Anarcoefemèrides del 9 de març
Esdeveniments
- Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats --des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia-- que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrerés detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.
Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)
***
- Victòria de
Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid
(Espanya) l'anarquista Cipriano
Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la
II República
espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el
Consell
Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels
partits polítics
i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939
que consagrava
tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit
Comunista
d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als
antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren
amb uns
30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del
front que, en
teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes
les
unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de
març els comunistes
aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo
Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís
Barceló Jover, que havia fet
promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però
que finalment s'havia
autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del
Centre», en la qual es parlava
de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan
Negrín encara
restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el
contrari», deia la capçalera.
En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de
febrer. La lluita entre les
forces comunistes i llibertàries va ser dura,
però hagué presos i ostatges
recíprocs que, en certa mesura, frenaren elsànims. Hagué treves i represes
dels combats. La xifra total de baixes és difícil
de quantificar, però com a
mínim un milenar entre morts i ferits.
Naixements
- François Rose:El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).
***
- Carlo Tresca:El 9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. Llicenciat en Dret, amb 20 anysés el secretari del sindicat de ferroviaris. Quatre anys més tard, és obligat a exiliar-se per haver publicat un periòdic d'agitació, Il Germe. Es refugia a Suïssa i després emigra als Estats Units (1904) i s'estableix a Filadèlfia, on editarà Il Proletario, publicació oficial de la Federació Socialista Italiana. Desencantat de l'orientació política socialista i més atret pel sindicalisme revolucionari, publica un nou periòdic en italià, LaPlèbe, i s'adhereix en 1912 a Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el sindicat anarquista nord-americà, participant en les grans vagues del sector tèxtil de 1912 i tot seguit a la marxa dels aturats de Nova York. En 1917, el periòdic L'Avvenire, que dirigeix, es prohibit per difondre «propaganda pacifista». En 1919 funda un setmanari Il Martello, que dirigirà fins a sa mort. En 1923 és condemnat a un any de presó per haver publicat un llibre sobre el control de natalitat acusat d'«obscenitat», però gràcies a les grans manifestacions de suport que té, la pena és reduïda a quatre mesos. En sortir de la presó, des del seu diari es dedicarà a atacar la propaganda feixista que Mussolini escampa pels mitjans de l'emigració italiana i organitzarà una guerrilla urbana contra els camises negres i els feixistes americans. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. Defensarà els anarquistes víctimes de la repressió antisindical i antianarquista --va formar part del Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti--, i amb el mateix vigor, en 1933, lluitarà contra les persecucions estalinistes (cas Julient Poyntz). El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI --el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari IlMartello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora vigilat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) per un pistoler anomenat Carmine Galante a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats.
***
- Benoît Delorme:
El 9 de març de 1881 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya.
França) –alguns fonts
citen Montchanin (Borgonya, França)– el miner
anarquista i anarcosindicalista,
i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Membre del grup
anarquista de
Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al
company Benoît
Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la
segona identitat de
Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del
segle XX
fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers
Miners del
Pas-de-Calais, «jove sindicat»
encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al«vell sindicat» d'Émile Basly. El 17
d'octubre de 1902, durant la vaga de la
conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat
Benoît Broutchoux)
va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc
a les mines de
Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 14 de
juny de 1908
presidí el Congrés Regional Extraordinari de la
Federació Sindical dels Obrers
Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després
d'un Congrés Regional
de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais,
França), participà en una
conferència pública contradictòria amb
Eugène Fallot i François Plouvier. Entre
1909 i 1910 col·laborà en L'Action
Syndicale, òrgan de la Confederació
General del Treball (CGT) del
Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la
reunificació socialista,
s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO) i esdevingué un
dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais.
Després de la Gran
Guerra, s'encarregà especialment dels serveis
jurídics del citat sindicat.
