Anarcoefemèrides
del 10 de març
Esdeveniments
- Surt Le Bulletin de «La Ruche»: El 10 de març de 1914 la impremta de la colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França) edita el primer número deLeBulletin de «La Ruche». Abans, entre 1906 i 1908, s'havia editat un butlletí anual semblant a aquest sobre l'obra solidària i d'educació llibertària que feia «La Ruche» i del qual en van sortir tres números. El butlletí que Sébastien Faure publicarà en 1914 serà bimensual i durarà fins al 25 de juliol de 1914, data de la declaració de guerra, editant-ne 10 números. Hi col·laboraran intel·lectuals llibertaris interessats en l'acció educativa com Casimir Albenque, Charles Brandt, Eugénie Trébuquet (Eugénie Casteu), Léon Clément, Henri Einfalt, Dr. Fernand Élosu, Marcello Fabri, Sébastien Faure, André Girard, Urbain Gohier, Georges Houlle, C. A. Laisant, Maurice Lecoq, Jean Marestan, Dr. Alfred Mignon, Dr. Georges Petit, Léon Rouget, Eugénie Trebuquet, Madeleine Vernet, Marcel Voisin, Georges Yvetot, entre d'altres. El butlletí consistia en la crònica pedagògica de la colònia escrita pels mestres i notes sobre higiene escolar, medicina i neomaltusianisme redactades pels doctors Mignon i Élosu. També va publicar en cada número la lletra i la música d'una cançó de diversos autors (Sébastien Faure, M. Vernet, Louis Demeure, L. V. Dupre, Maurice Bouchor, S. C. Altroff, etc.). L'epígraf de la capçalera era molt expressiu: «Pensar, voler, actuar.». Va tenir un milenar de subscriptors.
***
- IV Congrés de l'USI:
Entre el 10 i el 14 de març de 1922 té lloc a
Roma (Itàlia) el IV Congrés Nacional de la
Unió Sindical Italiana (USI). Hi van
ser presents Cambres del Treball i Unió Sindicals d'Andria,
Arezzo, Bolonya,
Bari, Brescia, Carrara, Casteggio, Cerignola, Cesena, Fano, Ferrara,
Gazzada,
Gènova, Imola, Liorna, Lucca, Luzzara, Milà,
Minervino Murge, Mòdena, Nàpols,
Parma, Piacenza, Piombino, Elba, Maremma, Pisa, Pistoia,
Riomaggiore-Gènova,
Roma (Fascio Sindacale d'Azione Diretta), Sampierdarena, San Giovanni
Valdarno,
Savona, Santa Sofia, Serravezza, Sestri Ponente, La Spezia, Suzzara,
Taranto,
Terni, Torí, Vada Ligure, Venècia, Verona,
Vicenza, Viareggio. En el congrés es
tractaren diversos temes, com ara la repressió que patia el
moviment anarquista
a Itàlia, les relacions internacionals, l'adhesió
o no a la Internacional
Sindical Roja (ISR), la Unitat Proletària, el Sindicat de
Fàbrica, etc. N'hi
havia dues tendències, la representada per Nicola Vecchi i
Giuseppe Di
Vittorio, partidària de l'adhesió a la
Internacional de Moscou, i l'altra
defensada per Armando Borghi i Nencini, que reivindicava la
unió amb la nova Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària que
s'havia acabat de
crear a Berlín (Alemanya); la positura
antiautoritària va ser la triomfadora.
Pel que feia al tema de la Unitat Proletària, és
a dir, a l'adhesió de l'USI a
la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació
General del Treball),
defensada per Angelo Faggi i Giuseppe Di Vittorio, es va resoldre que
cada Cambra
de Treball o sindicat tenia autonomia per fer-ho. Altra tema molt
discutit va
ser l'adopció d'una nova estructura organitzativa basada en
el Sindicat de
Fàbrica, postura defensada per Alibrando Giovannetti i que
tingué com a
resultat que les organitzacions locals tenien autonomia per aprovar el
nou
esquema. Aquest va ser l'últim congrés d'aquesta
central anarcosindicalista
abans de la pressa del poder pel feixisme l'octubre d'aquell any, data
a partir
de la qual l'USI que va ser durament perseguida i reprimida.
