Anarcoefemèrides
del 5 de març
Esdeveniments
- Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.
***
- Conferència de
Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra
al Salon de l'Harmonie de París
(França) una conferència«pública i contradictòria»
sota el títol «Le
néo-malthusianisme et la révolution»
(El neomaltusianisme i la revolució).
Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser
presidida per
l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog
anarquista Paul
Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe
policíac assistiren unes 400
persones de les quals 150 n'eren dones.
***
- Surt L'Etna: El 5 de
març de 1921 surt a
Palerm (Sicília) el primer i únic
número del periòdic L'Etna.
Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i
gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era
continuació de La Scure. Numero
unico degli anarchici
siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa
ciutat també
per Schicchi.
***
- Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).
Naixements
- Jean-Antoine Coindre:
El 5 de març de
1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió
(Arpitània) l'anarquista, i
després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Es guanyava la vida com a
envernissador de fusta i fou
membre de la secció del barri de La Guillotière
de la Federació Revolucionària
de Lió (FRL); aquesta secció, de
tendència anarquista, s'havia fundat cap el
1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de
1882
participà en una manifestació de teixidors
organitzada pels grups llibertaris
lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del
18 de novembre de
1882 a la Salle de l'Èlysée i de la
col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard
Révolutionnaire, periòdic
anarquista lionès successor de Le
Droit
Social, que tingué com a responsables Claude
Crestin, Antoine Cyvoct i Jean
Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de
deixar de
publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres
detencions
d'anarquistes, abandonà Lió i es
refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De
bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut,
amb Michel Sala, i
jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb
altres
anarquistes acusats de reconstituir l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com«Procés dels 66».
El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50
francs de multa i cinc
anys de privació dels drets cívics, civils i
familiars, pena confirmada el 13
de març de 1883 pel Tribuna
d'Apel·lació de Lió. La
presó li va resultà molt
dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta
política innoble», demanà al
director de la presó la llibertat provisional.
Després del seu alliberament,
trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del
III Districte del Partit Obrer
Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la
Federació Nacional de Sindicats
(FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la
policia
que el vigilava era un «socialista revolucionari
convençut i actiu».
***
- Alberico Angelozzi:
El 5 de març de
1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista
anarquista i sindicalista
revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim
de Leonidas. En 1892 i 1897 va ser
processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898
entrà en
contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb
destacats
llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola
Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre
del grup«Carlo Cafiero», mantingué
correspondència amb destacats militants anarquistes,
com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900,
durant un
escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione,
nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre
d'aquell any,
reemplaçà Arturo Belleti en la
gerència de L'Agitazione,
abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A
començaments de desembre de
1900, durant una manifestació pública per a retre
homenatge a Oreste Regni,
paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser
detingut
portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies.
Poc
després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el
condemnà a 15 mesos de
presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del
juliol anterior;
després de l'apel·lació,
però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de
gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una
concentració
anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes
setmanes
després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de
classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un
complot per a
assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser
finalment empresonat
per purgar una pena de 15 mesos. A la presó
continuà rebent la premsa
anarquista, especialment La Tribuna
Libera, de Alexandria, i La Nuova
Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de
1902,
participà activament en les activitats de la Cambra del
Treball i durant aquest
mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va
dimitir després de
veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910
realitzà una
important tasca sindical, mentre mantenia una diligent
correspondència amb els
moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels
fundadors dels
periòdics d'Ancona La Vita Operaia
i Lo Sprone. En 1911 fou un dels
redactors,
amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i
Libero
Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal.
El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió
a la Cambra del Treball on es
pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquestaèpoca la policia el considerava
un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i
membre fundador
dels grups «Picconieri», «Paolo
Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912,
juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les
Marques i
s'instal·là buscant feina a París
(França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914
assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de
les Marques, que es va celebrà a
Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran
Guerra, es va veure obligat el
setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el
Circolo di Studi
Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de
porter a la Cambra
del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per«activitats sedicioses».
En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas
dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a
París,
el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del
moviment llibertari a
Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A
començament dels anys vint obrí una petita
llibreria, la qual finalment va fer
fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat
política i en 1940 va
ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs
dels «subversius comunistes».
Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la
Federació Anarquista de les
Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana
(FAI). Alberico
Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques,
Itàlia).
***
- Pau Sabater Lliró:El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria«Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.
***
- Albert Ledrappier:
El 5 de març de 1885 neix a París
(França) el tipògraf i corrector d'impremta
anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert
Ledrappier,
conegut com Vuacheux o Visacheux. Fills d'una família
nombrosa
de 10 infants, son pare treballava de mecànic als
ferrocarrils. Durant la
primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a
realitzar la instrucció
militar, es declarà insubmís i fugí
amb sa companya Madeleine Delacroix a
Suïssa. Mesos després, quan esclatà la
Gran Guerra, publicà la revista
pacifista L'Aube, la qual va ser
denunciada alguns números després i es va veure
obligat a refugiar-se a Itàlia.