Secretari de la Secció Sindical dels Miners de
Liévin, en 1919 va ser nomenat
regidor municipal en la llista encapçalada per
Léon Degréaux d'aquesta
població, però en 1925 no va ser renovat en el
càrrec. Fidel a la CGT després
de l'escissió, continuà servint a la
comissió administrativa del Sindicat de
Miners. L'octubre de 1933 signà, amb
Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i
Kléber Legay, un manifest de protesta contra la
concessió del grau de cavaller
de la Legió d'Honor de la República francesa al
militant socialista Henri
Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat
Reunificat de
Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental
d'Unitat. El 10 de
setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem,
Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd
Duparcq i François Delartre, representants de la classe
obrera del
Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a
Léon Blum. El 29 de juliol
de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran
míting socialista a
Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les
eleccions cantonals de
Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant
l'Ocupació formà
part de la delegació especial encarregada d'administrar
Liévin arran de la
detenció del seu alcalde comunista Henri
Thiébaut. El juny de 1943 va ser
nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais.
Després de la II
Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local
de l'SFIO de Liévin. Benoît
Delorme va morir en 1956.
***
- Umberto
Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro
(Friül) l'anarquista i resistent
antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina,
obrers
no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En
1902
quedà orfe de mare i amb 13 anys
començà a treballar com a aprenent en un obrador
de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva
primera manifestació,
una protesta contra l'execució del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo,
freqüentà els grups
socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare,
també assidu
del CES, recuperà vells llibres socialistes i
muntà a la seva llar de Vivaro
una Biblioteca Popular, que serà la primera de la
regió. Quan esclatà la Gran
Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el
conflicte bèl·lic duraria poc
temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en
una
acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en
la derrota de
Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser
llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la
seva feina de ferrer i
freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En
1920 seguí intensament el
debat sorgit en el moviment socialista, però
quedà profundament decebut del
vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu
carnet socialista ni s'afilià al
nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava
excessivament
jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista,
seguint les passes del seu germà
major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de
Trieste
que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra.
Durant la
postguerra participà en totes les iniciatives
polítiques i sindicals que es
desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa
contra els
escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que
havien
irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix
any participà en
una «expedició punitiva» contra membres
d'un escamot feixista que retornaven
d'una acció contra el «barri roig» de
San Giacomo, de la qual resultaren ferits
una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba;
son pare, que no
suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota
relació amb son fill. En
1925 assistí al congrés de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a
Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi,
amb els qui entaulà una estreta
amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent
d'atemptat contra
Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a
aquest els
explosius, encara que sembla que no estava al corrent de
l'ús que se li havia
de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les
autoritats feixistes
el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes
que va
ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a
Ponça. Durant el seu
confinament es mostrà indisciplinat i lluità
contra els abusos per part dels
vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris
i
l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931
retornà a Trieste i
setmanes després, el gener de1932, passà
clandestinament a França després d'una
breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a
Ginebra, on Luigi
Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes
Polítiques, li recomanà
marxar a París a causa de les dificultats
polítiques i econòmiques de romandre
a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita
antifeixista portada a terme
pels exiliats italians, encara que no tenia una situació
legal estable. Amb
Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de
portar accions
antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es
posà a viure en parella amb la
triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato).
Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a
Sartrouville, a prop de París;
promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de
França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri,
Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà
lloc al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El
juliol de
1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona
(Catalunya) a fer
costat la Revolució i s'adherí a la
Secció Italiana de la Columna Ascaso de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936
lluità a la batalla
de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar. Ocupà càrrecs de
responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara
que es mostrà força crític amb
la militarització de les milícies. El febrer de
1937, durant una temptativa de
sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va
ser
detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori
i
Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament
interrogat per la
policia estalinista. Aconseguí fugí,
però es va veure obligat a retornar a la
presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre
de Justícia,
l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat
tot el comando --finalment,
resultà que Cimadori era un confident de la policia
feixista. A finals d'abril
de 1937, després de patir un simulacre
d'execució, va ser alliberat. En un
carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser
assassinat pels
estalinistes. Després dels tràgics fets de«Maig del 1937» retornà a
França i
es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini,
però les autoritats
feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la
delació de Mario Buda,
anarquista confident de la policia. En 1940, com a
conseqüència de l'esclat de
la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de
concentració de
Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va
ser extradit a Itàlia. Entre
1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va
fer
càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa
tirrena conegué
Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat
Berneri. El 25
de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser
alliberats, però ell i
altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després
va ser traslladat
al camp de concentració de Renicci,
a Anghiari
(Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al
8 de
setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis.
