Anarcoefemèrides del 24 de juliol
Esdeveniments
- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.
***
- «Acte d'Homenatge als
nostres
avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes
del Centre Cívic Francesc
Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya),
organitzat per la Federació
Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), se celebra un
homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar
contra Franco sota el
títol «Acte d'Homenatge als nostres
avis». Gregoria Aramendiria --vídua de
Marià Casasús, mort tres dies abans--, Joaquina
Dorado, Manuel Llàtzer, Abel
Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de
més de cinc-centes
persones. A l'acte també participaren familiars i
descendents de militants
desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón
Acín. El Centre d'Estudis
Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un
videodisc.
Naixements
- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 --juntament amb l'escriptor Alfred Döblin--, amb una tesi sobre la«ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees«utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquistaÉmile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults --Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)-- i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.
***
- Marcel Gromaire:
El 24 de juliol de
1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França)
el pintor,
escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de
tapisseria, lingüista
i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Son pare feia de professor a
l'Institut Buffon de París. Va fer estudis
clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais,
França) i després continuà la seva
educació a París, on en 1909 acabà el
batxillerat
en Dret. Es formà artísticament a les
acadèmies lliures de Montparnasse
(Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse).
Sotmès a la Llei de
1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys,
passà per mor de
la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès.
Patí els fronts d'Alsàcia i del
Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de
manera crítica en
els periòdics de trinxeres i especialment en la
publicació anarquista i
satírica Le Crapouillot,
fundat per
Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència
bèl·lica el marcà profundament. A
partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu
d'Europa (Bèlgica, Països Baixos,
Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925
exposà la seva
composició La Guerre al
Saló dels
Independents, quadre que causà una gran
impressió. El seu art, que el podem
adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i
l'expressionisme belga, es
va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i
Léger. Els seus temes
preferits són la vida obrera i pagesa, però
també el decorativisme i el nu. En
1937 realitzà un fris per al Pavelló de
Sèvres de l'Exposició Internacional de
París. Participà activament en l'Alliberament de
París i en 1944 fou nomenat
vicepresident de la Unió Nacional dels
Intel·lectuals Francesos. Interessat per
la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova
Escola d'Aubusson (Llemosí,
Occitània). També desenvolupà una
intensa activitat com a escriptor, crític i
articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda.
Tingué com a mecenes el
Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva
producció i quan va
morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art
Modern de París; també
li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga
Internacional contra el Racisme
i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a
París amb la
pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou
professor de l'Escola Nacional
Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera
obtingué diversos
premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts,
Legió d'Honor, etc.). La
seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i
a museus de
diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille,
Nevers,
Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin,
Besançon, Liège, etc.). Marcel
Gromaire, després d'una llarga hospitalització,
va morir l'11 d'abril de 1971 a
París (França) i fou enterrat al cementiri
municipal de la seva població natal
de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a
París.
***
-
Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley
(Ohio, EUA) el
pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia
nascut en una
família quàquera i es va criar com a baptista. En
1909 després de sentir les
predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc
després es va
fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial
Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va
estudiar en tres
institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913),
la
Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University
(1915). En
aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit
Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques
militars amb la finalitat
d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar
la Gran Guerra va ser
empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a
objector de
consciència al servei militar obligatori. Durant la seva
estada a la presó
l'únic llibre que se li va permetre va ser la
Bíblia i la seva lectura el va
canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva
autodefinició, «anarquista
cristià»; anarquista perquè era
contrari als governs
i cristià perquè era pacifista. Va
encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a
vuit mesos en règim d'incomunicació. En
1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels
Estats
Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va
comprar una granja i
s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va
començar la seva tasca social a
Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de
treballadors socials. En les
seves lluites es va negar a l'ús de la força i de
la legítima defensa, fent
servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra
Mundial no va signar
l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en
protesta pel
bel·licisme governamental; també va intentar
reduir els deutes tributaris
mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i
basat en els intercanvis.
Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant
arreu del sud-oest
dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic
romà per un sacerdot
anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va
instal·lar a Nova
York i va fer de director associat del periòdic The
Catholic Worker. A
Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les
seves accions antibel·licistes
contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas,
Cabo Cañaberal, Washington i
Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a
Catholic Anarchist.
En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes
nuclears.
En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House
of Hospitalty»,
un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va
crear
un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts
bèl·lics
fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb
Joan
Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església
Catòlica Romana. En 1968,
després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill
House of Hospitalty», va
dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The
Book of Ammon,
on deixa clar la prostitució del missatge de
Jesús per part de Pau, i The
One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris
nord-americans (Henry
David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo
Vanzetti, etc.).
Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah,
EUA) d'un
atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i
defensor de la
resistència passiva; criticà virulentament
l'«Església institucional», portant
una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el
vegetarianisme. Gran
part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la
proliferació
nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seuús per a
fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En
1993 la
seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a"biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise
PageA peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic
troublemakers in the
USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament.
El seu arxiu personal es
troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.
***
- Virgínia Dantas: El 24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Virgínia Teixeira, més coneguda com Virgínia Dantas, amb el llinatge del seu marit. Obrera costurera en un taller de confecció de camises a l'edat de 12 anys, va entrar en contacte amb els militants sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en conferències, en representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà part en diverses vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes de feina (Margarida de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel» per lluitar contra la repressió política i les deportacions sense judici de militants. Per fer sentir la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), creada en 1923. En 1925 es va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la dictadura militar d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48 anys, s'instal·la i els anarquistes començaren a patir durament la repressió i aquells que aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els Comitès de Socors als Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres militants llibertaris, s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia participarà en la reconstrucció del moviment anarquista portuguès, difonent els periòdics A Batalha, Voz Anarquista i A Ideia, entre altres. Virgínia Dantas restarà anarquista fins a la seva mort en 1990 a Porto (Nord, Portugal).
***
- Joan Font Bauló:
El 24 de
juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Cap al
1929 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) del Prat de
Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la
Guàrdia
d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat,
fou
detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares.
Després d'alliberat, fou
novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb
Ceferino Casanovas
Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón
García Núñez, Francesc
Verdú Bono i
Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou
alliberat
en 1936 després de l'amnistia proclamada després
de la victòria del Front
Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el
batalló «Frente de la Juventud»
de València, on fou adjunt d'un comissari polític
republicà. Al final de la
guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració
de la platja
d'Alacant i després a la presó muntada al«Grup Escolar Miguel de Unamuno» de
Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa
d'Elizondo,
aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí
arribar a França, on fou
internat al camp de concentració de Gurs. Després
de ser curat per un metge
espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà
en la
resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol«Marte». Després de
l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947
embarcà a l'Havre cap a
Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa
família el buscà mitjançant
el programa de la televisió espanyola ¿Quién
sabe dónde?
***
- Jean-Roger Caussimon: El 24 de juliol de 1918 neix a Montrouge (Illa de França, França), l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Commeà Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) iLe vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.
Defuncions
- Joan Peiró i Belis: El 24 de juliol de 1942 mor afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Havia nascut el 18 de febrer de 1887, al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya). Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la«Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña, el «Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna. Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937), Problemas y cintarazos (1938).
***
- Balbina Pi Sanllehy: El 24 de juliol de 1973 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Pi Sanllehy. Havia nascut en 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme --segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).
***
- Roger Boutefeu: El 24 de juliol de 1992 mor a Agey (Borgonya, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry, A. Duret o Le Pediculeux. Havia nascut el 5 d'octubre de 1911 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fill d'un obrer de cautxutar, tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.).És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1937 exercí de gerent del periòdic Rectitude,òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité,òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». Casat dues vegades, tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments.
***
- Patricio Guijarro: El 24 de juliol de 1994 mor a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Patricio Guijarro. Havia nascut cap al 1907 a Oviedo (Astúries, Espanya). Amb sos pares emigrà a Catalunya. Instal·lat a Menàrguens (Noguera, Catalunya), s'afilià de ben jovenet a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, lluità a diferents poblacions lleidatanes. Amb Ramón Liarte Viu, participà en la reorganització de la comarcal de Camarasa i de Tremp. Va ser un destacat membre de la fàbrica col·lectivitzada «La Sucrera del Segre» a Menàrguens on treballava. En 1938 compartí vida amb la militant anarcosindicalista Maria Mestre Gibert, que destacà en la defensa de la col·lectivitat quan fou atacada pels estalinistes. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts fins al febrer de 1940. Després va fer de calderer en una fàbrica d'aviació de Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1940, amb l'armistici, fou tancat, amb sa companya, a Argelers i a Barcarès fins a l'octubre de 1941, quan passà a fer de pagès a Saint-Croix de Quintillargues fins al desembre de 1943. Fou cridat pels alemanys a Montpeller per integrar-se en el Servei de Treball Obligatori (STO), però no es presentà i restà a Castèlnòu de Les amagat per l'alcalde. Amb l'Alliberament, s'instal·là amb sa companya a Castèlnòu de Les i ambdós s'afiliaren a la CNT de Montpeller. En 1946, com a secretari de Propaganda de la Regional, va fer un míting a Montpeller.
***
- Abel Ramírez Romeo: El 24 de juliol de 1995 mor a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. Havia nascut el 2 de gener de 1917 a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya). En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i «Ingenieros I». El setembre de 1937 fou apressat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector «reformista» o«col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria.
Actualització: 24-07-13