Anarcoefemèrides del 15 de març
Esdeveniments
- Surt L'Insurgé: El 15 de
març de 1885 surt
a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé.
A partir del número
6, d'abril de 1885, portarà el subtítol«Òrgan Comunista-Anarquista». El
redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsableÉgide
Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic
estava
il·lustrat amb
petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim
del 10 al
17 de maig de 1885.
Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la
mateixa
capçalera.
***
- SurtMother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett,Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per«deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.
***
- Surt Un
Enemic del Poble:
Pel març de 1917 ---«III de l'Era del
Crim», en referència a la Gran Guerra--
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista,
pacifista i d'avantguarda
estètica Un Enemic del Poble. Full de
subversió espiritual. La redacció
la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit --creador del projecte i
redactor
en cap--, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i
García.
Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan
va entrar a
treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de
la
coneguda obra d'Henrik Ibsen --al·legat a favor de
l'individu enfront de la
majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem
articles referents al pacifisme
--posició totalment contrària a la Guerra
Europea--, al progressisme social, a
l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser
portaveu d'un
pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la
línia de l'anarquisme de
Salvat-Papasseit --anarquisme de referents literaris com els de
Friedrich
Nietzsche, però també amb citacions de Maksim
Gorki, de Karl Liebknecht, de
Romain Rolland, de Piotr Kropotkin-- lligat amb un cert
tarannà cristià
tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max
Stirner, i, en el
fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van
col·laborar Dídac
Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel
Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera,
Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs
Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas,
Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume
Brossa, Francesc Pujols
i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles,
Torres-García, Josep Obiols,
Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas
i Xavier
Nogués. També recollí traduccions
d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max
Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917),
Joaquim Torres i García
publicà l'influent «Art-Evolució (A
manera de manifest)» --declaració
artística
que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la
vida, la diversitat
de l'expressió plàstica segons el moment, alhora
que reivindicava que hom no ha
de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la
divisa de
l'individualisme, el «presentisme» (viure el
present) i l'internacionalisme. En
la publicació trobem no solament els escrits
teòrics de Salvat-Papasseit (comés ara el nietzschià «Sóc jo
que parlo als joves») sinó també els
primers
poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de
Foc» i «54045»). En
sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En
1976 i en 1994 es publicaren
edicions facsímils.
***
- Surt Les
Glaneurs:
Pel
març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic Les
Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els
Espigoladors. Recull eclèctic
mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant
la Gran Guerra,
patirà nombrosos atacs de la censura.
L'administració i la gerencia la portà
Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé
Coatmeur, Ernest Dalget, Charles
Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry
La Bonne, Pierre
Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot,
Georges Manova, Jean Morr, Eugène
Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre
d'altres. Publicà
almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren
19 números, l'últim
el setembre de 1918.
***
- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó --Domela Nieuwnhuis, sa vie, sonœuvre, d'André Lorulot-- i diverses obres per lliuraments d'autors comÉmile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.
***
- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol«Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.
***
- Surt Die
Internationale:
Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el
primer número de la revista Die
Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation.
Aquesta
publicació, òrgan de l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT), de
caire antiautoritària i creada a Berlín el
desembre de 1922, tingué com a
principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Pierre
Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i
Agnes
Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els
esdeveniments polítics
mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta
revista, que
tingué un prestigi internacional, es publicà fins
al 1926. Entre 1927 i 1935 la
capçalera es reprengué com a òrgan de
l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union
Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift
für die revolutionäre
Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen
Neuaufbau» (Revista
del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la
reconstrucció
socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En
1979 l'editorial
berlinesa Topos publicà una edició
facsímil de la primera època (1924-1926).
Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la
col·lecció completa
(1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).
***
- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.
***
- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire(GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i«Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion,État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.
***
- SurtL'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.
***
- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).
***
- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup«Primer de Maig».
