Anarcoefemèrides
del 19 de març
Esdeveniments
- Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdicL'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandants. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Sòcrates, l'«anarquista» Jesús, Beccaria i Voltaire. Només sortirà un altre número, el 26 de març d'aquell any.
***
- Surt Le Tire-Pied: El 19 de
març de 1890 surt
a Nancy (Lorena, França) el primer número del
setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune
Libre. Organe des travailleurs et des
revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita
de la Declaració dels Drets de
l'Home i del
Ciutadà:«Quan el Govern viola els drets del Poble, la
insurreccióés, pel
Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets
i el
més
indispensable dels deures.» Aquesta publicació
rebé
el nom de «Tirapeu» gràcies
a la importància que la indústria sabatera tenia
a la
ciutat de Nancy. D'antuvi
reivindicava la «República Social i
Democràtica» i, més tard, la«Revolució
Social», suprimint els epígraf de «La
Nació» i «La Llei» de la
capçalera a
partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable
de
la redacció va
ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després,
Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella.
Molts d'articles feien referència al món sindical
--ajudà a crear dues Cambres
Sindicals-- i a la indústria sabatera. Trobem articles de
Camélinat, Sébastien
Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri
Gaté, G.
Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel,
Eugène
Humbert, Jehan, Jehanpierre,
J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon
Mège, Mélo-Méli, Miserey,
Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean
Richepin,
Séverine,
Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout,
Véronique, Louis Villate,
etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i
quatre números més
en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de
1891.
Nombrosos
números sortiren amb publicitat. Tenia força
relació amb La Révolte,
periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer
propaganda i publicà articles.
***
- Assemblea de Les Arenes:
El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de
Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca
assemblea on es
decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia
realitzat
un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia
(Barcelona) on el Comitè de Vaga
havia d'informar sobre el resultat favorable de la
negociació del conflicte
(readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada
de vuit hores) amb
l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de
l'empresa canadenca«Barcelona Traction Light and Power»), a traves de
la mediació del governador
civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que
milers de
treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que
s'organitzaria una
assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A
l'assemblea de Les Arenes van
assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça
es va omplir de
gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En
iniciar-se
l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que
durant 44 dies havia demostrat
una gran seguretat i molta habilitat. Començà
Simó Piera donant a conèixer els
acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael
Gironès, Francesc Miranda
Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien
grans dificultats per
fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i
després per la
disconformitat que expressaven els sectors més
radicalitzats, partidaris de
continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats
fossin en
llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en
català, és d'antologia i va fer
que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí,
Piera, com a cap del Comitè
de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a
anar demà a
treballar?», i un sí unànime li
contestà. El 20 de març els treballadors van
tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser
represa. Passat el
termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79
presos que
quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara
continuaven en les mateixes
condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità
general de Catalunya, i Severiano Martínez
Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar
les
negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els
acords del governador
civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra
sortida que complir la
paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga
general a tot Catalunya
el 24 de març de 1919.
***
- Surt Germinal: El 19 de
març de 1920 surt a
Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del
setmanari socialista i
anarquista Germinal. Semanario de
propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e
letras.
Aquesta publicació, que nasqué com a
conseqüència de la vaga general de juny de
1919, era l'òrgan d'expressió oficiós
del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros
e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes)
i va
estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són
de temàtiques molt
diverses (sindicalisme, notícies orgàniques,
teoria, comentaris polítics,
poesies, etc.). El periòdic participà, i
ressenyà, el III Congrés Obrer
Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero
(Rio de
Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo,
Antonio
Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López,
Eustacho Marinho, Astrojildo
Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre
d'altres. Publicà
propaganda comercial. Només sortiren dos números
més, el 3 d'abril i l'1 de
maig de 1920.
***
- Míting
anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al
Palau de les Arts Decoratives
de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting
de suport a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus
llibertaris
barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi
van parlar Bru
Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus,
Frederica Montseny
Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto
Callejas, com a director de Solidaridad Obrera.
