Mentre el llop encara aleni, narrativa de gran qualitat

Efectivament, la primera novel·la de Jaume Pons, Mentre el llop encara aleni, guanyadora del premi Ciutat de Manacor de l’any passat, és un relat que fa una aportació extraordinària al denominat realisme narratiu, i encara amb alguns tocs consemblants al realisme màgic.

Novel·la que de primeres es podria encabir en el gènere de novel·la històrica perquè està ambientada a Mallorca, durant el darrer quart del segle XVI, però que només s’hi podria adscriure en part, al gènere històric, perquè també té característiques que són pròpies del relat policial més clàssic. Tot això, però, és igual perquè la novel·la és moltes coses més.

Crec que aquesta obra serà una important aportació a la literatura contemporània catalana i no solament pel fet que ha guanyat el premi literari que ara mateix és el més rellevant de les illes –segur que guanyarà més premis-, sinó perquè sobrepassa en ambició la nostra prefectura. Jo no he sabut trobar cap defecte al relat, no vull dir que no el tengui, dic que jo no l’he trobat. Si algú, un crític més acreditat, un dia hi troba un defecte, tendré la curiositat de llegir la crònica, si més no per saber què dimonis hi ha trobat de pega.

El millor de tot, segons la meva opinió, és la magnífica simbiosi que ha aconseguit l’autor entre un vocabulari riquíssim –rigorós treball de llenguatge- i la intensitat expressiva dels paràgrafs, un rere l’altre; equilibri garantit de manera sostinguda durant les 600 pàgines que té l’obra. D’aquest acoblament en resulta un realisme que fa que hom estigui capficat permanentment en la lectura de la història. La història distreu, requisit imprescindible si hom aspira a fer literatura popular que ho pagui. El lèxic, la descripció toponímica, tot és tan ric, les frases fetes són tan escaients i sumptuoses, aporten tant de valor afegit al conjunt de la narració que el lector pot creure que viu el somni en primera persona, tal com passa en un conte de fades oriental i magistral. I en canvi, l’estil de la redacció és senzill i precís, com si l’autor hagués volgut compensar el luxe extrem que hi ha en els detalls.

He dit abans que la novel·la és d’ambientació històrica –lluita entre els estaments socials de finals del segle XVI, senyors ambiciosos i violents, i bandejats que són víctimes i que lluiten i maten per sobreviure- però que també és un relat del gènere denominat negre o policíac. Hi són tots els ingredients de la novel·la negra; per exemple el delicte, el fet de violència, que és el pretext, un recurs literari que permet plantejar els conflictes socials i polítics de l’època. Talment els relats extraordinaris que varen escriure Dashiell Hammett, Sébastien Japrisot o Mickey Spillane.

És tanta la sensualitat que transmet el llenguatge que ha triat l’autor, té tant de rigor que et fa ganes de menjar el que la gent en aquell temps menjava, olorar el que oloraven, plantes, espècies, animals, les voreres dels molls amb les embarcacions d’època. També ha sabut descriure d’una manera molt plàstica, molt expressiva, la fatalitat que pesa com a plom damunt els protagonistes: llegir la novel·la transmet una sensació real de fatiga; literalment el lector l’experimenta, tal és el realisme quan descriu les anades i vingudes d’aquells esclaus desgraciats. Són homes que, segons el relat, no descansaven mai, per amunt i per avall, traginant estris diversos, animals, comandes dels senyors, instruccions de matar persones i atemptar contra propietats. Bandejats que van bruts, passen fred i gana, i són víctimes propiciatòries. I, finalment, la descripció de la violència, tema central de l’obra. La violència com a recurs que tenien els bandejats per a la supervivència, violència transmesa per homes, els senyors, als quals l’ambició i l’avarícia depredadora els feien actuar irracionalment.

En definitiva, un magnífic exemple, la novel·la, del que ha de ser una adequada combinació entre forma i argument.

Jaume Vicens