Naixements
-Élisée Reclus: El 15
de març de 1830 neix a Senta Fe (la Granda,
Aquitània, Occitània) el geògraf,
teòric llibertari i militant anarquista, Jean JacquesÉlisée Reclus, una de les
figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus,
pastor i
professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare,
Zéline Trigant, van
tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en
serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa
família a Orthez i després va
ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En
1843
son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament
amb son
germà Élie, a Neuwied (Renània,
Prússia), en un col·legi dels Germans
Moravians. Però va suportar molt malament el
caràcter superficial de
l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en
1844 després de
passar per Bèlgica; l'únic profitós
d'aquesta estada va ser el començament de
l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i
holandès) i de mortes
(llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de
sa mare a Senta Fe
i al col·legi protestat de la localitat va preparar el
batxillerat. Un ancià
obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte,
Fourier i
Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va
escriure a la Facultat de Teologia
Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc,
però van ser exclosos
l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny
cap a la
Mediterrània. Després d'abandonar definitivament
els seus estudis teològics, va
ser contractar com a professor particular al col·legi de
Neuwied. Però en 1851,
decebut per l'ambient del col·legi, marxa a
Berlín, on viurà fent classes de
francès i s'inscriurà en la Universitat per
seguir els cursos de Geografia de
Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son
germà Élie a Estrasburg
i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França
profunda en una vintena
de dies, fet que contribuirà a formar els seus
caràcters. En aquesta època
redactarà el seu primer text anarquista, (Développement
de la liberté dans
le monde, que serà editat més tard en
1925. Quan va esclatar el cop d'Estat
del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar
públicament la seva
hostilitat al nou règim i amenaçats de ser
detinguts, es van embarcar cap a
Londres. Després de conèixer la miserable vida
dels exiliats a Anglaterra i a
Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool
cap als Estats
Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a
començaments
de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns
duríssims, va trobar una
feina com a preceptor de tres infants d'una família de
plantadors d'origen
francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest
període podrà comprovar
el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu
odi vers l'explotació
de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el
Mississipí i
arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família
que l'ha contractat no és
excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar
l'ambient i va deixar
els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per
realitzar-hi un
projecte d'explotació agrícola a Río
Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta.
Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de
tota
mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a
abandonar el seu projecte de crear una plantació de
cafè en règim de comuna
anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i
s'instal·larà a
París a casa de son germà Élie. A
més de dedicar-se a fer cursos de llengües
estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el
seu principal
objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va
retornar a
Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia
buscat
ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a
la
localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la
mulata
Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862
Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges
(«Guides Joanne»),
fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu
d'Europa
(Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit,
Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil
(Normandia) a casa del
seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van
ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no
va ser gaire
actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no
poder suportar
l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició
Universal de Londres. L'1
d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses
persones, entre elles son
germà Élisée, Élie funda
una banca, la Societat del Crèdit al Treball,
destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la
difusió del
moviment cooperativista, però que en 1868 farà
fallida. Alhora Élie s'ocuparà
de l'edició del periòdic L'Association,
de la qual serà el director i
principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El
setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de
Batignolles de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada
de fundar el 24 de
setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a
París
Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i
d'amistat força forts.
També començaran a militar en la Fraternitat
Internacional, societat secreta
fundada per Bakunin. En 1865 Élisée
marxarà a Florència, on trobarà
Bakunin i
coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va
participar en el segon
Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i
en el primer
Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra,
entre el 9 i el 12
de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part
molt
activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la
Llibertat a Berna; hi
va fer una intervenció que generalment es considera com la
seva primera adhesió
pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns
altres es van oposar a la
majoria dels congressistes sobre la qüestió de la
descentralització i van
acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya,
Clarisse, va
morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de
l'acció
política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va
ser convidat a una
reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va
redactar la seva Histoire
d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que
quan va morir
Clarisse van ser confiades a dues germanes
d'Élisée que vivien a Occitània, es
va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una
reunió
familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en
la
Guàrdia Mòbil i després en el
Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el
fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de
la Comuna de París,
desenvoluparà activament la seva acció
política. El febrer de 1871 es va
presentar a les eleccions legislatives i després de la
proclamació de la Comuna
el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la
Guàrdia Nacional, i en
una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure
presoner de les tropes
de Versalles i fou empresonat a Quélern, després
a l'illa de Trébéron, a prop
de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre
de 1871
va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació
simple (desterrament)
a Nova Caledònia. Una petició internacional
fonamentalment signada per un
centenar de científics britànics i americans va
obtenir el 3 de febrer de 1872
la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest
període
d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va
començar a redactar
alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire
d'una montagne
i els primers esbossos de la seva Nouvelle
Géographie Universalle, que
només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a
Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de
1872 va assistir al Congrés
de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny
morirà de part. El 10
d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van
instal·lar
a Clarens, a prop de Léman, on la família
restarà fins al 1891. El 3 de juliol
de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin
a Berna. En 1880 es
va concedir una amnistia parcial als communards que
el beneficiava, però
que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven
empresonats.
Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes,
entre ells Kropotkin.
Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units,
Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina
i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a
Nàpols, on trobarà el
revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de
1891 es va instal·lar a
Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat
Geogràfica de París.
Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la
situació va
esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia
Comparada i el títol
d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893
va anar a Florència
per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que
finalment seran
alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser
anul·lada malgrat les
protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant
i de la
repressió desencadenada, va decidir fugir de
França i es va instal·lar a
Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25
d'octubre de 1894, li va
permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie
en va fer cursos de
Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar
l'Institut
Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de
Brussel·les aquest mateix any
i també va crear una editorial de mapes
geogràfics («Société des
Cartes et
Traveaux géographiques Élisée
Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va
començar a viure amb Florence de Brouckère a
Brussel·les, encara que sense
divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En
1903 va
acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre,
que aplega més de
4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son
germà Élie a Brussel·les.