Mentre
molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es
negà a causa del control
que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i
marxà als
Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els
companys anarquistes i
ajudà els refugiats. Després de la guerra
retornà a Trieste, on amb altres
companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de
l'exili i
de la lluita partisana, fundà el grup anarquista«Germinal» i un periòdic
homònim,
que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions
assenyalades. En 1945
assistí a Carrara al congrés constitutiu de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI), a la qual s'adherí el grup«Germinal». En aquests anys de postguerra
s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes
i socialistes dels
partits polítics italians. Després de reprendre
la seva feina de ferrer, va ser
elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc
de
treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig,
conferència
commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser
condemnat a presó pel
govern militar d'ocupació angloamericà, que
aleshores administrava Trieste, per
propaganda il·legal anarquista. En aquests anys
ajudà alguns anarquistes
búlgars a fugir del règim comunista i a passar
clandestinament a França. En
1965 acceptà el «pacte associatiu» de la
FAI, però entrà a formar part del
sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa
Anarquista (GIA). Durant
els anys setanta va ser un punt de referència per a les
noves generacions
d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot
sol la nova seu del grup«Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre
1971 i 1979, en substitució
de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità
Nova i patí una condemna arran d'un article
publicat contra un «capellà mafiós
calabrès». En 1973 un informe policíac
el qualificava com a «element de
caràcter impulsiu i bregós, constantment
insatisfet i obertament intolerant amb
l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari,
participà en marxes
antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives
contra
les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar
a la seva
localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto
Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el
seu funeral al
cementiri de la localitat dos dies després fou una gran
manifestació de condol
del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza
publicà en llengua vèneta
la llarga entrevista autobiogràfica Umberto
Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a
l'italià en 2011 sota el títolIl fabbro anarchico. Autobiografia fra
Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la
traducció al
català (L'anarquista de Trieste. Un
indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari
(CSL, Centre
d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca
Social «Umberto
Tommasini».
Umberto
Tommasini
(1896-1980)
***
- Henri Jullien:
El 9 de març de 1908 neix a Hanoi (Indo-xina) l'advocat i
periodista,
socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i
anarquista
després, Henri Jullien. Era nét de la feminista
revolucionària Paule Mink. En
1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor
llibertari Victor Méric,
començà a treballar de periodista. Entre 1928 i
1931 va ser gerent del periòdicMorgen Stern (Estrella Matutina),
publicació del grup parisenc «Zukunft»
(Futur), de les Joventuts del Bund
(Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de
març de 1929 va ser
iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia
Esperanto. En 1935 va ser un
dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936
col·laborà en Nasz
Przeglad (Nostra
Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu
i polonès. Col·laborà
estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la
cooperació entre jueus
i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial
participà en la Resistència
i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per
així evitar la censura.
Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de
1949 fou el
president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i
prestà suport al
Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de
Marsella. Henri
Jullien va morir en 2001.
