Pérez, tots
militants anarquistes, acusat d'haver participat en l'atracament a
mà armada
realitzat el 27 de març de 1933 al magatzem de
plàtans «Hermanos Andalúz»,
al
número 17 de la plaça de la Cebada de Madrid
(Espanya), i en el qual es portaren
un botí de 4.300 pessetes; jutjat per un jurat popular el 25
de febrer de 1935
a la Presó Model de Madrid per aquest delicte, va ser
absolt, com la resta dels
processats. Quan la Guerra Civil espanyola fou oficial
d'Intendència i membre
del Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1939, amb el
triomf franquista, va
ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) i reclòs al camp de
concentració de «Los Almendros» i a la
presó provincial d'Alacant, on amb
altres tres detinguts va ser víctima d'un simulacre
d'execució. Després va ser
traslladat a una presó de Múrcia destinada a 300
persones i on hi s'estaven uns
cinc mil detinguts. A resultes d'una temptativa d'evasió
col·lectiva, cinc dels
presos van ser afusellats davant la resta de presoners. Posteriorment
va ser
traslladat a Xàtiva (La Costera, País
Valencià), d'on fou alliberat el 5 de
gener de 1942. Salvà la vida gràcies a que la
seva pertinença al SIM no va ser
descoberta. El 28 de gener de 1942, assabentat que hi havia una nova
ordre de
detenció contra ell, marxà cap a Barcelona
(Catalunya), però com que no se
sentia segur, decidí marxar cap a les muntanyes i
s'integrà en un grup
guerriller que operava entre la comarca del Maestrat i Sierra Morena.
Un dia
que visitava sa companya, Josefa Martínez Moreno (Pepita), a Salobre (Albacete, Castella,
Espanya), va ser detingut,
però dos dies més tard aconseguí fugir
i tornar a les muntanyes. A la serra
d'Alcaraz (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part
de la V Agrupació
Guerrillera (Agrupació Guerrillera del Centre), comandada
per Cecilio Martín
Borjas (Timochenko),
d'obediència
comunista, i que operava entre el triangle Ciudad Real-Cuenca-Albacete.
Com que
no es trobava a gust dins d'una guerrilla comunista, formà,
amb una vintena de
companys, el seu propi grup guerriller («Grup del
Valencià»), que establí
contacte amb altres guerrilles de la CNT, com la dels germans Quero
Robles, a
Granada (Andalusia, Espanya), o la de Sebastián Moya Moya (Chichango), que actuava a la zona
d'Albacete. El seu grup atacà la
caserna de la Guàrdia Civil de Vianos (Albacete) i
s'emportà nombrosos fusell i
pistoles. Sa companya Josefa va ser detinguda i torturada (la penjaren
dels
braços, li clavaren escuradents als pits, etc.) amb la
finalitat que rebel·lés
l'amagatall de son marit; quan va ser traslladada a la presó
d'Albacete, el
director no la volgué admetre, ja que «no podia
acceptar cadàvers». Josefa
Martínez Moreno mai no es va recuperar d'aquests
maltractaments i morí en 1991.
El setembre de 1946, Francesc Gomar s'integrà en el grup
d'Antonio Hidalgo
López (Atila) i el 7
d'octubre
d'aquell any, amb Cecilio Martín Borjas (Timochenko),
Antonio Hidalgo López (Atila),
Antonio Moreno Manzano (Pichi) i
Germán Girón Nieto (Donaire),
participà en l'atac, a la carretera de Còrdova a
València, dels pagadors de la
línia fèrria Baeza-Utiel amb un botí
de 64.600 pessetes. El novembre de 1946, a
resultes de la repressió, quan només quedaven
tres guerrillers en el grup i dos
d'ells volien desertar, abandonà el grup i marxà
cap a la serra de Gredos, on
s'integrà en un grup de quatre guerrillers, dos d'ells (Pepin i Eusebio)
comunistes. A finals de 1948, una promesa d'amnistia incità
molts de
guerrillers a lliurar-se a les autoritats. El 9 de gener de 1949 va ser
detingut a casa dels seus pares a La Pobla del Duc. Per eludir els
maltractaments dels quals va ser víctima en els
interrogatoris, intentà
suïcidar-se. Portat davant un consell de guerra, va ser
condemnat a mort, però
la pena va ser commutada per la de 30 anys de presó. Va ser
internat a la presó
valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis, on establí
una estreta
amistat amb Cèsar Broto Villegas, exsecretari del
Comitè Nacional de la CNT. El
3 de març de 1959 va ser posat en llibertat condicional.
Francesc Gomar Torró
va morir el 21 de febrer de 1994 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida,
País
Valencià).
Francesc Gomar Torró (1914-1994)
***
- Victoriano Gómez
Marco: El 29 de març de 1915 neix a
Alpeñés (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Victoriano Gómez Marco. Fuster de professió, quan
tenia 15 anys s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 es
fundà la Federació Local
d'Alpeñés de la CNT i en fou nomenat secretari.