***
- Atemptat a Salvador Seguí i Francesc Comas: El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, cantonada amb Sant Rafael, del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), uns pistolers pagats per la patronal i pel governador civil assassina d'un tret el cap l'anarcosindicalista Salvador Seguí i Rubinat, El Noi del Sucre, i deixa malferit el també anarquista Francesc Comas i Pagès, Perones, que morirà tres dies després. Les autoritats per evitar la gran manifestació que es preparava, van treure el cadàver de Seguí de l'Hospital Clínic de matinada i es va enterrar d'amagat a Montjuïc. Quan va morir Perones, es va exigir un enterrament públic, que va tenir lloc amb l'assistència de més de 200.000 persones. Amb la mort de Seguí, que tota sa vida va compartir la seva feina de pintor i la tasca anarcosindicalista, es dóna per acabada una determinada línia sindical en l'anarcosindicalisme, que alguns criticaven aleshores per reformista. La creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en 1927 i el seu posterior domini en la Confederació Nacional del Treball (CNT) va donar pas a altra línia sindical més radicalitzada en les formes. Sis mesos després de l'assassinat de Segui es va produir l'autocop monàrquic d'Estat que va donar el poder al general Primo de Rivera, qui va clausurar i perseguir la CNT.
Rafael Campalans: «Pobre Salvador
Seguí», en Justicia Social
(08-03-1921)
***
![Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/goldman/goldman1934.jpg "Cartel de la conferència d'Emma Goldman de New Haven [IISH]")
- Conferència
d'Emma Goldman: El 10 de març de 1934 se
celebra a l'estadi Arena de New Haven (Connecticut,
EUA) una conferència de la destacada militant
anarcofeminista Emma Goldman.
L'acte consistí en una lectura comentada de la seva
autobiografia Living my life
(Vivint ma vida) i en una
dissertació de temes de l'actualitat d'aleshores sota el
títol Today's international probles
(Problemes
internacionals d'avui). Aquest acte multitudinari formà part
d'una gira de tres
mesos que realitzà arreu dels Estats Units amb el
permís del govern
nord-americà.
***
- Desmantellament de la FACB:
El 10 de
març de 1945, en un apartament de Knjaschevo, a prop de
Sofia
(Bulgària), els 120 delegats de la
Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB)
reunits clandestinament en sessió
extraordinària, amb la finalitat d'estudiar la manera de
resistir-se al nou
poder comunista, que imposa el tancament de tots els locals de
reunió i
prohibeix la premsa llibertària, són detinguts
per la milícia comunista. La
repetida utilització dels banys de l'apartament pels
delegats, que havien
prèviament acordat no utilitzar-los durant la
reunió, alarmà un veí que pensant
que es tractava d'una fuita cridà un lampista i,
després, la policia. Els més
de 90 delegats detinguts, entre ells Jordan Sotirov (Manol Vassev) i
Stefan Tonev, van ser enviats als camps de
concentració, on seran
torturats i després sotmesos a treballs forçats.
***
- «Dag van de Anarchie»: El 10 de març de 1966, a Amsterdam (Països Baixos), amb ocasió de les controvertides noces de la princesa Beatriu, futura reina d'Holanda, amb Claus von Amsberg, un antic diplomàtic alemany que va ser membre de les Joventuts Hitlerianes i de l'Exèrcit nazi d'ocupació, el moviment Provo, nascut un any abans, fa una crida per fer d'aquella jornada el«Dia de l'Anarquia» (Dag van de Anarchie). Es van llançar bombes de fum durant el trajecte nupcial i la policia va intervenir brutalment, provocant un aixecament. Dies després un grup d'estudiants i d'artistes no vinculats al moviment provo va realitzar una exposició fotogràfica de la repressió desencadenada durant aquest dia que havia estat silenciada pels mitjans de comunicació.
Naixements
- Alphonse
Soufflet: El 10 de març de 1858 neix a Reims
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista Alphonse Aimé Soufflet. Era fill natural
d'Ismérie Soufflet. Es
guanyà la vida fent de pintor ornamentista i de cellerer.