***
-
Abraham Guillén
Sanz:El 9 de
març de 1913 --segons alguns
el 13 de març-- neix a Corduente (Guadalajara, Castella,
Espanya), en
una família pagesa, el
militant anarquista i economista llibertari Abraham Guillén
Sanz. De jove va
fer tasques agrícoles i treballà extraient
resina. Després va estudiar a Madrid
becat per les autoritats republicanes. Afiliat a les Joventuts
Llibertàries de
ben jovenet, va ser també membre de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Durant els primers mesos de la
Guerra Civil fou director deJuventud
Libre, editada pel Comitè Peninsular de les
Joventuts
Llibertàries. També va ser redactor de Castilla
Libre i de CNT. Va marxar al front i a
partir
de 1938 fou comissari polític en la XIV Divisió i
del IV Cos de l'Exèrcit,
comandat per Cipriano Mera. També va dirigir Nosotros,
portaveu de FAI, de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries
(FIJL) i de la Columna de Ferro a València. El final de la
guerra el va
sorprendre a Alacant, on va ser detingut al port. Condemnat per un
tribunal de
guerra franquista, que li va demanar la pena de mort i que se la
commutà en el
procés per la de 20 anys, va ser traslladat a la
colònia penitenciària d'Añover
de Tajo, d'on va evadir-se en 1942. Després va formar part
del Comitè Nacional
de la CNT clandestina fins a la seva detenció en 1943.
Tancat a la presó de
Carabanchel, va poder fugir la nit de cap d'any d'aquell any i, ajudat
per un
clan de gitanos llibertaris passà a França en
1944. En l'exili francès va
dirigir en l'ombra Solidaridad Obrera en
l'època
de Laureano Cerrada i més tard s'implicà en les
activitats de la procomunista
Junta Suprema de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fet pel
qual va ser expulsat
de la CNT l'1 de febrer de 1946, però va ser rehabilitat amb
l'arribada de
Germinal Esgleas a la direcció de l'exili. En 1948 va emigra
a l'Argentina i
passà un temps a l'Uruguai i a Cuba. Durant el peronisme va
editar Economía
y finanzas. A Buenos Aires es va llicenciar en
Econòmiques
i va ser professor d'Economia Política i director
d'Investigació Econòmica de
la Facultat de Dret i Ciències Socials de Buenos Aires. A
l'Argentina col·laborà
en diversos periòdics, com ara El Laboralista
iDemocracia; en Montevideo d'Acción;
i en Lima de La Prensa. També va ser
assessor econòmic de la Universitat del Treball d'Uruguai i
expert
internacionalista de l'Organització Internacional del
Treball (OIT) en economia
autogestionària i desenvolupament cooperatiu al
Perú. En 1961 va ser empresonat
durant uns mesos acusat de ser membre dels uturuncos, guerrilla activa
al
nord-oest de l'Argentina durant 1960 i 1961; arran d'aquest fet va
demanar asil
polític a l'Uruguai en 1962 i, poc després, es va
posar en contacte amb els
elements revolucionaris d'aquest país. Durant aquests anys
va ser investigat de
prop pels serveis d'intel·ligència
llatinoamericans i nord-americans. En morir
Franco, va retornar a la Península i en elsúltims anys destacà com a
conferenciant i escriptor d'assaigs en la premsa llibertària
(Anarkia, Año Zero, Bicicleta,Cenit, CNT, Espoir,Icaria, Ideas-Orto, Historia
Libertaria, La Lletra A,Nahia, El Olivo del Búho,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Vida Obrera, etc.). El seu nom
--també va fer servir pseudònims (Jaime
de las Heras, Fernando Molina, Arapey,
etc.-- es va popularitzar com a expert en tècniques de
guerrilla
urbana, en multinacionals, en autogestió i en temes
relacionats amb la guerra
d'Espanya i la degeneració del comunisme. Per a molts, fou
el creador de la
guerrilla urbana i de les seves plasmacions pràctiques
americanes (tupamaros,
uturuncos, etc.); alguns l'han qualificat d'anarcomarxista i de