Aquest mateix any, amb altres
companys del seu poble, buscà companya a través
de La Revista Blanca per a unir-se
lliurement. Durant la guerra civil
lluità en la «Columna Durruti» al front
d'Aragó. Ferit en un braç, romangué
hospitalitzat sis mesos a Barcelona (Catalunya). Considerat no apte per
a
retornar al front, va ser enviat en serveis auxiliars a una caserna
controlada
per comunistes. Tement per sa vida, desertà i es
refugià a la seu del Comitè
Nacional de la CNT, on, fins el gener de 1939, treballà als
arxius. Quan la
Retirada, el 6 de febrer de 1939 passà a França,
on patí els camps de
concentració d'Argelers i de Barcarès.
Posteriorment va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a una
pedrera
d'Auxant (Borgonya, França). El juny de 1940, poc abans de
l'arribada de
l'exèrcit alemany, marxà a peu cap a
Perigús (Aquitània, Occitània), on
arribà
el dia de l'Armistici. Controlat per les autoritats, va ser traslladat
novament
al camp de concentració d'Argelers i d'allà
enviat a diverses CTE (Prada de
Conflent, Bél Luéc, Lorient) i com a treballador
agrícola a la 91 CTE a Gatnat
(Alvèrnia, Occitània), on, amb altres companys,
reorganitzà la CNT que comptà
amb una vintena de membres. El setembre de 1942 assistí al I
Ple Regional
celebrat a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània). En aquesta època
participà en la Resistència enquadrat en un grup
francès. Acabada la II Guerra
Mundial, en 1947, s'establí a Clarmont d'Alvèrnia
i fou un dels pilars de la
comarcal del Massís Central de la CNT. Fou secretari del
Sindicat d'Oficis
Diversos de Clarmont d'Alvèrnia i de la comarcal en diverses
ocasions, i
secretari de Coordinació del Comitè
Interdepartamental. Fou un assidu dels
comicis confederals. Victoriano Gómez Marco va morir el 29
d'abril de 2005 a
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània) –algunes fonts citen
Escuròlas
(Alvèrnia, Occitània).
***
- Manuel Fernández
Rodríguez: El 29 de març de 1917
neix a Granada (Andalusia, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel
Fernández Rodríguez,
que va fer servir diversos pseudònims (M.
Franz del Valle, F.R., M. Vega, J.
Alpes, Zalamea, N, J.
Sierra, J. Santos, etc.).
Fill
d'una família llibertària, fins als 12 anys
assistí a diverses escoles i
després passà a treballar com a aprenent de
dependent de comerç. A partir dels
14 anys començà a militar en les Joventuts
Llibertàries de Granada, amb José
Martínez
Alonso, Torcuato López Barón, Robles, Diego
Illescas, Guzmán i altres. En 1934
formà part del Comitè Local de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries
(FIJL) i entre 1935 i 1936 en el seu Comitè Provincial. El
novembre de 1935 i
el gener de 1936 va ser empresonat. Amb l'aixecament feixista de juliol
de 1936
i el triomf d'aquesta a Granada, fugí a Iznalloz i a Guadix
s'uní a la Columna
Maroto amb va combatre fins al novembre de 1936 al front de Baza.
Després continuà
en les Joventuts Llibertàries, on ocupà
càrrecs de responsabilitat, com ara
secretari de Propaganda del Comitè Regional d'Andalusia, i
assistí a diferents trobades
orgàniques, com ara en Ple del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) de 1938 celebrat
a Barcelona. També formà part de la
comissió aclaridora de l'actuació de Rafael
Peña García i fou redactor del
butlletí Nuestros
Libros. El triomf franquista l'agafà a Baza i
d'allà marxà a Alacant i a
Madrid, on aconseguí documentació falsa i
s'establí a Barcelona. Treballà en
una casa d'ortopèdia, però el 28 d'octubre de
1939 va ser detingut. Tancat a la
Presó Provisional del Poble Nou, el febrer de 1942 va ser
alliberat. Va fer
feina de qualsevol cosa, com ara la distribució de vins i de
diaris, i amb
Miguel Jiménez fabricà i vengué
sabó. Quan pogué contactà amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) clandestina i s'afilià al
Sindicat d'Arts Gràfiques
de Barcelona. Després de la caiguda del Comitè
Regional de les Joventuts
Llibertàries a finals de 1944, s'encarregà
d'agafar-ne el relleu i a finals de desembre
de 1945 en el Ple de la Floresta va ser nomenat secretari del
Comitè Regional
de Catalunya de la FIJL. El febrer de 1946 marxà a
França com a delegat
d'aquesta organització per aconseguir suport,
però no va poder arribar per
dificultats en el seu pas de la frontera al II Congrés de la
FIJL de Tolosa de
Llenguadoc que es va celebrar entre el 8 i el 19 de març de
1946. Després
d'entrevistar-se amb el nou Comitè Nacional de la FIJL,
l'abril d'aquell any
retornà a Catalunya. A Barcelona muntà a casa
seva la premsa de Ruta, el primer
número del qual sortí el
juny de 1946. Entre juny i juliol d'aquest mateix any, amb
Raúl Carballeira
Lacunza, va fer una gira organitzativa i propagandística
(València, Màlaga,
Granada, Sevilla i Madrid) per copsar la situació de les
Joventuts Llibertàries
peninsulars i s'entrevistà amb Rafael Cayuela Cubillo,Ángeles Rojo i Juan Gómez
Casas. El juliol de 1946 va ser triat vicesecretari per la FIJL per al
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT, amb la intenció de canviar
la línia col·laboracionista
confederal, però fou va ser apartat del seu
càrrec un mes després, en no
acceptar la dissolució del Comitè Regional de les
Joventuts Llibertàries de
Catalunya, que ell dirigia, i que imposava la direcció
confederal. El 17 d'agost
de 1946 va ser detingut en una agafada juntament amb una quarantena de
companys. A la presó Model de Barcelona formà
part de la Comissió de Premsa,
encarregada de confeccionar cal·ligràficament els
butlletins Esfuerzo, Crisol
i Acarus Scabieri.
