Anarcoefemèrides
del 26 de març
Esdeveniments
- Surt Il Piccone: El 26 de
març de 1905 surt a Brescia (Llombardia,
Itàlia) el primer número de la
publicació mensual Il Piccone.
Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf:«La
verità ci farà liberi» (La veritat ens
farà lliures). En va ser el responsable
Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta,
Morel, Leda
Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que
signaren amb
pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció,
anticlericalisme, antimilitarisme,
cultura, història, poesia, Primer de Maig,
prostitució, repressió, vaga, etc.
Només
en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.
***
- Tragèdia de Jambol: El 26 de març de 1923 a Jambol (Jambol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Jambol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.
Naixements
- E. Armand:El 26 de
març de 1872 neix a París (França)
l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut comE.
Armand, un dels
activistes llibertaris més coneguts
i populars de la seva època, especialment en els cerclesàcrates lligats a
l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions
comunitàries de vida.
Fill d'uncommunard, no
va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una
gran biblioteca el va
instruir, ensenyant-li nombroses llengües.
Descobrirà l'anarquisme per mor de
la lectura del periòdicLes
Temps Nouveaux, de Jean
Grave. En 1901 va fundar el periòdicL'Ere
Nouvelle,òrgan de l'anarquisme
cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però
no va ser l'únic:Hors
du troupeau(1911),Par
delà la mêlée(1916). Va dirigir
durant un temps el periòdicL'Anarchie;
va col·laborar enLe
Libertaire, de
Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revistaL'En
Dehors, apareguda a
Orleans des
de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta
revista prendrà el
subtítol en 1926 de: «Òrgan de
pràctica, de realització, de camaraderia
individualista
anarquista». També va esperonar la
publicació de la seva continuadora,L'Unique,
també a Orleans i que
aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va
participar en l'Encyclopédie
Anarchiste, de Faure.
Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme
anarquista
pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves
revistes
tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de
l'expropiació, tan comuns
dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de
l'«il·legalisme» en les revistes
anarquistes li va crear no pocs enemics dins
del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave,
que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto
Libertad, Paraf-Javal i alguns més
del cercle deL'Anarchie,
de desviació ideològica i de provocar amb la seva
vida dissoluta --segons
Grave-- la desmoralització del moviment llibertari.
També Max Netllau dedicarà
adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en
la seva
magnaL'anarquia a
través dels temps.
De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les
seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva
constant provocació de l'ortodòxia anarquista,
dotaren el moviment llibertari
europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de
renovació que
paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb
l'agrupació espontània en
cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la
manera bakuninista. Els
individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar
en marxa alguns
sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van
dotar d'un
pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees
d'autoeducació i de
crítica que preconitzaven. El corpus teòric
d'Armand gira al voltant de tres
idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o
sexualitat
sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes,
anomenades
generalment a principis del segle XX pels anarquistes:milieux
libres (medis o ambients
lliures). La idea
internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va
ser un gran defensor
de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o
l'Ido, que segons
ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els
individus. Armand en les
seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes
comunitaristes
i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari
francès. Es recuperen
així les línies de pensament de Benjamin Tucker,
de l'stirnerià John-Henry
Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es
recupera tota la
llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada
de banda en el
moviment obrer europeu a partir de la desqualificació
marxista de l'anomenatSocialisme
científiccontra el
que es va anomenarSocialisme
utòpic; Armand
revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot
de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a
partir de les seves
idees. Armand establirà fructíferes
polèmiques amb altres individualistes
anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un
contrapunt
interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora
anarquista brasilera
Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La
influència d'Armand en
el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol
especialment, va
ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar.
Armand va divulgar en
els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees
més avançades
sobre la sexualitat, les comunes i la posició de
l'individualista autodidacta i
crític contra l'autoritarisme i l'explotació.
