Anarcoefemèrides
del 14 de març
Esdeveniments
- Surt Ariete Anarquista: El 14 de
març de 1896
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcocomunista Ariete Anarquista.
Periódico comunista. Es
distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit
per Emili Hugas i estampat a
la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran),
que poc després va ser encausat en el«Procés de Montjuïc».
Publicà notícies
sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els
articles anaven
sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo.
Començà a publicar
per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges
Darien Biribí. Apuntes del natural.
Només sortí
un segon número, el 21 de març.
***
- Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione, per Errico Malatesta que ha retornat a Itàlia clandestinament. D'aquest periòdic fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En seran redactors Gori, Smorti, Felicioli i Fabbri, entre d'altres. Va deixar de publicar-se en 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.
***
- Batalló de la
Mort: El matí del 14 de març de 1937
es presentà al poble de Barcelona
(Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat«Batalló de la Mort». Aquesta«força d'assalt i de xoc»
formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on
sortí desfilant en
formació militar en direcció al Passeig de Pi i
Margall, per a continuar
després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en
arribar a la Plaça de la
República, formà davant el Palau de la
Generalitat, on esperaven el president
del govern català Lluís Companys, el primer
conseller Josep Terradellas, el
conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres
personalitats. Desfilaren
la secció motorista, els batedors, els abanderats, les
bandes de cornetes i de
tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la
secció sanitària del
batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera
pròpia. Portaven les
senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP
(«Uníos Hermanos
Proletarios»), i la negra, insígnia
pròpia. Va ser acompanyat per la banda de
música del Partit Federal Ibèric (PFI). El
president de la Generalitat dirigí
la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins
vèncer o morir, a
lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres
vides si cal?
Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la
màxima
glòria i el major honor a la vostra bandera?», que
contestaren amb un unànime«Sí!»
amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per
la Plaça de la República,
després recorregué la Via Durruti i la Ronda
Salvochea fins a la Plaça de Catalunya,
on va fer acte de presència en la inauguració del
monument a l'Heroic Soldat
del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de
l'Exèrcit
Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El«Batalló de la Mort» va
ser la columna anarquista de caràcter internacional
més coneguda i estava
formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a
França. Aquesta
desfilada de presentació causà una forta
impressió en la ciutadania a causa
dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé
feixista, encara que eren una còpia
més o menys reeixida dels «Arditi del
Popolo», els escamots antifeixistes
italians. Aquest batalló va ser equipat i
finançat per la Generalitat de
Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán
i fou entrenat en una masia
de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can
Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a
prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i
l'assessorament de destacats
militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri,
etc.).
Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles
d'Almudévar i de Montalban van ser
derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de
Tardienta,
van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització
de les milícies, va
ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada
Mixta, en
la 32 Divisió, en el «Batalló
Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit
Popular
republicà.
***
- Conferència de
Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al
Cinema Coliseum de València (València,
País Valencià) la militant anarquista Frederica
Montseny, aleshores ministra de
Sanitat i Assistència Social de la II República
espanyola, pronuncià la
conferència La Commune de París y la
Revolución española. En aquest
acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny
establí semblances entre
ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta
conferència va se publicada el
mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa
del Comitè Nacional
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una
coberta del dibuixant i
cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al
català i publicada amb
un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.
Conferència de
Frederica Montseny (14-03-1937)
Naixements
- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)-- el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Auguste Gorion: El
14 de març de 1885 neix a París
(França) l'anarquista i anarcosindicalista
Jules Auguste Gorion, també conegut com Alfred
Breton. Patí una infància desgraciada i
quan tenia 10 anys va haver
d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques.
Un obrer socialista
l'orientà en les seves lectures i es formà de
manera autodidacta. Es decantà
per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament
influenciat pel Manuel du soldat,
de Georges Yvetot. En
1905 milità a Montmorency (Illa de França,
França)
i després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine
(Illa de França, França), on
esdevingué
administrador del periòdic
anarcoindividualista Le Réveil de
l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot.
També col·laborà en Le
Semeur de Normandie (1923-1936) i va
fer difusió del periòdic anticlerical La
Calotte. L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy
durant uns
incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França,
França) i empresonat a
Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser
condemnat a 18 mesos de presó
per entrebancar la «llibertat del treball», per«violències amb armes
prohibides» i per «violació de
domicili». Es guanyava la vida com a obrer encofrador
i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical.
En 1933 publicà el fullet,
amb un prefaci de Han Ryner, Les mots
croisés
du militant, número 35 dels quaderns de la«Bibliothèque de
l'Aristocratie», editats per Gérard de
Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine
milità en la Libre Pensée. En 1947
publicà el recull de poesies revolucionàriesCris de révolte contre
l'iniquité sociale
et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel
Devaldès i
il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en
1950 en una versió
ampliada. Auguste Gorion va morir el juliol de 1952 a la
regió parisenca i fou incinerat
el 7 d'aquest mes al cementiri de Père-Lachaise de
París.