El juny de 1947 sortí en llibertat provisional. Amb una
salut molt febre,
l'octubre de 1947 creuà amb Josep Lluís
Facerías i Francisco Ballester Orovigt
(El Explorador) els Pirineus per
assistir al II Congrés de l'MLE que se celebrà a
Tolosa de Llenguadoc entre el
20 i el 29 d'octubre. A París formà part del
Comitè Regional d'Andalusia de la
CNT, amb Antonio Morales Guzmán. Amb aquest
publicà el butlletí CRA
i durant una temporada administrà el
periòdic CNT. El gener
de 1952 emigrà
al Brasil. Després d'un temps amb Manuel Pérez
Fernández a Rio de Janeiro,
s'establí a Porto Alegre, on regentà una impremta
i publicà el periòdic O
Protesta. L'octubre de 1961, amb
Manuel Pérez Fernández, Josep Pujol Grua,
Maximiliano Rivera Flores, Luis Brillas
i altres, assistí com a delegat de Porto Alegre al
Congrés de Federacions Locals
del Nucli de la CNT celebrat al Brasil i formà part de la
Comissió de Relacions
de CNT. El desembre de 1970 s'establí a l'Avellaneda (Buenos
Aires, Argentina)
i el gener de 1982 s'instal·là novament a
Barcelona. Manuel Fernández Rodríguez
va morir el 28 d'octubre de 2003 a Barcelona (Catalunya).
Manuel Fernández
Rodríguez (1917-2003)
Defuncions
- Clément Duval:El 29 de març de 1935 mor al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Havia nascut l'11 de març de 1850 a París (França). Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc«La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l'hôtel Monceau. L'anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de«L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar en La Revue Anarchiste de París. Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.
***
- Tosca Tantini: El
29 de març de 1940 mor a França l'anarquista i
miliciana Tosca Tantini. Havia
nascut el 16 de novembre de 1913 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares
es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari, i era germana de
l'anarquista
Ferrucio Tantini. Es guanyava la vida fent de gelatera. En 1930
marxà cap a
França, on retrobà son pare que havia emigrat en
1923. A finals de 1931 vivia a
Arcueil (Illa de França, França) amb son company,
l'anarquista Bruno Gualandi.
A França s'encarregà de la distribució
del periòdic anarquista Guerra di
Classe, de Camillo Berneri.
L'agost de 1936, amb son germà Ferrucio, passà a
Catalunya i a Barcelona
s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», ben igual que altres
companys –Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana,
Carlo Cocco,
Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi
(Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni,
Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci.
Participà en els combats
d'Osca i d'Almudébar, al front d'Aragó, on son
company morí. El maig de 1937
compartia un apartament amb altres anarquistes italians (Francesco
Barbieri,
Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Fosca
Corsinovi), al
número 2 de la plaça de l'Àngel de
Barcelona, i fou testimoni de la detenció de
Camillo Berneri i de Francesco Barbieri per un escamot estalinista,
companys
que posteriorment van ser assassinats. Va escriure una carta a Adalgisa
Fochi,
mare de Camillo Berneri, on explicà els últims
moments de la vida de son fill.
Després d'aquests esdeveniments, a finals de 1937
retornà a París (França). Segons
una carta del 13 de juny de 1940 de son pare, dirigida a son
germà Antonio a
Itàlia, que va ser interceptada per la policia feixista,
Tosca Tantini va morir
el 29 de març de 1940 a França.
---