Anarcoefemèrides del 22 de març
Esdeveniments
-
Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854
al barri de Sants de
Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a
mà que
presenten la primera reivindicació col·lectiva
als patrons del gremi. Amb motiu
de la instal·lació, cada cop més
nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting),
conegudes popularment com selfactines, i per la
crisi de la feina i la
carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van
registrar diverses
vagues a Catalunya; la més important va ser la que va
començar a Sans el 22 de
març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità
general va fer detenir els
representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses
manifestacions
populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar
va
proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els
vaguistes. Aquestes
vagues estaven organitzades per «Comissions de
Treballadors» autogestionàries i
clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep
Barceló, Ramon
Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol
de 1854
parla de «comissió de treballadors de les
fàbriques de filats» o de«comissió
de la classe filadora». El conegut com «Conflicte
de les Selfactines» va
culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de
fàbriques.
***
- Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup«Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones --entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou-- són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig.
***
- Naixement del«Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès.
***
- Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.
Naixements
- Manuel Abad
Bermúdez: El 22 de març de 1892–altres fonts citen el 23 de febrer de 1893–
neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad
Bermúdez. En
els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i
s'exilià, d'antuvi, a França i,
després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la
instauració de la II República
espanyola, retorna a la Península i durant els anys
republicans patí
empresonaments. Forner, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
d'Anglès (Selva, Catalunya) i durant la Revolució
de 1936 participà activament
en la col·lectivització encapçalada
pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració.
En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per
evacuar les dones i
els infants que quedaven a Anglès i passà a
França amb la Retirada. Tancat als
camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment
s'enrolà en la 226
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i
posteriorment, el
22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors
Estrangers
(GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la
reorganització clandestina de
la CNT i després de la II Guerra Mundial milità
en el Federació Local de Bram
de la CNT. Manuel Abad Bermúdez va morir en 1973 a Bram
(Llenguadoc,
Occitània).
***
- Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Fill de pares lliurepensadors, abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme --creà la primera colònia nudista australiana-- va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat el 9 de juny al cementiri de Woronora. En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers.
***
- Mario Garioni: El
22 de març de 1896 –algunes fonts citen
1895– neix a San Rocco al Porto
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario
Garioni, també
conegut com Romeo Pezza. En 1920
fugint del feixisme es refugià a França i
s'instal·là a Lió
(Arpitània). El 12
d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i
marxà cap a Bèlgica, d'on
també fou expulsat. Després d'una estada a
Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb
la proclamació de la II República,
passà a Catalunya, però en 1933 va ser
portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a
Barcelona (Catalunya);
detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de
presó. En
acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera
francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), va ser jutjat i
condemnat a un mes de presó per«violació del decret
d'expulsió» que purgà a la
presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i
empresonaments minaren poc a
poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure,
començà a errar per
la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via
fèrria. El 17 de
novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren
Tolosa-París, per
Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el cos
decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació,
no va ser
identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el
cos va ser trobar
fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de
la Confederació General del
Treball (CGT) confirmà que no havia estat així.
La versió oficial d'aquesta
mort fou «suïcidi».
***
- Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 --algunes fonts citen 1896-- neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la«ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) --aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el«Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir en 1985 a París (França).
***
- François
Muñoz:
El 22 de març de 1923 neix a Piennes (Lorena,
França) l'anarquista François
Lucien Muñoz, sovint citat sense la titlla François
Munoz. Durant el congrés de les Joventuts
Llibertàries celebrat el 13 de
setembre de 1946 a Dijon (Borgonya, França) fou nomenat
responsable del Comitè
de Premsa del Comitè Nacional de la Federació de
les Joventuts Anarquistes
(FJA); els altres membres del Comitè Nacional van ser Georges Fontenis, Paul
Champs, Louise Le
Bourhis, Serge Senninger, Raymond Robic, Giuseppe Mazzochi, Marcelle
Clavé,
René Souchay i Louis Fassier. Poc després, amb
son germà Floreal Muñoz (Chavannes),
entrà a formar part de la
Comissió d'Autodefensa de la Federació Anarquista
(FA) i de la Federació
Comunista Llibertària (FCL). En aquesta època
forma part dels Grups de Fàbrica
a la Citroën i col·labora en Le
Libertaire i Amitié.