Quan aquest país entrà en guerra,
retornà a Suïssa, on treballà de
tipògraf a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista
pacifista Les Tabletes (1916-1919),
editada per Cécile
Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. En
1919 va ser
detingut per «trastorns a la pau
pública» i va ser expulsat a Alemanya.
Retornà
immediatament a França amb la documentació del
company Vuacheux, identitat sota la
qual va viure fins a la prescripció del
seu delicte d'insubmissió. Treballà a La
Cootypographie de Courbevoie (Illa de
França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser
admès al Sindicat de
Correctors de la Confederació General del Treball (CGT),
organització de la
qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939
fou membre, amb Louis
Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis
Lecoin, Julien Rémy i
Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en
suport a l'insubmís detingut
Pierre Piller. Traduí de l'italià al
francès els fullets de Giovanna Berneri La
Société sans État i de Luigi
Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?,
publicats
conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el
de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre
Marx et Bakounine,
publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 a
Cachan
(Illa de França, França) i fou incinerat cinc
dies després al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
***
- Dante Fornasari:
El 5 de març de 1894 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
militant antifeixista Dante Fornasari, també conegut com Oscar Pivani. Sos pares es deien Aristide
Fornasari i Laura
Verzelloni. Mecànic de professió, l'octubre de
1914 va ser detingut a Savona
(Ligúria, Itàlia) quan intentava passar
clandestinament a França per enrolar-se
amb els «Garibalidini delle Argonne», unitat de
voluntaris italians que volien
lluitar contra l'Imperi alemany en la Gran Guerra abans de la
declaració de
guerra d'Itàlia. En 1916 es traslladà a
Milà. Posteriorment va ser acusat de
subministrar explosius a grups de joves d'acció del Partit
Republicà Italià
(PRI), aleshores prohibit pel règim mussolinià, i
de tot un reguitzell
d'atemptats amb bombes contra interessos feixistes i, per aquest motiu,
el
desembre de 1928 passà clandestinament a França.
El gener de 1932 va ser detingut,
amb Pietro Cociancich, com a autor d'un atemptat amb dinamita
comès el 15 de
gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani»
d'Aubanha (Provença, Occitània),
que causà quatre ferits. La comunitat italiana
llibertària exiliada a França
creà el «Comitè de Defensa de les
Víctimes Polítiques» per evitar la seva
deportació a l'Itàlia feixista. Jutjat, va ser
absolt per l'Audiència de les
Boques del Roine. Així i tot, el 5 d'abril de 1933 va ser
ordenada la seva
expulsió de l'Estat francès, però
gràcies a la intervenció de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es
revocà
l'ordre. El juliol de 1933 s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) on tenia
contactes amb grups antifeixistes. L'octubre de 1935
s'afilià a l'Azione
Repubblicana Socialista (ARS, Acció Republicana Socialista).
Durant la guerra
civil espanyola, com a membre del moviment «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia
i Llibertat), realitzà tasques
d'intel·ligència per al Centre Antifeixista de
Barcelona.
El març de 1938 retornà a París. El
febrer de 1939 estava internat al camp de
concentració d'Argelers i el novembre d'aquell any al de
Gurs. El maig de 1943
va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) pels
nazis. Algunes fonts barregen les
seves dates biogràfiques amb les del també
anarquista Savinio Fornasari.
***
- Josep Maria Giné Folch: El 5 de març de 1904 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Giné Folch. Quan tenia 10 anys quedà orfe de pare i per aquest fet no pogué freqüentar molt l'escola. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan encara no tenia els 20 anys. Apassionat de la lectura, es decantà per l'anarcovegetarianisme. Durant la guerra civil va combatre com a milicià al front de l'Ebre i treballà a la col·lectivitat cenetista del Masroig. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració de Bram i d'Argelers. Després amb sa família nombrosa s'instal·là a Cournonterral, on va treballar de boscater i també de paleta. Amant de la poesia i de la música, animà nombroses reunions, mítings i conferències a la regió. Entre 1958 i 1960 va col·laborar en la revista Nervio,òrgan de la Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la CNT en l'Exili, i en Le Combat Syndicaliste. Josep Maria Giné Folch va morir el 28 de febrer de 1999 a Cournonterral (Llenguadoc, Occitània).
