Anarcoefemèrides
de l'11 de març
Esdeveniments
- Atemptat de
Ravachol: L'11 de març de 1892 a
París (França) l'anarcoterrorista
François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el
suport de
quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili
--número 136 del bulevard
de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència
Edomond Benoît,
qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el
28 d'agost de 1891
durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps,
Charles Dardare i
Louis Léveillé, acusats de disparar contra la
policia. L'explosió, que es
produí a les 8.12 hores, només va causar
commocions als habitants, però va
destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt
quantiosos,
estimats en 40.000 francs de l'època.
- Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.
***
- Surt Combate:
L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del periòdic
anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista
revolucionario. Òrgano de
los sindicalistas de la oposición en la CNT.
Editat pels Sindicats
d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i
oposar-se al periòdic Solidaridad
Obrera, però sense massa èxit. Tenia
previst aparèixer l'agost de 1933 a
València, però la seva publicació es
va anar ajornant i finalment sortí a
Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta,
Ricard
Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan
Peiró, Pere Sagarra (Anteo),
N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer
número va ser suspès pel
govern --juntament amb Solidaridad i Adelante
a causa de la
convocatòria de vaga general per al 13 de març--
fins al 17 de març i només
publicà vuit números, l'últim el 23 de
març de 1934, denunciat pel fiscal de
guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i
segrestat
definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del
sumari.
***
- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).
Naixements
- Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar enLa Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.
***
- Giovanni
Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila
San Giovanni (Biella, Piemont,
Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també
conegut com José Gómez.
Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella.
Mecànic de professió, s'establí a
Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit
per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital
del qual fugí per por
a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a
França i cap al 1931
s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on
treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de
juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao
(automòbil blindat) i marxà cap al front, a
Bicién
(Osca,
Aragó, Espanya), on s'enrolà en la
Secció Italiana
de la «Columna Ascaso». Durant
l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a
Almudébar
(Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió
s'incendià després de rebre una granada. Giovanni
Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un
hospital de
Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al
camió, Guido Bruna,
Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a
causa
de les
ferides, també resultaren greument cremats.
***
- Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.
***
- Cornelius
Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a
Istanbul
(Turquia) el filòsof i psicoanalista francès
d'origen grec Cornelius
Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a
Atenes, d'on va ser
membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar
en la
resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es
trasllada a París, on
es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va
exercir d'economista
en l'Organització de Cooperació i del
Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre
1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude
Lefort, el
moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la
revista trimestral del mateix nom fins
la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el
seu darrer número la
primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre
de l'Escola
Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui
va començar a
tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera
Aulagnier. En
1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat
Quart Grup. També
va participar en la creació de la revista Libre
en 1970 amb Lefort,
Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique
i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault,
Barthes,
Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és
nomenat director
d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials.
Precursor
intel·lectual de Maig del 68 --influència
reconeguda per Cohn-Bendit mateix,
qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--,
va trencar
amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar
l'«autoinstitució permanent de la
societat», una idea personal del pensament
llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota
burocràcia (tant als móns
capitalista com comunista) i va reivindicar un règim
vertaderament democràtic
on cadascú participi en la instauració de les
lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de
veure el món va ser
enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola
intel·lectual de
fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris,
passant
per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis
va morir el 26
de desembre de 1997 a París (França) durant el
postoperatori d'una intervenció
quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La
Société
bureaucratique (1973), L'Expérience
du mouvement ouvrier (1974), L'institution
imaginaire de la société
(1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le
Contenu du socialisme
(1979), Capitalisme moderne et révolution
(1979), Devant la guerre
(1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du
labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du
labyrinthe III) (1990), La Montée
de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait
et à
faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures
du pensable
(Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le
Politique de Platon
(1999), Sujet et vérité dans le monde
social-historique, Séminaires
1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce
qui fait la Grèce, 1.
D'Homère à Héraclite, La
création humaine 2 (2004), Une
société à la
dérive, entretiens et débats 1974-1997
(2005), Fenêtre sur le chaos
(2007).
***
- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991.