En 1950, el
seu domicili, al carrer del Faubourg Saint Antoine del XI Districte de
París
(França), estava en les llistes d'indrets a vigilar per la
policia. Entre 1952
i 1957 administrà una biblioteca gratuïta de la FCL
per als militants. En
aquesta època col·laborà en la revistaLe
Lien. El 24 de juliol de 1954 participà en el
segrest a França de Niceto
Pardillo Manzanero (El Chaval)–exmembre
del grup d'acció anarquista de Wenceslao Jiménez
Orive que actuava a Espanya,
que s'havia posat al servei de la policia franquista i que fou l'origen
de
l'eliminació del grup el gener de 1950–, el qual
va ser severament «corregit» i
deixat per mort a vuit quilòmetres de Pàmies
(Llenguadoc, Occitània). Entre el 23
i el 25 de maig de 1953 assistí al Congrés de
París de la FCL i fou membre de
la Comissió de Control i elegit com a suplent de
París en la Comissió de
Conflictes del Comitè Nacional de la FCL. Fou un dels
candidats de la FCL en el
I Sector del Sena per a les eleccions legislatives de desembre de 1955,
el
fracàs de la qual marcaren el final de
l'organització. En 1965 fou l'editor
científic de la col·lecció de textos
de Mikhail Bakunin que sota el títol de La
Liberté. Choix de textes, publicà
Jean-Jacques Pauvert en la seva col·lecció«Libertés»; edició
polèmica, a causa
de la introducció i les notes que sobre els textos
bakuninians va fer parlant
d'un «Bakunin marxista», que fou molt important a
la seva època i que va ser
reeditada en 1972.
***
- Giuseppe
Galzerano: El 22 de març de 1953 neix a
Castelnuovo Cilento (Campània, Itàlia)
l'historiador i editor anarquista Giuseppe Galzerano. És
llicenciat en
Pedagogia i en Lletres en la Universitat de Salerno
(Campània, Itàlia) i
treballa com a docent de Humanitats en un institut públic.
En 1975 fundà
l'Editorial Galzerano, on publica llibres sobre anarquisme, socialisme,
antifeixisme, emigració, cultura popular,
història local, etc. Trobem articles
seus en diferents periòdics italians i estrangers. En
diverses ocasions (1995,
1998, 2002 i 2004) se li atorgà el Premi de la Cultura de la
Presidència del
Consell de Ministres. Com a historiador s'ha centrat en els moviments
anarquista, obrer i revolucionari. És autor d'I
ricchi e gli oppressori non moriranno più! Romanzo di
fantascienza
contro il trapianto del cuore (1970), Grammatica
della lingua Esperanto (1970), Attentato
al Diana (1973), Libri rari ed
introvabili. Letteratura anarchica, socialista, antifascista ed
anticlericale
(1974), Carlo Pisacane un dirottatore di
cent' anni fa. Una conferenza ed altro (1975), America!
America! (1980, amb Antonio Margariti), Enrico
Quaranta. Una vita per gli altri
(1987), Gaetano Bresci. La vita,
l'attentato, il processo e la morte del regicida anarchico
(1988), Passando per il Cilento. Avventure e
scoperte di un «turista» inglese nel Cilento
borbonico (1988, amb Arthur
John Strutt), Il tribunale speciale
fascista (1992, edició), Giovanni
Passannante. La vita, l'attentato, il processo, la condanna a morte, la
grazia«regale» e gli anni di galera del cuoco lucano che
nel 1878 ruppe l'incantesimo
monarchico (1997 i 2004), Le«Memorie»
di Antonio Galotti. La rivolta del Cilento del 1828 (1998,
amb Antonio
Galotti), Vincenzo Perrone. Vita e lotte,
esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della
libertà in Spagna
(1999), Domicilio coatto (2000, amb
Ettore
Croce), Angelo Sbardellotto. Vita,
processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per
l'«intenzione» di
uccidere Mussolini (2003), Michele
Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte
dell'anarchico
italo-americano fucilato per l'intenzione di uccidere Mussolini (2006),Ricordi di famiglia (1780-1860)
(2008,
amb Matteo Mazziotti), Enrico Zambonini.
Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico emiliano fucilato dalla
Repubblica
sociale italiana (2009), entre d'altres.
Defuncions
- Maria Collazo: El 22 de març de 1942 mor la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut el 6 de març de 1884 a Montevideo (Uruguai). Era filla d'una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el«Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern.
***
- Justiniano García Macho: El 22 de març de 1949 es afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller anarquista Justiniano García Macho, conegut com El Macho. Havia nascut a Cedrillas (Terol, Aragó, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou milicià durant la Guerra Civil espanyola. En 1939, al final del conflicte, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada. En 1943 aconseguí fugir de la presó i s'integrà en la guerrilla que operava a Terol, on encapçalà un grup que actuà a la zona d'Utrillas. En 1947 s'integrà al campament de la Sènia del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), però per divergències polítiques amb els comunistes desertà. Dies després, el 18 de maig de 1948, va ser capturat pels franquistes a Sallent de Gállego (Osca, Aragó), juntament amb el guerriller llibertari Pedro Acosta Cánovas (El Chaval), quan intentaven creuar els Pirineus. Portats ambdós davant un consell de guerra, el 18 de gener de 1949 van ser condemnats a mort i afusellats el 12 de març de 1949 a Saragossa.
***
- Ana Aurora do Amaral Lisboa:
El 22 de
març de 1952 mor a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la
pedagoga, poetessa,
escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista
Ana Aurora do Amaral
Lisboa. Havia nascut el 24 de setembre de 1860 a Rio Pardo (Rio Grande
do Sul,
Brasil). Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria
Carlota do
Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son
pare, comerciant,
comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus,
donà una educació liberal
a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En
1879 començà a estudiar
magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil)
i es
diplomà en 1881 amb la màxima
qualificació en totes les assignatures. Contractada
com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de
1893 va ser
traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio
Grande do Sul, Brasil),
i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a
Júlio Prates de
Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A
partir
d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra
dels
polítics republicans, juntament amb sos germans i al
periòdic republicà A
Federação, i mai no pogué
exercir el
magisteri en una escola pública. Fou una precursora de
l'ensenyament per a
adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota,
el Col·legi Amaral
Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint
moltes vegades els
alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament.
Abandonà el magisteri
quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava
gairebé
cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern
estatal li va concedir
una pensió vitalícia amb la qual pogué
sobreviure. En 1950 va ser guardonada
amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem
articles seus, algunes vegades fent
servir pseudònims (José
Anselmo, Aura Lys, etc.)
en diferents
publicacions periòdiques, com ara Correio
do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels
llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não
saber ler (1916), Festinhas
escolares, (1925) i Teatro de dona (1931),
entre d'altres. Ana
Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio
Pardo (Rio Grande
do Sul, Brasil).
***
- Ettore Bonometti: El 22 de març de 1961 mor a Brescia (Llombardia, Itàlia) d'un accident de circulació l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Havia nascut el 22 de novembre de 1872 a Brescia (Llombardia, Itàlia) en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti). En 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí. Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.
***
- Vicente Moriones
Belzunegui: El 22 de març de 1970 mor a Basurto
(Bilbao, Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista
i resistent antifeixista Vicente Moriones Belzunegui, conegut sota
diversos
pseudònims, com ara El Navarro,Navarrico, José
Luis Márquez Boya, Valeriano
Martínez o Enrique
Martínez. Havia
nascut el 22 de gener de 1913 –algunes fonts citen
1911– a Zangoza (Sangüesa,
Navarra). Des de molt jovenet milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) a Sant Sebastià (Guipúscoa, País
Basc). Comptable de professió, en 1933,
quan es trobava desocupat a Sant Sebastià, marxà
a Logronyo (La Rioja,
Espanya). Detingut amb Antonio Larrañaga Goñi en
aquesta localitat durant la
revolució anarquista del 8 de desembre de 1933 quan feia una
missió de
coordinació i d'enllaç, va ser absolt en el
judici celebrat entre l'1 i el 7 de
febrer de 1934. Després dels fets revolucionaris d'octubre
de 1934 va ser
processat i empresonat a Burgos i al Fort de San Cristóbal
de Pamplona. El
juliol de 1936 participà en una temptativa
d'evasió col·lectiva que fracassà i
per la qual fou jutjat i tingué sort de no ser condemnat a
mort. El maig de
1938, quan les tropes franquistes ocuparen la zona nord de la
Península, va ser
alliberat i provisionalment incorporat en serveis de reraguarda de
l'exèrcit
franquista. Acabada la guerra, l'estiu de 1939 passà
clandestinament a França
i, després d'una temporada en un camp de
concentració, entrà en una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada al departament de Les
Landes. El
maig de 1940, amb altres companys, desertà. Detingut,
aconseguí fugir i arribar
el juny de 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on es relacionà amb
Francisco Ponzán
Vidal i s'integrà en la seva xarxa d'evasions.