Durant els últims anys de sa vida, després de
patir una angina de pit, va
viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a
Berlín. A finals de juny de 1905
va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va
constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de
juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus
problemes de
pit. Seguint les
seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i
va ser enterrat en
una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de
Brussel·les, amb son germàÉlie.
***
- Aldino Felicani: El 15 de març de 1891 neix a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per«propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompez les rangs (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) --ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Aldino Felicani va morir el 21 d'abril de 1967 a Boston (Massachusetts, EUA). Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston.
***
- Francisco Maroto del Ojo:
El 15
de març de 1906 neix a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Ebenista de
professió, milità en
el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1931,
quan arribà la II República espanyola, va fer un
míting a Madrid amb Manuel
Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a
Granada acusat de «dinamiter» i
de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que
implicà l'assalt del
diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests
fets fou jutjat el 5
d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre
d'aquell any
representà els sindicats granadins en el Congrés
de Sevilla de la Regional
andalusa, on s'oposà amb èxit a
l'aprovació d'un programa de comunisme
llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura
contra la II
República», però fou amollat tot d'una.
A finals de 1934 vivia a Madrid i
treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil
es traslladà a
Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT
representà el Sindicat de
la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra
encapçalà la Columna de Milícies que
portarà el seu nom («Columna Maroto») i
després la 147 Brigada Mixta, que
operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova.
Profundament
contrari a les maniobres comunistes i republicanes,
s'enfrontà a Gabriel Morón
Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937
atacà violentament en un
míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador
d'ideologia
socialista, el qual el detingué i el manà tancar
al vaixell «Jaime I» al port
d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza.
El 4 de gener de
1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit
d'Andalusia per un
delicte de «sedició militar», condemnat
a mort sota l'acusació
d'«intel·ligència amb
l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions
cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer
d'aquell any la
revisió del procés. En aquesta època
es reuní amb Joan García Oliver a Baza per
idear un pla guerriller («Operació
Camborio»). El març de 1938
s'anul·là la
sentència i fou rehabilitat, però se li va
retirar el comandament de la
brigada. Després, durant una ofensiva, es
fracturà una cama i hagué de romandre
hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí
com a delegat de
Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre
d'aquell any al Ple
del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb
Carlos Zimmerman i va fer costat
la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a
secretari de la Regional
d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de
concentració
d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant,
però fou detingut. Francisco
Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i
condemnat a
mort per «rebel·lió militar»
i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant
(Alacantí, País Valencià).
***
- Josep Peirats Valls:El 15 de març de 1908 neix a la Vall d'Uixó (Plana Baixa, País Valencià) el militant, periodista i historiador, figura importantíssima de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme hispà, Josep Peirats Valls. Fill de cosidors d'espardenyes, la seva família emigrà a Barcelona. Des de petit freqüentà l'Escola Racionalista de l'Ateneu Llibertari de Sans fins el seu tancament per les autoritats, però quan tenia vuit anys es posà a fer feina (en una fàbrica de claus i de tatxes, en una lampisteria, en la fotografia, etc.). Obrer de la construcció i rajoler fins a la guerra, en 1922 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). D'educació autodidacta, durant els anys del pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera, va col·laborar en diversos periòdics i revistes, com ara La Revista Blanca o Tierra y Libertad. Establert a l'Hospitalet de Llobregat, formà part d'una comissió de rajolers en defensa d'un company condemnat a mort durant la dictadura de Dámaso Berenguer. Amb la instauració de la II República espanyola esdevingué secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Barcelona, milità en el grup anarquista «Verdad» de l'Hospitalet, serà un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries de Catalunya i participarà activament en els ateneus llibertaris. Entre 1934 i 1936 fou membre del comitè de redacció, i després director, de Solidaridad Obrera. Entre 1935 i 1936 fou redactor d'Ética. En juliol de 1936 prengué part en els combats al carrer