***
- Francesc Pedra
Argüelles: L'11 de
març de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles,
també conegut com Sisdits
(Seisdedos) i El Badoc. En 1922
sa mare, asturiana filla de
miner, va morir de càncer i l'any següent son pare,
militant anarquista, de
pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de
Llobregat i aviat entrà a fer
feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels
animadors de
la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
s'escampà per totes les fàbriques
de Barcelona i que, dues setmanes més tard,
guanyà. En 1929 fou nomenat delegat
general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930
s'instal·là al
barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14
d'abril de 1931, dia de
la proclamació de la II República espanyola,
participà amb el seu grup de joves
llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de
Sant Antoni,
alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931
també fou nomenant
president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca
conegué Dolores Peñalver (Lola),
militant de «Mujeres Libres» i
activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que
finalment serà sa companya.
Durant els anys republicans, participà activament en les
activitats de l'Ateneu
Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de
desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme
Llibertari a l'Hospitalet,
fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En
1936 fou elegit
vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la
secció del Vidre
Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol
de
1936, formà part del Comitè Revolucionari de
Sants i intervingué activament en
frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes
barcelonines.
També va ser un dels que intentaren mitigar les ires
populars contra els facciosos.
Després participà en el procés
col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938,
després de la caiguda del front d'Aragó i
contravenint les ordres del seu
sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la
batalla de l'Ebre. El gener
de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de
concentració (Sant
Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers,
Carcassona). Després fou deportat
al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60
quilòmetres de Berlín, on
fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop
alliberat i acabada la guerra, el
16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i
es pogué reunir amb
sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà
un fill, Germán
--anteriorment havien tingut un altre infant però
morí amb dos anys de
xarampió. Amb documentació falsa, que va fer
servir fins a finals dels anys
cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i
participà en diverses
activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de
pensionistes
(Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de
l'Hospitalet i la
Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president)
--els
delegats italians al Congrés Internacional de Lille de
Jubilats i Pensionistes
li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i
d'associacionisme
veïnal (Associació de Veïns de Pubilla
Cases, Centre Social «La Florida»,
Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva
jubilació restà a
l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que
protagonitzà grans mobilitzacions.
Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida
col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit
dels Socialistes de Catalunya
(PSC). El març 1994 donà documentació
cultural i històrica a l'Arxiu Municipal
de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de
juny de 2000 a la
residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de
l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra
i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son
germà Camil Pedra (El Coix de Sants)
fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció
confederals i morí a
l'exili en la misèria després de rebutjar una
pensió concedida per l'Estat
francès per les seves accions amb la Resistència.
Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)
Defuncions
- José
Fernández
Zapata: L'11 de març de 1940 es afusellat al
Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José
Fernández Zapata.
Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia,
Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les
Joventuts
Llibertàries de Granollers. Participà activament
en l'aixecament anarquista del
8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut,
però pogué
acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de
1934 s'enfrontà
a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda
electoral a favor del
Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
participà en els assalts
de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant
Andreu.
Després participà en la creació de la«Columna del Vallès Oriental». Era
membre
de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural
més important de Granollers de
l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes
franquistes, va
ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies,
de dirigir
l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer
de 1937 i
d'altres crims, fou condemnat a mort. José
Fernández Zapata va ser afusellat l'11
de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell,
també militants
anarcosindicalistes.
***
- Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie,òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.
***
- Juan Fernández
González: L'11 de març de 1971 mor
en un hospital de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Juan Fernández
González, conegut com Juanillo.
Havia nascut cap el 1894 a
Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya). Treballà de
carboner a la Sierra Morena,
especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del
Río i de Bujalance.
Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un
cop adherit al
moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat en diversos camps de concentració; posteriorment va
ser enviat a
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial,
continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus
Orientals, militant en
la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda,
Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia
fills, visqué tot sol
amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb
els desheretats.
Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en
una residència de Sant Llorenç
de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord).