Durant els anys 1880
formà part del grup anarquista que operava a Reims. El 14
d'abril de 1884 es
casà a Reims. Segons la policia, va ser ell qui en 1885
s'encarregà
d'acompanyar Joseph Tortelier durant la seva visita a Reims quan va
anar a fer
una conferència. En una llista aixecada per la Prefectura de
Reims el 29 de
març de 1892 figurava com a «militant».
- Juan Antonio
Bernal Ramírez: El 10 de març de
1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut
com El Andalúz.
Emigrà a Barcelona
(Catalunya) i visqué al barri obrer de les Cases Barates, on
regentà el Bar
Andalucía i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran del cop
militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de
les Patrulles de
Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments contra la
reacció
estalinista, va ser detingut per «tinença
d'armes». Després de la guerra civil,
el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes;
jutjat el
17 de maig de 1940 en consell de guerra a Barcelona, va ser condemnat a
mort. El
29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada per la de 30 anys de
presó. Juan
Antonio Bernal Ramírez va morir el 10 de desembre de 1945 de
tuberculosi a la
presó Model de Barcelona (Catalunya).
Juan Antonio Bernal Ramírez (1895-1945)
- Nancy Cunard: El 10 de març de 1896 neix al castell medieval de Nevill Holt (Leicestershire, Anglaterra) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» --propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»-- i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fouíntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquestaèpoca es relaciona amb «La Coterie» --selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època-- i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws(1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon --que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927--, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut --en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França-- la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 17 de març de 1965. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams.
***
- Víctor Francisco
Cáceres: El 10 de març de 1912 neix
a Albalá (Càceres, Extremadura, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Víctor Francisco Cáceres.
Fill de pastors humils, va anar
poc a l'escola i a partir dels set anys la va fer compatible amb les
tasques
als camps. En 1932 va complir el servei militar a Melilla i
rumià la
possibilitar de restar en l'Exèrcit enquadrat en el Cos
d'Enginyers, però
s'oposà a la primera temptativa de cop d'Estat portada a
terme el 10 de juny de
1936 i amb un grup de soldats lleials tancaren els oficials rebels a la
sala on
estaven reunits. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936,
oposà
resistència, però va ser detingut amb altres
soldats lleials. Jutjat per «sedició»,
va ser condemnat a dues penes de mort, commutades per 30 anys de
presó.
Destinat a treballs forçats, entrà en contacte
amb militants de les Joventuts
Llibertàries i esdevingué anarquista. A la
presó de Melilla realitzà el
batxillerat i obtingué el diploma de comptadoria comercial a
Sevilla, a més
d'aprendre idiomes (francès i anglès). En 1941
aconseguí la llibertat
condicional i retornà a Albalá, on
intentà muntar una escola, però el projecte
no reeixí ja que fou denunciat per no tenir la
titulació oficial requerida.
Després, amb sa mare, marxà cap al nord de la
Península, a Bilbao (Biscaia,
País Basc) i a La Rioja (Briñas, Cenicero, San
Felices, Haro), on treballà en
diversos oficis (netejant vagons ferroviaris, en una fàbrica
de cel·luloses,
fent grava en una pedrera, etc.). A San Felices va fer classes als
infants dels
obrers, però va ser denunciat per la mestra del poble
perquè «mai no
pronunciava el nom de Déu en les seves classes».
En 1947 es casà amb Aurora
Gamarra López. En aquests anys milità activament
en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD). Va
ser acomiadat de la feina per fer costat una aturada en l'empresa on
treballava. Més tard passà a Guipúscoa
(Pasaia i Errenteria), on va fer feina
en diversos oficis (en una fàbrica d'alumini, descarregant
els pesquers al port).