***
- Brenno Tilli: El 5
de març de 1911
neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) el
tipògraf anarquista Brenno Tilli, conegut comSignorNo (SenyorNo). Provenia d'una
família de distingits tipògrafs i
litògrafs de Perusa. A partir de setembre de
1943 col·laborà amb la Resistència
contra el feixisme. Entre novembre de 1944 i
maig de 1946, amb Oreste Trotta i Luigi Catanelli, edità a
Perusa el periòdic
politicosatíric Il Buffone. Organo
del
malcontento e della disperazione. Giornale politico umoristico
(El Bufó.Òrgan del descontent i de la desesperació.
Periòdic polític humorístic). En
aquesta època fou un dels animadors del grup anarquista de
la seva ciutat
natal. Edità nombrosa propaganda lliurepensadora,
anticlerical, pacifista,
antifeixista i antiimperiallista i la seva petita impremta fou en els
anys
seixanta un referent del moviment antifeixista i contracultural de
Perusa.
Bruno Tilli va morir el 10 de juny de 1990 a Perusa (Úmbria,
Itàlia). Aquest
mateix any, els seus descendents van donar a l'Ajuntament de Perusa
l'arxiu fotogràfic,
tipogràfic i documental de la família
(«Col·lecció
Tilli-Giugliarelli»), arxiu
que va ser declarat el 6 de febrer de 2007
d'«interès històric
particular». En
2004 Benedetta Pierini i Raffaele Rossi publicaren l'assaig
biogràfic Una famiglia di
litografi a Perugia «da
Girolamo a Brenno Tilli tra Otto e Novecento». El
25 de gener de 2010 se li
va retre un homenatge, sota el títol «Brenno
Tilli: storie di tipografia e...
d'anarchia», al teatre Morlacchi de Perusa a
càrrec de l'Accademia de Dónca i
on van participar sa filla Lydia Tilli, Renzo Zuccherini, Raffaele
Rossi, Sandro
Allegrini i Benedetta Pierini, entre d'altres.
Brenno
Tilli (1911-1990)
***
- Bernard
Baissat: El 5 de març de
1943 neix a Nabeul (Tunísia) el periodista, cineasta,
pacifista i militant
llibertari Bernard Baissat. Professor
d'italià i de literatura
francesa, en 1967 esdevé reporter periodista per a l'Oficina
de Radiodifusió i
Televisió Francesa (ORTF). De 1968 a 1976 va treballar de
realitzador per
l'Àfrica i a Líban, retornant a França
el 1977 on treballarà de realitzador per
al canal televisiu FR3 i com a professor a l'Institut Nacional de
l'Audiovisual
(INA). Entre 1980 i 1998, produeix i realitza diversos films
documentals per al
programa Historien de la caméra sobre
vells companys i companyes
llibertaris i pacifistes, que presentant els seus testimonis davant la
càmera
eviten «perdre» el nostre passat i ens fan
comprendre millor la nostra rica
història. En la sèrie Écoutez tractarà infinitat de personatges,
com ara André Claudot, Janne Humbert, Eugène
Bizeau, May Picqueray, Marcel
Body, Aguigui Mouna, Robert Jospin, René Dumont,
André Bösiger, Jean Baptiste André
Godin, Jean-Jacques de Félice... També ha
realitzat pel·lícules sobre el moviment obrer, la
Borsa del Treball de París i
sobre el periòdic Le Canard Enchainé.
Bernard Baissant és director de l'Association Bonnes Bobines
i
milita en la Unió Pacifista de França (UPF).
***
- Dora Marsden: El 5 de març de 1882 neix a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra), l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919 publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce --va editar el seu Portrait of the artist as a young man--, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).
Defuncions
- Pasquale Binazzi: El 5 de març de 1944 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Havia nascut el 12 de juny de 1873 a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenenIl Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort.
***
- Domingo Broto: El
5 de març de 1963 mor a (Borgonya, França)
l'anarcosindicalista Domingo Broto.
Havia nascut cap el 1919 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). Fill d'un
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
1936 sos pares van
ser afusellats pels franquistes. S'enrolà en les
milícies confederal i lluità al
front de Terol (Aragó, Espanya) on la seva salut
quedà malmenada. En 1939, amb
el triomf franquista, creuà els Pirineus. A
França patí els camps de
concentració. En l'exili treballà en diversos
oficis (llenyataire, sastre,
etc.). Cap el 1943 s'instal·là a Courcelles i
milità en la Federació Local de CNT
i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de
Entrains-sur-Nohain
(Borgonya, França). Amb la salut molt malmesa per la seva
experiència al front
i pels durs treballs forestals –per això
decidí no formar família–, Domingo
Broto va morir prematurament el 5 de març de 1963 a
Courcelles (Borgonya,
França) i fou enterrat civilment dos dies
després. Cal no confondre amb Emilio
Broto (Émile Broto), jove
anarcosindicalista, que tenia per companya Marta Abella, i que
morí unes
setmanes abans que Domingo Broto.
Actualització:
05-03-15