Realitzà missions a l'interior
de la Península, assegurant l'enllaç amb el
Comitè Nacional de la CNT, fins la
seva detenció el 7 d'agost de 1941 a Barcelona (Catalunya)
amb documentació a
nom de José Luis
Márquez Boya. Tancat
a la presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la
promesa de col·laborar
amb la policia franquista, promesa que no complí.
Continuà treballant amb la
xarxa de Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat
O'Leary», participant en
l'evacuació de nombrosos refugiats, jueus, aviadors aliats i
resistents. Per
mor de la delació de Julián Comeras, el 14
d'octubre de 1942 va ser detingut
amb Ponzán per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a
Vernet. El 22 desembre
d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament
redactada per la
Resistència francesa, va ser posat en llibertat amb altres
companys. Fou
novament detingut per la Gestapo, sota el nom de Enrique
Martínez i la professió de rellotger,
l'11 de juny de 1943
a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan
intentava arribar a Barcelona i
tancat a la presó parisenca de Fresnes. Després
va ser enviat al camp de trànsit
de Compiègne i el 17 de juny de 1943 deportat al camp de
concentració de
Buchenwald (Turíngia, Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el
camp va ser alliberat
per les tropes aliades i, molt malmenat de salut,
s'instal·là a Tolosa de
Llenguadoc, on va ser condecorat amb la Creu de Guerra per les seves
activitats
en la Resistència. En 1947 s'internà
clandestinament a la Península en missió
orgànica i fou detingut dues setmanes després a
Sant Sebastià. Jutjat en
consell de guerra, va ser condemnat a 40 anys de presó, pena
que va ser
ampliada per un intent de fugida i de la qual complí 18
anys, sobretot a la
presó de Sant Miquel dels Reis. En 1963 sortí en
llibertat provisional gràcies
a la pressió de l'estranger i en 1965 pogué
reunir-se amb sa companya a
Barakaldo. Participà en el moviment llibertari
clandestí i va ser nomenat
membre del Comitè Regional del País Basc de la
CNT. En 1967, fugint de la
repressió, passà a França. Sis mesos
després retornà a la Península i
continuà
amb la lluita clandestina a Barakaldo (Biscaia, País Basc).
En l'última etapa
de la seva vida era secretari general del Comitè Regional
del País Basc de la
CNT, membre de l'Aliança Sindical d'Euskadi i delegat a
l'Interior de la Junta
de Defensa i de Resistència del Govern basc en l'Exili.
Vicente Moriones
Belzunegui, poc després de casar-se amb sa companya, va
morir el 22 de març de
1970 a l'Hospital Civil de Basurto (Bilbao, Biscaia, País
Basc) a causa del seu
deteriorament físic –altres
fonts diuen
que morí el 23 de març de 1970 a Barakaldo
(Biscaia, País Basc) enmig del
carrer d'un infart. Fou enterrat al cementiri de Barakaldo sota un
epitafi de
Goethe: «No ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita.
Endavant, endavant
sempre, per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de
concentració sumà
durant sa vida més de 28 anys d'internament.
Vicente Moriones
Belzunegui (1913-1970)
***
- Hélio Oiticica:El 22 de març de 1980 mor víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Havia nascut el 26 de juliol de 1937 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat«tropicàlia» va esdevenir«tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977. Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria.
***
- Eugen Relgis: El 22 de març de 1987 mor a Montevideo (Uruguai) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Havia nascut el 2 de març de 1895 a Iasi (Moldàvia, Romania). Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia,El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquestaèpoca va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup «Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural«Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista«Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.
---