Els oradors atacaren
la política social del govern republicà. En
acabar l'acte, els congregats victorejaren
la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una
col·lecta a
favor dels presos socials.
Naixements
- Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponseà l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.
***
- Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un«artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers.
***
![Louis Héritier [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/heritier/heritier01.gif "Louis Héritier [IISH]")
- Louis Héritier:
El
19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de
març de 1861– neix a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat
dirigent socialista, Louis
Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic.
Marxà cap a París (França), on
es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste
Blanqui. El 14 de
desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de
França. Durant un míting
celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes
russos parlaren
sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes
paraules en honor
dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la
policia, no va patí
represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb
altres (Claude
Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard,
Ed.
Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra
l'expulsió de
Piotr Kropotkin. En 1883, després de la
prohibició de l'aferrament d'un gran
cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida
a la commemoració
de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de
París, els anarquistes van
aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell
on s'anunciava una
reunió pública per al 17 de març. A
finals de juliol intentaren de bell nou
aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia
davant de
l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis
Grussel i
l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière,
restà algunes setmanes empresonat. El 5 de
setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus
sis
companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les
autoritats federals suïsses el consideraven com un dels
principals anarquistes
ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François
Dumartheray i altres, i,
sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys
anarquistes. En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establerta per
la policia ferroviària de fronteres francesa.
Després de diverses estades a
Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en
contacte amb els cercles socialistes
reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent
sindicalista legalista i,
amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste
Genevois (POSG,
Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de
desembre de 1893
assistí com a delegat del POSG al II Congrés
Internacional dels Estudiants i
Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En
aquesta època
col·laborà en les revistes parisenques La
Revue Socialiste (1895) i Le
Devenir
Social (1896), i l'alemanya Die
Neue
Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de
la República i
Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer
de Llengua Francesa de Lausana
(Vaud, Suïssa). És autor de Une
honte
pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national
(1889),Le parti socialiste ouvrier et son rôle.Brochure publiée sous les auspices
du Comité électoral
ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892)
(1892), Jean-Paul Marat avant 1789
(1896) i Geschichte der französischen
Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher
Darstellung
(1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres.
Considerat un dels
pares del socialisme reformista suís, Louis
Héritier va morir tísic el 19 d'agost
de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
- Gino Gatti: El 19
de març de
1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista
expropiador Giuseppe
Baldi, més conegut com Gino Gatti.
Sembla que fou capità d'enginyers de
l'Exèrcit italià i lluità en la Gran
Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al
seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva
llibertària, participant
com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a
l'Argentina,
entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En
1928 s'instal·là a
Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb
altres companys
anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després
s'integrà en el grup
expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una
fuga de militants
anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai);
aquesta
evasió es realitzà el 18 de març de
1931 i havia estat l'encarregat, gràcies
als seus coneixements sobre construcció de fonaments i
d'explosius, de
realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria,
que possibilità la fuita. A
partir d'aquesta data serà conegut en els cercles
anarquistes com El
Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de
Buenos Aires,
gràcies a informacions de la policia política de
la capital, en col·laboració
amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats
feixistes romanes de les
seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes
gràcies a
una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya
Primina Romano --germana
de Giuseppe Romano (Remé), anarquista
expropiador del grup de Severino
di Giovanni-- i sa filla de set anys, serà activament buscat
per la policia.
Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de
l'Opera di
Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia
política feixista,
ordenà personalment la seva recerca per evitar que
desembarqués a Europa. L'11
de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio
Morán i altres, que
assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit
José W. Rosasco, cap de la policia
política de La Plata de la dictadura del general
José Félix Uriburu i
interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la
repressió contra el
moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a
Córdoba, jutjat el
juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal
d'Ushuaia. Durant el
judici confessà que havia participat com a«tècnic d'evasions» en les obres
d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis
més de cent presoners
havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics
s'encarregà de la
planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una
certa llibertat de
moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys
quaranta recobrà la
llibertat. Gino Gatti va morir a mitjans de la dècada dels
seixanta a l'Argentina.