guevarista. És
autor d'una cinquantena de llibres sobre economia, política,
filosofia,
estratègia, història, etc., entre els quals podem
destacar El destino
de Hispanoamérica (1952), Monopolios y
latifundios contra la economía argentina (1956),Radiografía del plan
Prebisch (1956), La oligarquía en la
crisis de la
economía argentina (1956), La
agonía del
imperialismo (1957), Historia de la
revolución
española (1961), El imperialismo del
dólar (1962), 25 años de
economía franquista (1964),Estrategia de la guerrilla urbana (1965), Teoría
de la violencia (1965), La segunda
revolución
española (1965), Uruguay:
país en crisis (1966), Dialéctica
de la política (1967),El dilema económico de América Latina
(1967), Checoslovaquia
1968 (1968, amb altres), Pesca industrial y
desarrollo
económico (1968), Desafío al
Pentágono (1969), La rebelión
del tercer mundo (1969),Democracia directa (1970), Socialismo de
autogestión. De la utopía a la realidad
(1971), La
década crítica de América Latina
(1972), La caída
del dólar (1972), La
colonización financiera del
FMI(1973),La élite del poder
en España (1973), Philosophy
of the urban guerrilla (1973), Poder y crisis del
dólar (1973), EI cooperativismo peruano
(1975), La larga crisis de América Latina
(1975), Explosión demográfica,
latifundios y revoluciones
en América Latina (1975), El«Gap» tecnológico
entre las dos Américas (1975), Las
inversiones
extranjeras en América Latina (1975), La
propiedad social, modelo peruano de autogestión
(Lima
1976), lTT-IBM en España (1977), Revalorización
de la guerrilla urbana (1977, amb Hodges), Guerrilla
I (1978, amb altres),El capitalismo soviético: última etapa
del imperialismo (1979),El error militar de las izquierdas (1980), Der
Krieg ohne fronten uns Schlachten (1984), Stadtguerrilla
in Lateinamerika (1984), Economía
libertaria (1988), Economía
autogestionaria (1990),Socialismo libertario (1990), Técnica
de la
desinformación (1991), La
guerra. España
1936-1939 (inèdit), etc. Abraham
Guillén Sanz va morir l'1
d'agost de 1993 a Madrid (Espanya). El professor Donald C. Hodges va
donar una
important part de l'arxiu personal d'Abraham Guillén a la
George A. Smathers
Libraries de la Universitat de Florida (Gainesville, Florida, EUA).
***
- Carles Fontserè:El 9 de març de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré va morir el 4 de gener de 2007 a Girona (Gironès, Catalunya).
Defuncions
- Francisco Alonso
Expósito: El 9 de març de 1938 mor a
Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Alonso Expósito. Havia nascut
en 1909 a Cuevas (Almería,
Andalusia, Espanya). Obrer de la construcció,
emigrà a Catalunya. S'instal·là
al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de
Barcelona
(Catalunya). A partir de 1932 milità en el Sindicat de la
Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT); empresonat, el seu
nom figurava en una
llista establerta pel Comitè Pro-Presos de març
d'aquell mateix any. Sa
companya fou Inés Mateo Bermejo, amb qui tingué
un infant (Juan Alonso Mateo).
Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà
com a milicià en la«Columna Ortiz», on fou membre del grup«La Casilla» de la «Centúria
CNT» al
front d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). Després
dels enfrontaments de maig de 1937
contra la reacció comunista, el 15 de novembre de 1937 va
ser detingut i tancat
per «auxili a la rebel·lió».
Un cop lliure, lluità com a sergent en el I
Batalló de la I Companyia de la 153 Brigada Mixta de
l'Exèrcit de la II
República espanyola. Francisco Alonso Expósito va
desaparèixer el 9 de març de
1938 durant els combats a Fuendetodos (Saragossa, Aragó,
Espanya).