***
-Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Louis-Émile Cottin, conegut com Milou. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistesÉmile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i«trencador de vagues», senseèxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema:«L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.
***
- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de«traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco --transport amb capacitat per a 150 persones--, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera --sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill--, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir l'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.
***
- Mika
Etchebehere: El 14 de març --algunes fonts
citen el 2 de febrer-- de 1902 neix
a Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe,
Argentina) la militant anarquista
--després comunista «anarquitzant»-- i
miliciana Micaela Feldman, també
coneguda com Mika Feldman o sobretot com Mika
Etchebehere (o Etchebéhère).
Havia nascut en una família jueva russa que havia fugit dels
pogroms del seu
país i s'havia establert en aquesta vila argentina fundada
en 1889 per jueus
europeus de l'est i russos que escapaven de les persecucions
antisemites. Son
pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys
després sa família es
traslladà a Rosario, on instal·laren un petit
restaurant. Passà la seva
infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien
escapat de
les presons siberianes i amb 14 anys, mentre estudiava al
Col·legi Nacional de
Rosario, començà a militar en un grup anarquista
d'aquesta ciutat. Quan tenia
15 anys va fer el seu primer discurs i poc després
fundà, amb Eva Vivé, Juana
Pauna i altres militants llibertàries,
l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En
1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires,
conegué el
que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito
Ernesto Etchebéhère (Hippolyte
Etchebéhère, Hippo, Juan
Rustico), argentí fill d'un basc
d'Iparralde i d'una occitana de
Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista
llibertària de
Buenos Aires Insurrexit. Revista Universitaria
(1920-1921), i ella
s'afegí a la redacció d'aquesta
publicació en plena Reforma Universitària. La
parella, influenciada per la Revolució russa, en 1924
s'afilià al Partit
Comunista de l'Argentina (PCA), però van ser exclosos dos
anys després per la
seva «tendència anarquitzant» i per no
desaprovar Lev Trotski. A començaments
de 1926 participaren en la fundació del Partit Comunista
Obrer (PCO) i editaren
el periòdic La Chispa --per
això els militants d'aquest grup polític de
tendència trotskista i antibolxevic, que es
dissolgué en 1929, eren coneguts
com els chispistas. Després
recorregueren la Patagònia recollint
testimonis de les massacres dels treballadors rurals a mans de
l'exèrcit per
ordre del president Hipólito Yrigoyen a
començaments dels anys vint, alhora que
feien de dentistes de la població amb un consultori
ambulant, ell especialitzat
en pròtesis dentals i ella en odontologia, i atiaven vagues
de tota casta. En
1931 marxaren a Europa en viatge d'«estudis» per
experimentar de primera mà com
es desenvolupava la revolució. A Espanya, el juny d'aquell
any, comprovaren que
la nounada II República reprimia durament els manifestants
que reclamaven el
compliment de les promeses fetes; a París
(França) van fer contactes amb
cercles revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i
l'octubre de 1932 van ser
testimonis a Berlín (Alemanya) del creixement del
nacionalsocialisme, mentre
feien contactes amb cercles revolucionaris
(«Wedding» de Kurt Landau, etc.).
Novament a París, el desembre de 1934 va participar amb son
company en la
fundació de la revista antiestalinista Que Faire?,
mentre guanyava
alguns francs fent classes de castellà a domicili --en
aquesta època la parella
albergà a ca seva l'estudiant de física que havia
viatjat a París a un congrés
antifeixista Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis
dies abans del cop
militar feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se
amb son company que
ja hi era a la Península arreplegant informació
per escriure un llibre sobre la
Revolució d'Astúries de 1934. Arran de
l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a
voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM). El 16
d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna
Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara,
Castella, Espanya)
per una bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment
pensà en
suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia.
Quan la
militarització de les milícies, va ser nomenada
capitana i enquadrada en la 38
Brigada. Més tard, quan la seva companyia va ser delmada en
combat, va ser
integrada com a oficial de la 14 Divisió, dirigida per
l'anarquista Cipriano
Mera. El maig de 1937 va ser detinguda al front de Guadalajara per
agents
estalinistes sota l'acusació de«desafecta» a la República i portada a
Madrid;
gràcies a la intercessió de Mera, que
s'acostà personalment a la Direcció
General de Seguretat per parlar amb el seu director, Manuel
Muñoz, va ser
alliberada. En sortir de la presó s'incorporà a
l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts
(Sigüenza, Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro
del Águila, etc.) fins al juny de 1938, quan les dones van
ser enviades a
reraguarda, i participà en cursos
d'alfabetització i tasques de formació i
cultura en un hospital madrileny al servei de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Continuà participant en les activitats de«Mujeres Libres» fins
a la caiguda de Madrid, el 28 de març de 1939, i
gràcies a tenir passaport
francès pel seu matrimoni amb Hippolyte pogué
refugiar-se durant sis mesos al
Liceu Francès i no ser detinguda; després
aconseguir arribar a París. Durant la
II Guerra Mundial, a causa del seu origen jueu, fugí a
l'Argentina, on fou
asilada per la família Botana --l'editor Natalio Botana i sa
esposa la
periodista anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia-- i li
tocà conviure amb el
peronisme. En aquesta època argentina
col·laborà en diversos periòdics
esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur.