***
- Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per«infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).
***
-Ángel Carballeira Rego: El 19 de març de 1907 neix a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia) el militant i resistent anarquistaÁngel Carballeira Rego --a vegades mal citat com a Rejo. Fill de pagesos, emigrà d'adolescent a l'Argentina on conegué l'anarquisme. Cap al 1923 retornà a la Península i instal·lat a Catalunya milità el moviment anarquista del barri de Gràcia de Barcelona. Detingut i apallissat per la policia nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de gener d'aquell any per la seva militància en els Comitès de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Gràcia. Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la CNT barcelonina. Exiliat a França en acabar la guerra, milità al Llenguadoc i al Rosselló durant anys i defensor de les tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al de Josep Lluís Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou delegat per la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat Josep Borràs Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou nomenat secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de Coordinació i responsable de la lluita antifranquista del Secretariat Intercontinental (SI) i entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al Congrés de reunificació de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del SI. Arran de les campanyes portades a terme en els anys seixanta per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos franquistes, serà un dels pocs militants que sospità que JacintoÁngel Guerrero Lucas --que acabà com a assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior Rafael Vera en la lluita antiterrorista-- era un infiltrat. Ángel Carballeira Rego va morir el juliol de 1963 a Tolosa --alguns apunten a Perpinyà-- (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Eulalia Montorio i tingué tres infants.
Defuncions
- Comasco
Comaschi: El 19 de març de 1922 és
assassinat per un escamot feixista a Marcina
(Cascina, Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco
Comaschi. Havia nascut
el 27 d'octubre de 1895 a Cascina (Toscana, Itàlia).
S'inicià en el pensament
anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda
llibertària de Pietro
Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu
taller de
fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami
Anarchici (LFA, Lliga
dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de
l'Assistència Pública de
Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la
localitat, i membre
de la secció local dels «Arditi del
Popolo». Defensà els alumnes que no van
voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu
assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a
la seva
esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un
grup de feixistes
vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als
voltants del Canale
Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona
molt estimada, al seu
funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells
Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però
finalment l'Audiència
de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932
l'Assistència Pública de
Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer
de Cascina
porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada
el 25 d'abril de
1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys
vuitanta
existí un grup anarquista de Cascina que portà el
seu nom. En 2003 el grup
TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La
notte di Comasco sobre el seu assassinat.
***
- Charles Benoît: El 19 de març de 1950 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Benoît. Havia nascut el 24 de març de 1878 a Rouen (Alta Normandia, França). Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté,La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» --on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...-- i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 a París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Pedro Izquierdo
Blesa: El 19 de març de 1967 mor a
Châteaudun (Centre, França)
l'anarcosindicalista Pedro Izquierdo Blesa. Havia nascut cap el 1901 a
Aragó
(Espanya). Milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT), sobretot,
d'Ariño i d'Oliete, poblacions de Terol (Aragó,
Espanya). En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment
s'instal·là a Le Mée (Centre,
França) i milità en la Federació Local
de Châteaudon de la CNT. Pedro Izquierdo
Blesa va morir el 19 de març de 1967 a Châteaudun
(Centre, França) i fou
enterrat civilment al cementiri de Le Mée. Deixà
companya i filles.
***
- Francisco del
Arco Marcos: El 19 de març de 1973 mor a
Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França) l'anarcosindicalista Francisco del Arco Marcos.
Havia nascut el 29 de
gener de 1916 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Quan era infant
emigrà a València
i durant l'adolescència s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Arran del cop d'Estat feixista de juliol de 1936 s'enrolà
com a milicià en la
Columna de Ferro. Després de la militarització
marxà a Madrid on va fer serveis
militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç confederal.
Amb el triomf
feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de
concentració de Barcarès.
Més tard va ser enquadrat en la 28 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). El
juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al
camp de
concentració de Mauthausen. Aconseguí sobreviure
i un cop lliure en 1945
s'instal·là a Ivry on milità en la
Federació Local de la CNT.
Actualització: 19-03-15
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