***
- Antoni Ginestet Sanfeliu: El 9 de març de 1938 mor a Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Ginestet Sanfeliu. Havia nascut en 1915 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Sos pares regentaven un estanc a Santa Coloma, on va treballar d'obrer metal·lúrgic i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. També va ser membre de l'agrupació esperantista de Santa Coloma. En 1936 feia el servei militar a Maó (Menorca), però quan l'aixecament feixista de juliol d'aquell any es trobava de permís a la seva ciutat natal i intervingué en la resposta popular contra els feixistes, participant en el setge de la caserna de Sant Andreu. Immediatament després s'incorporà a la «Columna Tierra y Libertad», com a conductor de blindats (tiznaos), i va combatre al front de Madrid (Toledo i Serra de Gredos). Formà part del Comitè de Guerra de la Columna i el novembre de 1936 formà part del grup que tallà a Tarancón la fuita des de Madrid del Govern republicà cap a València, salvant la vida del socialista Indalecio Prieto, ministre de Marina i Aire de la II República. El març de 1937 deixà la Columna i es traslladà a Barcelona, on s'integrà en el Comitè Peninsular, amb Fidel Miró i Félix Martí Ibáñez, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al juliol d'aquell any quan es reintegrà a la Columna, que amb la militarització fou batejada com 153 Brigada, primer com a soldat i després com a tinent ajudant. En aquesta brigada destacà com a organitzador i rebutjà diversos càrrecs en la reraguarda. L'ofensiva feixista l'agafà en primera línia a Saragossa. Antoni Ginestet Sanfeliu va morir el 9 de març de 1938 al front d'Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) d'una explosió de morter.
***
- Miguel Barba
Moncayo: El 9 de març de 1949 és
assassinat per la policia a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista Miguel Barba Moncayo, més conegut
com Reyes.
Havia nascut cap al 1899 tal vegada a Barcelona (Catalunya). Abans de
la Guerra
Civil Barba ja militava en la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries
(FIJL), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
i a l'Ateneu de Gràcia, on era
molt popular per les seves activitats teatrals --d'aquí li
vindrà el nom de Reyes.
Després de la victòria feixista va ser condemnat
a mort, però la pena va ser
commutada i finalment va ser alliberat en 1946 després de
set anys pres. No va
escalivar i va entrar en els grups d'acció guerrillers de
les Joventuts
Llibertàries. En 1947 era membre del Comitè
Regional Català de la Federació
Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El
8 d'agost de 1947 va ser
detingut, juntament amb Manuel Llatser Tomàs (Rosendo)
i Enrique
Martínez Marín, i internat a la presó
Model de Barcelona. Alliberat amb la
intenció d'assassinar-lo, en la matinada del 9 de
març de 1949, uns policies de
la comissaria de Sant Gervasi l'enxampen a la porta de ca seva
(número 4 del
carrer de la Torre de Barcelona), li demanen la seva
identificació i l'abaten d'un
tret davant sa muller i sos infants, morint a l'Hospital
Clínic de Barcelona
poc després d'ingressar.
***
- Louis Moreau: El 9 de març de 1958 mor a Malakoff (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Louis Moreau. Havia nascut el 15 d'abril de 1883 a Châteauroux (Centre, França). Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.
***
- Gaspare Mancuso: El 9 de març de 1983 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'editor, traductor, militant anarquista i activista antifeixista Gaspare Mancuso, conegut com Spano. Havia nascut el 23 de febrer de 1923 a Palerm (Sicília). Cap als anys trenta es traslladà amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia). Obrer torner, va fer tres anys i mig de servei militar en la Marina de Guerra i el 14 d'abril de 1946 va ser llicenciat. A Gènova s'afilià aquest mateix any al Partit Socialista Italià (PSI) i a començaments de 1947, desenganyat, va fer amistat amb comunistes i entrà a formar part del Partit Comunista Italià (PCI). Després d'assistir a les primeres reunions del partit, quedà totalment decebut. Posteriorment freqüentà el local dels anarquistes de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia), llegí els clàssics àcrates (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, Luigi