A mitjans de 1946,
quan el conflicte mundial ja havia acabat, retornà a
França, on es guanyà la
vida com a traductora d'Air France durant vint anys. En aquestaèpoca promogué
la fundació del Cercle Zimmerwald. Participà
activament en el fets de «Maig de
1968» i recollia les llambordes per fer les barricades amb
uns guants blancs
davant la sorpresa dels estudiants, després els explicava
que així s'evitava
que el negre a les seves mans els delati si eren detinguts per la
policia.
També participà activament en les manifestacions
parisenques contra les
dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975
publicà la seva
autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi
i l'any següent ella mateixa la
traduí al castellà sota el títol Mi
guerra de España. Va ser amigaíntima de nombrosos escriptors, com ara Julio
Cortázar, Alfonsina Storni, André
Breton o Raúl Damonte (Copi). Mika
Etchebehere va morir el 7 de juliol
de 1992 a París (França) i les seves cendres van
ser llançades, per exprés
desig seu, al riu Sena.
Defuncions
- Fernando Tarrida del Mármol:El 14 de març de 1915 mor a Londres (Anglaterra) el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Havia nascut el 2 d'agost de 1861 a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de Cuba. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista«Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i«Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup«Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz,The Morning Post, Nineteen Century,El Porvenir del Obrero,El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche,Tierra y Libertad, La Tramontana,La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en elsúltims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».
Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)
***
- Gennaro Rubino: El
14 de març de 1918 mor a Lovaina
(Flandes, Bèlgica) Gennaro
Rubino, l'anarquista que
intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II
de Bèlgica. Havia nascut el 23
de novembre de 1859 a Bitonto (Pulla, Itàlia). Fill d'un
ferrador
lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon
estudiant, va haver
de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En
1878
ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció
de continuar els seus estudis, però no
aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i
condemnat per un
tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver
escrit un article en
un periòdic republicà subversiu. Alliberat en
1887 gràcies a una amnistia,
retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que
patia trastorns mentals.
Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i
frau, delicte que
negà, i condemnat a quatre anys de presó.
Després de complir la pena, el maig
de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí
diverses feines en el sector de
la restauració. En aquesta època
començà a freqüentar els cercles
socialistes i
anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es
tornà a casar el 4 de desembre
de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un
infant el 14
d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels.
Després de treballar en dues
llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la
misèria. Més tard intentà
millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow
(Escòcia). Com que no va poder
trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia
i els serveis secrets italians
el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes
londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar
un nou diari, que
servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els
funcionaris de
l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava
amb el
moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es
descobrí que havia
treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa
anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment
llibertari. De res
serviren els seus intents de justificació i el fet de donar
alguns noms de
dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa
família i
abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de
demostrar la seva
lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar
Eduard VII, rei
del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però
trobà que el sentiment
monàrquic a les illes Britàniques era molt fort,
i decidí atemptat contra el
rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es
traslladà a
Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a
la Rue Royale
de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les,
disparà tres trets de revòlver,
als crits de «Visca la Revolució social! Visca
l'anarquia!», sobre la tercera
de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que
tornava de la Catedral
de Santa Gúdula del Te Deum
tradicionalment celebrat per la Festa del
Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem
en memòria de la
reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que
viatjava a la
primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar
ferida en
aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del
linxament de la gentada
ja que la policia el detingué. Després de
l'intent d'assassinat els anarquistes
el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre
l'atemptat com
un acte per justificar la posterior repressió que sobre el
moviment llibertari
es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la
pistola estava carregada amb bales
de salva, però la realitat és que la policia mai
no trobà l'arma de foc. Durant
el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903
a Brussel·les, va declarar
haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia
venjar-se de
la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia
Cívica durant la nit del 18
d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi
universal. Fou
defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per
Charles Gheude,
advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va
ser
condemnat durament a treballs forçats a
perpetuïtat. Durant el tancament
escrigué diversos articles i memòries amb
l'intent de justificar la seva
fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de
grip
espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març
de 1918 a la presó de
Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el
llibre Rubino,
l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.
***
- Alexander Granach:El 14 de març de 1945 mor a Nova York (Nova York, EUA) el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. Havia nascut el 18 d'abril de 1890 a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en una família jueva. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.
---