Armand va ser condemnat en
diverses ocasions, especialment per «complicitat de
deserció» durant la Primera
Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps
de
concentració. E. Armand va morir el 19 de
febrer de 1962 a Rouen (Alta Normandia, França).
Les seves obres més importants són:L'initiation
individualiste anarchiste(1923)
iLa
révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).
***
-
Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a
Chartres (Centre, França) l'anarquista i
militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Obrer tapisser,
va servir
en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta.
Després de passar tres
anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de
consciència i fundar un
falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el
desembre de 1909, va
ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires
Ouvriers et
Employés» (USLOE, Unió Sindical de
Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un
primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista
Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava
aleshores
mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual
reivindicava la
prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a
termini vençut i
l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la
muda
pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing
número 52, amenaçat
d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada
(«Fort
Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una
pancarta que deia:«Respectuós de la llei violada per la policia al
servei de la propietat, només
sortiré obligat per la força.» Assetjat
per la policia, abastit pels veïns
durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta
de la violació del
seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el
tribunal de recursos
d'urgència li va donar la raó i la policia va
haver d'aixecar el setge. Poc
després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una
acció de reallotjament al
Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit
infants en la qual els companys
del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada;
aquesta
acció comportarà el vot per part del consell
municipal parisenc d'un emprèstit
de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges
econòmics per a
famílies nombroses. Després va crear la famosa«Raffût de Saint-Polycarpe»,
fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar
les cases
amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a
coll amb tots els
trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va
compondre
per aquest grup la coneguda cançó La
marche des locataires. Mitjançant
aquesta acció directa de caire lúdic, van
assetjar i okupar tots els habitatges
que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics:
el 10 de febrer de
1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març
el de la Cambra de
Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien
habitatge
per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van
prendre a l'assalt
l'església de la Madeleine. A més
d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril
de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50
famílies,
infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard
Lannes la
vil·la La Vérone amb la complicitat del seu
llogater, el Comte de La
Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36
infants; van ser
expulsats set dies després. En 1912 va començar a
col·laborar en el periòdic
anarquista de Brussel·les Le Combat Social,
on amb Georges Schmickrath i
León de Wreker van publicar articles sota la
rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre
els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va
produir una
escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel
maig Cochon es va presentar a
les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser
exclòs, per les
crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta
organització per«electoralisme», fundant aleshores la
Federació Nacional i Internacional dels
Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de
l'Estat francès,
especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant
manifestació pels carrers de la ciutat, reunint
més de quatre mil persones al
Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat
en el
XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla
del Marne;
el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de
Billancourt, però
quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de
1917.
Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de
guerra a
tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va
publicar a Maintenon
el periòdic Le Raffût, que va
ser efímer --va sortir una nova sèrie
entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la
Unió Federal de
Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters
(UCL), que en 1946
esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters
(CNL), apropada al Partit
comunista. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels
llogaters
i va haver de comparèixer davant un tribunal de
París el 21 d'abril de 1926.
Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop
de Maintenon, va anar
diverses vegades a París durant els anys cinquanta per
evocar els seus records
en l'emissió radiofònica de J. Mollion«Les rêves perdus». Georges Cochon va
morir el 25 d'abril de 1959 a la seva casa del carrer Grandes Cours a
Pierres
(Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la
torxa i
durant els anys setanta
van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el
petit
tractat 39 manières de faire râler son
concierge. Es van crear un gran
nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com
ara La
Cochonette; Donnez des logements; Papa
Cochon; C'est
Cochon; V'la Cochon qui
démémage, de Montéhus; Le
chant des
locataires, de Robert Lanoff; o La marche des
locataires, de Charles
d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la
seva lluita
cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là
Cochon qui
déménage. Prélude au droit au logement,
que explicar la història d'aquest
personatge i la seva lluita.
***
- Louis Montgon:El 26 de març de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Fill d'un fuster, va fer d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
- Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio Tosi, etc.), i del grup«Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.