Després d'una breu estada a Castañares de Rioja,
s'establí en 1949 a Vigo
(Pontevedra, Galícia), on treballà del que
pogué (cobrador, peó, comptable a
les drassanes Vulcano) i milità al costat de Dalmacio
Bragado Ruiz i Guillermo
Barros Cela intentant reconstruir la Federació Regional
Galaica. A partir de
1956, després d'un viatge a França on
s'entrevistà am Germinal Esgleas, establí
contacte amb l'exili confederal i creà el Comitè
Local de la CNT de Vigo amb
Saturnino Barros Barros. En 1957, amb Jaime Garrido Vila,
s'encarregà de la CNT
a Vigo i participà en la creació de
l'organització unitària Front
Democràtic Juvenil
(FDJ). El juliol de 1960 va ser detingut, amb altes companys (Dalmacio
Bragado
Ruiz, Leopoldo García Ortega, etc.), i restà
tancat durant dos mesos per «organització
i propaganda il·legals». El 4 d'agost de 1962,
arran d'una vaga de solidaritat
amb els miners d'Astúries i en suport a les reivindicacions
salarials de les
drassanes de Vigo (Vulcano, Barreras, Reyman, Santo Domingo, Refrey iÁlvarez)
va ser novament detingut, amb Augusto Docampo Soto, i jutjat en consell
de
guerra el 23 de novembre d'aquell any a Madrid acusat de reorganitzar
la CNT;
condemnat a 11 anys i mig de presó, purgà la pena
als presidis de Carabanchel i
de Burgos. En aquesta última presó, on la CNT
estava força estructurada, exercí
el càrrec de secretari d'Organització durant
més de dos anys. El 23 de setembre
de 1965 va ser posat en llibertat condicional i, sense feina i
boicotejat per
la patronal, retornà a Vigo. El novembre de 1966
decidí exiliar-se i passà a
França per Barcelona (Catalunya). A finals de 1966
s'establí a Portèth de
Garona, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on es
guanyà la vida com a
peó de paleta i milità en la seva
Federació Local de CNT des de l'1 de gener de
1967. En 1968, després de la mort de José
Sanjuán, va ser nomenat secretari
general del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i
entre 1969 i 1971 ocupà càrrecs
orgànics en la Comissió d'Alt Garona. En 1974
col·laborà amb el Secretariat Intercontinental
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) en suport de la Revolució dels Clavells portuguesa i
en 1976 va ser
nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de
Portèth de Garona. En
aquests anys milità en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El maig de 1976
viatjà per Galícia (Vigo, Ferrol i la Corunya),
Madrid, La Rioja i Sevilla en
missió propagandística per rellançar
el sindicat. En aquesta última època
formava part del Comissió Internacional de Relacions (CIR)
de la FAI i era
secretari de la Federació Local de Portèth de
Garona. Trobem articles seus,
moltes vegades fent servir pseudònims (Ramón
de la Sagra, Justo, Sindo, Francisco
de la Montaña, Torvick),
en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín de la AIT, Boletín
Interno de la CIR, Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
etc.
També realitzà traduccions de
l'anglès, de l'italià i del portuguès
per a
aquestes publicacions. Víctor Francisco Cáceres
va morir el 9 d'agost de 1976 a
Vigo (Pontevedra, Galícia), quan es trobava en
missió orgànica, d'un vessament
cerebral i d'un atac cardíac afegit.
Defuncions
- Léon Bouchet:
El
10 de març de 1916 mor a Sant-Etiève (Roine-Alps,
Arpitània) el tipògraf
anarquista individualista Léon Bouchet. Havia nascut en 1888
a Puèi Domat
(Alvèrnia, Occitània).
Començà a militar molt jove a Clarmont
d'Alvèrnia i el
setembre de 1906 va ser nomenat secretari, amb Victor
Godonèche, del Grup d'Estudis
de Propaganda Anarquista «Jeunesse Libre», que es
reunia al número 26 de Place
Sidoine Appolinaire d'aquesta ciutat. Entre 1909 i 1910
organitzà diverses
xerrades populars a Clarmont d'Alvèrnia. Quan el setembre de
1910 arribà a
París (França), abandonà el seu ofici
de venedor ambulant i esdevingué tipògraf.
