El negre

Fa dies que no escrius al blog. Quantes vegades has començat un post així? Conta-les. Així sabràs quantes crisis has tingut al llarg d’aquests anys. A vegades la verborrea és malaltissa i penjaries dues peces cada dia. O tres. O et penjaries tota tu, explicant coses sense parar. Explicant fragments d’una vida grisa. Altres vegades deixes passar les setmanes i fins i tot un mes com és el cas. O fa més d’un mes que no expliques res? I llavors és quan trenques totes les normes. Aquelles normes que diuen que has de ser fidel i respectar els teus lectors. Que els has de fidelitzar. I penses que fidelitzar és un mot estrany que sona a targeta de punts de gasolinera i llavors veus que no els pots fidelitzar perquè no tens res per regalar-los a canvi de la seua presència constant a aquestes planes. Mires l’entorn. Les rajoletes verdes de la part de dalt. Aquesta foto que et va fer en Jesús el darrer dia de les vacances de fa un parell d’anys, o més, perquè a la que tenies abans semblaves una intel·lectual passada de moda, color sèpia buscant qui se sap què dins un interior buit. Les columnes de la dreta, amb els comentaris dels lectors, sempre tan amables. I a la banda de baix veus la prestatgeria. Creix. A vegades et sembla impossible que, amb el que ets, hagis estat capaç d’escriure tot això i busques i remenes per si hi ha algú altre que fa la feina per tu perquè probablement tens un negre que t’escriu i tu ets una impostora. Tens una conversa pendent amb aquest negre que t’habita i llavors sí, llavors sí que tindràs tema per escriure un post o mil a aquest blog i tal vegada hauràs de demanar a n’Elena que esborri totes les portades. Mentre no el trobis li hauràs de demanar aviat que faci lloc per a posar-hi La Cara B, la novel·la negra que t’has atrevit a escriure amb l’empenta de tanta fent.