Galleani, etc.) i es declarà llibertari. Després milità en el moviment anarquista genovès, formant part dels «Gruppi Riuniti Anarchici» (Grups d'Anarquistes Reunits) i creà el periòdic juvenil Inquietudine, amb Bruno De Lucchi (Bruno), Arrigo Repetto, Fedi, Elio Parodi, Aldo Vinazza i altres. El 8 de novembre de 1949, juntament amb Bruno De Lucchi i Gaetano Busico, fou l'autor d'un assalt armat propagandístic amb explosiu contra la seu del consolat espanyol de Gènova. Aquesta acció tingué com a objectiu cridar l'atenció sobre la difícil situació dels presos polítics a Espanya i protestar contra la dictadura del general Francisco Franco. Els dos processos als quals van ser sotmesos aquests tres activistes anarquistes a Gènova l'1 de juny i entre el 13 i el 15 de novembre de 1950, van ser seguits de prop per la premsa mundial i foren dues grans ocasions per a denunciar el règim franquista. Van fer costat els acusats reconeguts intel·lectuals i antifeixistes, com ara la militant anarquista Frederica Montseny; l'historiador Franco Venturi; Giaele Franchini, vídua del comandant de la«Columna Francisco Ascaso» en Espanya durant la Guerra Civil i caigut en combat en 1936 Mario Angeloni; els llibertaris Marcelo Bianconi i Pier Carlo Masini; i l'historiador i resistent antifeixista Aldo Garosci, entre d'altres. Un testimoni de solidaritat va ser enviat per l'escriptor Carlo Levi i el Col·legi d'Advocats posà al seu servici els missers Gian Battista Brunetti, Giuseppe Macchiavelli, Ernesto Monteverde, Tommaso Pedio, Massimo Punzo i Giuliano Vassalli. En 1951 el Comitato Pro-arresti va editar a Gènova el llibre Protesta umana. In difesa degli anarchici attentatori al consolato di Spagna in Genova (Processi svoltisi a Genova il 1 giugno e 13-15 novembre 1950), amb textos d'Emilio Grassini, Carlo Levi, Aldo Garosci, Pier Carlo Masini, Mario Angeloni, Marcello Bianconi, Franco Venturini, Vincenzo Toccafondo, Gaetano Busico, Bruno De Lucchi, Gaspare Mancuso i Frederica Montseny. Els acusats van ser condemnats finalment a una lleugera pena i immediatament alliberats. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en el moviment anarquista, sobretot en defensa dels presos polítics a l'Espanya franquista, i mantingué estrets contactes amb l'emigració llibertària vinculada a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1961 assistí al Congrés de Reunificació la CNT celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània). A finals dels anys seixanta i setanta milità en la Secció Italiana de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant), i en 1973 edità amb Ennio Mattias dos números del seu òrgan d'expressió a Itàlia Anarchia. Bollettino in lingua italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica. Mantingué correspondència amb nombroses personalitats de la cultura i de la política (Raymond Beaulaton, Aurelio Chessa, Attilio Copetti, Italo Garinei, Leo H. Herscovici, Franco Leggio, Salvatore Striuli, Antoni Téllez, Pio Turroni, Renzo Vanni, etc.), i molt especialment amb l'escriptor anarcopacifista Eugen Relgis. També observà un estret contacte amb Aldo Capitini i el seu «Moviment No Violent per la Pau». Fou el promotor de l'edició dels Quaderni degli amici di Eugenio Relgis i després de l'editorial Libero Accordo. Traduí i publicà diverses obres de Relgis, com Il canto del muratore (sd), Il canto della macchina (c. 1964), Cosmometapolis (196?), La letteratura, l'arte e la guerra (1968), Principi umanitaristi. Umanitarismo e socialismo (1969), La giovane Europa unita (1969), Umanitarismo ed eugenesia (1969), Han Ryner (1971), Poemi scelti (1973), Le amicizie di Mirón (197?), Mirón il sordo. Voci in sordina (1975) iIl pensiero libero (1980). També traduí obres de Léo H. Herscovici. El març de 1972 edità un únic número del periòdic Libero Accordo. Gaspare Mancuso va morir el 9 de març de 1983 –algunes fonts citen el 6 de març– a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Monumental d'aquesta ciutat. El seu arxiu –correspondència, manuscrits i mecanoscrits (escrits, conferències, lliçons i discursos), i materials de treball, a més d'una important col·lecció de periòdics espanyols i francesos– va ser donat al Circolo Camillo Berneri de Torí i aquest el diposità en 1993 a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia).
---