***
- Leoncio Correas
Sanz: L'11 de març de 1973 mor a Argenteuil
(Illa de França, França)
l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Havia nascut el 13 de
setembre de
1912 a Bárboles de Jalón (Saragossa,
Aragón, Espanya). Encara adolescent
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Després del cop militar
feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en
l'exèrcit
franquista, però aconseguí desertar i arribar a
zona republicana. En 1939, amb
el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en
diversos camps de
concentració francesos. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT.
Leoncio Correas Sanz va
morir l'11 de març de 1973 a
conseqüència d'un accident
automobilístic a
Argenteuil (Illa de França, França), localitat on
residia des de feia anys, i
fou enterrat civilment tres dies després.
***
- Manuel Rojas Sepúlveda:L'11 de març de 1973 mor a la Clínica Santa María de Santiago (Xile) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Havia nascut el 8 de gener de 1896 al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina). Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com«literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929),Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres.És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín.
***
- Rudolf Berner:
L'11 de març de 1977 mor a Lund (Escània,
Suècia)
l'anarquista i anarcosindicalista Rudolf Berner, també
conegut com Rube
Berner i Frank Tireur. Havia nascut el 14
de juliol de 1907 a Skövde
(Comtat de Västra Götaland, Suècia) en una
família nombrosa que vivia d'una
granja. De petit, a més d'anar a escola, aprengué
pintura i artesania. En 1931
s'instal·là a Uddevalla, on treballà
com a pintor de bucs. En aquesta època
entrà en contacte amb la premsa anarquista i
anarcosindicalista (Brand, Arbetaren,
etc.) i començà a col·laborar-ne.
L'octubre de 1931 es traslladà a Estocolm i
començà a treballar a la redacció de Brand.
A finals de 1931, com a
delegat de la Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves
Socialistes),
assistí a un congrés de la Föderation
Kommunistischer Anarchisten Deutschlands
(FKAD, Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a
Berlín, on travà amistat amb
Helmut Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i
pogué escoltar una
conferència d'Erich Mühsam i conèixer
Franz Pfemfert. A Berlín formà part del
grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi
Boretti.
En 1932 retornà a Suècia i en 1936
realitzarà un viatge errabund per Dinamarca,
Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A
Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní
amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan
s'assabentà de l'aixecament
feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment
anarquista
peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a
través de Suïssa es
va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a
Suècia. L'octubre de
1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) aconseguí
entrar a Catalunya, on treballà en el Departament
Internacional de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) editant un butlletí d'informació setmanal
en suec. A Barcelona mantingué
un estret contacte amb el grup de militants de la Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), que
aleshores es
trobava desconnectat del moviment anarquista clandestí a
Alemanya. L'anarquista
alemany Helmut Krischey el recomanà a la DAS
perquè portés a terme una missió a
Alemanya ja que coneixia bé la llengua germana i havia
tingut contactes amb l'FKAD.
Els diners necessaris per al viatge els recollí Mollie
Steimer a Suècia i
visità Alemanya com a delegat oficial de
l'Organització Internacional del
Treball (OIT). Contràriament al que es pensava,
aconseguí entrar fàcilment a
l'Alemanya nazi, ja que la policia de fronteres no s'adonà
del segell d'entrada
a l'Espanya republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal
es reuní amb Änne
Niesse, germana gran de Helmut Kirschey, i després es
traslladà a Düsseldorf,
ciutat a la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint
amb l'enterrament
d'Anton Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures
d'Alemanya), que havia estat
assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis,
existien a
Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els
membres dels quals ja
havien estat detinguts per la policia política. De
Düsseldorf passà a Leipzig,
on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín
va fer contacte amb Boretti i
Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD.