***
- Jacques Doubinsky:El 26 de març de 1889 neix a Odessa (Ucraïna) el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Nascut en una família d'artesans jueus, va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates --com la major part dels emigrats servis i búlgars--, en la confecció i disseny de teixits --on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)--, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el «Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquestúltim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva«L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació«Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank,òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Jacques Doubinsky va morir el 18 de febrer de 1959 a França. Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution, Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov --biografia novel·lada de les aventures de son padrí--, Mira ceti, etc.
***
- Raymond Callemin:El 26 de març de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la«Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unesMémoires de Callemin dit Raymond la Science.
***
- Manuel de
Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario
(Santa Fe, Argentina) l'escriptor,
poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de
Manuel de
Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad
Pardiñas, concertista de piano i
pintora; ambdós es conegueren a la Corunya
(Galícia) i enamorats fugiren a
París (França) i d'allà a la ciutat
argentina de Rosario, on es casaren
civilment. El fill de la parella s'educà a
Córdoba (Córdoba, Argentina) i
després estudià al Seminari Conciliar de
Concepción (Concepción, Xile). De molt
jove quedà orfe de mare, primer, i de pare,
després --vidu reingressà al
sacerdoci--, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on
restà definitivament. A la
capital uruguaiana participà de la bohèmia
literària --va fer una bona amistat
amb Ernesto Herrera-- i també s'introduí en els
grups anarquistes, experiència
que més tard recrearà en la seva
novel·la Oficio de vivir. Buenas y
malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils
publicà més tard la
sèrie «Cronicones montevideanos» en el«Suplemento Femenino» del diari La
Mañana. En 1928 publicà Historia
de un pequeño funcionario, crítica
a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en
diferents publicacions, com
ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla
(Santiago de Chile), Clarín
(Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la
poesia, la novel·la i el conte.
En els seus últims anys creà la seva
pròpia editorial, Banda Oriental, on
publicà les seves obres. El seu art taurí
recorregué les places de Montevideo,
Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels
trenta, convidat pel
British Council, viatjà a Londres per mediació de
l'ambaixador britànic a
l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i
d'edició de revistes
culturals, com ara Teseo, Revista Oral,Cuadernos Julio
Herrera y Reissing,«Meridión», etc. Participà en
les Jornades Poètiques
celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats
més aclamats van ser adaptats
al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves
obres destaquen Canto
de oro (1917), Las estancias espirituales
(1919), El padre Samuel.
Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela
picaresca
americana (1937), Lámpara. Vigilias de
la luz y la flauta (1938), Meridión.
33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración
de Hernandarias (1946),Pregón lírico diciendo de la muerte de
Manuel Rodríguez, Manolete
(1949), Retorno (1951), Hernandarias.
Exploración poética on ocho
cantos (1951), Pastoral melacolía y
otros poemas (1954), El
enigma del ofidio (1955), Encantamiento.
Poesía sobre motivaciones
infantiles (1955), Festival y
transfiguración de Helena. Treinta poemas
de amor (1957), Hernandarias.
Exploración poética en XIII cantos
(1957), Espantapájaro. Poesía sobre
motivos infantiles y un cuento
(1960), El nuevo encantador (1961), Laurel
sangriento. Épica nativa
(1961), Humo en la isla (1962), Metafísica
del vino y otros poemas
(1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio
(1964), Víspera y
olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La
vida bohemia.
Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En
les seves obres descriu
la impersonalitat burocràtica, la incomprensió
que separa els éssers humans, el
món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera
realista i alhora
filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a
Montevideo
(Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la
Secció d'Arxiu i
Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat
de Humanitats i Ciències
de l'Educació de la Universitat de Montevideo.
***
- Ramon Casanellas Lluch: El 26 de març de 1897 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) --altres autors citen Barcelona-- el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes --posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís --que finalment acabà en Falange Espanyola--, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí en un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya) i, amb son company, morí. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista.
Ramon Casanellas Lluch (1897-1933)
---