i particularment en la presa de la caserna d'infanteria del Bruc i s'integrà en el Comitè Revolucionari de l'Hospital per la FAI. Més tard participà en l'autogestió de la ciutat. El febrer de 1937 fou delegat per Catalunya al Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València, on es mostrà força dur amb el col·laboracionisme. Aquest mateix any va fer mítings per diverses localitats catalanes (Lleida, Barcelona, Sallent, etc.). Redactor de Tierra y Libertad, després responsable del diari Acracia, es va oposar aferrissadament a la participació de la CNT en el govern defensant un anarquisme intransigent, fet que després dels «Fets de Maig» de 1937 li valdrà ser expulsat d'Acracia. Aleshores marxà als fronts d'Aragó i de Catalunya emmarcat en la 26 Divisió (Columna Durruti ja militaritzada), assolint diverses graduacions militars (sergent, cap de Secció de l'Estat Major de la 119 Brigada i tinent). Assistí al Ple Regional de Catalunya de la FAI en representació del grup «Los Irreductibles» i al Congrés Juvenil de València de 1938. Després de la desfeta, es refugià a França, on fou internat als camps de concentració de Vernet i de Cognac. En desembre de 1939 embarcà cap a Sud-amèrica, on passà set anys a diferents països: Santo Domingo, Equador (1941-1942), Panamà (1942 i 1945). En 1947 tornà a França, on fou elegit secretari general del Moviment Llibertari en l'Exili (CNT-MLE) i desplegà una intensa activitat militant, efectuant nombrosos viatges clandestins a l'Espanya franquista. Reelegit secretari en 1950, afermà la publicació del periòdic CNT en l'exili, però serà per dues vegades empresonat per les autoritats franceses. En 1965, arran del Congrés de Montpeller, la ruptura entre els activistes com ell i la direcció (Montseny-Esgleas) és manifestà. Aleshores entrà en Frente Libertario, l'òrgan de la dissidència anarcosindicalista espanyola (1970-1977). En 1971 s'instal·là a Besiers amb sa companya Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Va escriure nombrosos articles en gairebé tota la premsa llibertària --fent servir diversos pseudònims (Jazmín, Fraternal Lux, Geronés, Sertorio, etc.)--, com ara Acción, Acracia,Asturias, Bicicleta,El Boletín del Ladrillero, Castilla Libre, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Comunidad Ibérica, Crisol, Cultura Libertaria, Cultura y Porvenir, Cultura Proletaria, Ética,Evolución, FAI, Faro,Fragua Social, Frente Libertario, Frente y Retaguardia, Historia Libertaria, Inquietudes,El Luchador, Más Lejos,Mujeres Libertarias, El Mundo del Día, Nahia, Nosotros,Nueva Senda, Polémica,Premsa Libre, La Protesta, El Quijote, Reconstruir,La Revista Blanca, Ruta, El Sembrador, Senstatano, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Terra Lliure, Tierra y Libertad, Tribuna Confederal y Libertaria,Umanità Nova, Umbral,Universo, Volontà, De Vrije, etc. És autor d'obres d'anàlisi i d'història que han esdevingut de referència, com ara Glosas anárquicas (1932), Revivir (1932), Para una nueva concepción del arte: lo que podría ser un cinema social (1934), Voces juveniles. Interpretación ácrata de nuestra revolución (1937, amb altres), Los intelectuales en la revolución (1938), Qunice conferencias breves (1940), Estampas del exilio en América (1950), La CNT en la Revolución española (1952-1953, 1971 i 1988; la seva obra fonamental), La undécima cruzada (1956), El diablo (1958, obra teatral), La Sión hispánica (1961), Breve storia del sindacalismo libertario spagnolo (1962), Los anarquistas en la crisis política española (1964), La práctica federalista como verdadera afirmación de principios (1964), Informe del delegado de Venezuela de lass tareas del congreso de CNT de España en el exilio a que pudo asistir (1965), Polémica sobre el determinismo y voluntarismo (1966, amb Benjamín Cano Ruiz), Examen crítico-constructivo del movimiento libertario español (1967), El anarcosindicalismo en España (1970, amb altres), Comunistas y anarquistas frente a frente (1972), Para una monografía de escritores anarquistas españoles (1972), España,¿transición o continuidad? (1973), Anselmo Lorenzo. Prolegómenos de la CNT (1974), Los anarquistas en la guerra civil española (1976), Cipriano Mera, un anarquista en la guerra de España (1976),Diccionario del anarquismo (1977), Figuras del movimiento libertario español (1977), Perspectivas (1977), Emma Goldman, anarquista de ambos mundos (1978), Figuras del movimiento libertario español (1978), Mecanismo orgánico de la CNT (1979), Emma Goldman. Una mujer en la tormenta del siglo (1983), Les anarchistes espagnols. Révolution de 1936 et luttes de toujours (1989), Historia contemporánea del movimiento libertario (1989), Una experiencia histórica del movimiento libertario. Memorias y seleccion de artículos breves (1990), Anarquismo (1991), Breve historia de la CNT (1991, amb altres), La Semana Trágica y otros relatos (1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (1992, amb altres), etc. Amb la mort del dictador va tornar a Catalunya, establint-se a la Vall d'Uixó, i realitzà nombrosos mítings a partir de la legalització de la CNT. Josep Peirats va morir el 20 d'agost de 1989 a Borriana (Plana Baixa, País Valencià), prop d'on va néixer. En 2001, l'arxiu de Josep Peirats va ser dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Va deixar nombroses obres inèdites. En 2009 sortí publicat un resum de les seves memòries sota el títol De mi paso por la vida.
---