Després passà
a Suècia i d'allà a Polònia. A
Varsòvia va fer contacte amb l'ala
anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ,
Central de Sindicats
Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat
fons per
als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari
català. Després
d'acabar la seva missió a Polònia,
tornà a Berlín per entrevistar-se amb
Boretti. L'endemà marxà a Renània on
s'havia desencadenat una ona repressiva i
d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop
lliurà el seu informe, retornà
a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves
diferències amb Agustin
Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció
Alemanya de la CNT-FAI a
Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no
agradà als responsables de la
SAC que l'acusaren de portar una vida massa«bohèmia» i el marginaren, fet que
el va deprimir força i el va fer caure en idees de
suïcidi i en la beguda. Completament
desfet i incapaç de materialitzar diferents projectes
(llibre sobre Erich Mühsam,
etc.), portà una vida errant sense ni tan sols domicili ni
feina fixos. Però a
la primavera següent es recuperà una mica i
decidí retornar a la Península. A
Barcelona i a Madrid treballà com a periodista per a la
CNT-FAI i realitzà un
fulletó en suec sobre la situació
revolucionària espanyola, Spansk rapsodi i
sex satser [Rapsòdia espanyola en sis oracions]
(1938). El desembre de 1938
retornà a Estocolm, on es preparava una visita d'una
delegació cenetista. La
seva intenció de retornar a Catalunya es va veure frustrada
amb l'ocupació
d'aquest país per les tropes franquistes. Després
viatjà a París, on no tingué
cap oferta de treball i passà grans necessitats. El juliol
de 1939 fou expulsat
de França i retornà a Suècia. Aquest
mateix any publicà a Estocolm la traducció
al suec de l'obra d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo
y negro. A
començaments dels anys quaranta es casà amb una
alemanya que havia emigrat a
Suècia. Sobre el període de la II Guerra Mundial
desconeixem les seves
activitats, però entre 1940 i 1944
col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen,
sobretot amb articles biogràfics (Anselmo Lorenzo, Oscar
Wilde, Erich Mühsam,
etc.). Després del conflicte treballà pel
periòdic anarcosindicalista Arbetaren
i l'abril de 1946 fou corresponsal a França per a la premsa
anarcosindicalista,
publicant articles en els periòdics de la CNT de l'Exili.
També treballà com a
periodista a Suïssa i a Espanya, país on
entrà clandestinament i del qual va
fer un informe --Den spanska diktaturen (1949)-- que
va ser publicat
durant dues setmanes en Arbetaren, i
després com a fulletó, i on va
prendre partit a favor de la CNT de l'Interior enfrontada amb la CNT de
l'Exili. El gener de 1954 entrà a treballar a l'Institut
Internacional de
Treballadors de la Cinematografia de Brussel·les i aquell
mateix any organitzà
un Festival Internacional de Cinema Proletari a Hamburg. El juliol de
1955
retornà a Suècia i va fer de periodista a Lund.
En 1958 viatjà a Barcelona com
a «turista» i redactà un informe sobre
la situació política de la Catalunya
franquista. A començaments de 1962
començà a escriure per a una revista
cultural de Lund i com a periodista freelance.
Traduí textos d'Erich
Mühsam al suec i les seves memòries d'Alemanya,
publicades en suec --Den
osynliga fronten: Från det illegala arbetets Tyskland
(1940)-- sota el
pseudònim Frank Tireur, van ser
traduïdes a l'alemany per Helmut
Kirschey i editades sota el títol Die unsichtbare
Front. Bericht über die
illegale Arbeit in Deutschland (1937).
Rudolf Berner (1907-1977)
***
- Antonio Salvo
Tisaire: L'11 de març de 1978 mor a Muret
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio Salvo Tisaire. Havia nascut cap el 1904 a
Vilanova
de Sixena (Osca, Aragó, Espanya). De molt jove
emigrà a Catalunya, treballà de
electricista i s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després
de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes,
marxà cap a Barcelona,
on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939,
quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp
de concentració
d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat
en el 508
Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental
per a
efectuar tasques d'electricista en la construcció de la
fàbrica de pólvora de
Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941,
després d'haver
ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a«perillós», aconseguí
fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre
infants. L'Oficina
Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a
electricista, però com
el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un
company a
Pàmies (Llenguadoc, Occitània).
Després de la II Guerra mundial tornà a ser
contractat per l'ONIA i milità en la Federació
Local de Muret de la CNT. Quan
tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però
hagué de cuidar sa companya
paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir l'11 de
març de
1978 a Muret (Llenguadoc, Occitània), sis mesos
després d'haver patit una
operació a resultes d'un càncer.
***
- José Cercos Redón: L'11 de març de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Havia nascut el 14 d'agost de 1902 a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya). Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
---