Entre 1911 i 1913 fou gerent de la primera època del
periòdic
anarcoindividualista parisenc L'Idée
Libre, fundat per André Lorulot, i durant un temps
visqué, amb sa companya
Madeleine Nourrisson, a la seu del periòdic L'Anarchie,
a Romainville (Illa de França, França), on
conegué anarquistes que després
formarien part de la «Banda Bonnot». El gener de
1911 s'instal·là en una
torreta del carrer Paul de Kock de Romainville. Quan l'«Afer
Bonnot», va ser
detingut el 28 d'abril de 1912 després de ser denunciat pel
director de la
presó parisenca de la Sante per haver portat un paquet i una
carta a Jean De
Boë, Eugène Dieudonné i Jean-Georges
Dettweiler, empresonats per aquest procés.
En l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà
correspondència dirigida aÉdouard Carouy i Louis Raimbault, també implicats
en l'«Afer Bonnot». Inculpat de
pertànyer a «associació de
malfactors», finalment fou exculpat durant el
judici.
***
- Salvador Seguí i Rubinat: El 10 de març de 1923 és assassinat a Barcelona (Catalunya) Salvador Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Havia nascut el 23 de setembre de 1887 a Tornabous (Urgell, Catalunya). Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel SindicatÚnic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda --les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març de 1923 va ser assassinat a Barcelona per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit --empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920--, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción,Los Nuevos, L'Opinió,Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.
***
- Eleuterio Salamero Bernard:
El 10 de març de 1937 mor a Alarcón (Conca,
Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Esteban Eleuterio
Salamero
Bernard. Havia nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). A
començament dels
anys deu retornà a la Península procedent
d'Amèrica. En 1914 s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del grup
d'acció anarquista «Los
Solidarios», juntament amb Buenaventura Durruti, Francisco
Ascaso i altres. El
juny de 1923 va ser detingut arran de l'atemptat comès
contra el cardenal Juan Soldevila
y Romero a Saragossa el 4 de juny d'aquell any. Sota les amenaces de la
policia
de tortura sa mare de 90 anys, donà informacions que van
permetre la detenció
de Rafael Torres Escartín i que obligaren a la resta de
membres del grup a
passar a la clandestinitat. L'abril de 1925 fou jutjat, juntament amb
Juliana
López Maimar i Torres Escartín, i condemnat a 12
anys i un dia de presó major
per encobriment de l'assassinat del cardenal Soldevila. Tancat a les
presons de
San Fernando i de El Dueso, fou alliberat en 1931 gràcies a
la proclamació de
la II República espanyola. A resultes del cop feixista, el
juliol de 1936 fou
el responsable de la creació de la «Columna
CNT-FAI» formada a Barbastre i del
III Batalló en el qual es va convertí
després de sumar-se a la «Columna Roja y
Negra», 127 Brigada Mixta després de la
militarització). Eleuterio Salamero va
morir al front el 10 de març de 1937 a Alarcón
(Conca, Espanya) de l'explosió
d'un obús.
***
- Armand Guerra:El 10 de març de 1939 mor a París (França) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut com Armand Guerra. Havia nascut el 4 de gener de 1886 a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) en el si d'una família pagesa i molt creient. Després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València i en 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune --on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, va morir a París d'aneurisma. El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.
***
- Manuel Checa
Hernández: El 10 de març de 1943és afusellat a Barcelona (Catalunya) el
militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Havia
nascut el 5 d'octubre
de 1902 a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). Emigrà a
Catalunya i s'instal·là
a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril
de 1924 treballà
com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera
i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà
part del Comitè
Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de
Montserrat.
El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el
servei militar.
Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser
jutjat en
consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el
rector
de la parròquia del poble i a altres veïns
ruixant-los amb benzina i calant-los
foc, i, més tard, al front, quan serví com a
carrabiner voluntari, d'haver
matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues;
condemnat
a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de
març de 1943 al Camp
de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys
cenetistes
(Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia
Martínez, Joaquín Vicente García,
Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor
Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez
Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de
la Pedrera.
***
- Melchor Montoya Gallardo: El 10 de març de 1943 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Melchor Montoya Gallardo, conegut com El Churrillo. Havia nascut en 1909 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà com a carnisser i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. Detingut per les tropes franquistes, el 30 de desembre de 1942 va ser jutjat en consell de guerra a Olesa de Montserrat acusat de«patrullero» i «delicuente rojo»; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Manuel Checa Hernández i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.
---
